Aquest matí, en el Parlament europeu, Jan Vincent Rostowski, ministre de finances de Polònia (el país que aquest semestre presideix la Unió europea), ha evocat la sessió de l’Assemblea nacional francesa del  juliol de 1792, en la que, davant l’amenaça de les tropes austríaques i prussianes, els diputats aprovaren la declaració “Ciutadans, la pàtria està en perill”.

“De la mateixa manera”, ha dit Rostowski, “hem de dir avui que Europa està en perill: si s’ensorra l’eurozona, la Unió Europea no sobreviurà molt temps.”

El final de la seva intervenció no ha estat menys dramàtic: “Ahir em vaig trobar un amic a l’aeroport que em va dir: ‘aquestes crisis s’acaben sempre amb guerra; estic pensant en anar-me’n als Estats Units’”.

Tal vegada el to del ministre polonès estava dictat no sols per la gravetat del moment sinó per la seva particular  biografia, però el cert és que ningú li ha dit avui a la cambra que exagerava. Tothom és conscient que la situació europea és la pitjor, d’ençà que començà l’aventura col·lectiva de la unió.

La crisi segueix, en un panorama inquietant, incert i complex;  s’acumulen les vacil·lacions, les divergències i retards. Davant d’uns mercats movent-se ràpidament, en temps real, les respostes polítiques dels governs són lentes i confuses. La desorientació és evident, mentre els crits d’alarma es repeteixen: Jacques Delors va dir, fa un mes, que “l’euro et l’Europe sont au bord du gouffre.”  Ahir,  Felipe González va dir el mateix:  “la UE està al borde de un abismo irreversible.” Quan Europa està en perill, dir-ho no és donar mostres d’alarmisme sinó de lucidesa.

El més greu problema de fons ha estat assenyalat repetidament en la sessió d’avui al Parlament europeu. Tenim una moneda única sense un govern econòmic comú, amb tot el que això significa (significaria) de capacitat de govern, d’harmonització pressupostària, de convergència fiscal, de solidaritat entre els Estats; de possibilitat real de  donar respostes a la crisi, amb polítiques de rigor i d’estimul. Tant les opinions públiques com “els mercats” perceben aquesta impotència dels governs.

No hi ha únicament a Europa un problema financer i econòmic, amb les seves coneqüències socials. Hi ha, sobretot, un gravíssim problema polític. Cal més Europa. Si no s’avança decididament cap a una federalització econòmica, financera i fiscal, cap a una unió política  reforçada, Europa s’encaminarà indefectiblement cap a una desestabilització creixent, amb conseqüències dramàtiques. Potser l’amic del ministre polonès s’alarma en excés i la crisi no acabarà en guerra. Però que vindran temps molt amargs a Europa si no hi ha un nou impuls federalitzador és, em sembla, un pronòstic segur.