Fa un temps, el que hom anomena “la política” és un espai i una activitat de la qual tothom hi desconfia. D’aquelles persones que s’hi dediquen es té un prejudici social i es crea un estigma. Bé és cert que de totes les persones que “s’hi dediquen” hi ha molts que tenen interessos ocults: personals, econòmics, familiars… però de forma general se’ls atribueix corrupció, manca d’ofici, lucre personal, vida contemplativa i poc productiva socialment parlant.

Curiosament, aquest estat d’opinió va anar cohesionant-se i sortint en les informacions d’alguns opinadors i mitjans de comunicació ancorats a la dreta que connectava amb una anàlisi popular de “res canvia” o “res canvia prou ràpid” i es va convertir en un clam populista que s’ha inventat com a popular.

Curiosament, també, s’ha dit que era un estat d’indignació, fent confondre la indignació amb la situació política, social, econòmica, cultural… amb allò que alguns feien i que s’estenia a tot el col·lectiu.

Bé és cert que aquests alguns han estat descoberts, investigats, jutjats… i que han fet confondre la seva activitat il·lícita i il·legítima amb la de tot el col·lectiu, però resulta que política en fem totes i tots amb la nostra actitud, coherència o manca d’ella, i també amb el nostre vot, és clar.

Joan Fuster deia que la política “la fas o te la fan” i poder aquest ha estat l’objectiu de les classes dominants, que les dones i homes de les classes populars no fem política per tal de poder-la fer ells (i parlo en masculí perquè expliciten prou bé el paper que ens atorguen a les dones). Ens han volgut convèncer que no hi havia diferència entre allò que feien la dreta i l’esquerra, “una línia molt fina i desdibuixada” ens deien. Ens han volgut convèncer que no hi havia classes i que la lluita de classes no tenia sentit, això fins que ells es pensen guanyant-la i llavors es descobreixen tot dient “la estem guanyant” tal com deia Warren Buffet

I un cop superades les barreres, un cop el discurs populista ha estat capaç de filtrar-se en les classes populars, un cop l’aliment de l’intel·lecte ha estat governat per mitjans de comunicació i oci totalment consumistes i buits, un cop el lumpenproletariat s’ha vist de forma fal·laç com a classe mitja, propietària i amb possibilitats de pervivència… ha vingut el tall, la retallada de drets, la tisora social i econòmica i el poder a favor dels poderosos, dels especuladors, dels originadors de la crisi actual però també les altres, perquè les crisis no deixen de ser operacions de neteja regeneradora del sistema capitalista, el lífting del capital.

La creuada contra els partits, bàsicament els d’esquerra, i contra aquells que han, hem, ocupat sense cap dret adquirit la política ha estat implacable. Estan intentant acabar amb els drets democràtics de forma subtil però implacable i, ara, arriba el front sindical i la croada antisindical. La societat civil esgotada, uns sindicats que són els únics que poden ajudar a regenerar el teixit social de protesta, amb poques armes noves i massa tradició a sobre, amb enemics potents i, de nou, paraules intoxicants que persegueixen la mort sindical.

Hanna Arendt va escriure el 1950 un text fonamental i totalment actual, que hauria de ser de referència per a la gent que fa, que fem, -política sigui quina sigui la forma que aquesta prengui-:

“El perill és que allò polític desaparegui absolutament. Però els prejudicis s’anticipen, van massa lluny, confonen amb política allò que acabaria amb la política i presenten el que seria una catàstrofe com si pertanyés a la naturalesa de l’assumpte i fora, per tant, inevitable”

Caldria reflexionar sobre això abans de fer les afirmacions gratuïtes que massa vegades fem

Tweet