[català - castellano - english - français - italiano ]
Nombre de resultats 6
per a Can
14/06/2014 - #PleCanVies
(Síntesi de la intervenció que vaig fer, en nom d'ICV-EUiA, al Ple Extraordinari del 13 de Juny sobre Can Vies)
Aquest Ple extraordinari esdevenia ja una necessitat inajornable. Un espai necessari de transparència per poder debatre obertament sobre un conjunt de fets molt rellevants. Fets que han impactat la ciutadania i que han afectat també molt directament al govern municipal; un govern avui amb els nivells més baixos de confiança i credibilitat del mandat, un govern molt tocat, que ha comès errors greus i ha evidenciat -amb més nitidesa que mai- tant la seva desconnexió amb els barris, com la seva incapacitat per gestionar un malestar ciutadà generat per les seves pròpies decisions injustes.
El desallotjament i l’inici de l’enderroc de Can Vies va ser un error molt greu que no s’hauria d’haver produït mai. Per què van fer-ho? Aquesta és la pregunta que encara avui no té resposta. I crec que cada dia en tindrà menys, fent evident el caràcter injust i irresponsable de la decisió del dia 26. No es pot justificar en termes del procés judicial. En un procés civil la propietat pot demanar la suspensió cautelar de l’execució, deixant l’ordre en data oberta i fent desaparèixer, per tant, l’amenaça immiment de desallotjament. Una amenaça que operava com a espasa de damocles i no aportava res més que tensió al procés de diàleg. S’ha fet en altres casos, en espais autogestionats que avui són, com ho era Can Vies, referents a la ciutat. No es pot justificar tampoc la trencadissa del 26 de maig en termes d’execucions urbanístiques. Cap de les previsions d’intervenció operava a curt termini. El pla de cobertura de les vies ha estat una pràctica d’urbanisme participatiu al servei del barri. I és en aquesta lògica d’implicació veïnal on s’haurà de trobar la clau per decidir el futur de Can Vies. En el marc del nou escenari caldrà articular els espais de participació on es puguin debatre les diferents opcions. Sense urgències falsament fabricades ni cops d’autoritat.
Res no obligava al desallotjament del 26, era perfectament evitable. Ens diuen que es va trencar el diàleg. Hi podia haver una discrepància objectiva rellevant amb el col.lectiu de Can Vies. Però precisament la seva superació no demanava trencament sinó més i més diàleg, l’exploració de noves i possibles claus d’acord. Al final, només podem entendre la decisió de desallotjar i enderrocar com un cop unilateral d’autoritat, irresponsable i equivocat. Que produeix un trencament radical amb qualsevol possible escenari de solució dialogada. Dinamiten el diàleg, desallotgen i enderroquen… i a partir de llavors assistim a una gestió nefasta de les conseqüències. No podien ignorar, de cap de les maneres, que la seva decisió instal.laria una dinàmica de conflicte. No podien ignorar que hi hauria resposta social, ni la enorme complexitat d’aquesta. I en canvi van optar per menystenir-la. I és a partir d’aquí, que van abordant un escenari molt complicat des d’una gestió erràtica, desconcertant i contradictòria. Una gestió que mai va tenir un full de ruta vertebrador i coherent; que mai va aportar elements sòlids per destensar la dinàmica de conflicte. Vam assistir a tot un desplegament d’incapacitat.
Al llarg d’una setmana es van produir episodis de violència als carrers. Tots ells rebutjables. La lògica de la violència situa qualsevol argument en un carreró sense sortida. És contrària a la cohesió dels barris i a la defensa d’un espai públic inclusiu, entès com a bé comú de caràcter quotidià. Sempre hem rebutjat la violència, ho vam fer obertament a cada episodi posterior al desallotjament. Al costat d’això, no podem passar per alt la més que preocupant actuació policial. Uns dispositius desproporcionats que van cometre excessos, en forma de detencions i agressions arbitràries, en forma de pràctiques que posen en risc els drets bàsics de les persones. Aquestes actuacions no es poden avalar, menys encara, aplaudir. També s’han de rebutjar. I exigir la seva fi. Vostè alcalde el primer, com a màxim responsable de la seguretat a Barcelona. I no volem deixar de recordar avui que el Sergi Rúbia segueix a la presó. Una situació injusta, per discriminatòria en relació a la resta de persones que van ser detingudes; incomprensible tractant-se d’una persona arrelada al seu barri del Clot, actiu en el seu teixit social. Volem fer nostre el clam de Sergi Llibertat que els castellers de Barcelona, la seva colla, van alçar aquest diumenge passat a la Plaça Sant Jaume. I volem demanar-li alcalde que l’ajuntament tingui un paper proactiu en favor de la fi immediata de la seva situació de presó preventiva.
D’altra banda, el conflicte de Can Vies expressa un malestar més ampli, connectat a les polítiques que retallen el futur de la gent, en especial de la gent jove. I té a veure, també, amb un govern que coneix i viu molt poc la ciutat. Trias posa les coses fàcils a qui fa negoci amb la marca Barcelona, del Port i Ciutat Vella fins a La Maquinista; i en canvi li posa difícil a projectes i espais on es van teixint solidaritats col.lectives, es diguin Can Vies, o l’Harmonia o Fem Rambla. Mostra sintonia amb les polítiques que precaritzen la vida de la gent, i gira l’esquena, en canvi, als processos de resposta social a aquesta precarització, a Sants, o a Sant Andreu o a Poblenou. Barcelona es trenca cada dia a cada desnonament, a cada pujada abusiva de preus dels serveis bàsics i el govern mira cap a una altra banda. Governen d’esquenes a la ciutadania, desconnectats de la gent i dels barris. Ni lluiten contra la fractura social; ni prioritzen les polítiques de proximitat. El seu error monumental i la seva incapacitat de gestió en relació a Can Vies també ho han posat de manifest.
Fa uns dies hem entrat en un escenari diferent. Ha remès la dinàmica de conflicte i això és positiu. El desallotjament i l’inici de demolició han creat unes condicions adverses per Can Vies. Però avui el capital simbòlic del projecte és més fort que abans. S’ha obert una finestra d’oportunitat. El col.lectiu, amb suport tècnic, explora vies de reconstrucció. S’ha refermat la voluntat de continuitat. I s’ha ampliat la dinàmica d’implicació ciutadana.
Quina és avui l’opció del govern?. No l’acaben de definir. Un desconcert que es modula en funció de les circumstàncies?, un deixar fer distant que no exclou l’amenaça d’un nou cop d’autoritat no dialogada?. Sembla que han abandonat, si més no, la lògica del conflicte; que han fet marxa enrere en el carreró sense sortida on s’havien ficat amb el desallotjament. Cal valorar-ho. Però cal assenyalar també que estan admetent per la via dels fets el cúmul d’errors. Quin sentit tenia desallotjar? avui es poden reconstruir parets i oportunitats… quina necessitat hi havia d’enderrocar? És ben evident que cap. És ben clar també, alcalde, que això no pot acabar sense l’assumpció de responsabilitats polítiques. Esperem que, avui i aquí, vostè ens expliqui en quins termes concrets es produiran.
Per nosaltres l’opció és clara : cal treballar per la continuitat del projecte de Can Vies. Per què Can Vies s’inscriu en la cultura cooperativa i popular de Sants. No és un bolet, ha estat viver de projectes, ha teixit relat i complicitats, i ha anat adquirint centralitat simbòlica. Can Vies no pot ser un problema, ha de ser part de la solució. En una ciutat complexa com Barcelona, amb un dens teixit social als barris, ha d’haver espai perquè creixin pràctiques d’autogestió vinculades a xarxes urbanes alternatives. Can Vies i d’altres, al costat de projectes de gestió ciutadana. Ara cal generar un àmbit de respecte a les dinàmiques del col.lectiu. I, sense cap afany de protagonisme, acompanyar l’obertura de Can Vies a la implicació ciutadana. Situar la continuitat del projecte en un marc comunitari, ampli i divers de suport.
En síntesi, hi ha un abans i un després de Can Vies. Entremig, una decisió injusta des de l’arrogància, una gestió nefasta des de la incapacitat. Un context de ciutat trencada i en venda. I moltes persones, sobretot gent jove, disposada a construir i defensar bens comuns –a Sants i a altres barris- com a alternativa als beneficis privats de la seva marca Barcelona. A aquestes alçades demanar-li al govern que canviï de forma substancial de polítiques i prioritats seria potser demanar-li massa. Li farem un prec més senzill: un compromís explícit per una solució duradora i sense noves a amenaces sobre Can Vies; i l’assumpció de responsabilitats polítiques a l’alçada de la magnitud dels fets viscuts.
11/06/2014 - Can Vies i el model de ciutat
.jpg)
El dissabte 24 de maig a la tarda el govern municipal responia amb policia i un nou cop de porta –físic i polític- al veïnat de Sant Andreu, que de forma lúdica i pacífica tornava a dir que totes i tots “Som Harmonia”. El diumenge 25 al matí els mossos obligaven a retirar les taules del multireferèndum a molts barris de la ciutat, l’estat intentava desmantellar una proposta per fer créixer la democràcia. El mateix 25 a la nit vèiem com, a Barcelona, els tres partits de l’antic regim (PSC-CiU-PP) perdien 30 punts respecte les europees del 2009, i 150.000 vots i 23 punts respecte les municipals del 2011: un esfondrament progressiu de la vella política precaritzadora. Dilluns 26 el govern municipal materialitzava el desallotjament, i començava a tirar a terra el Centre Social Autogestionat Can Vies. Tot passava en només tres dies. Però crec que emmarca bé el que ha passat després, i també les perspectives que es dibuixen. Voldria aportar alguns elements de reflexió.
En primer lloc, desallotjar Can Vies és injust i un gravíssim error. No s’hauria d’haver produït. En una ciutat complexa com Barcelona, amb un dens teixit social als barris, ha d’haver espai perquè creixin pràctiques d’autogestió vinculades a xarxes urbanes alternatives. Can Vies ho era, formava part de l’ecosistema de Sants. Havia teixit relat i complicitats, havia adquirit centralitat en l’imaginari simbòlic del barri. En segon lloc, la contestació social dels dies següents té a veure amb el rebuig al desallotjament, però va més enllà. Té a veure també amb el context d’indignació ciutadana enfront els qui ens han retallat drets i precaritzat la vida, enfront el buidatge democràtic de la política: això que en clau local es tradueix en “la Barcelona en venda” de Xavier Trias, en l’arrogància d’un govern municipal que ni coneix ni viu la ciutat. Barcelona es trenca cada dia a cada desnonament; i el dret a la ciutat és vulnerat amb la Marina de Luxe, amb pujades abusives de l’aigua o del transport, a cada privatització. La gent diu prou, al carrer i a les urnes. En tercer lloc, totes les violències sobren. Als carrers de Barcelona ha hagut episodis de violència policial i de violència urbana, les dues són rebutjables. La lògica de la violència situa els arguments en carrerons sense sortida. Només l’expressió pacífica pot convertir els conflictes en oportunitats de creativitat i aprenentatge col.lectiu.
El desallotjament és hostil i genera condicions dures. Però el capital simbòlic del projecte és ara més fort. S’ha obert una estructura d’oportunitats, per Can Vies i per la Barcelona del 99%. Amb un doble repte. D’una banda alinear els marcs, és a dir, obrir el relat i les pràctiques de Can Vies a un context social que és avui marcadament sensible a valors alternatius. La continuitat de Can Vies guanya força en clau d’àmplia implicació ciutadana. D’altra banda activar els connectors, és a dir, els agents que poden construir ponts entre les diferents dimensions d’injustícia viscudes per la gent i els barris de Barcelona. Fa poc més d’una setmana, els iaioflautes, Stop Pujades i la PAH-Barcelona impulsaven una acció d’ocupació simbòlica de l’Ajuntament. Situaven el conflicte en termes més amplis, de model de ciutat: un govern municipal instal.lat en els beneficis de la marca Barcelona al servei d’una minoria, insensible a la fractura social i territorial de la ciutat, enfront d’un entramat cívic que atura desnonaments, es mobilitza per un transport públic a preus populars, i defensa els projectes d’autogestió i gestió ciutadana com a xarxa de bens comuns. Sí, s’ha anat teixint una base ètica de resistències. Necessitem ara articular un espai compartit d’alternativa, amb solidesa i atreviment, per guanyar l’hegemonia social i la majoria política. Un front ampli que connecti lluites, propostes i esperança. Per transitar de la ciutat trencada a la ciutat comuna. (I per fer-ho, avui, ens falta el Sergi. La seva llibertat és una exigència ètica. #SergiLlibertat)
04/07/2008 - Especial UPEC 2008 al diari Público
19/06/2008 - Roda de premsa presentació UPEC 2008
La Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya celebra la quarta edició de les seves jornades
19/06/2008 - Del consumisme al decreixement: quins són camins cap a la sostenibilitat?
Andri Stahel, expert economista, reflexiona sobre la necessitat de l'economia de decréixer sostingudament
19/05/2008 - Tertúlies al marc reflexiu de la UPEC
Us hi esperem per debatre i berenar
