Acabo de llegir, i visc encara dins, l’univers de Tokio Blues. Norwegian Wood, una novel·la que no vaig agafar amb passió, més aviat amb una mica de mandra. Mandra perquè Haruki Murakami és mediàtic i jo no acostumo a llegir best sellers. Mandra perquè té exèrcits de persones que el segueixen o el critiquen. Mandra perquè, en principi, el tema semblava que no m’interessava i que m’era llunyà.

Però des de les primeres pàgines llegides em vaig quedar enganxada. És un viatge més que no pas una història. Un viatge (íntern i intens). Un viatge iniciàtic. Un viatge a la vida, des de la infància i a la mort , en l’adolescència. Un gran viatge intern, intens, des de la joventut, des de la mirada jove i ja adulta, ja gastada, ja gran però plena de futur.

Un viatge estrany des de la indiferència i allò anodí, però que porta al descobriment del jo i dels altres, de les altres. Un viatge cap al respecte, cap a l’amor profund.

Una novel·la que parla de política, sense parlar-ne. Que parla de corrupció, de rebel·lió, de la lluita de classes, del capitalisme i l’immovilisme, amb una mirada subjectiva i llunyana, de qui observa i no actua.

Hi ha història, és clar, amistats perdudes o poc clares, amors impossibles o no reconeguts, de sexe impulsiu o esporàdic, de sexe necessari o desitjat. De soledat, d’ordre, de vida, de Watanawe, Naoko, Reiko i Midori el seu viatge interior a la felicitat, o no.

Un gran viatge que costa oblidar. Uns paisatges que queden gravats, no pas a la retina, i dels que costa sortir i trobar una nova lectura. Un gran descobriment.

Tweet