En un text que vaig publicar en aquest bloc, a propòsit del moviment que va enderrocar Mubarak, em referia al repte fonamental que es plantejava a la joventut democràtica d’Egipte. Hi citava aquests fragments d’un corresponsal del Washington Post, William Wan:

“Quan un membre suggereix que el grup ha de constituir-se en un partit polític, la reunió es converteix en una baralla de crits. Els polítics –  amb les seves maquinacions de poder, egoisme i  corrupció – són el que van empènyer a Egipte  a un règim de tres dècades d’autoritarisme“, diu un dels membres del Moviment del 6 d’abril, “Per què no centrar-se en l’activisme en lloc de perdre temps en un partit polític?“.

“Va ser, en molts sentits, molt més fàcil durant la revolució“, comentava Wan, que afegia: “En aquells embriagadors 18 dies, els joves activistes d’Egipte compartien una visió i van centrar tots els seus esforços – tweets, missatges de Facebook, vídeos i blocs, així com els punys i les pedres – cap a aquesta meta: enderrocar Hosni Mubarak, l’autòcrata que havia governat Egipte durant 30 anys. Però ara, amb aquest objectiu aconseguit, s’han originat altres demandes.”

Jo em demanava aleshores: Com consolidar els avenços i prosseguir-los?   Com fer política en la nova situació? La resposta que a aquestes qüestions donin els joves activistes de moviments com el del “6 d’abril” determinarà en bona mesura el futur, em deia.

Ara aquests sectors es troben, en el procés per a elegir el nou president d’Egipte, en una situació ben amarga. Els dos candidats que es disputaran la segona volta de les eleccions són un dirigent dels Germans Musulmans i un militar que fou el darrer cap de govern del règim de Mubarak.

Com enllaçar la protesta i l’alternativa, la indignació i una perspectiva de canvi real, la mobilització i l’acció efectiva?

Aquest és un repte que no sols es planteja a Egipte, és el mínim que es pot dir. Jo no tinc una resposta a aquesta pregunta, encara que algunes idees les tinc. Sé que és la pregunta més important que hem de debatre, si no volem que les coses vagin enrere, a Egipte i a casa nostra. Cal debatre’n amb serenitat, sense prejudicis, sense incompatibilitats. I sense perdre temps.