Diana Quer ha estat tristament coneguda, una jove madrilenya de vacances, desapareguda que acaba sent jutjada pels mitjans i la societat. Si bé totes les pistes indicaven que la seva desaparició havia estat forçada i hi havia indicis de violència i sospites de violació, molts mitjans (i per tant els i les professionals que hi treballen)van decidir que l’espectacle sobre la seva persona era molt més beneficiós.
El tractament mediàtic de les emergències humanitàries, els assassinats masclistes, el tràfic de persones… és, diguem-ho clar, fastigós. Pocs mitjans tracten amb respecte i des d’una perspectiva objectiva i lògica humana les notícies. Majoritàriament es prioritza l’estereotip masclista i el tractament catastròfic. Es prioritza convertir en guió de caire cinematogràfic la notícia i dotar-la d’elements “dubtosos”, és a dir: de dubtosa qualitat informativa, de fonts i testimonis poc clars o informacions que només aporten xafarderies poc fiables i facècies de mal gust a l’entorn de les víctimes. S’utilitza un llenguatge tendenciós: es parla de mort enlloc d’assassinat i informacions especulatives sobre la vida de les desaparegudes, assassinades, traficades o refugiades.
La premsa s’ha anat tenyint d’estereotips i fòbies però també d’informacions sense contrastar, invencions informatives o opinions que acaben sentenciant sense defensa possible. El cas de Diana Quer és un símptoma de com la premsa ha pres una desgraciada deriva cap a la desinformació i el cinisme.
La realitat és que una jove anava de festa major i va desaparèixer, a partir d’aquí es tem per la seva sort i els mitjans ho tracten de forma tremendista, subverteixen l’ètica periodística i alimenten un imaginari col·lectiu ple de prejudicis i estereotips. La víctima acaba criminalitzada i jutjada socialment, es desconfia del seu entorn, de la seva educació i dels seus costums. Es decideix com hauria de fer, vestir, parlar i actuar sense conèixer-la i engreixant el sexisme: es jutja l’agredida i no pas l’agressió.
La premsa sucumbeix als clixés del patriarcat i no ofereix una anàlisi dels fets que informi realment. El periodisme passa per sobre de les lleis que emparen drets humans i dignitat de les víctimes. L’espectacle dels mitjans alimenta grans grups mediàtics i això és el que prima, els drets de les persones, els drets de les dones, la bona informació que no minimitzi el problema va desapareixent i . La professió esllangueix, la banalització fa distant la violència masclista de l’audiència i així es naturalitzen els crims, es desempodera les dones i s’insensibilitza la societat.