Per a la revista Colors, del col·lectiu H2O, del mes de maig vaig fer aquesta entrevista aMontserrat abelló. Em sembla interessant publicar-la, també al bloc.

Compromesa amb els moviments feministes des de la dècada de 1970, la poeta Montserrat Abelló, nascuda a Tarragona el 1918, ha publicat llibres de poemes como Vida diària (1963), Foc a les mans (1990), Dins l’esfera del temps (1998) o Memòria de tu i de mi (2006). També és traductora d’altres grans poetes com Adrienne Rich, Silvia Plath o Anne Sexton. És sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi, el Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia, el Premi Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia, la Lletra d’Or, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura.

Per a moltes persones, la teva poesia és un referent
del feminisme.

És una cosa molt curiosa, doncs ara les dones fan una poesia diferent, potser millor i més valenta com a dones. Els meus poemes, sobre tot els primers, eren feministes però fets des de la meva quotidianitat. Intentava donar-los una patina ‘universal’ perquè
no es notés que era dona sinó poeta, però és clar que es veia que era una dona, malgrat les meves inseguretats. Em basava en el ritme intern i la paraula. La Maria Àngels Anglada em deia que els meus poemes eren molt musicals, però el cert és que els escrivia tal com els sentia. Em basava en el significat i el ritme de les paraules.

Ets d’una generació que va conèixer la República

Durant la República jo era jove… Va ser la millor etapa d’aquest país, mai hem estat tant bé com en aquella època, i va durar poquíssim! Soc d’una generació diferent a la del franquisme. Ara considero que no tenim una democràcia plena, sobretot els catalans, que som perseguits per tot, sense prou eines per lluitar contra aquesta realitat… Com ésque vam acceptar un sistema monàrquic i no vam fer un referèndum per la república o la monarquia?
Ho considero molt estrany.

Pertanys a una generació que no va partir de la por sinó d’un esclat de llibertat.

Bé, jo vaig haver de marxar del país i passar vint anys afora. Quan es parla de la guerra incivil tothom pensa en la Mercè Rodoreda i es creu que tots estàvem espantats, però no va ser així. De fet, el 1937 es va fundar la Institució de les Lletres Catalanes, en plena guerra civil! No estàvem aterrats. El meu pare era enginyer naval i anava al port cada dia i mai vam patir per ell. Quan van caure les bombes a la Gran Via, nosaltres vivíem al Passegi de Gràcia; jo portava una platera a les mans i no em va caure pas, senzillament
vam seguir menjant. Era un sentiment diferent. Culturalment també vas viure un moment privilegiat, inclús vas ser alumne del Carles Riba.
Si, durant la República es va produir un gran canvi, i amb el vot de les dones es respirava una gran llibertat. Recordo molt bé la vida d’universitat i l’època d’en Macià, la quantitat de gent a les manifestacions, l’ambient, els debats… un esperit que no s’ha repetit Després de tot això arriba l’exili i et veus obligada
a marxar a Xile. Si ho comparem amb com estava la gent aquí, per a
mi l’exili van ser unes vacances massa llargues. Comparat amb la dictadura de Franco, amb la pressió política, amb la guerra mundial, allò era el paradís. Pinochet va venir després, però en aquell
moment vivíem en un país demòcrata i obert; s’hi estava molt bé. Vam tornar abans degut a les necessitats del meu fill, que va néixer amb la síndrome de Down, però vam haver d’esperar a tenir la certesa
de que no ens passaria res greu. El cert és que, un cop aquí, em vaig sentir exiliada, em vaig sentir tan perseguida per la llengua! De fet, ara ja només escric en català i anglès.

Vas començar a escriure als anys cinquanta, no
va ser molt tard?

Bé, no tan tard. A Xile, amb les criatures, estava més descansada i vaig sentir la necessitat d’escriure allò que em rajava, sobretot quan va néixer el Ferran. El Joan Oliver em va animar i vaig començar a publicar els meus poemes.

De totes les poetes que has conegut, amb algunes t’uneix no sols l’amistat o la passió poètica sinó també el pensament polític, com amb l’Adrienne Rich, de qui has estat traductora.

Ella va anar canviant des dels seus inicis. A més, el suïcidi del seu marit la va marcar molt. Després va descobrir, o destapar, el seu lesbianisme. Cal tenir en compte que pertanyia a una família jueva molt tradicional i que va tenir dos fills. Però era sobretot una activista. Tenim una certa correspondència d’intercanvi sobre els nostres poemes. Ens vam començar a escriure quan li vaig demanar permís per publicar uns poemes seus a la meva angiologia Cares a la
finestra – 20 dones poetes del segle 20. Em va dir si li traduiria el seu llibre Atlas d’un món difícil, 1994, un llibre combatiu sobre el seu país que avui és l’únic llibre de poesia d’aquest autora publicat en català. El 2007 vaig tenir una trobada molt cordial amb ella a la Universitat de Nova York en una xerrada sobre poesia.
Vaig tenir la sort de comptar amb la seva amistat aquells anys, però, malauradament, aleshores ja no es trobava gaire bé i no n’he tingut cap més notícia d’ella fins ara amb la seva mort.

Quin és el futur de la poesia?

Jo em sento més a prop de la gent jove que la de la meva generació. El futur de la poesia l’entenc com un compromís; cadascú té la seva realitat i la poesia en parla. Jo ara tinc una tranquil•litat que
no tenia de jove, però dono tanta importància a la vida com les joves poetes i això m’acosta a elles… la força que he descobert amb la poesia de moltes dones, les d’abans i les joves d’ara, m’ha donat força per vertebrar el meu pensament, la meva indignació en temps difícils com els que ara ens toca viure.

Tweet

És una llàstima que per qüestions ideològiques, més que no pas econòmiques com es va demostrant, l'actual Govern d ela Generalitat deixi d'apostar per les polítiques del temps com a polítiques socials i prioritàries donaq que és evident la millora de l'economia social i de la qualitat de vida de les persones si podem tenir un temps de qualitat i no viure en aquesta societat estressada.

Quan una pot recuperar una mica de temps per si mateixa i per la seva gent, com és el cas ara, la vida es trasnforma i notes que la salut física i mental millora. Agilitat mental, gust per les coses, retorn a la lectura...

I en aquest retorn jo m'he retrobat amb tres coses que produeixen felicitat:

Aaaah! tot i que les mares no fem mai vacances quan arriba diumenge sempre tens el dinar per esbargir-te, a més a mi m'encanta cuinar, sobretot arrosos, això si, al meu estil!

Avui hem fet arros amb carxofes i sípia, que tot i que alguns s'ho han perdut ben regat amb un vi del Montsant ha quedat perfecte.

Jo no sé si segueixo les passes d'algunes persones que s'hi miren mol però el cuino així. Jo hi poso un bon oli i afegeixo ceba tallada (ja sé que molta gent diu que no s'ha de posar ceba a l'arros però a mi m'encanta!) i després la carxofa ben talladeta. Quan tot plegat comença a daurar-se ho afegeixo la sípia i l'arros i després poc a poc, el brou de peix (tot i que avui he afegit un toc d'herbes). Elmés important és no deixar-se la bossa de la sípia que és el que dóna el regustet. Jo, de vegades, hi afegeixo una picada suau i una mica de nyora i això acaba de posar l'arros a to.

Si deps´res de dinar hi fas un tortell sec de cabell d'àngel (jo no ho he fet, massa calories!!!) i un cava brut que pot regar tot el dinar i no només les postres segueix sent un dinar de diumenge hipercalòric i magnífic... i com aquell anunci que deia: fins aquí a tres mesos! bufff... meravellós.

Bon profit!

Acabo de llegir un còmic que porta el títol d'“Alícia en un món real”. L'escriptora Isabel Franc i la il·lustradora Susanna Martín van unir els seus talents per tirar endavant aquest projecte. En la seva introducció Franc ens diu: “La història de l'Alicia no és la de totes les dones que han tingut un càncer de mama, ni tan sols la meva, tot i que està basada en la meva experiència personal”.

El llibre és divertit, tendre i dur alhora a partir de l'experiència personal de patir un càncer de pit però és, sobretot, una història militant. La militància d'una dona conscient que la malaltia no la fa menys dona però que moltes com ella han patit les seves conseqüències social, familiars i personals més enllà de la pròpia malaltia. És doncs, la militància de la visibilitat i de la normalització.

Moltes dones que han patit un càncer de pit i l'han superat s'han trobat que, després de la duresa del tractament i de la tragèdia de perdre un pit, en la majoria dels casos, s'han trobat amb el rebuig de la parella o la inseguretat els ha minat l'autoestima. Moltes d'elles han donat la cara, han sortit públicament a explicar el que és i com es pateix la malaltia, han creat grups d'autoajuda, han donat suport a altres dones quan han començat el tractament... una feina invisible però importantíssima.

Santa Àgata, nascuda a Catània va ser martiritzada per no voler fer sacrificis pagans i el seu martiri va consisitir en tallar-li els dos pits. A partir d'aquesta llegenda Àgata ha estat recordada per moltes de les dones que han patit càncer de mama i moltes han volgut, amb valentia, fer-ho públicament. Elles són les Àgates.

Alícia, ens recorda que no vivim al país de les meravelles i les Àgates que el suport social i emocional és imprescindible en un moment és que les teràpies són molt dures i agressives pel cos i les seves conseqüències així com l'evolució de la malaltia, no sempre són previsibles. Se'n parla molt dels avenços científics, evidentment imprescindibles, per a combatre el càncer però es parla poc de quins seren els efectes de la radioteràpia, de la quimioteràpia i de com superar-los.

La valentia no sempre és sinònim d'heroicitat i molt menys visible davant la nostra societat. Sol ser, més aviat, una valentia qüotidiana i propera, invisible i poc reconeguda però del tot imprescindible per a la nostra vida. Vagi doncs un reconeixement públic per l'Alicia, l'Àgata i totes aquelles dones que ens mostren la seva valentia cada dia en la lluita contra la malaltia i el suport que fan a les altres que, com elles, pateixen els seus efectes.

Ah! i també un darrer reconeixement i una recomanació. La gran qualitat del còmic el qual no podeu deixar de llegir, passareu una estona divertida, amena i, alhora, prendreu consciència d'aquesta dura lluita qüotidiana contra el càncer a partir d'una experiència i una miqueta de ficció. Bona lectura!

Howard Zinn va ser un historiador nordamericà de referència per a aquelles persones que no creien la història oficial. Possiblement molt conegut per la seva versió en que va donar veu a la gent més que a les batalles en la història del seu país però més que probablement desconegut per la gran majoria.

Zinn no va fer una història idealitzada i occicentrista sinó que va fer una història que trencava l'autosatisfacció dels i les nordamericanes i mostrava com les arrels del seu poble eren molt més riques, diverses i com la història oficial ,massa basada en els interessos econòmics de les classes altes, negava la veu de les classes populars que van construir des del patiment i la manca de reconeixement però també des de la lluita i la rebelió els Estats Units d'Amèrica.

Però no només ens va descobrir la realitat crua dels EUA sinó també va descobrir les realitats històriques de l'Amèrica central i del Sud, l'orgull del Vº Centenario que molts espanyols senten amb la seva història èpica s'esvaeix del tot amb la visibilitat d'aquesta altra història que se'ns descobreix.

Evidentment no va ser l'únic però si que ha estat primordial el seu paper en la investigació històrica del paper de les classes populars i de la vertebració de les realitats nacionals, estatals i de fronteres al continent americà.

Sempre és un plaer rellegir Zinn que espero que ara, gràcies al reconeixement que Iciar Bollaín i el guionista Paul Laverty fan amb la dedicatòria de la seva darrera pel·lícula “También la lluvia” a aquest historiador, es conegui una mica més. Us recomano fer una lectura a allò que ens fa veure que la història èpica ha estat la dels grans estats, la dels grans senyors, la dels dominadors; fora hem quedat les dones i els homes de les classes populars, els pobles sotmesos i les petites nacions i cultures. Una lectura que ens fa menys creïble una història única i ens acosta a les històries i les vides.