ENTREVISTA A MIQUEL ICETA
LLUÍS BOU
EL SINGULAR DIGITAL, 15.11.12

“Estic disposat a fer un pas enrere”

Miquel Iceta (Barcelona 1960) ha estat un dels màxims dirigents del PSC, i està considerat un dels grans estrategues que ha tingut el partit. Va començar la seva activitat en una formació petita i peculiar, el Partit Socialista Popular d’Enrique Tierno Galván. Després va ser regidor de l’Ajuntament de Cornellà, on va treballar ja amb José Montilla, fins que Narcís Serra el va cridar per anar a col.laborar amb ell a l”ala oest’ de la Moncloa, en època de Felipe González. Actualment és viceprimer secretari del PSC i portaveu parlamentari, i té fama de saber tot el que es cou al partit.

Manté la intenció de presentar candidatura al congrés del PSC aquest cap de setmana?
M’he de disculpar. Aquest vespre tinc una reunió amb els delegats de Barcelona, i els he promès que tindrien la primícia. Però vaja, aquests dies ja hem pogut veure un decantament bastant majoritari en favor de Pere Navarro. Jo creia que havíem de fer una aposta per la integració, però malauradament no penso que siguem capaços de fer-la abans de començar el congrés. I per tant, el més sensat en aquests moments és ajudar qui més pot fer fer per aquesta integració, que és precisament el Pere. Però l’anunci formal el faré aquest vespre davant els meus companys, després d’haver valorat també les seves opinions, perquè són la meva federació.

Però si es confirma que no fa el pas, està clar que donarà suport a Pere Navarro…
Jo donaria suport a Pere Navarro també pel que diu que vol: una etapa de canvis profunds al partit, però que s’han de fer sobre la base de la màxima integració possible. Vull ajudar qui sigui -segurament serà al Pere- a fer això. Podríem tancar en fals el congrés si de cop i volta ens penséssim que només amb algun canvi de protagonistes n’hi ha prou. S’han de modificar moltes altres coses.

Quines?
Hem de revisar el projecte polític de dalt a baix. I això implica renovar idees, canvis en l’organització per fer-la més transparent, més oberta, més viva. També reconnectar amb la societat, amb mecanismes de primàries, treball permanent amb els sectors progressistes que vulguin treballar amb nosaltres. Són moltes les coses que s’han de fer, i a més les hem de fer col·laborant tots junts. En un moment de feblesa del projecte socialista no ens podem permetre que ningú en quedi fora, que alguna sensibilitat no se senti reflectida en la nova orientació política.

Àngel Ros i Joan Ignasi Elena estan configurant una candidatura conjunta…
No tinc notícia que ho hagin acabat de fer, se’ls hauria de preguntar a ells. Hem tingut la sort d’un procés precongressual amb diferents candidats, que expressen sensibitats diverses, però que treballen en un mateix projecte des de fa molt de temps. Tots som a la mateixa comissió executiva que precisament donarà comptes en aquest congrés. I si hem estat capaços de treballar plegats, com podria ser que no fossim capaços de seguir fent-ho després de dilluns?. A mi m’agradaria que dissabte a la nit, al congrés, aconseguíssim construir una candidatura a l’executiva de la qual és imprescindible que en Pere, l’Àngel i en Joan Ignasi en formin part.

Vostè no?
La meva presència no resulta imprescindible.

Està disposat a no formar part de la pròxima executiva del PSC?
Quan un entra en un congrés, sobretot si ho fa amb el meu bagatge i experiència i amb el fet d’haver estat molt de temps a la direcció, i veu les dificultats del partit en aquests moments, ho ha de fer amb un gran esperit de generositat. I si realment convé fer molts canvis i que s’incorpori molta gent nova, alguns hem d’estar disposats a fer un pas enrere. Jo sóc d’aquests. El prioritari és que el congrés surti bé, i en canvi és molt i molt secundari el paper que jo personalment hi pugui jugar.

Per què el PSC ha acabat perdent pràcticament totes les institucions?
Veníem de molt amunt, però certament ja havíem anat perdent vots. En el PSC es va donar la paradoxa que una pèrdua de suport electoral es traduïa en un guany de responsabilitat política. I això ha estat fins a un cert punt un miratge, que ens ha privat de veure algunes febleses del nostre projecte que vénen de lluny. Ara bé, si hem de singularitzar un gran problema, jo crec que ha estat la crisi econòmica, i la dificultat de fer-hi front amb els plantejaments socialistes.

Analitzant els resultats a les diverses eleccions es detecta una fuga de vots del PSC cap a l’abstenció, cap a CiU, cap al PP, i, potser en menor grau, cap a ICV. Que cal fer, un gir a l’esquerra o recuperar el centre?
Hi ha més de 250.000 vots que ens han anat a l’abstenció, el vot en blanc, el vot nul o candidatures minoritàries de protesta. Més de 150.000 han anat a més cap a CiU, uns 100.000 han anat cap al PP, i uns 100.000 més cap a ICV. I és clar, quan un projecte polític perd tants vots i en tantes direccions diferents el problema no és girar en un sentit o en un altre, sinó recuperar solidesa i confiança en el propi projecte. Una de les claus jo entenc que és recuperar l’essència socialdemòcrata, però demostrant que també som capaços de fer eficiència econòmica. Si a l’esquerra no li surten els números, ens quedem com un reducte de defensors d’uns ideals que no podem posar en pràctica.

Els dirigents de nova fornada del PSC, la dita generació Blackberry, com Laia Bonet i Rocío Martínez Sampere, tindran més pes al partit?
Sens dubte. Però en aquests moments ja en tenen molt, siguem sincers. Martínez Sampere és la portaveu d’economia al Parlament, i la Laia Bonet és portaveu adjunta al grup parlamentari i membre de la direcció. Tindran més paper segur. El PSC ha anat preparant gent que per això, en aquests moments, poden prendre el relleu. No serà una improvisació.

Vol dir que Joaquim Nadal no seguirà com a cap de l’oposició?
La direcció del grup parlamentari ha de posar els seus càrrecs a disposició a partir de dilluns. I la nova direcció del PSC ha de decidir com vol que s’articuli la nostra presència parlamentària, i qui ha de dirigir la tasca d’oposició. Si se’m permet, tan sols té una limitació i és que ha de triar entre 28 diputats.

Vostè no creu que al PSC li fa mal el fet de no tenir grup parlamentari al Congrés?
El que fa mal al PSC és quan la gent no percep que defensa amb vigor, amb coherència, amb fermesa els seus plantejaments a tot arreu. El grup parlamentari és un instrument. Jo sóc dels que pensa que el PSC ha de compartir grup parlamentari amb els socialistes espanyols, però també que si en alguna matèria no estem d’acord hem de mantenir una posició diferenciada i, arribat el cas, votar diferent. Si alguna cosa ens ha desgastat és quan s’ha produït la disfunció de votar una cosa al Parlament i una altra de diferent al Congrés. O quan la gent percep que a l’hora de la veritat el PSC s’arronsa. És més això, que no pas el grup parlamentari propi.

Però si formen part del mateix grup del PSOE i un dia voten diferent, el terratrèmol serà també majúscul…
Bé, però el federalisme són aquestes coses: unió, voluntat d’abraçada, i llibertat. Per tant, si en una qüestió no hi estem d’acord no necessàriament hem d’acceptar com a bo el criteri de l’altra part.

I per què no ho han fet mai fins ara?
Doncs perquè no ho hem decidit. Estic convençut que si en qualsevol moment d’aquests 30 anys d’història sense grup, l’executiva del PSC hagués decidit que en un tema no podíem votar igual que els companys del PSOE, ho hauríem pogut fer. Però pel que sigui, no ho hem considerat necessari. Fem un balanç molt positiu de la nostra relació amb el PSOE, però particularment després de la sentència del TC sobre l’Estatut l’esperit autonomista i federalista ha quedat molt tocat. Haurem d’aclarir si és un cop de porta definitiu o només un incident important que serem capaços de superar.

Parlant d’això. El govern català ha portat l’executiu espanyol als tribunals per no pagar els 759 milions pendents d’infraestructures del 2008, que estaven consignats als pressupostos. Hi està d’acord?
La decisió del govern de l’Estat és un error profund. Quan vam fer l’Estatut, un dels elements que va fer possible el pacte va ser precisament aquesta clàusula que havia de servir per rescabalar Catalunya d’una minva d’inversions de l’Estat. L’incompliment és gravíssim. I el govern de la Generalitat té tot el nostre suport per emprar tots els mecanismes que calguin.