Poca gent recorda ja que la PIRMI es diu així perquè és un Pla Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció. Va néixer l’any 97, amb el president Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat i va significar un avenç considerable en matèria de protecció social de les persones en greu risc d’exclusió. Agents socials i econòmics, administració local i el propi govern varem dissenyar una eina efectiva per a garantir un mínim de subsistència a aquelles persones que tenen series dificultats per accedir al mercat de treball i mantenir un nivell d’ingressos suficient. Per això mateix, l’aleshores Departament de Benestar Social i el de Treball es van repartir la tasca d’informar i aprovar els casos d’una banda i assegurar les ofertes formatives i controlar que aquestes persones continuaven mantenint el perfil necessari per a rebre l’ajut. I així han anat les coses durant  gairebé 15 anys. Durant tot aquest temps ha complert la seva funció i l’objectiu pel qual va ser creat, i podem dir que amb eficàcia.
Hi ha qui diu que després de tot aquest temps, cal una revisió, un canvi. Potser sí. Però per millorar la seva capacitat de continuar complint les seves finalitats. Si l’any 1997 es va considerar necessari posar en marxa aquest ajut, no cal dir que la duresa de la crisi econòmica que pateixen fonamentalment els més febles avui en dia, desgraciadament confirma més encara la vigència i la necessitat de mantenir el PIRMI i reforçar-lo. Ara per ara és l’únic salvavides de moltes famílies enfonsades en una crisi que sembla no tenir final.

És per això que la decisió del govern és irresponsable, insensible i injusta.
Irresponsable perquè aquest i tots els governs han de saber que més enllà dels objectius de control del dèficit, n’hi ha un de superior que és el de garantir una vida digna als seus ciutadans i ciutadanes. Que tenen l’obligació de posar barreres sòlides davant del perill de fractura social. De la mateixa manera que no és de rebut comprovar com, per escapolir-se de la pressió social i mediàtica, un conseller és capaç d’atiar, encara que sigui involuntàriament el discurs de la xenofòbia, generant dubtes sobre un mal ús de l’ajut per part d’una comunitat d’immigrants. No es pot criminalitzar tot un col•lectiu, cap retallada pot justificar aquesta estratègia.

I dic que la decisió evidencia escassa sensibilitat social perquè, sorprenentment, demostra una manca d’empatia important amb la gent que més pateix, amb aquells que estan pagant com ningú la factura d’aquesta crisi. Almenys en el terreny de les declaracions dels diferents portaveus del Departament d’Empresa i Ocupació. Lluny d’assegurar la fortalesa de la prestació, i si cal, intervenir en aquell casos justificats en  que correspongui una actuació sancionadora, el que s’ha fet és generar la percepció d’un frau generalitzat que l’únic que aconsegueix és criminalitzar els més febles. Un despropòsit.
Però, sobretot, aquesta decisió és injusta perquè afecta les principals víctimes de la crisi econòmica. Els més vulnerables, els que es troben en situació d’exclusió social o bé de camí. Els que han perdut la feina, se’ls ha acabat la prestació d’atur, els que no troben feina perquè no hi ha, els que han estat desnonats i deuen encara l’hipoteca. Mentrestant més de 16.000 milions d’euros es passegen a l’ombra per Catalunya en foma de frau fiscal segons informes dels propis tècnics de l’Hisenda Pública i assistim a una retallada de l’impost de successions que beneficia especialment els grans patrimonis.
Tant de bo el govern rectifiqui. Espero que el president Mas escolti el ressò social i se’n faci càrrec de la situació de milers de persones que ja no poden ni subsistir. Si no és així, s’haurà de preparar per un conflicte social creixent.