Avui és dia d’ordinador, internet, papers i lectures. Com si fos per compensar-ho, apareixen publicades dues entrevistes fetes per dos mitjans de comunicació catalans, dos periodistes diferents i dos fotògrafs diferents. La Vanguardia i Diari de Girona; Jaume V. Aroca i Pau Esparch; Roser Vilallonga (autora de la foto de la que he aprofitat un detall per il·lustrar aquesta entrada al blog) i Marc Martí. Plantejaments ben diferents d’una gran professionalitat.

La imminent campanya campanya electoral -falten 36 dies-, incrementa la meva obsessió per explicar amb claredat i sinceritat els nostres plantejaments. Es tracta de fer balanç del govern d’Artur Mas (un pobre balanç d’embolics permanents sense resultats i fortes retallades socials) i d’explicar com veiem les coses i què proposem de cara al futur. El balanç és important, perquè sempre ho és en unes eleccions i encara més en aquest cas perquè Mas vol seguir al capdavant del govern encara que no encapçala la llista la victòria de la qual l’hauria de fer president, defugint així retre comptes de la seva gestió.

I es tracta també de negar el caràcter plebiscitari de les eleccions, sense que això els hi tregui importància. Ans al contrari, si una futura aliança Junts pel sí-CUP obté la majoria absoluta no sols seguirà Artur Mas com a president, sinó que la dinàmica d’embolics permanents i carrerons sense sortida s’accentuarà. No em cansaré d’assenyalar que no hi ha solució unilateral al problema que tenim. Que l’única via de solució és la del diàleg, la negociació i el pacte. Que dividir Catalunya en dos blocs irreconciliables és un error com una casa de pagès. Que especular amb la sortida de la legalitat ens treu raons i ens situa en una dinàmica molt perillosa. Que hi ha un altre camí, el camí de la reforma constitucional, i el camí d’implicar-nos en la transformació d’Espanya. La decisió lliure i informada de la ciutadania implica que els diferents plantejaments arribin a tothom. I aquesta és la nostra principal feina d’aquí al 27S.