Des de l’11 de setembre passat seguir els esdeveniments polítics és un exercici curiós. No pas d’observació curiosa però si que es donen tot un seguit de curioses observacions.
Sempre havia pensat, en els meus 30 anys de militància independentista, que la independència era allò que el diccionari deia i ara reprodueixo, segons l’Institut d’Estudis Catalans: “Condició d’independent. Exempció de dependència. Situació d’una col•lectivitat, d’un poble, d’un país, etc., no sotmesos a l’autoritat d’altres.” Hi ha tres accepcions però en cap de les tres trobo tipus distintius d’independència.
Se’m fa difícil, a hores d’ara i des del meu humil coneixement de la política independentista, esclarir aquelles paraules sentides fa un parell de dies “no volem la independència clàssica” Ostres! Ara si que estic ben perduda!
Els atacs furibunds, les amenaces d’ocupació militar, les opinions lesives, els insults… no m’han fet moure la cella, perquè m’ho esperava. Inclús si hi hagués una marxa enrere clara per aquell que ara vol liderar la independència (diguem-ne moderna? Poc clàssica? Dependència independent?) no m’hauria remogut tant, però… aquest nou concepte em fa ballar el cap, aix!
Ni abans ni ara el meu vot anava cap a falsos messianismes, cap a paraules buides i continguts de futur incerts. Ara amb aquesta nova mostra de manipulació del llenguatge i d’habilitat mediàtica em refermo on era.
La independència és un anhel per a construir un futur comú no excloent i, al meu entendre, ens ha de servir no només per independitzar-nos d’una servitud a un estat sinó per dotar-nos d’unes estructures d’estat que donin resposta a les necessitats ciutadanes.
La independència és un somni, o una realitat a tocar, però no acaba en ella mateixa, a partir d’aquí comença la construcció d’una societat nova, més lliure, més justa i redistributiva… és a dir tenir perspectiva de classe i de gènere. És això el que es vol dir amb independència “no clàssica”? Molt em temo que no, que el que s’està preparant és una vergonyosa marxa enrere.