Foto: GETTY

Article publicat al diari Jornada

Enguany fa 40 anys de la primera manifestació LGTBI a Catalunya. Enguany ha estat un any en què s’han vulnerat drets fonamentals i s’han retallat les llibertats. Ens diuen que la vulneració dels drets fonamentals es fa quan l’estat de dret està en perill, però la realitat és que no s’ha respectat l’estat de dret per defensar la unitat d’un país.

Que les lleis estiguin per sobre les persones diu molt poc de qui les executa. Les lleis han evolucionat segons les demandes i les necessitats socials; si no, encara viuríem en un estat teocràtic, no hi hauria drets laborals ni socials ni polítics. La fi de la segregació racial o la negació del dret a vot de les dones se sustentava en lleis que negaven drets i que van ser reformades, superades i desobeïdes.

No hi ha avenços sense desobediència. En la història tenim molts exemples: Rosa Parks, les sufragistes… Tenim exemples més recents i propers, com les dones de l’Aràbia Saudita, que han desobeït durant molt de temps la prohibició de conduir i, tot just ara, han canviat la llei que els ho permetrà. Les persones LGBTI han estat (i encara ho estem a 72 països del món) perseguides, agredides i negades sense drets iguals que reconeguessin la diferència, la desobediència i la visibilitat del col·lectiu. La lluita per canviar les coses i aconseguir drets totals de ciutadania ha fet que s’aconseguissin drets com els del matrimoni i l’adopció.

Caldria rememorar el que la filòsofa Maria Zambrano deia: «No es passa del possible a la realitat, sinó de l’impossible a la veritat.»

Tweet