Article publicat a Mèdia.cat

Enguany, la diferència de les informacions sobre la violència policial de l’1 d’octubre ha fet reflexionar, i molt, sobre la qualitat informativa. No és, ni de lluny, el primer cop que es parla de manipulació, però sí de forma tan popular respecte a una realitat que difereix tant dels fets; com a mínim, és la primera vegada que es visualitza de manera tan massiva.

Fa anys que l’anàlisi dels mitjans sobre la imatge de les dones ja palesa aquesta pràctica. La realitat que vivim les dones i les informacions, la publicitat, les sèries de ficció… sovint no han anat de la mà, ni tampoc no han tingut en compte, que es partia d’estereotips i prejudicis masclistes.

Aquest fet s’ha posat de manifest amb el judici per la violació múltiple ocorreguda a Pamplona. Tot i la gravetat dels fets, les informacions parcials i l’actitud del jutge ens recorden els anys 80 i aquells judicis i sentències de la violació i la minifaldilla (un tema recurrent, per cert, en altres sentències).

La trivialització de les violències masclistes és una constant en tot tipus de tertúlies. Hi ha graus i nivells, naturalment, però es repeteix arreu, de manera que l’objectualització de les dones en l’àmbit social es normalitza en les opinions mediàtiques i les informacions.

Tant és així que es victimitza les víctimes doblement, culpabilitzant-les de la situació sense analitzar el context i, sobretot, sense posar en dubte el sistema de valors que ho permet: la forma de vestir, si coquetejava, el dubte del consentiment, la manca de seguretat, la “histèria”, alhora que s’atorguen privilegis al mascle prototípic: el desig irrefrenable, la disposició femenina al seu desig, etc.

Tal com afirmen diferents estudis, moltes agressions succeeixen a partir dels silencis, d’un no consentiment que no es vol interpretar com a tal, i vénen de l’entorn més afectiu i emocional a les víctimes. Si el “no” de les dones no és clar i contundent (i fins i tot així!) s’interpreta com un sí i, en cas que sigui clar, sovint es nega. Les estadístiques són clares i els estudis també.

Les agressions, però, només són la punta de l’iceberg, ja que per sota subjau què les provoca, com és la discriminació, el masclisme i el sexisme, cosa de la qual els mitjans haurien de prendre nota.

En aquest sentit, l’Observatori de les dones als mitjans de comunicació ha elaborat una eina per una comunicació no sexista a fi de millorar el discurs institucional i l’anàlisi dels mateixos mitjans, oferint bones pràctiques en la comunicació. L’objectiu és fer possible altres imaginaris, donar espai a la diversitat i que les dones siguem protagonistes; no només víctimes cosificades i negades. Es tracta, en definitiva, de ser presents (com ja diuen des d’On són les dones), però també de dotar de continguts que ens reconeguin i valorin.

Des dels mitjans s’ha d’adoptar l’equitat, oferir eines i anar més enllà, perquè les dones ens volem vives però també lliures i rebels. Per això cal ser protagonistes de la nostra història i de les històries compartides.

Tweet