CREIXEMENT i MÉS CREIXEMENT

Anem bé. El Fons Monetari Internacional ens felicita perquè hem assolit uns ritmes de creixement que poden superar el 3 per cent anual. Som un exemple per a Europa, i per a bona part del món.

Què estrany que al costat d’aquesta esplèndida notícia trobem al diari altres que no semblen lligar, com aquesta: “Mig milió de nens passaran gana a Espanya aquest estiu en quedar-se sense la beca de menjador”. Una notícia que prové de l’estudi d’una O.N.G., Educo, que la completa amb xifres que mostren que el nivell de la pobresa infantil a les comunitats de Castella-La Manxa, Extremadura, Andalusia, Canàries i Múrcia és superior al de Romania (o sigui, que són encara més pobres).

Foto: Creu Roja
Menjador infantil gestionat per la Creu Roja.

Com s’explica aquesta contradicció? La resposta la teniu en el mateix comunicat del FMI, que ens dóna consells per seguir prosperant pel mateix camí: abaratir i facilitar l’acomiadament dels treballadors i augmentar l’IVA i el copagament en sanitat i educació, per tal de disminuir la despesa en aquests dos rams.

O sigui, si em deixeu traduir això al llenguatge de les conseqüències que aquestes mesures poden tenir sobre els éssers humans: augmentar la precarietat dels treballadors, estenent les noves situacions dels contractes de poques hores –o de zero hores– que han aconseguit el prodigi de ser més rendibles que l’esclavitud, on el propietari tenia, al menys, l’obligació d’alimentar l’esclau que treballava per a ell. Reduir amb l’augment de l’IVA un consum que, com és ben sabut, ja fa uns anys que va a la baixa.

Però on el cinisme arriba al seu punt més alt és en la recomanació de disminuir la despesa pública en sanitat i educació, on l’afegit “sense que afecti a els capes més necessitades de la població” només es pot interpretar com un sarcasme.

És ben sabut que el copagament farmacèutic està reduint el consum de medicaments de la part de la població que en consumeix més, que són la gent gran. Augmentar el copagament, com proposa el FMI, no faria més que agreujar aquesta situació.

La proposta és tan descarada que em pregunto perquè, en comptes de recórrer a aquesta forma més o menys encoberta d’accelerar la mortalitat dels vells, no ens proposen directament una fórmula d’estalvi més eficient i racional, com seria la d’exterminar tots els majors de setanta-cinc anys. Es reduiria així la despesa en pensions, que quedaria limitada a deu anys per cap, i s’obtindria un estalvi considerable en despesa mèdica (només cal que us acosteu al consultori d’un hospital i comproveu l’edat mitja dels que esperen rebre atenció). Tenint en compte que el rendiment productiu dels majors de setanta-cinc anys es pot considerar menyspreable, el resultat seria un augment considerable del creixement.

De fet, si pareu atenció a la forma en què s’han aconseguit aquestes taxes de creixement què tant el FMI com el govern del PP estan celebrant, que ha estat a través de l’austeritat –és a dir, de la disminució dels impostos que paguen els més rics i dels salaris i els serveis que reben els més pobres– resulta prou clar que el camí que s’està seguint és aquest: creixement (d’alguna cosa i per a algú) a canvi de l’empobriment de la majoria. Ja em direu què poden esperar del futur aquests nens espanyols que viuen en nivells de pobresa que afectaran permanentment, com és ben sabut, les seves capacitats de desenvolupament intel·lectual (que és una altra raó que justifica la recomanació de rebaixar la despesa en educació).

El que podria resultar més sorprenent és que segueixi havent-hi gent –llevat del reduït nombre dels beneficiaris d’aquesta mena de creixement– que votin els polítics que es proposen de continuar imposant-nos l’austeritat. A mi no em sorprèn, perquè fa molt que vaig abandonar la il·lusió que els humans siguin éssers racionals.

Josep Fontana

Publicat a La Lamentable