Em vaig plantejar fer un esforç i escriure principalment sobre la ciutat, però els fets m’ho impedeixen. Veritablement no creia que tornéssim a tenir presos a la nostra ciutat. I em sembla quasi cínic escriure al Diari de Sabadell, i no dir res d’un tema tant transcendent. No recordo qui  devia ser el darrer pres sabadellenc del franquisme, però almenys fa 40 anys. I podeu dir-me de tot, però no creia n’hi hauria altra vegada.

Fa unes setmanes vaig parlar amb Jordi Cuixart per telèfon i em vaig posar  a la seva disposició. Tots estem amb deute amb ell.

Sóc contrari a acceptar la idea que a Catalunya hi ha fractura. Al meu entorn tinc gent que vol pertànyer a Espanya, i gent que no, ho trobo lògic. En una democràcia és normal que hi hagi discrepàncies, és el corol·lari de la llibertat. Ara bé, tots els actors han d’acceptar el dubte. I si l’altre té raó en alguna part dels seus arguments? Si no hi ha dubte, si no hi ha tolerància, llavors les coses van de gairell. Crec que és un error cultural i educatiu que persones que pensen diferent pel que fa al futur de Catalunya deixin de fer activitats junts o deixin de parlar-se. Però com en tot en la vida hi ha un límit. El límit és empresonar l’adversari. I l’han traspassat. Alguns diuen que és la llei. La llibertat és prèvia a la llei.

Hem vist que aquest argument, el de la llei, tampoc és acceptable. Segons la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona els detinguts, només podrien ser empresonats acollint-se al Codi penal de 1973, òbviament derogat. A més en cas de jutjar-los per sedició -un fet realment delirant-, no ho podia fer l’Audiència Nacional. La jutgessa Carmen Lamela està fent directament de membre del Tribunal de Orden Público.

La gent que vol que Catalunya pertanyi a Espanya, ja cal que denunciï de forma clara el cop d’estat del govern de l’estat, recolzat pel PP, C’s i PSOE, si realment vol continuar formant part del joc democràtic. No val demanar tolerància, quan una part actua amb els canons. A més ser tolerant amb aquestes actituds seria caure en la tolerància benvolent, és a dir, en la immoralitat. El PSC  de Sabadell, Pol Gibert i Marta Farrés o es desmarquen ara del cop d’estat o es trobaran impossibilitats de governar la ciutat pels propers 20 anys a no ser que ho vulguin fer amb C’s i el PP i malmetre la memòria de Jaume Viladoms. Per cert les eleccions les vol Rajoy per fer-les il·legalitzant ERC, CUP i Pdecat. És un parany.

El camí transcorregut fins ara, no ha estat en va, hem vist clarament que l’actual Constitució té, almenys dos límits. No es pot lluitar democràticament per la independència de Catalunya i no es pot reivindicar la república. Ens han fet creure que era possible, però ara que a Catalunya, les dues opcions són majoritàries, i a Madrid trenquen les regles de joc, fins i tot les pròpies. El PP que aconsegueix un 6,3% de vots en relació a cens, ens manarà. Hem vist com el ciutadà Felipe de Borbón, que ningú ha escollit, afirma com qualsevol polític d’extrema dreta que no es pot discutir en democràcia la unitat d’Espanya ni molt menys la monarquia. El PP, els seus aliats i el rei, acaben de reeditar la Ley de la Jefatura del Estado de 8 d’abril de 1938. Santiago Alba Rico diu que a Espanya es practica “La pedagogía del “millón de muertos”, cada treinta años se mata a casi todo el mundo y después se deja votar a los supervivientes, que, naturalmente, tienen claro cuál es la opción adecuada si quieren evitar que se repita la carnicería.”  No saben en quin Afganistan es fiquen. Tancaran tots els mitjans de comunicació? Tancaran els 900 ajuntaments catalans? Tancaran Internet? Fins a quants centenars de persones, milers de persones estan disposades a detenir? Quants sabadellencs estan disposats a empresonar? Crec que el camí serà llarg, dur, difícil. Però el catalanisme ha enterrat per sempre la voluntat reformadora d’Espanya. No ens volen com som, és una pena, jo era partidari d’una república espanyola amb un estat català. Bon vent.