DEBAT SOBRE LA REFORMA DE L’ARTICLE 135 DE LA CONSTITUCIÓ
Palau del Parlament, 29.09.11 (text sense corregir)

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats,

És legítim preguntar-se avui sobre el sentit d’aquest debat. Un debat sobre una reforma de l’article 135 de la Constitució espanyola, ja aprovada per part del Congrés dels Diputats i el Senat, que van ser dissolts dilluns passat. En tot cas, volem aprofitar-lo per donar arguments en suport de la posició política del nostre grup parlamentari en un tema tan important.

El grup socialista vol manifestar el seu suport a aquesta reforma de l’article 135 de la Constitució en estricta coherència amb el vot favorable dels Diputats i els Senadors del PSC. En primer lloc, per responsabilitat, certament. Però també per convicció. La mateixa convicció amb la que vàrem votar l’article III-184 de la Constitució Europea i l’article 214 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que ja recollien el principi d’estabilitat pressupostària que s’ha incorporat ara a la Constitució espanyola.

És cert que la reforma s’ha produït de forma tal vegada massa ràpida i sense un consens encara més ampli que el que significa el vot de 316 diputats dels 350 que integren el Congrés i el vot de 233 senadors dels 261 que integren el Senat. Així com la rapidesa ens sembla justificada com a resposta a un requeriment urgent i a una situació convulsa, ens hagués agradat un consens més ampli, però la urgència no hi ajudava i probablement la proximitat electoral tampoc.

Ara bé, com algú ha dit que Catalunya i el catalanisme van quedar fora de la reforma, no em puc estar de recordar que 33 diputats i diputades catalans dels 48 que seuen al Congrés dels Diputats hi van estar d’acord. Una majoria catalana al Congrés, doncs, hi va donar suport. I, pel que fa al catalanisme dels diputats que van votar a favor, jo afirmo el catalanisme dels diputats del PSC i no nego el de ningú. Cap força política pot atribuir-se en exclusiva la representació del catalanisme ni pot pretendre decidir qui és catalanista i qui no ho és.

La reforma de l’article 135 de la Constitució de fet recull compromisos ja adquirits, que caldrà concretar posteriorment en una llei orgànica i a través de la corresponent legislació del Parlament de Catalunya. Una reforma que s’aplicarà l’any 2020, amb una revisió prèvia dels objectius els anys 2015 i 2018.

La urgència d’adoptar ara aquesta decisió, per bé que la seva aplicació pràctica sigui l’any 2020, la voluntat d’evitar incerteses en un moment econòmicament convuls, i el fet que la concreció del principi d’estabilitat pressupostària objecte de la reforma es fixarà per llei orgànica, han desaconsellat la celebració d’un referèndum sobre una reforma que no afecta elements substancials que obliguin a la consulta.

Ni l’ingrés a la Unió Europea ni l’adopció d’una moneda única varen ser objecte de referèndum i el principi d’estabilitat pressupostària és, en aquests moments, conseqüència d’aquestes decisions. Un principi recollit en l’article III-184 de la Constitució europea que, aquesta sí, va ser sotmesa a referèndum, tot i que malauradament no arribés a bon port a causa del no d’altres països. Un principi recollit també a l’article 214 del nostre Estatut, sotmès també a referèndum.

La reforma incorpora a la Constitució espanyola el principi d’estabilitat pressupostària en virtut del qual l’Estat i les Comunitats Autònomes no poden superar els límits de dèficit estructural i d’endeutament establerts per la Unió Europea. Aquests límits no s’apliquen en cas de catàstrofes naturals, recessió econòmica (repeteixo, recessió econòmica) o situacions d’emergència extraordinària que escapin al control de l’Estat i perjudiquin considerablement la situació financera o la sostenibilitat econòmica o social (repeteixo, sostenibilitat econòmica o social) de l’Estat.

Es parla, doncs, de dèficit estructural, i s’empra una fórmula prou flexible. Així entesa, l’estabilitat pressupostària és pur sentit comú precisament perquè es tracta de limitar el dèficit i no la despesa com sovint s’argumenta falsament de forma interessada. Lluny també del dogmatisme equivocat del dèficit zero.

Augmentar el rigor en els pressupostos públics i, sobretot, evitar el costum sistemàtic de gastar més del que s’ingressa, és el que convé a les finances públiques, com convé a les economies familiars o privades. El dèficit i el deute han d’estar reservats a finançar inversions rendibles i a resoldre problemes conjunturals concrets, no a viure normalment del crèdit, que això no és sà.

L’estabilitat pressupostària és una condició necessària per garantir, a mig i llarg termini, un creixement econòmic sostingut. Els desequilibris permanents, amb dèficits estructurals i deutes acumulats que esdevenen impagables, destrossen les perspectives de creixement i la confiança dels actors econòmics.

La reforma és, de fet i com els deia, redundant, ja que recull els compromisos ja adquirits, des de l’entrada a l’euro amb els criteris de convergència, passant pel Pacte per l’Estabilitat i el Creixement fins arribar al nou Pacte per l’Euro. També cal recordar la Llei General d’Estabilitat Pressupostària i els acords assolits en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera.

En aquest sentit es pot recordar també la votació per part de CiU i PP de pressupostos de dèficit zero dels anys 2001 a 2004 o la pròpia decisió del Govern de la Generalitat d’incorporar al seu Projecte de Llei d’Estabilitat Pressupostària d’un compromís encara més estricte que l’acordat entre PP i PSOE. Així doncs, vàrem entendre perfectament que el Conseller d’Economia qualifiqués la proposta de reforma de “raonable” i, en canvi, no entenem altres veus del Govern de Catalunya i del partit que li dóna suport. Creiem que es produeix una contradicció evident que només s’explica per la proximitat de les eleccions.

¿Quines són les causes de la reforma? L’exigència de les institucions europees i dels governs dels països centrals de la Unió que demanaven un senyal clar de compromís amb l’estabilitat pressupostària, en un moment en què Espanya requeria al Banc Central Europeu la compra de deute sobirà, per evitar que la prima de risc espanyola encarís per sobre de qualsevol límit raonable els tipus d’interès per pagar el nostre deute.

És fàcil d’entendre que qui ha de garantir o avalar un nou préstec que necessita un país per pagar antics deutes, vulgui assegurar la capacitat d’aquest país de retornar el capital. I també és fàcil d’entendre que els països que estan creixent, encara que sigui poc, no estiguin disposats a compartir el seu creixement amb la Unió Europea ni a ajudar als que no creixen, si no hi ha determinades garanties de sanejament financer i d’esforç dels Estats que necessiten ajuda amb urgència en forma de compra de deute sobirà. Per això nosaltres hem de fer gestos, aprovar plans, fer declaracions públiques i donar senyals de veritable voluntat de respectar els acords i requeriments aprovats per la Unió Europea. Com aquesta reforma.

Això explica la disposició favorable tant del partit que governa Espanya com del principal partit de l’oposició de donar suport a la reforma de l’article 135 de la Constitució. Per cert, convé no oblidar que sovint es retreia a aquests dos partits la seva incapacitat d’acordar mesures concretes per lluitar contra la crisi. Al menys han acordat aquesta, que té el sentit clar d’evitar el risc d’una intervenció com la que han sofert Grècia, Irlanda o Portugal. Un argument, per cert, que CiU utilitza Catalunya endins per defensar la seva gestió però que oblida de forma interessada en aquest debat.

Certament, no es pot dir que aquesta reforma sigui una mesura popular i, precisament per això, el fet que la decisió es prengui just abans d’unes eleccions demostra la seva estricta necessitat i urgència.

Però l’estabilitat pressupostària no és només un requisit per la compra de deute espanyol per part del Banc Central Europeu, és també un requisit indispensable per impulsar un govern econòmic europeu. Pocs discuteixen ja que en un mercat interior sense fronteres i amb una moneda única cal coordinar les polítiques econòmiques i fiscals dels països membres. Estem comprovant cada dia que passa les distorsions que provoca el fet de tenir una moneda única sense un veritable Tresor Europeu: ens hem quedat amb una Unió Monetària sense una veritable Unió Econòmica. Des d’aquest punt de vista és lògic que els que es van oposar a la Constitució Europea (que avui ens hagués estalviat molts maldecaps) s’oposin també a aquesta reforma constitucional. En canvi és inexplicable que els que sí van donar suport a la Constitució europea es neguin ara a donar suport a aquesta reforma.

Certament, voldríem que l’arribada del Tresor Europeu i dels eurobons fos immediata, però en aquest cas, com en el de l’adopció de la moneda única, primer calia definir els compromisos d’estabilitat pressupostària i complir-los, com es van fixar i complir els compromisos de convergència econòmica continguts en el Tractat de Maastricht.

Vull afirmar, en nom del grup socialista, que els retards en avançar en la governança econòmica europea afavoreixen els moviments especulatius, deterioren les economies dels països de l’euro, destrossen la cohesió social dels països intervinguts o en dificultats i erosionen els Estats del Benestar, a més de posar en perill la pròpia pervivència del projecte europeu. No és sostenible per més temps una unió monetària que no disposa d’instruments per fer política econòmica i fiscal. No n’hi ha prou amb concebre l’autoritat monetària com un pur sistema de control del dèficit i de la inflació. ¿Que no ha d’incentivar el creixement i la creació d’ocupació, a més a més? I la Unió Europea: ¿que no ha de promoure també el desenvolupament social? ¿Qui ha de garantir el compliment de l’Agenda Europa 2020, sinó?

Ara ens cal, urgentment, un govern econòmic europeu fort que impulsi una nova política econòmica i unes polítiques econòmiques coordinades. No cal dir que aquesta major coordinació econòmica i fiscal europea caldrà fer-la sobre la base de majors cessions de sobirania per part de tots, Estats i Comunitats Autònomes. La solució, senyores i senyors diputats, és, en efecte, més Europa, una millor Europa, una Europa que no s’aparti de la idea de progrés i de solidaritat que ha motivat el naixement de la Unió i que tants èxits ha assolit a la seva història.

L’estabilitat pressupostària, definida tal com es fa en la reforma aprovada, és un principi raonable. Gastar més del que s’ingressa de forma sistemàtica acaba implicant una injustícia envers les futures generacions. Més deute implica també més dependència dels mercats financers. El manteniment de la moneda única i la lluita contra les turbulències financeres impliquen que els Estats no s’endeutin gaire i avançar, en tot cas, cap a l’emissió d’eurobons, sostinguts per un Tresor Europeu que, a mig termini, hauria de provenir d’uns impostos europeus o progressivament harmonitzats, en el camí cap als Estats Units d’Europa que desitgem. I també aquí vull ser clar: no tindrem polítiques socials europees si no tenim una veritable política fiscal comuna.

Hi ha qui diu que aquest principi impossibilita qualsevol política d’esquerres. No compartim aquesta opinió. Perquè es tracta de limitar el dèficit, no de limitar la despesa. Un pressupost equilibrat pot ser un pressupost considerable o molt esquifit, les despeses poden respondre a unes o altres prioritats, i els ingressos poden provenir d’una fiscalitat més o menys progressiva i justa.

Qualsevol política d’esquerres ha d’actuar també des de la vessant dels ingressos, ajustant la pressió fiscal i lluitant contra el frau. Tenir uns serveis públics de qualitat i la xarxa de protecció social de l’Estat del benestar té un cost que cal pagar i no s’hi val a endeutar les futures generacions per fer front a despeses que es produeixen ara i aquí. La clau de l’estabilitat pressupostària és tenir una estructura fiscal progressiva i redistributiva coherent amb el nivell de despesa pública definida democràticament.

Permetin-me un petit recordatori del cas suec. A Suècia el principi d’estabilitat pressupostària va ser introduït pel Partit Socialdemòcrata en el pressupost de l’any 1933, a proposta d’Ernst Wigforss i Gunnar Myrdal, veritables pares fundadors de l’Estat de benestar d’aquell país.

Caldrà revisar, doncs, el nostre sistema fiscal. Fa pocs dies del debat sobre la recuperació de l’Impost sobre el patrimoni que ni tant sols ha estat votada en contra pels que van acordar molt recentment la eliminació del poc que quedava aquí de l’Impost de Successions i Donacions, que només afectava ja al 6% dels possibles contribuents. Fins i tot el president Mas parlava ahir d’un impost sobre les grans fortunes, decidit a Madrid és clar. És senyal que la necessitat d’ajustar els ingressos públics a l’alça es va obrint camí.

Tampoc compartim les crítiques a la reforma segons les quals aquesta vulnera competències autonòmiques.

Permetin-me que els llegeixi literalment l’article 214 del nostre Estatut que porta el títol “Estabilitat pressupostària”:

“Correspon a la Generalitat l’establiment dels límits i les condicions per a assolir els objectius d’estabilitat pressupostària dins dels principis i la normativa de l’Estat i de la Unió Europea”.

Sí, estabilitat pressupostària dins dels principis i la normativa de l’Estat i de la Unió Europea. Això diu el nostre Estatut.

Els recordo que l’Estatut data de l’any 2006. No hi havia crisi llavors, però la previsió d’estabilitat pressupostària ja hi era, i deia també que els principis i la normativa d’aquests objectius corresponien a l’Estat i a la Unió Europea. Sembla que alguns que van votar l’Estatut hagin oblidat el seu contingut. I resulta estrany que no estiguin disposats a donar suport a una reforma constitucional que es limita a incloure un principi ja recollit en el nostre Estatut.

Sembla mentida que alguns vulguin confondre l’opinió pública presentant aquesta reforma com a un instrument d’erosió de les competències de la Generalitat quan, en tot cas, les limitacions a les que hem de subjectar-nos són, en aquest cas, les que voluntàriament hem acceptat en la mesura que compartim el projecte europeu.

Catalunya no podria afrontar, per exemple, noves emissions de deute amb una Espanya intervinguda sense assumir compromisos d’estabilitat pressupostària com aquest.

Ho repeteixo, aquesta reforma de Constitució no fa sinó incorporar un precepte ja contingut en el nostre Estatut. Aquesta reforma de la Constitució segueix, doncs, les passes marcades pel nostre Estatut. La Constitució espanyola és anterior a l’ingrés a la Unió Europea, a l’adopció de la moneda única i a l’aprovació dels diversos Tractats de la Unió que han anat perfeccionant els encara minsos mecanismes de governança econòmica.

La llei orgànica que desenvoluparà els aspectes concrets d’aquesta reforma haurà de garantir, des del punt de vista de la fixació d’objectius concrets i de procediments, el ple respecte de les competències autonòmiques i és evident que el centre de decisió sobre aquestes qüestions seguirà essent el Consell de Política Fiscal i Financera, treballant com a veritable mecanisme de tipus federal.

Per totes aquestes raons el nostre Grup parlamentari dóna suport a aquesta reforma.

Gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.