Aquest matí, en el Parlament europeu, Jan Vincent Rostowski, ministre de finances de Polònia (el país que aquest semestre presideix la Unió europea), ha evocat la sessió de l’Assemblea nacional francesa del  juliol de 1792, en la que, davant l’amenaça de les tropes austríaques i prussianes, els diputats aprovaren la declaració “Ciutadans, la pàtria està en perill”.

“De la mateixa manera”, ha dit Rostowski, “hem de dir avui que Europa està en perill: si s’ensorra l’eurozona, la Unió Europea no sobreviurà molt temps.”

El final de la seva intervenció no ha estat menys dramàtic: “Ahir em vaig trobar un amic a l’aeroport que em va dir: ‘aquestes crisis s’acaben sempre amb guerra; estic pensant en anar-me’n als Estats Units’”.

Tal vegada el to del ministre polonès estava dictat no sols per la gravetat del moment sinó per la seva particular  biografia, però el cert és que ningú li ha dit avui a la cambra que exagerava. Tothom és conscient que la situació europea és la pitjor, d’ençà que començà l’aventura col·lectiva de la unió.

La crisi segueix, en un panorama inquietant, incert i complex;  s’acumulen les vacil·lacions, les divergències i retards. Davant d’uns mercats movent-se ràpidament, en temps real, les respostes polítiques dels governs són lentes i confuses. La desorientació és evident, mentre els crits d’alarma es repeteixen: Jacques Delors va dir, fa un mes, que “l’euro et l’Europe sont au bord du gouffre.”  Ahir,  Felipe González va dir el mateix:  “la UE està al borde de un abismo irreversible.” Quan Europa està en perill, dir-ho no és donar mostres d’alarmisme sinó de lucidesa.

El més greu problema de fons ha estat assenyalat repetidament en la sessió d’avui al Parlament europeu. Tenim una moneda única sense un govern econòmic comú, amb tot el que això significa (significaria) de capacitat de govern, d’harmonització pressupostària, de convergència fiscal, de solidaritat entre els Estats; de possibilitat real de  donar respostes a la crisi, amb polítiques de rigor i d’estimul. Tant les opinions públiques com “els mercats” perceben aquesta impotència dels governs.

No hi ha únicament a Europa un problema financer i econòmic, amb les seves coneqüències socials. Hi ha, sobretot, un gravíssim problema polític. Cal més Europa. Si no s’avança decididament cap a una federalització econòmica, financera i fiscal, cap a una unió política  reforçada, Europa s’encaminarà indefectiblement cap a una desestabilització creixent, amb conseqüències dramàtiques. Potser l’amic del ministre polonès s’alarma en excés i la crisi no acabarà en guerra. Però que vindran temps molt amargs a Europa si no hi ha un nou impuls federalitzador és, em sembla, un pronòstic segur.

Per justificar un exabrupte poca-solta i insultant (ha escrit que “Montilla és el president que Franco somiava“), un eurodiputat convergent s’ha queixat del poc cas que li fan alguns periodistes (“no tenen interès en la creixent i influent feina que es fa al Parlament Europeu i en la qual estic participant directament”) i ha acabat dient: “No em negareu que aquest periodisme dóna incentius racionals creixents per veure qui la diu més grossa...”.

Efectivament, no li negarem. Una prova la tenim en el ressó que han tingut les frases de l’honorable eurodiputat. Que en alguns mitjans es premien les sortides de to és evident. Però això no autoritza a dir qualsevol cosa. I sobretot, cal pensar en les conseqüències d’allò que es diu.

Aquests dies, a Gainesville, un poblet del Estats Units, el reverend Terry Jones, que dirigeix una comunitat cristiana fonamentalista d’una cinquantena de membres, ha proposat cremar alcorans en commemoració de l’11-S. Ha convertit el seu poblet de Florida en un focus mediàtic mundial. Però les conseqüències han estat nefastes. Ha aixecat una onada d’indignació dels musulmans de tot el món, lògicament ferits, obligant el general Petraeus, cap de les forces internacionals a l’Afganistan, a dir que “estava molt inquiet per les possibles conseqüències d’aquesta iniciativa”. Petraeus ha demanat al pastor de Florida que deixi de fer el tanoca o que assumeixi la responsabilitat de les seves provocacions. La premsa diu que el reverend “s’ho està pensant“. Però de moment ja ha tingut els seus quinze minuts de glòria mediàtica mundial. Al preu d’un mal considerable. Les conseqüències de l’ús desimbolt dels “incentius racionals creixents” a “qui la diu més grossa” poden ser desastroses.Parlar de “franquisme sociològic” a propòsit del President de la Generalitat i dels electors i electores del PSC, encara que es vulguin carregar les culpes a l’afany sensacionalista d’alguns periodistes o que s’invoquin els “incentius racionals” per sortir als mitjans, no és decent; sigui dit això sense cap prurit de superioritat moral, sinó per responsabilitat elemental. Alguns hagin sortit al pas d’aquestes declaracions de l’eurodiputat. Carod-Rovira ha dit que es tracta d’una “ofensa a Catalunya i a les seves institucions“. Miquel Sallarés ha dit que “no pot titllar més que d’intolerable” el que ha escrit l’eurodiputat convergent. Tenen raó i han anat al fons de la qüestió, que no és únicament el respecte a les persones, sinó el respecte al país, a les nostres institucions i, sobretot, a la unitat del nostre poble. Aquesta és la qüestió fonamental, com ha assenyalat Sellarès, que ha afegit: “s’ha d’anar molt en compte per mirar de no dividir el país”. Per Carod-Rovira, les paraules de l’eurodiputat de Convergència, “són un torpede a la línia de flotació del model de convivència nacional, basat en la unitat civil del poble de Catalunya, per sobre dels seus orígens”. Referint-se a aquests sectors de ciutadans i ciutadanes de Catalunya que l’eurodiputat convergent qualifica de “franquisme sociològic”, un col·lega seu de la Fundació del senyor Prenafeta ha parlat de “white trash pura i dura“…White trash? “Púrria blanca, marginal, pobra, potencialment criminal“, diuen els diccionaris nord-americans. Comentant l’ús d’aquest exabrupte, Antoni Puigverd ha encapçalat un dels seus articles amb un “Compte amb el foc!”, que tothom hauria de saber escoltar.

En un per?e molt curt de temps, la crisi financera i econ????a ho estàanviant tot: l’evoluci????l capitalisme, la percepci????l paper de l’estat en el govern dels mercats, la limitaci????salvable de l’acci????ls governs nacionals en una situació d’estreta interdepend?ia global, etc. En un marc general d’incertesa, tothom coincideix almenys en una cosa: que aquesta crisi tindràmplicacions que van molt m?enllàe la pr???? evoluci????ls àits financer i econ????.

A Europa, la crisi estàomen?t a plantejar qàns fonamentals que afecten el nucli del projecte europeu. Els Estats membres de la UE estan lligats entre si pels Tractats i per un conjunt complex de procediments t?ics. Per???? ha tamb?uelcom de m?bàc: la noci????e els pobles europeus estem vinculats a un dest?omàom parts constituents d’una à entitat pol?ca en construcci???? mig fer. Aquesta solidaritat de conjunt comen?a posar-se a prova d’una manera que resulta in?ta i dramàca. Estem entrant en un per?e que pot qualificar-se de primera prova de foc veritable del projecte europeu d’en?dels seus inicis, fa m?de mig segle. Som a l’hora de la veritat.

Les tend?ies al replegament nacional, tant en les opinions pàues com en els capteniments dels governs comencen a ser evidents. Si aquestes tend?ies s’imposessin, si els lligams de la solidaritat europea es desfessin, aleshores es produirien tres tipus de conseqàs negatives:

1. s’afebliria greument l’eficàa del “sistema Europa” per a fer front a la crisi financera i bancàa i per a rellan? l’economia;
2. es produirien esquerdes internes molt dif?ls de superar (sobretot entre els pa?s occidentals i els de la darrera ampliaci????l’est), amb conseqàs paralitzadores pel projecte d’unitat europea;
3. i en tercer lloc, s’afebliria el paper internacional d’Europa, no sols a l’hora de donar una resposta coordinada a la crisi econ????a mundial sin????mb?n el terreny de causes vitals com les iniciatives ambientals, la recerca de la pau, l’ajut al desenvolupament i la promoci????ternacional de la democràa i dels drets humans.

Ens trobem en una situaci????e posa a prova tant la maduresa de les opinions pàues europees com la capacitat de lideratge de les forces pol?ques i dels governs. Tenim al davant una cru?a que pot dur a dos escenaris molt diferents. L’escenari negatiu consistiria en una combinaci???? crisi econ????o-social i d’involuci????oproteccionista i nacionalista. L’escenari positiu consisteix a trascendir la crisi cap a un rellan?ent de la coordinaci????on????a i de la solidaritat intraeuropees i de la pr???? construcci???? l’Europa pol?ca. Res no estàscrit sobre aquest futur europeu. Naveguem en un per?e de boira espessa. Per???? evident que som davant un repte d’enorme magnitud i que, avui m?que mai, ens cal jugar a fons la carta de la unitat europea.

A Londres, el proper 2 d’abril, els dirigents dels pa?s que integren el G20 es reuniran per tal d’abordar un pla d’accions per combatre la crisi econ????a mundial. De cara a aquesta reuni????e moment, no hi ha unes posicions europees coordinades. No hi ha una pol�ica europea comuna per fer front a la crisi financera i bancàa ni, menys encara, per adoptar mesures coordinades de rellan?ent. Pel contrari, tendeixen a augmentar les temptacions proteccionistes en el propi àit del mercat interior europeu.
Per tal d’afrontar aquesta situaci????vui s’han reunit a Berlin deu dirigents europeus: els caps de govern d’Alemanya, Fran? el Regne Unit, Itàa, Espanya i els Pa?s Baixos, m?el de Tx?ia (que aquest semestre presideix el Consell), aix�com Barroso de la Comissi????strong>Trichet del Banc central europeu i Juncker per l’eurogrup (que reuneix els ministres de finances de la zona euro). ? una reuni????portant. Veurem qu?n surt.
Diuen que hi ha bastanta entesa entre els governs alemany i franc?i que, en canvi, hi ha discrepàies entre aquests i el premier britàc, Gordon Brown. “La superestructura britàca, formatejada per a la desregulaci????o bloqueja tot“, ha comentat una font de la Cancelleria alemanya, segons Le Monde. A m? hi ha una inquietud creixent dels pa?s petits enfront dels grans; sobretot dels pa?s de l’Europa central i oriental, que estan essent brutalment colpejats per la crisi. Temen que l’agreujament de la situaci????orti als governs de les economies m?grans a adoptar programes proteccionistes. El govern franc? en particular, ?criticat pel seu pla de suport de 6.000 milions d’euros a la seva indàa automobil?ica.
A l’Europa central i de l’est hi ha una situaci????lt dolenta. Ja s’ha cobrat una v?ctima pol�ica amb la caiguda del govern de Let????. Vint anys despr?de la caiguda del mur de Berlin, estàapareixent un nou risc de divisi????tre l’Europa occidental i la dels pa?s centre-orientals. Aquests han recolzat la seva marxa econ????a en una depend?ia forta de les inversions estrangeres. L’essencial del seu sistema bancari ?sota el control de grups europeus occidentals (austriacs, alemanys, italians, belgues, holandesos, francesos, etc.). Amb la crisi, aquests grups repatrien al seu pa� d’origen una part dels capitals, i estrenyen fortament les condicions del cr?t a les empreses locals. Quan a m?hi ha una depreciaci???? les monedes, es genera una situaci????ssima. ?el cas de zloty polon? que ha perdut m?de la meitat del seu valor en relaci????l’euro, en pocs mesos. Aquests pa?s temen que els ajuts pàs acordats als bancs en el seu pa?d’origen impliquin una acceleraci????l repatriament de capitals, que condemnaria les seves filials de l’Europa oriental.
Francesos i alemanys diuen que volen portar a la reuni????l G20 propostes concretes per a regular els mercats i els actors financers; concretament controlar els “forats negres” de les finances que signifiquen els paradisos fiscals i els hedge funds (fons especulatius). Pel que fa als paradisos fiscals, es planteja, a Europa, la qà d’Andorra i M????o (que Le Monde titlla, curiosament, de “depend?ies franceses“), aix�com de Liechtsenstein: s????ls tres Estats europeus que figuren a la llista de paradisos que la OCDE establ?ny 2000.

Le Monde diu que, sobre els hedge funds , francesos i alemanys “voldrien poder investigar en profunditat els comptes“, mentre que les posicions britàques s’acontentarien “amb simples informacions subministrades voluntàament pels gestionaris a les autoritats de control“.
Tampoc hi ha una posici????muna pel que fa a la manera de sanejar els bancs. Le Monde cita un expert: “els dirigents es posaran d’acord sobre la necessitat de netejar el balan?e les banques per????colliran les modalitats que prefereixin“. Sense ser un expert en la mat?a (?el m�im que puc dir), a mi em sembla que mantenir aquesta situaci????s un disbarat.

En canvi, sembla m?fàl un acord sobre qàns com l’ampliaci????l paper i dels mitjans del FMI i del F???? d’estabilitzaci????nancera. (Els participants han acordat doblar la seva contribuci???? finan?ent del FMI).

En aquest per?e de tempestes financeres i econ????ues provocades pels anys de desregulaci????oliberal a ultran? la qà vital que es planteja a Europa ?quina seràa resposta pol?ca dominant a la crisi.

? a dir, la qà de saber si hi hauràespostes (per entendre’ns ràdament) de tipus “Obama“, amb majories de govern m?progressistes i responsables, o b?i dominaran respostes en forma d’explosi????ls populismes (d’extrema dreta, d’esquerra de protesta o dels identitarismes i nacionalismes).

Si es produeix de manera dominant aquest segon tipus de respostes, estem aviats. No crec que s’arribin a configurar dictadures, com succe?mb els feixismes dels anys 30, per???? governs de dreta autoritaris i sense escrà, que estimularan les pors de la gent, sobretot amb plantejaments xen????s. De fet, a l’Itàa berlusconiana ja ho veiem en marxa, i sembla que una llarga temporada. L’hegemonia d’aquest tipus de governs podria arribar a significar una veritable implosi????l projecte d’unitat europea. Tindr? un llarg periode de rivalitats econ????ues entre els Estats, de dàg social i fiscal (amb les corresponents ofensives contra els sindicats), i de ressorgiment dels discursos i confrontacions nacionalistes a Europa.

Una gran lli?que el cas italiàns proporciona ?que les divisions en el camp de l’esquerra i el centre-esquerra s????bsolutament nefastes. La primera possibilitat (els efectes “Obama” a Europa, per entendre’ns, de noves majories progressistes i europe?es) ?la que ens cal perseguir aferrissadament i amb la màma unitat possible.

Ens hi juguem molt?im. En dep?que el proc?d’unitat europea continui, que es pugui desenvolupar una resposta coordinada a la crisi financera i bancàa, que es mantinguin els models solidaris de l’Europa social, que hi hagi una pol?ca decidida de rellan?ent econ????.

Una conclusi????l?ca que s’imposa, en aquest sentit, ?que cal refor? els socialistes i socialdem????tes europeus com l’element m?potent per impulsar aquesta perspectiva. A Europa calen majories de progr?en els diferents pa?s i cal, en el Parlament europeu, una entesa de progr? Aix????plica que els socialistes siguin forts, act? units al voltant del programa del PSE, i estiguin oberts a la col.laboraci????a les aliances amb el conjunt de l’esquerra i el centre-esquerra. Implica tamb?a necessitat que en el camp de l’esquerra no socialista es prescindeixi de les pol?ques de confrontaci????divisi????a punyetera mania de dividir-se i escindir-se permanentment hauria de quedar com una trista experi?ia de les esquerres del segle passat.

Finalment, el diumenge 1 de mar?tindràloc una cimera europea extraordinàa dedicada a la crisi. Mirek Topolanek, el primer ministre txec que presideix aquest semestre el Consell europeu ho va anunciar ahir. Tamb?’ha convocat una segona cimera pel mes de maig, a Praga, dedicada a l’atur. La presid?ia txeca ha compr?finalment que, en plena tempesta econ????a, els caps d’estat i de govern s’han de reunir. ? elemental, per???? era evident.

Ara: les reunions en elles mateixes no resolen res. Calen decisions, i decisions comunes, coordinades. El risc ? que amb governs majoritàament de centre-dreta (alguns d’ells declaradament euroesc?ics i inclinats al proteccionisme i al nacionalisme econ????), s’entri en una espiral de retrets mutus i de manca de coordinaci????strong>Topolanek, a l’hora de convocar els encontres, va ser pol?c, i aquesta no ?la millor manera d’avan?. Va dir que en la cimera de Brussel.les “invitarem als caps d’estat i de govern per a que trobin un equilibri entre els que pensen que ?possible violar les regles i els que pensen el contrari, entre els quals em compto“. L’andanada es dirigia a Sarkozy, que acaba d’anunciar un pla d’ajuda al sector franc?de l’autom????, que alguns governs acusen de “proteccionista“. Angela Merkel, per exemple, ha demanat a la Comissi????ropea que vetlli per a que les ajudes al sector automobil?ic siguin “justes i equitatives“. Jean Pierre Jouyet, que fou secretari d’estat franc?pels afers europeus, i que ?un home competent i europeista, ha respost dient que la lluita contra les deslocalitzacions s’ha de fer en el conjunt del territori de la Uni????no sols a Fran?

Fran?havia reclamat un pla europeu d’ajuda al sector de l’autom???? i la resposta ve amb molt retard. La Comissi???? anunicat que presentaràna proposta… el 5 de mar?? a dir quatre dies despr?de la cimera. Estem perdent el temps, i si no hi ha una reacci????sitiva ens podem trobar que s’instauri una cacofonia europea davant la crisi. ? a dir: no sols manca de respostes coordinades, sin????nfrontacions entre les respostes dels diferents Estats membres.

? en moments com aquests que es troba m?a faltar la dinàca d’unitat europea que inspiràl projecte de Constituci???? tamb?na correlaci???? forces al Parlament europeu m?favorable als interessos del m????el treball i a un programa europeu coordinat de rellan?ent de l’economia.

D’ac?ues setmanes, els propers 21 i 22 de juny, es reunir? Brussel·les el Consell europeu que ha de prendre decisions sobre el Tractat constitucional. El govern de la Sra. Merkel ha comunicat discretament als caps de govern i d’estat que hi assistiran que, per si de cas, reservin hotel per una nit suplement?a, la del 22 al 23.

Ara, naturalment, al Parlament europeu bullen els rumors. Sobretot perqu?es informacions, a mesura que avan?la negociaci??s fan m?escasses. Ac?othom parlava de transpar?ia, en la sessi??rlament?a que ha aprovat l ‘informe Bar??rok fixant la posici??l PE sobre el proper Consell. Per?? un eufemisme: tothom sap que les negociacions ara s?? porta tancada.

El “m?de Merkel” ha consistit en parlar directament amb tots els caps de govern, sense sotmetre cap proposta per escrit, i afirmar una l?a general consistent a dir que vol un acord, per?? a qualsevol preu. ? una actitud prudent, que va donar bons resultats quan es prepar?l mes de mar?er fer aprovar la declaraci??l 50?niversari del Tractat de Roma. El problema ?que ara l’exercici ?bastant m?complicat. Vaig fer una llista, en una nota del 16 de maig (Europa: els punts del litigi) de les desavinences principals. Em sembla que ??tenir-les en compte, per anar interpretant les senyals que apareixen als diaris. Per??nv?amb?enir present que, quasi tan importants com aquestes q?ns de “contingut” del nou Tractat, hi ha les q?ns de “presentaci??m>” dels acords i dels resultats. Mirem, per exemple, el problema que t?l govern brit?c. Els 21 i 22 de juny, Blair assistir?er darrera vegada al Consell europeu. Pocs dies despr?passar?ls trastos a Gordon Brown. Aix??n primer lloc, crea incertesa, sobretot si es t?n compte que aquest darrer ha mostrat sempre una actitud reservada i reticent envers la cosa europea. La q? est?n si el seu govern estar?isposat a subscriure un Tractat, i en quines condicions. Fa unes setmanes, Blair va declarar: “Volem un tractat tradicional modificat que millori les regles de funcionament a Europa, i l’aprovarem per via parlament?a“. Cal veure si Brown es mou en la mateixa l?a; ?probable que s?Per??n segon lloc, hi ha el fet que el nou primer ministre haur?’esquivar un refer?um i per aix?? de tenir arguments per fer valdre que no ?necessari. En aix?? un objectiu en com? Sarkozy i amb Balkenende: per evitar consultes populars, han de poder argumentar que aquestes s??ol?cament i jur?cament innecess?es, i per tant han d’exhibir un text que s’assembli el menys possible al Tractat constitucional. Brown ho t??dif?l que els seus col·legues, perqu?na part del seu partit, l’oposici??la majoria de la premsa estan disposats a atacar-lo a la m?ma, per “alta tra???m>”. El “Daily Telegraph” ha qualificat (a portada) d’ “Afront a la democr?a“, una possible ren? brit?ca al dret de veto en mat?a de just?a i afers interiors.