La gent que lluita per la sanitat pública a Catalunya cerca arguments i maneres enginyoses per fer-nos adonar com aquesta gran estafa de les privatitzacions, les retallades sense ànima, vulneren els nostres drets i responen a interessos espuris que ens costen molt i molt cars. Les portes giratòries amb Boi Ruiz com a protagonista tenen quelcom d’astracanada sinistre, però les conseqüències, com s’exposen a continuació, del desmantallament de la sanitat pública són desastroses per Catalunya:

Escriuen Isabel Vallet, Diputada de la CUP-AE i Xavier Lleonart, metge de l’Hospital de Terrassa, que la política actual del Govern consisteix en escanyar poc a poc els centres públics i fer-los progressivament més ineficients. Posteriorment, quan ja s’identifiqui públic amb ineficient i privat amb eficient, la seva intenció és la de vendre els centres públics a grans grups privats amb ànim de lucre per tal que ho gestionin. Tota aquesta maquinació per desposseir-nos de la sanitat té de fet un transfons què va més enllà de Catalunya: respon a una planificació que s’està negociant en secret entre els més poderosos dels Estats Units i la Unió Europea, amb el vist i plau de les troikes-antipersones, i que poden llegir a Análisis desde la Sanidad de la Asociación Transatlántica para el Comercio y la Inversión (TTIP).

Per això té molt sentit que, segons els autors de l’article, la Conselleria de Salut estigui complint fil per randa les línies d’actuació suggerides a l’informe “Aproximación a un nuevo planteamiento estratégico para las empresas públicas y consorcios de salud de la Generalitat”, elaborat l’any 2011 per la consultora PricewaterhouseCoopers (PwC)… (oi que les coses ja lliguen?):

Entre les instruccions donades per la multinacional, Vallet i Lleonart destaquen:

1) El desmembrament, desmantellament i fragmentació de l’Institut Català de la Salut (ICS) en entitats amb autonomia de gestió com a primer pas d’una posterior privatització.

2) El traspàs de l’assistència sanitària pública a ens de gestió privada, sobre el paper: més eficients.

… i per això la concentració de serveis sanitaris que s’estan engegant a Lleida i Girona.

Com a segon punt de la seva anàlisi, ens recorden les fortes retallades en els seus pressupostos, que arriben a comprometre la viabilitat del centre. I ens donen dades: Per exemple, segons dades del CatSalut, el pressupost de l’Hospital de Bellvitge ha passat de 322,6 milions d’euros el 2010 a 288,9 milions el 2012 (-10.5%). El Consorci Sanitari de Terrassa, de 100,7 milions el 2010 a 84,6 el 2011 (-16 %). El Consorci Sanitari del Parc Taulí, de 194,2 milions el 2010 a 173,9 el 2012 (-10.5%). Això ha comportat: acomiadaments, reduccions de plantilla, tancament de dispositius i la descapitalització d’infraestructures en centres de la sanitat pública. Com a conseqüència ens trobem amb un increment descontrolat de les llistes d’espera i l’empitjorament perceptible de la qualitat assistencial.

I què ha passat mentrestant amb els centres privats amb ànim de lucre? Vallet i Lleonart ens donen l’exemple més paradigmàtic a Catalunya: “La quantitat abonada pel CatSalut a IDC en concepte d’assistència hospitalària ha passat de 71,1 milions d’euros el 2010 a 126,9 milions el 2012 un increment del 78%”. i encara, un parell d’exemples més: L’Hospital de Terrassa (Consorci Sanitari de Terrassa) ha passat de tenir 273 llits d’aguts al 2010 a 217 llits el 2013 (-20%). L’Hospital de Mataró (Consorci Sanitari del Maresme) ha passat d’operar l’any 2010 4.955 pacients de 13 de les 14 intervencions quirúrgiques amb temps d’espera garantit de sis mesos, a operar 3401 malalts l’any 2012 (-31%). I no hi ha factor sorpresa: la major part d’aquests pacients s’han derivat a centres del grup IDC.

I continuen denunciant:

“Ara, amb una sanitat pública que veu els seus pressupostos i recursos retallats, amb llits i quiròfans tancats i acomiadaments l’augment de les llistes d’espera és la nineta dels ulls del Conseller, és un altre nínxol de negoci per la sanitat privada, i és que tenim coneixement que el CatSalut està contactant amb els centres de la xarxa sanitària pública reclamant-los la gestió directa de la llista d’espera. Acompanyada amb l’advertència que, de no fer-ho, no podran complir els terminis de les intervencions amb temps d’espera garantit per la mateixa Administració, fet que comportarà una penalització econòmica i una retallada afegida als pressupostos. Tot i que es tracti d’una situació versemblant en alguns casos, la veritat és que en la majoria és només una excusa per derivar milers de pacients de la llista d’espera dels centres públics cap a centres del grup IDC. Només amb la reobertura dels llits i quiròfans hospitalaris tancats en aquests mateixos centres es podria eixugar la llista de pacients que, segons el CatSalut, els dispositius públics no són capaços d’assumir.

Salut argumenta que aquestes derivacions tenen un cost menor per l’Administració que tractar els pacients a la seva pròpia xarxa de centres. Però aquesta afirmació es pot rebatre amb quatre motius bàsics:

1) A la sanitat privada sovint les ratios de personal per tractar els pacients són inferiors o molt inferiors a les ratios de personal a la sanitat pública. I això implica menor marge de maniobra i capacitat de reacció davant complicacions no previstes.

2) Els costos de personal són molt inferiors a la sanitat privada, sobre tot perquè sovint es nodreixen del mateix personal que treballa a la sanitat pública. D’aquesta manera, per mitjà de contractes de prestació de serveis, l’empresa s’estalvia bona part dels costos socials derivats de la contractació d’aquest personal.

3) Els centres privats acostumen a “escollir” entre els malalts que estan a les llistes d’espera aquells que tenen un risc menor de complicacions, deixant els més complicats perquè siguin tractats als centres públics. Això fa que els costos de tractament d’uns malalts i dels altres presentin grans diferències.

4) Finalment, la immensa majoria dels projectes de recerca i innovació es fan a centres públics, que financen la investigació dels seus professionals per tal de seguir sent referents a aquest nivell. Aquest concepte ni es planteja en els centres privats de “sanitat low-cost” que tenen com a objectiu fonamental tractar el màxim de pacients, amb la menor complexitat possible, als mateixos preus que els pacients més complexos de la sanitat pública.

L’objectiu final d’aquesta política sembla ben clar: escanyar poc a poc els centres públics, fer-los progressivament més ineficients i acostumar a la població a acudir a centres privats amb ànim de lucre. Posteriorment, quan ja s’identifiqui públic amb ineficient i privat amb eficient, vendre els centres públics (via concessió) a aquests grans grups privats amb ànim de lucre per tal que ho gestionin. És a dir, quelcom similar al conegut com a model Alzira. I com ha passat amb els hospitals valencians, si les coses van bé (en detriment de la qualitat assistencial i de les condicions laborals dels professionals) no es gastarà més, sinó que arribaran menys recursos públics a la població i s’incrementaran els marges de benefici empresarial, i si les coses no van bé, caldrà “rescatar” amb diners públics aquestes empreses, i d’això també en tenim experiència.”

Vallet i Lleonart acaben l’article dient que o bé es capgira la situació o farem tard: de la sanitat pública no en quedarà res. I perquè vegin que en el fons les coses no estan de cap manera per fer-hi broma, i fins a quin punt la injustícia social amb biaix de salut provoca malaltia i morts prematures a gran escala, poden llegir a Dempeus amb unes declaracions de Michael Marmot de les que ja ens en havíem fet ressò a Dempeus i a Punts de Vista, però que cal no oblidar.