El guardián invisible és una novel·la de Dolores Redondo, una d’aquelles que em recomanava força gent però que em feia mandra de llegir: massa exitosa. Tenia prejudicis: un best-seller fet a màquina, allò que fan les grans editorials… Finalment me la va passar un col·lega d’ofici i per sorpresa meva em vaig enganxar des de les primeres pàgines.

El primer dels volums d’una trilogia. Una novel·la negra trepidant, complexa, amb moltes vies obertes i també dificultats que tanquen. Éssers mitològics bascos i pensament pràctic, una barreja esplèndida.

Una inspectora de la policia foral de Nafarroa, Amaia Salazar. Una vall meravellosa i misteriosa, la del Baztán (que dóna nom a la seva trilogia). Una família amb un trauma. Un matriarcat mig trencat. Un poble petit: Elizondo. Oficis, prejudicis, mites. Una trama bestial, plena d’interconnexions on realitat, mitologia i ciència es relacionen, contraposen i compensen.

Haig de dir que, com a lectora habitual de novel·la negra, en un moment donat tenia pistes per saber, per intuir qui era l’assassí i que tot i això em vaig despistar i vaig seguir, també, pistes falses i vaig patir ofuscacions. Però també el vaig atrapar.

La novel·la inicia exploració en  molts camps a més del relat central: gastronomia, geologia, etnologia, psicologia, ecologia, etologia… no és una novel·la buida, la contextualitza, localitza i ens atrapa en una realitat fictícia.

Em recorda, en la base de la trama, la complexitat del meu admirat Maigret. D’aquelles novel·les que s’avança devorant però que no vols que acabin, et saben a poc: fascinant. Amb un final que ja anuncia que el personatge de la inspectora seguirà creixent o això espero.

Tweet