Per fi tenim dades de l’incivisme  a la ciutat. Les dades facilitades són que ens gastem 380.000 en arreglar les gamberrades. L’apartat més important és la crema i reposició de contenidors 173.000 euros. Realment és un tipus de bretolada que no he entès mai la seva significació. Caldria encarregar a algun psiquiatre una explicació convincent. Després dediquem 106.000 euros a tapar o esborrar grafitis i a arreglar elements de l’enllumenat 54.000. És molt? O poc? Crec que no és molt, però caldria actuar amb contundència.

De totes maners eixamplem l’espai de visió. Si fem una llista d’actituds incíviques necessitaríem moltes pàgines: embrutar el carrer, pintar les parets dels edificis, tirar fulletons, penjar cartells a llocs no apropiats, malmetre les zones verdes, fer soroll, orinar al carrer, escopir, trencar el mobiliari urbà: rètols, papereres, contenidors, bancs per seure, el top manta, patins monopatins, etc. Normalment quan hom es refereix al incivisme, pensa en aquest tipus d’activitats i la societat acostuma a donar les culpes als “sospitosos habituals”: joves, immigrants, pobres, sense pensar que només és un estereotip. Però hi ha moltes menes d’actituds incíviques: agredir de paraula o de fet a funcionaris públics: mestres, metges, infermers, la violència domèstica, el soroll a les habitacions de l’hospital Taulí. Aquí ja és més difícil establir que la culpa és dels de sempre, ja començaríem a acceptar que les actituds incíviques són més extenses. Una part de ciutadans exemplars generen un altre incivisme: deixar les caques dels gossos a les voreres dels carrers. Un problema que sembla bé de lluny, el Baró de Maldà ja se’n queixava el 1786: “Ha eixit un ordre superior que tots los gossos que hi ha a Barcelona se’ls posàs collar, per saber de quins amos són”.

Però no ens quedem només en aquest àmbit eixamplem encara més el camp de visió: saltar-se semàfors en vermell, no respectar els passos zebra, aparcar en llocs prohibits, no tirar les escombraries a les hores adequades, no reciclar, tapar una terrassa, posar un aparell d’aire condicionat a la façana. Aquí ja inclouríem a la quasi totalitat de la població. Però aquest tipus d’anàlisi té un problema, els culpables sempre són els ciutadans normals i corrents. Ens estem deixant actituds cíviques molt més perilloses i greus per la societat: defraudar a hisenda, negar-se a pagar els impostos. Però si els incívics som quasi tots, per una raó o una altra se’ns amaga un tret fonamental, en realitat el que fem és culpabilitzar a la ciutadania i això és una mostra d’incivisme institucional. Repassem les actituds incíviques de les institucions i de l’estat: tractar als ciutadans com a clients i no com a propietaris de la ciutat; no desenvolupar un estat del benestar raonable o tenir un monument a la ciutat a Sallarès i Pla, diputat per la ciutat que es va oposar al primer intent de legislació sobre el treball infantil.

No és incivisme dir que a aquestes alçades no hi ha el projecte fet per l’escola i l’Institut de Can Llong? Quan el govern de la Generalitat escoltava fa més de deu anys les protestes dels veïns i deia que hi posaria remei, no es van dignar a elaborar un projecte? Puc entendre, fins a cert punt que no hi hagi diners per fer un edifici, però no podien tenir fet el projecte?

Però encara és més greu l’incivisme quan ve un president de govern, Mariano Rajoy i promet per enèsima vegada unes inversions que al cap de tres dies desmenteixen els pressupostos que presenta el seu propi govern.