En un text que vaig publicar en aquest bloc, a propòsit del moviment que va enderrocar Mubarak, em referia al repte fonamental que es plantejava a la joventut democràtica d’Egipte. Hi citava aquests fragments d’un corresponsal del Washington Post, William Wan:

“Quan un membre suggereix que el grup ha de constituir-se en un partit polític, la reunió es converteix en una baralla de crits. Els polítics –  amb les seves maquinacions de poder, egoisme i  corrupció – són el que van empènyer a Egipte  a un règim de tres dècades d’autoritarisme“, diu un dels membres del Moviment del 6 d’abril, “Per què no centrar-se en l’activisme en lloc de perdre temps en un partit polític?“.

“Va ser, en molts sentits, molt més fàcil durant la revolució“, comentava Wan, que afegia: “En aquells embriagadors 18 dies, els joves activistes d’Egipte compartien una visió i van centrar tots els seus esforços – tweets, missatges de Facebook, vídeos i blocs, així com els punys i les pedres – cap a aquesta meta: enderrocar Hosni Mubarak, l’autòcrata que havia governat Egipte durant 30 anys. Però ara, amb aquest objectiu aconseguit, s’han originat altres demandes.”

Jo em demanava aleshores: Com consolidar els avenços i prosseguir-los?   Com fer política en la nova situació? La resposta que a aquestes qüestions donin els joves activistes de moviments com el del “6 d’abril” determinarà en bona mesura el futur, em deia.

Ara aquests sectors es troben, en el procés per a elegir el nou president d’Egipte, en una situació ben amarga. Els dos candidats que es disputaran la segona volta de les eleccions són un dirigent dels Germans Musulmans i un militar que fou el darrer cap de govern del règim de Mubarak.

Com enllaçar la protesta i l’alternativa, la indignació i una perspectiva de canvi real, la mobilització i l’acció efectiva?

Aquest és un repte que no sols es planteja a Egipte, és el mínim que es pot dir. Jo no tinc una resposta a aquesta pregunta, encara que algunes idees les tinc. Sé que és la pregunta més important que hem de debatre, si no volem que les coses vagin enrere, a Egipte i a casa nostra. Cal debatre’n amb serenitat, sense prejudicis, sense incompatibilitats. I sense perdre temps.

Acabo de tornar d’un viatge al Pròxim Orient, que he fet amb el president de la Fundació d’Estudis Progressistes Europeus  (FEPS) i ex-primer ministre italià, Massimo D’Alema. Hem estat a Israel, Palestina i Egipte. D’Alema, que ha estat ministre d’afers estrangers a Itàlia i durant el seu mandat va jugar un paper important en el conflicte del Líban, és un bon coneixedor de la regió.

El viatge ha estat molt intens i interessantíssim. En els Territoris Palestins hem  tingut converses amb nombrosos representants de la societat civil i política, entre els quals Salam Fayyad, primer ministre de l’Autoritat Nacional Palestina; Mustafa Barghouti, líder de l’Iniciativa Palestina Nacional;  Hannah Ashrawi, membre del Consell Legislatiu Palestí; així com amb membres de la direcció de Fatah i de  l’OLP. A Israel, ens hem entrevistat amb Tzipi Livni, ex-ministra d’Afers Exteriors i líder del partit Kadima; Yossi Beilin, ex-ministre de Justícia i ex-president del partit progressista Meretz; Shelly Jachimovich, nova líder del Partit Laborista; i el vice-primer ministre Shalom.

A Egipte, hem conversat amb el secretari general de la Lliga Àrab, Nabil Al Arabi, i  amb els nous actors polítics fruit de les mobilitzacions pacífiques que l’any passat van acabar amb el règim de Mubarak i que han suposat la celebració d’eleccions lliures i democràtiques al país. Ens hem  reunit amb el nou ministre d’Afers Estrangers, Mohamed Kamel Amr, i el nou president del parlament egipci, Saad el-Katatni; amb el líder del Partit de Llibertat i Justícia (Germans Musulmans), Mohamed Morsi; amb el guia espiritual dels Germans Musulmans, Mohamed Badie; amb el candidat a les eleccions presidencials que tindran lloc en els propers mesos, Amr Moussa; i amb el president del partit liberal Al Wafd, El Badawi.

No m’és possible resumir aquí el contingut de totes aquestes converses. Només faré uns comentaris.

1) Al fil de la primavera àrab, les coses es mouen a gran velocitat en la regió, amb noves perspectives de dignitat i democràcia. Però es mantenen i potser augmenten els perills de confrontació. La situació a Síria és terrible, però de moment em sembla descartable una intervenció militar. De fet, crec que bastants, a les NNUU, van respirar alleujats pel veto rus i xinès en el Consell de Seguretat. Juppé ens va dir ahir en el Parlament europeu que “Bachar el Assad caurà“, però de moment  no sembla fàcil: compta amb una part de la població i amb l’exèrcit, i els moviments d’oposició segueixen dividits.

2) Paradoxalment, el conflicte israel – Palestina està pràcticament bloquejat: la política israelinana consisteix en “statu quo + prossecució dels assentaments”.  Amb una opinió molt escorada a la dreta, el camp dels partidaris de la pau s’ha reduït molt. El govern de Netanyahu situa en primer pla el conflicte amb l’Iran (amenaces d’atacs preventius incloses) i em sembla que ho fa servir per a marginalitzar la qüestió palestina. Els palestins han signat a Doha un nou acord de reconciliació, però hi ha divisions a Hamas al respecte. En principi, faran eleccions aviat. Hem sentit a molts parlar de la irrellevància del Quartet i de la inviabilitat de la fórmula de dos Estats. Parlen d’escenari “sudafricà”, de “primavera palestina” i d’”intifada no violenta”.

3) A Egipte, les coses són d’una fluïdesa extrema i ningú fa pronòstics. Hi ha un panorama d’una extrema dispersió política, tres pols apareixen més en primera línia i – és el mínim que es pot dir – no són realitats homogènies: els sectors democràtics que encapçalaren ara fa un any la revolta que féu caure Mubarak, els islamistes que han guanyat les eleccions, i els militars que conserven un gran poder. En breu hi haurà eleccions presidencials. Els Germans musulmans, amb els que parlàrem llargament, s’esforcen en transmetre missatges tranquil·litzadors. Si les coses anessin bé, es podria configurar un equilibri entre els tres sectors principals, amb un President respectat per tots, que avancés la transició democràtica i fes front a la dramàtica situació econòmica i social. No està garantit.

Val la pena llegir l’article del Washington Post (que la revista L’Hora ha traduït ) sobre la situació en que es troba el “Moviment del 6 d’abril” de la joventut d’Egipte.  Aquest moviment començà creant una  pàgina de Facebook  donant suport als treballadors que planejaven una vaga pel 6 d’abril de 2008. Posteriorment  va esdevenir una xarxa activista que  jugà un paper central en la revolta que féu caure a Mubarak. Ara compten amb més de 20.000 membres i gairebé 200 mil seguidors a Facebook.

Però ara, quan es va decidint  el desenllaç del procés revolucionari a Egipte, tenen una “crisi d’identitat”: “Què som?”, es pregunta un dels membres: ‘Un grup de resistència? Una organització de drets civils? Un lobby, un grup de pressió? Hauríem de seguir existint?‘ es demana un altre.I alguns responen:  ‘Hem complert la nostra missió. Mubarak se n’ha anat.’”

Efectivament, Mubarak se n’ha anat, com Ben Ali. Però tant a Egipte com a Tunísia les coses són lluny d’estar decidides.  S’anuncien eleccions, processos constituents, reestructuracions dels espais polítics; apareixen nous partits i altres, abans proscrits, són legalitzats. Els sectors poderosos miren d’adaptar-se a la nova situació,  s’organitzen políticament.  Seria  molt negatiu que la extraordinària energia positiva de les  mobilitzacions pacífiques, pluralistes i democràtiques, fos aturada, dissolta o desviada. En aquests països, una joventut  s’ha posat en marxa, s’ha posat al davant de les revoltes i reivindicacions, utilitzant les eines de Twitter i Facebook, i ha sabut connectar amb les aspiracions d’una majoria que vol llibertat i justícia social. Sabrà prosseguir aquest procés?

El repte que es planteja després de la caiguda les tiranies és la construcció de la democràcia i dels seus instruments, l’agregació de majories, l’acció de govern. D’una o altra manera, tant els nuclis de poder econòmic com els moviments islamistes, tenen enfocats aquests objectius i estratègies. En canvi, els espais democràtics, laics, progressistes, dels quals els moviments juvenils han estat els exponents d’avançada, corren el doble risc de l’apoliciticisme i de la fragmentació, perquè existeix un gran recel envers els partits i la complexitat del joc polític i electoral.

“Quan un membre suggereix que el grup ha de constituir-se en un partit polític, la reunió es converteix en una baralla de crits“, explica William Wan, en l’article del Washington Post. “Els polítics –  amb les seves maquinacions de poder, egoisme i  corrupció – són el que van empènyer a Egipte  a un règim de tres dècades d’autoritarisme“, diu un dels membres del Moviment del 6 d’abril, “Per què no centrar-se en l’activisme en lloc de perdre temps en un partit polític?“.

“Va ser, en molts sentits, molt més fàcil durant la revolució“, comenta Wan, que afegeix: “En aquells embriagadors 18 dies, els joves activistes d’Egipte compartien una visió i van centrar tots els seus esforços – tweets, missatges de Facebook, vídeos i blocs, així com els punys i les pedres – cap a aquesta meta: enderrocar Hosni Mubarak, l’autòcrata que havia governat Egipte durant 30 anys. Però ara, amb aquest objectiu aconseguit, s’han originat altres demandes.”

Com consolidar els avenços i prosseguir-los?   Com fer política en la nova situació? La resposta que a aquestes qüestions donin els joves activistes de moviments com el del “6 d’abril” determinarà en bona mesura el futur d’aquests pobles. Seran capaços de construir construir els nous instruments democràtics de la “primavera àrab”, els necessaris partits del segle XXI?

(Cal afegir que aquest és un repte que, amb característiques pròpies, es planteja també a casa nostra, on una gran majoria de l’opinió rebutja l’actual forma d’organització i funcionament dels partits: segons una  enquesta  recent de Metroscopia, vuit de cada deu ciutadans (el 79%) creuen “que tal i com ara funcionen i s’organitzen, és molt difícil que els partits puguin atreure i reclutar per a l’activitat política a les persones més competents i preparades“).

No cal posar l’accent en la dimensió històrica dels esdeveniments actuals. Keynes va dir que “l’inevitable mai succeeix, el que succeeix  sempre és l’inesperat.” Que el Mediterrani concentrava totes les contradiccions del nostre temps (la guerra o la pau, la democràcia o l’autoritarisme, el progrés compartit o una creixent fractura social , la igualtat o la subordinació de les dones, etc.) ja ho sabíem.

Però l’escala i la velocitat de les transformacions actuals ens han sorprès a tots. Són increïbles. Són exemplars pel que fa als moviments valents, pacífics, pluralistes i democràtics dels pobles.

Són processos molt positius, encara que plens d’incerteses i reptes de gran magnitud. La Història no s’ha acabat, com alguns ens volien fer creure. Ens enfrontem a un nou punt d’inflexió històric en el Mediterrani.

Quina serà la nova situació creada pels actuals processos de canvi? Quins seran els impactes geoestratègics? Quines seran les conseqüències per a Europa? I quines seran les conseqüències per a l’esquerra, per a les forces de progrés del Nord i el Sud del Mediterrani?

No tenim  respostes fetes a aquestes quatre preguntes. Però les hem d’explorar i discutir sense demora. I cal fer-ho junts. Hem de parlar-ne i hem d’actuar.

Tunísia i Egipte es troben en transició cap a la democràcia, amb sortides encara incertes. Hi ha moviments democràtics que es desenvolupen en altres nacions. L’evolució dels esdeveniments a Líbia, on es produeix una violència intolerable contra el poble tindrà una gran influència. A tot arreu, hem de donar suport amb totes les nostres forces a la causa de la democràcia i dels pobles.

Totes les transicions i les revolucions democràtiques són diferents. No obstant, podem extreure algunes lliçons de les comparacions i les similituds. De totes les analogies que s’han ofert en aquests dies, em sembla que la més suggerent és la que parla d’un “1848 àrab”.

Els processos actuals en el món àrab tenen diferents característiques en funció de la situació sociopolítica dels diferents països, però és cert que recorden, en conjunt, als moviments democràtics europeus de 1848, amb els seus joves manifestants, dels sectors populars i de les classes mitjanes, inspirats per idees democràtiques, progressistes i nacionalistes.

Un historiador va descriure el 1848 com un moment en què “la història europea  va arribar a un moment de canvi crucial, però no el va reeixir”. És cert que moltes de les revoltes europees del 1848 van fracassat. Però també és cert que les seves idees van arrelar en la societat i els seus objectius democràtics s’acabaren convertint en realitat.

Hem de fer tot el possible perquè a Tunísia, Egipte i als altres països afectats per la voluntat popular de canvi, aquests processos cap la democràcia no es perdin.

Vaig participar en la transició democràtica a Espanya. En vaig aprendre algunes lliçons. Hi havia en aquell moment dos projectes: un model de revolució democràtica (la “ruptura democrática” que impulsaven les forces d’oposició activa contra la dictadura) i una proposta de reformes graduals, “lampedusianes” controlada per les elits del règim de Franco. Hi va haver  un joc dialèctic entre aquests dos projectes, que estava determinat per la correlació de forces (la “vella dama”) i per la intel·ligència (o no) dels actors col·lectius i individuals en el procés. El resultat va ser la conseqüència de successius desbordaments democràtics, amb moments de lluita i també moments d’entesa, de consens.

Com més units estaven els sectors democràtics, com més s’agregaven i s’activaven, més avançats eren els resultats, i més s’evitava el risc de la recuperació o restauració autoritària.

En aquests països en moviment, a més de l’exigència de la dignitat i la llibertat, hi ha l’exigència de la justícia social i, com va dir Orwell, de la “decència comuna”: la indignació popular contra la corrupció i l’estil de vida dels autòcrates. Hi ha un fort component generacional: la taxa d’atur, la subocupació, i la desigualtat alimenten la revolta de la joventut.

En aquest terreny, les eleccions, els canvis polítics, no seran suficients. Serà necessàri que es produeixin justícia social i noves oportunitats.

Aquests són els reptes fonamentals dels nostres amics en els països en transició, i els reptes d’Europa. Fàcils d’enumerar, molt difícils de superar.

A Europa hem d’impulsar noves polítiques mediterrànies. Hi ha necessitat de solidaritat i d’un nou realisme intel·ligent. El Comissari encarregat de l’Ampliació i Política de Veïnatge, Stefan Füle, ho va dir fa poc en el Parlament europeu:

“Molts de nosaltres van quedar encotillats en l’assumpció que els règims autoritaris eren una garantia d’estabilitat a la regió. No era ni tan sols “Realpolitik”. Va ser, en el millor dels casos, una política curta de vista. Va ser un tipus de política de curt termini que fa que el llarg termini a construir tingui cada vegada més dificultats”.

Fa uns anys, el nostre company Robin Cook, quan era ministre britànic d’exteriors, va assenyalar que essent les relacions exteriors una qüestió d’interessos d’interès, per a ser veritablement realista havia de tenir una dimensió ètica. És aquesta coherència intel·ligent que hem d’afirmar, davant d’una “Realpolitik” estràbica, de doble llenguatge, que hem de denunciar i combatre.

Que Robin Cook, el nostre company, no parlava en va, ho va demostrar amb la seva dimissió del govern de Gran Bretanya, contra la intervenció militar a l’Iraq. És aquest tipus de coherència que necessitem avui.

Hem de pressionar perquè la UE adopti mesures de suport immediat a Tunísia i Egipte. Per exigir la repatriació de les riqueses saquejades en aquests països i el seu retorn al servei de les necessitats de les persones.

Hem d’impulsar la revisió de la Política de Veïnatge donant clara prioritat a la seva dimensió meridional i avançant en l’objectiu de donar suport a les transicions democràtiques.

Pel que fa a la Unió per el Mediterrani, vam manifestar des dels seus inicis que una clarificació  era estrictament necessària. Des del seu començament, el nostre grup al Parlament Europeu va subratllar la seva perplexitat crítica quan, en nom de Sarkozy, Jean-Pierre Jouyet, persona a la que admiro, a l’època Secretari d’Estat d’Afers Europeus, va presentar el projecte, i vam expressar les nostres objeccions: Els “documents fundacionals” de la UpM eren un pas enrere en comparació amb el Procés de Barcelona sobre les polítiques de democràcia i de drets humans; el projecte de la UpM era una barreja confusa d’enfocament intergovernamental i “funcionalista”, amb cimeres pomposes o projectes interessants però imprecisos; es confonien els rols entre les estructures de la UpM i les estructures euromediterrànies de la UE; hi havia una evident indefinició pressupostària.

(La resposta de Jouyet va ser d’una certa facilitat: “és difícil volar més baix que el Procés de Barcelona”, va respondre. Ai las! El temps ha demostrat que estava equivocat.)

El Procés de Barcelona potser no ha volat a l’altura requerida pels reptes plantejats a la regió però tenia (i té, si s’hi inclou la Política de veïnatge) un avantatge significatiu: es tracta d’una xarxa modulable i en bona part “comunitària”.

A finals de febrer, a Ankara, Sarkozy va declarar a la premsa: “És l’hora de repensar la idea que jo tenia per l’UpM”. I va afegir: “La intuïció segueix essent la mateixa però no es pot construir de la mateixa manera amb al carrer àrab que es manifesta per la democràcia mentre que des de la guerra teníem règims autoritaris” (Le Monde, 28 febrer 2011 ).

És difícil concentrar tantes pífies en tan poques paraules: la personalització (“La UpM sóc jo”, ja que el Sr Mubarak ja no hi és), la referència paternalista al “carrer àrab” (parlaria Sarkozy TF1 del “carrer francès” a la televisió francesa?), l’evocació de “guerra” com a punt de partida d’un “autoritarisme” genèric en el sud, sense cap referència a les lluites i les responsabilitats de la descolonització, l’evocació d’una “intuïció” personal que segueix vigent… Tot això mostra un tret que sovint escapa als crítics de Sarkozy: la manca de professionalitat.

Ara hem de plantejar una revisió radical de la UpM, amb les prioritats de la promoció de la democràcia, d’una veritable associació i d’uns objectius realistes de progrés i de justícia econòmica i social a la regió.

De tot això n’hem de parlar avui. La nostra família política ha d’emprendre noves iniciatives. El PSE, que va estar presidit per Robin Cook i ho és ara per Poul Rasmussen, organitzarà a Tunísia, el mes d’abril, la seva Conferència Euromediterrània. La FEPS, dirigida per Massimo D’Alema, també treballa coordinadament amb persones, fundacions i think tanks progressistes dels països mediterranis. Altres iniciatives han de sorgir i coordinar-se per crear les sinergies necessàries.

Al sud i al nord estem en el mateixa combat: per la llibertat i la dignitat, la justícia social, la pau. No el guanyarem si no el lliurem junts. I l’hem de guanyar.

(Intervenció introductòria a la Conferència “Mediterrani, vers la democràcia” organitzada a Roma pel Grup socialista i demòcrata, 2 de març de 2011.  Intervinents: Ahmed Samih (Egipte), Driss Khrouz, (Marroc), Vincent Peillon (França),  Antonio Panzeri,  Roberto Galteri, Massimo D’Alema (Itàlia).

Vaig veure per darrera vegada Driss Benzekri el febrer de l´any passat, quan va venir a Estrasburg, a una sessi?? la subcomissi?? drets humans del Parlament europeu, on present?es conclusions de l’enquesta duta a terme al Marroc per la Inst?ia Equitat i Reconciliaci??trong> (IER) que ell presidia. Avui llegeixo la not?a als diaris de la seva mort, als 57 anys, en un hospital de Rabat.