Per a la revista Colors, del col·lectiu H2O, del mes de maig vaig fer aquesta entrevista aMontserrat abelló. Em sembla interessant publicar-la, també al bloc.

Compromesa amb els moviments feministes des de la dècada de 1970, la poeta Montserrat Abelló, nascuda a Tarragona el 1918, ha publicat llibres de poemes como Vida diària (1963), Foc a les mans (1990), Dins l’esfera del temps (1998) o Memòria de tu i de mi (2006). També és traductora d’altres grans poetes com Adrienne Rich, Silvia Plath o Anne Sexton. És sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi, el Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia, el Premi Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia, la Lletra d’Or, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura.

Per a moltes persones, la teva poesia és un referent
del feminisme.

És una cosa molt curiosa, doncs ara les dones fan una poesia diferent, potser millor i més valenta com a dones. Els meus poemes, sobre tot els primers, eren feministes però fets des de la meva quotidianitat. Intentava donar-los una patina ‘universal’ perquè
no es notés que era dona sinó poeta, però és clar que es veia que era una dona, malgrat les meves inseguretats. Em basava en el ritme intern i la paraula. La Maria Àngels Anglada em deia que els meus poemes eren molt musicals, però el cert és que els escrivia tal com els sentia. Em basava en el significat i el ritme de les paraules.

Ets d’una generació que va conèixer la República

Durant la República jo era jove… Va ser la millor etapa d’aquest país, mai hem estat tant bé com en aquella època, i va durar poquíssim! Soc d’una generació diferent a la del franquisme. Ara considero que no tenim una democràcia plena, sobretot els catalans, que som perseguits per tot, sense prou eines per lluitar contra aquesta realitat… Com ésque vam acceptar un sistema monàrquic i no vam fer un referèndum per la república o la monarquia?
Ho considero molt estrany.

Pertanys a una generació que no va partir de la por sinó d’un esclat de llibertat.

Bé, jo vaig haver de marxar del país i passar vint anys afora. Quan es parla de la guerra incivil tothom pensa en la Mercè Rodoreda i es creu que tots estàvem espantats, però no va ser així. De fet, el 1937 es va fundar la Institució de les Lletres Catalanes, en plena guerra civil! No estàvem aterrats. El meu pare era enginyer naval i anava al port cada dia i mai vam patir per ell. Quan van caure les bombes a la Gran Via, nosaltres vivíem al Passegi de Gràcia; jo portava una platera a les mans i no em va caure pas, senzillament
vam seguir menjant. Era un sentiment diferent. Culturalment també vas viure un moment privilegiat, inclús vas ser alumne del Carles Riba.
Si, durant la República es va produir un gran canvi, i amb el vot de les dones es respirava una gran llibertat. Recordo molt bé la vida d’universitat i l’època d’en Macià, la quantitat de gent a les manifestacions, l’ambient, els debats… un esperit que no s’ha repetit Després de tot això arriba l’exili i et veus obligada
a marxar a Xile. Si ho comparem amb com estava la gent aquí, per a
mi l’exili van ser unes vacances massa llargues. Comparat amb la dictadura de Franco, amb la pressió política, amb la guerra mundial, allò era el paradís. Pinochet va venir després, però en aquell
moment vivíem en un país demòcrata i obert; s’hi estava molt bé. Vam tornar abans degut a les necessitats del meu fill, que va néixer amb la síndrome de Down, però vam haver d’esperar a tenir la certesa
de que no ens passaria res greu. El cert és que, un cop aquí, em vaig sentir exiliada, em vaig sentir tan perseguida per la llengua! De fet, ara ja només escric en català i anglès.

Vas començar a escriure als anys cinquanta, no
va ser molt tard?

Bé, no tan tard. A Xile, amb les criatures, estava més descansada i vaig sentir la necessitat d’escriure allò que em rajava, sobretot quan va néixer el Ferran. El Joan Oliver em va animar i vaig començar a publicar els meus poemes.

De totes les poetes que has conegut, amb algunes t’uneix no sols l’amistat o la passió poètica sinó també el pensament polític, com amb l’Adrienne Rich, de qui has estat traductora.

Ella va anar canviant des dels seus inicis. A més, el suïcidi del seu marit la va marcar molt. Després va descobrir, o destapar, el seu lesbianisme. Cal tenir en compte que pertanyia a una família jueva molt tradicional i que va tenir dos fills. Però era sobretot una activista. Tenim una certa correspondència d’intercanvi sobre els nostres poemes. Ens vam començar a escriure quan li vaig demanar permís per publicar uns poemes seus a la meva angiologia Cares a la
finestra – 20 dones poetes del segle 20. Em va dir si li traduiria el seu llibre Atlas d’un món difícil, 1994, un llibre combatiu sobre el seu país que avui és l’únic llibre de poesia d’aquest autora publicat en català. El 2007 vaig tenir una trobada molt cordial amb ella a la Universitat de Nova York en una xerrada sobre poesia.
Vaig tenir la sort de comptar amb la seva amistat aquells anys, però, malauradament, aleshores ja no es trobava gaire bé i no n’he tingut cap més notícia d’ella fins ara amb la seva mort.

Quin és el futur de la poesia?

Jo em sento més a prop de la gent jove que la de la meva generació. El futur de la poesia l’entenc com un compromís; cadascú té la seva realitat i la poesia en parla. Jo ara tinc una tranquil•litat que
no tenia de jove, però dono tanta importància a la vida com les joves poetes i això m’acosta a elles… la força que he descobert amb la poesia de moltes dones, les d’abans i les joves d’ara, m’ha donat força per vertebrar el meu pensament, la meva indignació en temps difícils com els que ara ens toca viure.

Tweet