Notícies :: Cultura

SALVEM LA UPEC - aportacions

Qui som

Revistes digitals

>> Vols rebre informació de la UPEC a casa?

Nombre de resultats 9 per a Cultura

27/11/2017 - Lletra menuda

La Nora Albert és l’autora del poemari Lletra menuda/scritto piccolo/small letters , amb el que va guanyar el premi Ciutat d’Eivissa 2014 de poesia.

Helena Alvarado i Esteve, com a poeta, és Nora Albert. És poeta, traductora i assagista.

Escrit amb versos decasílabs, i un quartet per poema. 4 versos per poema. 10 sil·labes per vers, 4 versos per poema, 40 sil·labes, no sé si té algun significat. No he sabut desvetllar perquè 4 parts que són les 4 primeres lletres de l’abecedari…

M’ha interessat enormement, com les pròpies paraules són protagonistes

“Per aturar el temps caldrà més poemes”, la paraula com a eina.

“les paraules extenuades de no ser mai dites” parlant dels silencis, de la vida.

Les paraules que anomenen, que trenquen silencis, que inciten a la revolta:

“Hi ha un tapís que lletreja un teixit/còmplices preguntes i respostes/i reanomena el cor de l’ocell,/la mar, l’inquiet país que ja no calla“

La Nora fa de la paraula, de la poesia critica social important: “el nèctar d’un nou crit” pobres paraules les sense papers,/ les sense sostre, les sense diccionari”

I fa un reconeixement de la genealogia femenina: Marçal, Abelló, Lizarán.

Una poesia, també lligada a la natura, parla de roques, pedres, bardises, llum, aigua, paisatge, arrels, cendres… La paradoxa de “les arrels del cel” personalment m’ha captivat

Una poesia que parla d’amor i desig i de futur: “llenguatge transgressor i màgic/plural i possible, pura púrpura” “s’alça rebel la tinta invisible“

Un poemari cult, ple, reivindicatiu i positiu.

un mot petit podrà incendiar

una tarda o uns llavis somorts,

o un bell paradís de causes perdudes.

Welcome, addictes a les minories

14/11/2017 - El guardián invisible

El guardián invisible és una novel·la de Dolores Redondo, una d’aquelles que em recomanava força gent però que em feia mandra de llegir: massa exitosa. Tenia prejudicis: un best-seller fet a màquina, allò que fan les grans editorials… Finalment me la va passar un col·lega d’ofici i per sorpresa meva em vaig enganxar des de les primeres pàgines.

El primer dels volums d’una trilogia. Una novel·la negra trepidant, complexa, amb moltes vies obertes i també dificultats que tanquen. Éssers mitològics bascos i pensament pràctic, una barreja esplèndida.

Una inspectora de la policia foral de Nafarroa, Amaia Salazar. Una vall meravellosa i misteriosa, la del Baztán (que dóna nom a la seva trilogia). Una família amb un trauma. Un matriarcat mig trencat. Un poble petit: Elizondo. Oficis, prejudicis, mites. Una trama bestial, plena d’interconnexions on realitat, mitologia i ciència es relacionen, contraposen i compensen.

Haig de dir que, com a lectora habitual de novel·la negra, en un moment donat tenia pistes per saber, per intuir qui era l’assassí i que tot i això em vaig despistar i vaig seguir, també, pistes falses i vaig patir ofuscacions. Però també el vaig atrapar.

La novel·la inicia exploració en molts camps a més del relat central: gastronomia, geologia, etnologia, psicologia, ecologia, etologia… no és una novel·la buida, la contextualitza, localitza i ens atrapa en una realitat fictícia.

Em recorda, en la base de la trama, la complexitat del meu admirat Maigret. D’aquelles novel·les que s’avança devorant però que no vols que acabin, et saben a poc: fascinant. Amb un final que ja anuncia que el personatge de la inspectora seguirà creixent o això espero.

28/10/2017 - Els comissaris es fan grans

M’he omplert la tauleta de novel·la negra i, casualment, he llegit tres seguides on els protagonistes acusaven l’edat: Brunetti, Wallander i Montalbano. Els comissaris es fan grans.

Mort entre línies, L’home inquiet i Una veu de nit són les tres novel·les en què els comissaris segueixen, aparentment, la seva línia habitual però van reconeixent la pèrdua d’agilitat física i psicològica. Veuen com, en algun moment, d’altres els fan veure coses que haurien vist evidents sent més joves.

Es fan grans i resolen els casos, com sempre, però de forma agredolça. De fet, tenen més en compte els seus equips i els miren amb altres ulls, els protagonistes se senten vulnerables com mai, però els fa afrontar amb més coratge els casos que es plantegen.

Es fan grans i mengen tan bé, o tan malament, com sempre. Es fan grans i senten com l’amor es transforma. Es fan grans i veuen el món amb altres ulls. Es fan grans i se senten cansats, prescindibles. Però se senten, volen ser necessaris i el repte és encarar la resolució dels casos com si mai s’haguessin fet grans. Poc a poc, de forma diferent en cada cas, van aprenent a conviure amb l’edat.

«Em sento vell» diu Wallander, «Em desperto cada matí amb la sensació que tot va infinitament de pressa».

Montalbano s’exclama internament «Mare de déu! Dos anys més i ja seria un seixantí! A partir d’ara ja no agafaria mai més l’autobús. Imagina’t que un jove s’aixecava per deixar-lo seure!».

Brunetti, que com els llibres que investiga, ha anat envellint també mostra el costat més pessimista i, alhora, el seu cos es resenteix «Li van començar a fer mal els genolls, de manera que es va inclinar na mica endavant per repenjar-se amb un ama a terra. Es va aixecar, vigilant de fer-ho a poc a poc, tot i que els genolls ja els tenia adolorits»

Les trames, en els tres casos són complexes, poder m’aventuraria a dir que més que altres cops. Els italians amb la màfia, les xarxes corruptes, les corrupteles administratives, el mar de la quasi real Vigata o les aigües de l’eterna Venècia… el suec a paisatges freds d’Ystad, les relacions complexes, la foscor dels boscos, els traumes col·lectius com el de Olof Palme… telons de fons que ens acosten a realitats enfortides per aquest costat humà de la senectut.

Després de cada lectura un espai per a una pausa entre cadascuna d’elles. En reprendre la lectura es reitera l’assumpte humà. La sensació que s’acaben, que s’apaguen els protagonistes i acaben la vida literària és gran. Ja va passar amb el Maigret de George Simenon fa uns anys i la mort literària també ha estat editorial i als prestatges. Els llibres són petites històries que fan que les coses segueixin presents, no només les històries boniques, no només les reals. Les històries dels comissaris ens acosten a realitats dures i ocultes, també creen el seu propi cosmos que ens ajuda a fugir d’altres realitats i atrapar-nos en la lectura. En aquest cas ens acosten, també, a la vida des d’una altra perspectiva. Donna Leon, Andrea Camilleri i Henning Mankell han creat i m’han fet viure aquestes històries.

Els comissaris es fan grans, els llibres envelleixen, les històries passen i la vida també.

09/01/2010 - Vic i El Cabanyal: decisions locals enfront a valors universals

La política municipal és la política de la proximitat, la que gestiona necessitats, contradiccions, drets i expectatives a partir de realitats socials específiques, de base local i comunitària. Les decisions que es prenen en un municipi s’han d’analitzar sempre tenint molt en compte les pròpies claus locals. Sovint no exportables a altres realitats. Però al costat d’això també és cert -i cada vegada més- que les ciutats són l’espai d’expressió de realitats de caràcter global i que, per tant, les respostes locals han d’estar arrelades en valors i compromisos universals. Faig aquesta reflexió d’entrada perquè aquestes ratlles les escric com a pinzellades de testimoni del meu punt de vista sobre dues qüestions diferents a dues ciutats diferents dels Països Catalans. Qüestions, tanmateix, connectades a valors i realitats que va molt més enllà de l’àmbit local.

En primer lloc, la decisió de l’Ajuntament de Vic de no empadronar a les persones immigrants sense permís de residència. En el terreny legal es tracta d’una pretensió que vulnera la normativa vigent, la qual estableix el caràcter obligatori de l’empadronament per part dels Ajuntaments. És d’esperar doncs que s’activin els mecanismes oportuns perquè tothom que hi viu a Vic, sense cap excepció, pugui seguir exercint el dret a empadronar-se. Però més enllà d’això es tracta d’una decisió que intensifica els riscos d’exclusió de persones vulnerables, enforteix una fractura social i atempta contra el model de convivència en la diversitat recollit en el Pacte Nacional per a la Immigració i en la Llei d’Acollida. Per a les persones nouvingudes sense permís de residència, l’empadronament és bàsic atès que fa possible l’accés a la sanitat, l’educació i els serveis socials, i genera, per tant, les condicions per enfortir itineraris d’inclusió social i relacional. No oblidem-ho, la cohesió social és un factor fonamental per a la convivència quotidiana en un context de diversitat cultural. Les dues associacions municipalistes, la FMC i l’ACM, van acordar recentment avalar i impulsar les polítiques d’empadronament actiu sense excepcions, tot i recordant que “dificultar l’empadronament de veïns i veïnes és inhibir-los d’assumir les seves obligacions i drets respecte de l’administració local”.

En segon lloc, la decisió de l’Ajuntament de València d’executar un pla urbanístic que implica la demolició de 450 cases al Cabanyal i la desparició del nucli d’aquest barri mariner. També ens trobem aquí davant d’una decisió que vulnera la normativa de protecció del patrimoni històric. I és d’esperar també que s’activin els mecanismes legals per evitar la destrossa. Però més enllà d’això, l’agressió contra el Cabanyal implica la destrucció d’una forma de viure, d’establir vincles afectius i emocionals amb un espai de quotidianitat. La destrucció d’un model de convivència arrelat en la memòria compartida i en l’obertura a un futur integrador de nous veïns i veïnes, de nous referents d’identitat. La destrucció del Cabanyal implica la promoció d’un nou espai orientat per la lògica del mercat: de substitució del col.lectiu resident per classes de rendes altes; d’usos quotidians i comunitaris per activitats socialment excloents.

A Vic el dilema és inclusió i convivència enfront a exclusió i fractura; a València el dilema és patrimoni cultural i comunitat enfront a destrucció de referents i plusvàlues urbanístiques. Són qüestions locals, però valors universals. Espero que Vic segueixi sent una ciutat intercultural i per tothom, espero que el Cabanyal se salvi. Seguirà sent molt important el paper del teixit associatiu, dels moviments socials i dels partits polítics amb voluntat de vehicular valors de solidaritat i de resistència. Tot el suport i l’escalf als amics i amigues d’ICV-EUiA i del teixit social de Vic, de la Plataforma Salvem el Cabanyal i d’Iniciativa del Poble Valencià.

01/07/2009 - PROGRAMA CULTURAL gratuït!

04/07/2008 - Especial UPEC 2008 al diari Público

02/07/2008 - La UPEC presenta la quarta edició de les seves jornades en roda de premsa

La Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya ha presentat avui la quarta edició de les seves jornades en una roda de premsa a l’aula capella de la Universitat de Barcelona, en presència de diversos mitjans, membres del consell social i membres de la junta directiva de l’entitat.