La crisi ha esdevingut la convidada indesitjable a totes les taules del país, les dels dinars familiars, les dels consells d’administració o  les dels debats com el que ha tingut lloc avui mateix a la XXV Escola d’Hivern del PSC.

A  la taula “Respostes per a una societat en crisi” en la que  han participat  Jaume Lanaspa (Obra Social de La Caixa), Núria Marin (Alcaldessa de l’Hospitalet), Isidre Molas (Expresident del PSC) i Montse Palma (professora de psicologia de la UdG) i  en la que  he fet de moderador , ens hem preguntat  que és el que ha canviat i què canviarà la crisi,  qui l’està pilotant i en quina direcció, com l’afronten les diferents famílies ideològiques i amb quina perspectiva. Ha estat l’esquerra  a l’alçada de les circumstàncies?, com se’n ha aprofitat de la crisi la nova revolució neoliberal-populista?, ens hem preguntat si coneixem realment les arrels, les causes d’aquesta crisi i si no és així com esperem trobar les solucions.

Per reflexionar entorn aquestes qüestions vaig fer l’exercici de cercar en un buscador d’un mitjà de referència la paraula “crisi”, els resultats ( infinits en quantitat) mostraven : crisi financera, els PIGS, l’empobriment  de les classes mitges, el fracàs de les mesures d’austeritat, l’atur, el creixement de les desigualtats , la crisi mediambiental i energètica, o la colpidora fotografia d’ una treballadora grega a punt de suïcidar-se. Totes elles són les idees i imatges que avui ens suggereix el mot “crisi”. Davant l’abast  del concepte he intentat, en la  la presentació de la taula, esbossar un esquema molt bàsic  que us reprodueixo:

Mites que han caigut amb la crisi:

1. el mercat s’autoregula
2. l’Estat ( a nivell nacional) té capacitat per sortir-se’n sol a l’hora de governar l’economia .
3. l’austeritat sense reactivació és la resposta.
4.  som davant  d’un canvi de cicle més (l’anvers del mite del creixement sostingut acíclic dels 90).
5. la governabilitat de l’economia global amb els instruments coneguts fins avui (no només UE, sino el G20, FMI…)
6.  el “somni europeu” (tal i com l’havíem conegut a la 2ª meitat del segle XX)

Algunes certeses:

1. la crisi comporta un canvi de valors
2.  els dogmes continuen sense ser la solució (ni el de la desregulació, ni l’austeritat, ni d’un liberalisme el malentès)
3.  no hi ha un relat únic i consensuat sobre aquesta crisi, de les seves causes i per tant tampoc de les seves possibles solucions (l’inici és el la caiguda la revolució conservadora dels ’80, la caiguda del mur de 1989, l’atac a les torres bessones del 2001 o la fallida de Lehman Brothers del 2008?) o totes tres formen part d’un mateix relat?  
4. els darrers 30 anys de capitalisme han servit per generar més riquesa, però per distribuir-la pitjor
5. la crisi afecta i s’alimenta del conflicte de “sobiranies”: Estat, Mercat i Societat (democràcia). Però també dels ciutadans en relació al sistema democràtic, el poder financer, corporatiu i mediàtic.
6. l’explotació del sentiment de por i incertesa de la gent , per part del qui sí saben com aprofitar-se de la crisi

I tres  urgències:

una a curt termini

1. el combat contra l’atur. Ningú no està disposat a sentir a parlar d’una sortida de la crisi que no passi per resoldre el problema numero 1. I amb ell la necessitat de la reactivació econòmica i del canvi de model econòmic i productiu (sostenible socialment  i mediambiental)

dues a mig i llarg termini

      2..rearmament ideològic i estratègic de l’esquerra europea; la “revolució socialdemòcrata” que ha de començar a     França. Que passa per recuperar la recerca de la igualtat i la redistribució de la riquesa com a prioritats i  amb la necessària construcció d’una alternativa econòmica. Reteixir a nivell nacional les aliances socials per fer-ho possible, amb actors tradicionals i emergents; i les aliances internacionals per donar respostes globals.

     3.Redefinició i adaptació  del sistema de benestar (“l’eficiència esdevé un imperatiu ètic” ha dit Lanaspa citant  M. Geli), de l’Estat Social tal i com l’havíem entès.

CRÒNICA DE LA SETMANA

 Reforma laboral i l’ús partidista de les dades de les balances fiscals.

Després de les mobilitzacions de diumenge contra la reforma laboral i de la convocatòria de vaga general prevista per al 29M, dilluns era el moment de fer-ne la valoració en la reunió del Secretariat. Una vaga no és una bona notícia, perquè implica el fracàs del diàleg i la negociació, malgrat que el govern del PP no s’ha mostrat disposat a parlar amb els agents socials. Ara s’inicia el tràmit parlamentari de la llei i treballarem perquè es realitzin els canvis necessaris per reduir-ne l’impacte econòmic i evitar la lapidació dels drets laborals. Sobre la reforma laboral us recomano la lectura d’alguns articles publicats aquesta setmana: ¿Por qué España tiene un desempleo tan elevado?, de Vicenç Navarro a El Plural; Reforma laboral sin omeoprazol, de Joan Majó a El País; i La buena imagen, de Josep Ramoneda a El País.

Cap el vespre, el govern català feia públiques les darreres dades del dèficit fiscal, els impostos que paga Catalunya i que no retornen en forma de despesa (balances fiscals), que se situa en el 8% del PIB català entre 2006 i 2009. Tres consideracions breus: en primer lloc, des del PSC hem constatat que continua existint un gran desequilibri i reiterem el nostre compromís per fer-hi front. En segon lloc, denunciem els intents d’establir una relació directa entre les balances fiscals i el model de finançament, quan cap model per si sol serà garantia d’una reducció significativa del dèficit fiscal. En tot cas, les balances fiscals ens donen més arguments per demanar un tracte financer més just. Finalment, la manca de pluralitat i rigor en l’elaboració i actualització de les balances fiscals respon a un ús partidista i interessat de les dades, segons conveniència, per part del govern de CiU. Com bé va dir la Rocío Martínez Sampere, “el que era una reivindicació nacional, compartida i necessària acaba essent simplement una utilització parcial per servir als interessos de CiU”.

Nous límits de dèficit i més retallades .

La correcció a l’alça de les previsions de dèficit per a Espanya va donar lloc a un debat absurd dimarts passat al Congrés. Els socialistes vam votar en contra del límit proposat pel Govern del PP, ara del 5,3%, perquè entenem que hipotecarà el benestar dels catalans i el futur dels serveis bàsics. Les conseqüències d’aquest sostre de dèficit recauran inevitablement en les Comunitats Autònomes, en tant que proveïdores de serveis, i seran poc assumibles. En aquesta cursa, CiU continua regalant vots a un PP amb majoria absoluta, a l’abstenir-se en la votació, intuïm perquè tant el govern de CiU com el govern del PP faran servir aquest sostre de dèficit com el pretext perfecte per continuar amb la seva política de retallades. Precisament, aquesta setmana, el president Mas ha anunciat una nova retallada d’un 2% per a finals d’any, que s’afegeix a la reducció del 3% en la paga de juny del salari dels funcionaris de la Generalitat. Les conseqüències no s’estan fent esperar. D’altra banda, permeteu-me un petit record a Teresa Pàmies, reconeguda escriptora i exdirigent del PSUC, que va morir dimarts.

Entre les taxes i el sobiranisme de cap de setmana.

Els vots favorables de CiU i l’abstenció del PP al Parlament van donar llum verda a una nova onada de retallades del govern d’Artur Mas, amb l’aprovació de la Llei de Mesures Fiscals i Financers dels Pressupostos: l’euro per recepta, l’increment del cànon de l’aigua, reducció dels sous dels funcionaris i les taxes turístiques i per l’ús de la justícia. El pacte CiU- PP funciona a la perfecció i, fins i tot, entonen allò de “és un acte de responsabilitat” a l’uníson i rebutgen les esmenes de l’oposició, mentre no tenen cap mena d’escrúpol en tornar a escurar la butxaca de les classes mitjanes. Compte, senyors, aviat no hi haurà res més a escurar. Sobre aquest tema, us recomano la crònica que en fa El Periódico i les declaracions del diputat Ernest Maragall al Parlament.

I després d’una dosi de submissió al PP, ara tocava donar peixet al sector més sobiranista de CiU, amb un projecte de Llei de consultes no referendàries que no deixa de ser un instrument de propaganda política al servei del govern de CiU, en previsió d’utilitzar-ho sobre el pacte fiscal. Els socialistes catalans hem retirat l’esmena a la totalitat per poder millorar el projecte a partir del diàleg i la recerca del consens, però advertim que amb aquest projecte CiU: renuncia a totes les formes de participació que preveu l’Estatut, enganya els ciutadans perquè és un referèndum sense la necessària autorització de l’Estat i prefereix no negociar amb el PP aquesta autorització, i menysté a les institucions del país en favor d’un major control per part del govern, tant de la convocatòria de les consultes com del funcionament i control de les mateixes. És el sobiranisme de cap de setmana a què ens està acostumant CiU i que acabarà generant més i més frustració. Trobareu la intervenció de la Laia Bonet en el seu darrer post “Si volen consultar a la ciutadania sobre el pacte fiscal, facin-ho sense enganys”.

El corredor mediterrani, una qüestió de prioritats .

Dijous vam ser testimonis d’un episodi lamentable al Congrés quan els diputats de CiU van acceptar modificar un article de la moció que presentaven sobre la prioritat del corredor que el govern del PP ha de presentar davant la UE. Pot semblar una nimietat, però el canvi d’un “la prioritat” per un “una prioritat”, evidencia que CiU no defensa els interessos de Catalunya sinó els seus propis, i que és capaç de renunciar a les reivindicacions dels catalans només per assegurar-se el vot favorable del PP. Què esperava a canvi CiU?. Els socialistes no vam acceptar la modificació d’aquesta moció. Dues consideracions: els socialistes sempre hem defensat el corredor mediterrani com a únic eix prioritari  i mai serem partícips de farses com aquestes. Us recomano la lectura de les declaracions del diputat socialista Román Ruiz i la crònica que en fa El Periódico.

D’altra banda, al Parlament, els socialistes vam denunciar dijous que hi ha 10.000 casos de PIRMI paralitzats i instàvem al govern a presentar un pla de xoc per fer front a la situació,  establint un termini màxim de resolució dels expedients i del cobrament de les rendes. La nostra proposta no va prosperar i l’aliança entre CiU i el PP va deixar a l’estacada a qui més ho necessita.

Trobada a Paris de la socialdemocràcia europea

Amb l’objectiu de renovar el “somni europeu” del que parlava al principi del post, la socialdemocràcia europea representada per francesos, alemanys i italians , s´han conjurat aquest cap de setmana  a Paris perquè “la democràcia governi l’economia”. Sota el títol “Renaixement per Europa, una visió progressista comuna”, les  fundacions dels principals partits han posat  les bases per una acció política coordinada que permeti a la socialdemocràcia europea trencar l’hegemonia neoliberal de l’eix “ Merkozy”  que avui governa els nostres destins. Cal destacar la participació d’una delegació del PSC , encapçalada per Pere Navarro que ha pogut coincidir amb líders com el propi Hollande o el President del Parlament Europeu Martin Schultz.