Fa quinze dies publicava un article en referència als detinguts Jordi Cuixart i Jordi Sànchez – i tots els demès-. En ell intentava explicar el dolor dels fills i de les dones dels detinguts i dels exiliats. La raó de fer l’article, a banda es clar, de denunciar un fet absolutament immoral, es que  “M’ho va fer notar ja als primers dies una persona gran que és fill de pres i exiliat del POUM. Em deia que per a les dones, fills i amics dels presos és una experiència traumàtica que els durarà tota la vida.” En l’article faig referència a un amic en Josep Simó Deu, que va ser el mític Cap de Cirurgia de Hospital Universitari del Parc Tauli, que és qui em va fer un comentari sobre el patiment dels fills i de les dones del Jordi Cuixart i Jordi Sánchez que va donar lloc a l’article de fa quinze dies. En Simó té 82 anys i és fill d’un militant del POUM: Ricard Simó Bach.  Per això sap de què parla. Al llegir l’article, jo no l’havia avisat, em va enviar un mail on em deia “De ben segur la meva mare l’hi hauria agradat molt llegir el teu emotiu article. L’exili i la presó només ho poden comprendre els qui l’han viscut de ben a prop”. I m’adjunta la foto que il·lustra l’article.

La foto està feta al “Auberge d’Accueil” per refugiats espanyols de  Poitiers. France. La seva mare era Maria Deu Laspalas de 28 anys, la dona de la dreta i ell el nen més petit de 4 anys. No es van poder reunir fins tres anys després amb l’espòs i pare Ricard Simó. Acabava el mail així “Salut i llibertat. Vive la France.”

Però hi ha moltes més coses que ens fan revisitar el passat. El dimecres l’amic Guillem Fuster va haver de declarar al jutjat per “enaltiment del terrorisme”. Dos-centes persones el van acompanyar cosa que no vaig poder fer per estar amb febre molt alta. Fuster és portaveu de Poble Lliure un dels elements que componen la CUP. Se l’acusa d’assistir a un acte en record de Julià Babia un històric militant del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) mort l’any 1987.

Com més dies passen tot es torna més preocupant. Un govern a la presó o a l’exili, dos dirigents d’organitzacions cíviques a la presó, un amic que ha dedicat mitja vida a la cultura -jo el vaig conèixer fa molts anys parlant apassionadament de l’educació en el lliure infantil i juvenil- acusat d’enaltiment del terrorisme. Fins on seran capaços d’arribar? Han liquidat un Parlament escollit democràticament, han convocat de forma anticonstitucional unes eleccions, es fa la campanya amb els dirigents dels dos grans partits catalans a la presó o a l’exili. Us imagineu què diria tothom si ens expliquessin que en un país europeu es fan unes eleccions amb els dirigents de dos partits a la presó? Doncs, efectivament, diríem que són unes eleccions que es fan amb poques garanties democràtiques. El que està passant a casa nostra és més propi de repúbliques bananeres. Que no m’agrada el resultat d’unes eleccions, en convoco unes altres i amenaço que si el resultat és el mateix no els deixaré governar. A les facultats de ciències politiques del món s’estudiarà aquesta curiosa forma de democràcia, S’accepta el resultat només si agrada a un govern corrupte fins a dalt de tot, amb un president a qui la policia que investiga diu que va rebre sobres plens de diners negres. És una nova modalitat de “democràcia orgànica”. Als més joves cal explicar-los que és la forma política que els franquistes en deien a la dictadura.

Ja m’ha passat la febre, però continuo sense entendre res. A tots aquells que creuen que per no ser independentistes no els passarà res, que s’adonin que per un feixista no hi ha diferencies substancials entre un indepe i un roig de Saragossa o Salamanca. Franco els afusellava per igual. Estem assistint a una gran onada d’extrema dreta a Espanya, Catalunya és només l’excusa. De moment ja han intervingut els comptes de l’Ajuntament de Madrid que el PP va portar a la ruïna i que ara l’esquerra estava sanejant a un ritme vertiginós. Els bloquegen els comptes per poder dir a les municipals que no han fet res. Això és un estat de dret?