Des de l’inici d’aquest mandat, ICV-EUiA hem estat a Barcelona un referent d’oposició nítida al projecte classista i a la vella política opaca de Xavier Trias. Hem combatut democràticament al govern de l’1% i ho hem fet al costat dels barris i de la gent, de la majoria. A diferència del PSC, el PP i UpB, no hem estat mai en la lògica de complementar la minoria de CiU; nosaltres volem construirl’alternativa. No hem renunciat a fer-ho, en el dia a dia. Treballem en clau propositiva, articulant alternatives concretes, amb els col.lectius i els moviments socials. Un bon conjunt d’elles han estat aprovades, fins i tot amb el vot favorable de CiU. Però han quedat en paper mullat. CiU ha fet un exercici sistemàtic de retòrica mancada de voluntat política. I el govern de X.Trias s’ha mogut entre la banalització dels acords i la incapacitat política per executar-los. No renunciarem a demanar-ne el compliment. Serem insistents en la denúncia i en l’exigència. No acceptem el joc frívol. Molt menys deixar de lluitar per causes justes. Alguns exemples.
En l’àmbit urbanístic, el govern ha d’acomplir, ara ja sense cap mena d’excusa, el compromís de tornar a la qualificació d’equipament les finques de l’hotel del Palau, per suprimir de l’horitzó qualsevol possibilitat de reactivació del projecte. I ha de garantir que culminarà la remodelació de Trinitat Nova, i el 2015 cap família ja no viurà amb aluminosi. En matèria de mobilitat el govern es desdiu, per la via dels fets, de la implantació de superilles a la trama Cerdà, i de la conversió en zona 30 de tot el viari no bàsic de la ciutat. Nosaltres no hi renunciem: volem menys espai per als cotxes, menys cotxes i a menys velocitat. En el terreny social, hi ha tres compromisos clau: la garantia dels 3 àpats diaris, tots els dies de l’any, a tots els infants en risc de malnutrició; la garantia social de subministraments bàsics de la llar (gas, electricitat i aigua); i la suspensió de desnonaments per part dels bancs amb els que treballa l’Ajuntament. Són elements de dignitat humana: no pararem mentre hi hagi un sol nen/a amb mancances alimentàries, un sol tall d’aigua per motius econòmics, o un sol desnonament fruit de l’estafa i la voracitat bancària. Finalment, en què ha quedat el compromís de no aplicació a Barcelona del Decret Wert ? Novament, paper mullat. CiU plegada (o d’acord) al PP: avui tenim a Barcelona un 30% de les aules públiques massificades. No ens oblidarem tampoc de seguir exigint la sortida de la policia nacional de Via Laietana, i la cessió de la comissaria per crear un espai de memòria democràtica i contra la tortura.
No ens resignem a acceptar cap incompliment. Estarem en la denúncia i l’exigència. Seguirem construint resistències, i treballant propostes. Resistències enfront l’espiral privatitzadora en què es troba instal.lat el govern municipal: es venen els serveis, l’espai públic i el patrimoni comú (des dels aparcaments, al nom de les estacions de metro...). I alternatives en favor de serveis públics per tothom; i d’un espai ciutadà, lliure i accessible.Enfront de la seva BCN-marca, trufada de negoci, luxe i banalitat, seguirem lluitant per la Barcelona dels barris, la de la majoria.
Divendres i dissabte passat vam fer la 7a Assemblea d’Iniciativa de Barcelona. Una Assemblea per obrir el futur; amb una nova coordinació compartida, la Montse Aguilera i el David Cid, dos activistes que expressen els valors i els perfils de la Barcelona popular i lluitadora. Vam assumir un repte: impulsar l’articulació política de la Barcelona del 99%. Un projecte construït des de baix, que convoqui totes les il.lusions, amb un relat compartit que el doti de sentit col.lectiu. Un projecte escrit per la ciutadania. I això vol dir dues coses. D’unabandaaportarelementsdefons: un espai per l’entesa programàtica. D’altra banda fer una Iniciativa més forta al servei d’una nova aliança social i política. Per créixer i per vèncer. Per disputar el futur amb voluntat de guanyar-lo.
Vam aprovar el Manifest d’ICV Barcelona, on proposem dibuixar un projecte teixit a partir de 5 fils: el de la nova política (la Barcelona de la transparència, el poder popular i la democràcia directa); el fil cooperatiu (economia solidària i l’acció comunitària als barris); el de la igualtat i l’autonomia (drets socials i habitatge digne per tothom); el fil de l’ecologia (la Barcelona sostenible on sigui possible viure sense cotxes i amb l’aire net); i el de la cultura i la creativitat (la Barcelona dels drets civils, de les llibertats a l’espai públic, sense repressió). Cinc fils per una ciutat democràtica, humana i habitable. Que els hi quedi clar que diem NO a la seva smart city; que la nostra Barcelona és verda i lliure. Que els hi quedi clar que diem NO a la seva Barcelona-marca, que la nostra és justa i habitable, feta de barris i de gent humil. Que ho tinguin ben clar que si ells són business friendly, nosaltres NO, que la nostra Barcelona es la que es reconeix en les lluites i els somriures que ha omplert els carrers i a les places de Porto Alegre, d’El Caire, Atenes, Lisboa, Istambul, Sao Paulo.
I vam assumir un segon repte, avui tan estratègic com qualsevol element de contingut. Per construir la nova Barcelona necessitem més Iniciativa i necessitem molt més que Iniciativa. Una ICV més forta i més activista. Hem de ser més, ampliar la militància, avançar cap a una nova cultura organitzativa i forjar un activisme molt potent. I des del que som, anar més enllà de la nostra pròpia fortalesa, apostar per la creació d’un espai més ampli, un nou front social i polític per connectar lluites i propostes. Volem i podem derrotar la dreta i l’establishment, però hem de fer possible la confluència de moviments socials i l’aliança en clau política.
El nou temps ens demana solidesa i audàcia, alhora. I a Barcelona es donen les condicions per obrir el procés. Perquè estem forts. I perquè volem explorar els nous camins.Amb molta gent, amb moviments i plataformes, amb altres partits de vocació transformadora... compartim moltes coses: rebel.lia, valors, esperança i també marcs unitaris d’acció: des de Nou Barris Cabrejada a l’Assemblea Solidària de Poblenou; des de la Plataforma 0-3 a Aigua és Vida. Necessitem compartir també un espai més ampli i unitari d’alternativa política. Un subjecte sociopolític referent d’un projecte de canvi radical a Barcelona: heterogeni; però sobretot multiplicador d’energies i de suports
Hem de fer-ho bé, sí... i és difícil, també;però no podem esperar més. Perquè és cada dia i a cada barri que ens estem jugant la dignitat.Hem de fer-ho ja… no podem esperar a que tanquin el proper CAP i obrin el proper hotel de luxe; a que privatitzin la propera escola bressol o suprimeixin el proper bus de barri; no podem esperar a que es reparteixin del tot el negoci de l’aigua... Hem de fer-ho ja, abans que s’ho carreguin tot. Abans que l’estafa, també a Barcelona, sigui irreversible.
El repte immediat és transitar de la fragmentació de les resistències a la confluència en l’alternativa. La nova Aliança ha de dotar de referència a la Barcelona del 99%, ha de ser l’eina per construir la Barcelona del bé comú. L’objectiu no és simplement millorar els resultats electorals. Amb això no n’hi ha prou. El procés va sobretot de construir hegemonia: una majoria social de valors, pràctiques i consciències; i una majoria política per vèncer i governar. Per retornar la ciutat a la gent i la dignitat als barris. A Barcelona, podem. Diguem-ho i sobretot fem-ho. Fem de Barcelona símbol de la derrota de la vella política i de l’austeritat salvatge. Símbol del triomf de l’alternativa al sistema, construïda des de baix i des de l’esquerra, des d’un espai polític coherent, valent i transformador, carregat de futur. Sense por. Amb esperança. Amb tota la força i la tendresa necessàries per atrapar el bell somni d’una Barcelona més humana on la gent sigui més feliç.
AntonioGramscivaaportarlareflexiósobre el paper fonamental del combat de les idees i de l’hegemonia cultural –moral i política- en el procés d’emancipació col.lectiva. Des d’aquesta perspectiva, pren molta rellevància que Gramsci situés en l’organització la clau de volta de les idees i la lluita. Hem de pensar-hi a fons, en l’actual context de canvi d’època. Fa uns anys, sota les condicions de certeses i estabilitat de la societat industrial, les nostres organitzacions polítiques van relegar -d’alguna forma, amb més o menys intensitat- l’activisme i la imaginació. Avui, sota condicions de fi de règim i obertura d’un nou temps, els ideals i la creativitat social reneixen amb força, però les claus organitzatives, és a dir, els subjectes col.lectius necessaris per assolir l’hegemonia, no acaben de configurar-se. És normal, el procés és complex. Però s’ha d’intentar.
A Iniciativa ho estem intentant. Amb tota la modèstia, però amb convenciment. Volem articularun espai de valors i d’idees innovadores; però ben arrelades en els vells (i bells) somnis d’emancipació. I sabem que per fer-les créixer necessitem més organització. Una ICV més forta i alhora diferent. A Barcelona explorem formes per fer-ho possible. Ahirvaacabarelprocésd’eleccionsprimàries per elegir la coordinadora i el coordinador de la nova etapa, que s’obrirà amb l’Assemblea de Juliol. La Montse Aguilera i el David Cid han estat elegits per impulsar una Iniciativa més activista i més propera a la quotidianitat de la gent. Al servei d’una nova confluència social i política com a motor de la nova Barcelona. Segur que faran una magnífica feina. I declinem també en present la pràctica de la nova política. Formem part, a peu de carrer, de les resistències i les alternatives... barri a barri, lluita a lluita. Aquestes últimes setmanes, amb el Joan Herrera, la Dolors Camats, el Joan Coscubiela… hem compartit també espais de diàleg amb moltes veïnes i veïns, al Bon Pastor, Sant Andreu, Trinitat Vella, Roquetes, Ciutat Meridiana, Porta…i no pararem. La gent ens vol com ella: ens vol lluitadores i properes. I ens demana esperança, claus d’optimisme per vèncer la resignació.
Ahir, amb la regidora Janet Sanz, i amb la Mònica Palet i el Pere Fernàndez –consellera i conseller d’ICV-EUiA a Nou Barris- compartiem tarda de Festa Major amb la gent de Roquetes. Un barri compromès i cooperatiu que fa de la seva festa una oportunitat per enfortir vincles de convivència en la diversitat, un esclat de ciutadania activa, una barreja de reivindicació i alegria. La metàfora d’una Barcelona on les idees, la lluita i l’organització es combinen per generar utopies quotidianes. Persones, xarxes i barris que ens donen força. I amb els quals hem de construir l’hegemonia cultural i el poder popular.
(Us deixo una síntesi de la intervenció que he fet a la 10a Assemblea Nacional d'ICV, en nom de la delegació de Barcelona)
Venim d’una trajectòria complexa, potser sense precedents des del naixement d’Iniciativa. Un període contradictori: socialment duríssim però carregat de reptes col.lectius apassionants. En qualsevol cas, un camí recorregut que el sentim nostre. Com a persones actives i compromeses, des dels barris Barcelona, amb el col.lectiu humà d’Iniciativa i amb l’espai de valors que ens defineix com a projecte polític. Ens agrada formar part d’aquest col.lectiu i d’aquest projecte; haver aportat, des de Barcelona, un gra de sorra per travessar amb lluita i esperança els temps difícils que ens ha tocat viure. Amb orgull i humilitat, fem nostra la trajectòria. I us vull expressar ja d’entrada les nostres ganes de seguir avançant: aportant idees i energies, al costat de totes i tots vosaltres les dones i els homes d’Iniciativa, immersos en els neguits i les aspiracions de les classes populars, sempre a peu de carrer. Compartim la diagnosi sobre el període que va de la 9a a la 10a Assemblea: anys de crisi, temps de canvi d’època, moments durs en el terreny social, nacional i democràtic. Un període de precarització de les vides de molta gent, de desposessió de drets de ciutadania, de maltractaments a la democràcia. Uns anys de governs i de polítiques a Europa, a l’Estat i ara també a Catalunya al servei del saqueig neoliberal: el PSOE les va posar en marxa, el PP i CiU les han aprofundit, i de quina manera. Però una època també on moltíssima gent no ha volgut saber res amb la indiferència i la resignació i ha fet un pas endavant per militar en les files del compromís i l’optimisme: és el millor, de llarg, que ens ha passat. I sí, ens ha tocat fer política en aquest context. I l’hem feta: com a força de lluita i de govern; des del carrer i des de les institucions. Amb encerts i amb errors, segur. Com passa en qualsevol altre dimensió de la vida. Però intentant sempre ser fidels als idelas d’emancipació humana. Probablement, una de les apostes més assumides per totes i tots nosaltres en l’últim període: ha estat l’enfortiment de l’activisme com a element central de la nostra política. A partir d’una idea-clau: la transformació passa inel.ludiblement per la presència en els espais d’articulació del conflicte, també en els espais de construcció social d’alternativitat. Iniciativa ha estat part activa de la indignació. El 15M ens va interpel.lar amb intensitat, des d’un repertori de formes de fer emergents i plenes de futur; amb el sindicalisme de classe hem intensificat complicitats que vénen de lluny; hem estat presents en les grans manifestacions pel dret a decidir; ens hem compromès, sense cap mena de dubte, amb les accions de la PAH. I hem apostat per la confluència de cultures de lluita preexistents i noves, però amb valors i propostes compartides. Ens ho podem dir: no hem fallat. Hem estat al costat de la gent que lluita i això ens dóna sentit com a projecte de futur. I com a força política sabem que la mobilització social s’ha de combinar amb l’activisme institucional. I això passa lliurar batalles electorals. I també ho hem fet. Les municipals del 2011 marquen un punt d’inflexió que ens porta a la franja més alta de la història d’Iniciativa en les últimes eleccions generals i al Parlament. Hem crescut a tot arreu i això és bo, però hem crescut més als barris de classes populars, i això és encara més bo. Barris que s’han transformat i han guanyat dignitat a partir de moltes polítiques impulsades per Iniciativa en el món local. On avui molta gent ho està passant molt malament, però no deixa de plantar cara, ni de construir comunitat: com a Nou Barris, a Poblenou, a Sants, a la Barceloneta, a Bon Pastor. I nosaltres amb ells. Tenim bases sòlides però tenim, sobretot, reptes de futur immediat. El repte de canviar-ho tot i de fer-ho amb molta gent. D’aquesta Assemblea ha de sortir una Iniciativa més forta al servei d’un procés constituent: un procés que derroti la injustícia i la vella política, que construeixi el dret a decidir i l’estat propi; que vagi trenant les lògiques de l’emancipació social, l’alliberament nacional i l’ideal democràtic. I d’aquesta Assemblea Nacional ha de sortir també una Iniciativa sense por, al servei d’una nova aliança social i política: per canviar-ho tot des de les dinàmiques de lluita, però també des de la necessària articulació política d’aquestes. Estem convençudes que Barcelona pot ser punta de llança del procés constituent. El govern municipal de CiU és l’expressió local del règim que s’acaba, d’aquesta crisi-estafa. I no ens representa. No representa la Barcelona de la gent que pateix, la dels barris que lluiten i cooperen. Són el govern de l’1%. I nosaltres volem construir políticament la ciutat del 99%. Perquè a Barcelona, sí que es pot. I si es pot a Barcelona es podrà a Catalunya. El triomf de la Barcelona del bé comú serà una bandera en el procés cap a la nova Catalunya. La gent d’Iniciativa de Barcelona ens comprometem a treballar-hi de valent per fer-ho possible. A una ciutat germana, a Lisboa, ha tornat a sonar amb força aquests dies el Grândola Vila Morena, la cançó popular de la revolució dels clavells. Diuen allà “que se lixe a troika”, (que es foti la troika); i diu la cançó “o povo e quem mais ordena”. Però també diu “a cada cantonada, un amic/ a cada rostre, igualtat/ Grândola vila morena/ terra de fraternitat”. Amistat, igualtat i fraternitat. Perquè l’esperança sigui majoritària carrer a carrer, a cada barri. A Barcelona ens hi posem, amb més força que mai; juntes per canviar-ho tot.
Estem a punt d’iniciar la segona setmana de campanya. Al llarg de la primera, l’intent de CiU de situar el debat només en l’eix nacional i suprimir l’eix socioeconòmic ha quedat desmantellat per la força de la pròpia realitat; i per l’impuls dels moviments socials i les forces polítiques que hem lluitat per impedir-ho. D’altra banda, la força ciutadana i el suport polític al dret a decidir segueixen sent àmpliament majoritaris; les estratègies dels qui el neguen s’encallen en les seves pròpies febleses i anacronismes. L’emergència social dels desnonaments és inapel.lable. Com ho és que PP, CiU i PSOE rescaten bancs i retallen vides. La vaga general ha estat un esclat de solidaritat i d’empoderament de la majoria enfront dels poderosos. I la hostilitat de l’estat espanyol respecte els drets i el futur nacional de Catalunya segueix expressant-se des de l’amenaça i la difusió de la por. Però no en tenim de por. Sabem que el 25N tots els drets estan en joc. I sabem que volem decidir-ho tot. Volem decidir posar en marxa el futur: la construcció d’un somni quotidià de justícia i llibertats. Un societat lliure de pobresa, de desnonaments, de patiment, de centralisme, de nuclears. Un país lliure d’opressions de classe i nacionals; de persones lliures on es puguin realitzar tots els projectes de vida en condicions d’igualtat.
Aquest somni requereix mirades i espais de lluita diversos; necessita totes les esperances. En clau política, el tindrem més a tocar amb un gran resultat d’ICV-EUiA, amb un ampli i creixent suport social a les candidatures de l’esquerra verda nacional: -Perquè som part del compromís i la mobilització ciutadana. Altres han fet de la política un espai d’opacitat, privilegis i desconnexió de la realitat. Una activitat privatitzada al servei de l’1%: la vella política dels poderosos, la de Mas, Rajoy, Zapatero, Merkel. ICV-EUiA hem estat sempre al costat de les respostes cíutadanes. Formem part de la indignació social i nacional, de les lluites populars. Estem vinculats al patiment de la gent. I és des de les injustícies i des de la capacitat d’enfrontar-les que entenem la política. Una nova política radicalment democràtica. -Perquèno tenim cap mena de por; tenim rebel.lia i esperança.Construir una democràcia plena, al servei de la majoria no és fàcil. Perquè la lluita de classes existeix i s’ha de guanyar. I el primer que cal és una actitud de no resignació, de rebel.lia: que la por es traslladi de la vulnerabilitat al poder. Però no és suficient. Cal també construir actituds de confiança en la capacitat popular per canviar les coses, per guanyar el futur. Amb lluita i amb creativitat hem aturat Eurovegas i hem guanyat el dret a decidir. Adelson ja ha perdut als Estats Units. El 25N els amics d’Adelson han de ser derrotats a Catalunya. -Perquè el nostre programa és creïble, no oportunista. ICV-EUiA hem estat amb la gent. Lluitant contra les retallades i salvant el futur del Parc Agrari i del Delta del Llobregat. Però, a més, hem estat coherents i hem portat les lluites socials al Parlament. ICV-EUiA ha fet del Parlament un espai de confrontació nítida contra les polítiques neoliberals de Mas i Rajoy. Un espai també de propostes alternatives. Per això avui quan diem pobresa 0, banca ètica i pública, no pagament del deute il.legítim, tancament de les nuclears, impost sobre la riquesa, o referèndum d’autodeterminació en la propera legislatura som creïbles. Perquè hi ha coherència amb la trajectòria. No hem estat de vacances al Parlament, hi hem lluitat. És el millor aval per esdevenir referents de l’alternativa. Més enllà de l’oportunisme d’altres. -Perquè no triem entre esquerra i país. Volem nació d’esquerres. Perquè no hi ha projecte nacional amb fractura social. Perquè no hi ha autonomia personal sense llibertat col.lectiva. L’emancipació social i l’alliberament nacional són les dues cares d’una mateixa realitat. És impossible fer una Catalunya justa, fent de crossa a CiU com tantes vegades fa ERC. És impossible fer una Catalunya lliure fent de crossa al PSOE com sempre fa el PSC. Ni CiU ni centralisme. Ni messianisme nacional ni establishment estatal. ICV-EUiA és l’esquerra nacional de les persones. Dret a decidir i estat propi sí, com a conquestes democràtiques al servei de la justícia, contra l’austeritat salvatge i el capitalisme financer.
D’aquí al 25N caldrà seguir treballant, colze a colze amb la ciutadania i els moviment socials, per construir confiança a l’entorn de l’alternativa. Sobren els motius per votar ICV-EUiA. Sense cap prepotència però amb la màxima ambició. Amb humilitat, al costat de la gent que pateix i que lluita. I amb esperança. Hem d’escriure el futur del nostre país lliurement, amb lletres de justícia social, ecologia i democràcia plena. El 25N un pas endavant excepcional.
Falta un mes i mig mal comptat per les eleccions al Parlament. Al llarg d’aquestes setmanes miraré de desgranar algunes reflexions. Avui només un parell de pinzellades inicials.
Unes eleccions de canvi d’època. Fa anys que es cou el Nou Temps, però mai com ara s’havia expressat amb tanta força, i tan clarament en l’escenari polític. Canvi d’època, sí; perquè com diu Luís García Montero, aquesta crisi no és només un “carreró sense sortida”, sinó també un “carreró sense retorn”. Sense sortida, a no ser que construim un nou model de vincles socials i ecològics, superadors del capitalisme financer. I sense retorn,perquè res no tornarà a ser com abans de la crisi.Des de l’espai delspoderosos, el noutempsestradueixenunexercicisistemàtic de violència institucional postdemocràtica contra els drets socials i la cultura política de la igualtat. Des de les trinxeres de la majoria, el canvi d’època genera resistències cíviques, nous compromisos i processos de creativitat social alternativa. És el conflicte social del segle XXI: un establishment voraç enfront el 99%, on s’amalgamen el dissens i la privatització del dolor. A Catalunya, a més, vivim un nou temps nacional. Tres dècades després, l’època de l’autonomia s’ha esgotat. La sentència de l’Estatut instal.la el conflicte amb l’estat. I l’esclat de força de laciutadaniaobreuna nova dinàmica: l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació per mitjà d’una consulta ciutadana. Res de tot això no formava part de l’escenari polític fa 2 anys: la lògica de l’austeritat destructiva tot just despuntava; ningú no podia preveure l’eclosió del 15-M, o de la immensa vaga general del 29 de Març; tampoc la històrica manifestació de l’11 de Setembre. L’impacte del canvi d’època en l’esfera política és ja una realitat indefugible.
El predomini de la incertesa electoral. Mai com ara el nivell d’indecisió havia estat tan elevat a les portes d’unes eleccions. Potser mai aquesta indecisió havia tingut un caràcter tan obert, tan de fons. Bona part de la ciutadania percep que el seu marc vital i d’expectatives ha quedat sacsejat, i això es trasllada a l’àmbit polític en forma d’interrogants electorals. ICV-EUiA afronta el procés amb tres elements de fortalesa. a) projecte i lideratge reconeguts i sòlids; b) trajectòria de radicalitat social i ecològica; c) coherènciaifermesanacional.La suma dels tres elements hauria d’implicar, més enllà dels votants més fidels, un potencial d’atractiu cap a votants d’altres espais d’esquerres en retrocés, cap a sectors alternatius vinculats als moviments socials però proclius al vot en blanc o l’abstenció, cap a nous votants joves, i cap a sectors transversals del catalanisme progressista. El camp d’influència d’ICV-EUiA s’amplia, supera fronteres tradicionals, s’obre a nous espais. Però són dinàmiques encara poc madures, que poden quallar en major o menor grau en funció del que passi les properes setmanes. Crec que ICV-EUiA creixerà. La magnitud del creixement s’anirà concretant a poc a poc, fins a l’últim moment. I aquí les variables poden ser moltes. Apunto un parell que em semblen clau: capacitat de visibilitzar el conflicte social des de la proximitat amb els col.lectius que lluiten i les persones que pateixen; i capacitat d’entroncar amb la il.lusió col.lectiva d’un futur diferent i millor, per mitjà del dret a decidir enfront l’estat i els mercats. Compromís, empatia i esperança en els àmbits social i nacional. Per tal d’assolir un bon resultat electoral. I per tal de construir, sobretot, un punt de partida sòlid cap a una nova configuració de l’esquerra nacional després del 25 de novembre: radical, innovadora, inclusiva, heterogènia, lluitadora, pròxima, generosa…
Història número 1. “La imaginació és més important que el coneixement” és una de les frases més conegudes d’Einstein. Fa cinquanta anys, el físic Peter Higgs i el seu equip van proposar la idea d’un nou camp de forces i la seva partícula associada, per completar i donar sentit al Model Estàndard, que explica amb una precisió tremenda què són i com funcionen, a un nivell bàsic, totes les coses. Fa 50 anys Higgs va activar més la imaginació que els coneixements. Avui el cúmul de saviesa derivat d’aquella conjectura és brutal, fins arribar fa pocs dies a l’anunci de la trobada de la partícula de Higgs, la que explica l’origen de la massa i tanca el Model Estàndard. La partícula que ho explica quasi tot: la que parla a Déu de tú a tú; la que li disputa les funciones creadores de la realitat tangible. Han calgut 50 anys. Mig segle de lluita, tenacitat, treball quotidià. Per trobar el bosó de Higgs els equips científics han hagut d’analitzar bilions de col.lisions de protons contra protons, en el marc de LHC, una infrastructura de recerca bàsica d’una complexitat enorme. I a més el bosó no es veu: es desintegra en una fracció de trilionèsima de segon. Es veu el producte de les desintegracions: la signatura del Higgs. Al.lucinant. Mig segle també de cooperació, vincles, xarxes entre equips: el CERN –laboratori europeu de partícules on s’ha detectat el bosó- va ser una de les primeres institucions creades en el procés d’integració comunitària després de la II Guerra Mundial. Avui hi treballen milers de professionals i 20 estats aporten finançament, uns 6.000 milions d’€ d’inversió pública, només per fer possible l’accelerador de partícules (LHC). Imaginació, lluita, tenacitat, inversió pública, cooperació en peu d’igualtat… els valors de la millor Europa. Al servei de la recerca bàsica, de la comprensió del món, del progrés humà. Cap iniciativa privada, cap dinàmica competitiva de mercat no ho hagués fet possible. Història número 2. A partir dels anys 50 es va forjant a Europa l’avenç civilitzatori més important de la modernitat en clau sociopolítica: l’estat de benestar. L’accés a l’educació, la sanitat, les pensions, l’habitatge, el transport… en tant que drets de ciutadania, i no en funció de la renda de cadascú. Els drets laborals. A partir de 1968, aquest pacte social s’obre i s’amplia cap a les dimensions del gènere, la diversitat cultural, l’orientació sexual… cap als drets civils emergents. Sí, amb limitacions: capitalisme, patriarcat i depredació del medi resulten incompatibles amb l’aprofundiment dels drets socials, la sostenibilitat i la democràcia. Però amb molta lluita de les classes populars i dels col.lectius més vulnerables, i amb grans dosis de creativitat social, s’assoleixen a Europa, al llarg de més de mig segle, espais d’igualtat social i autonomia personal sense precedents històrics. Aquesta segona història podria “acabar” aquí. Seria un relat amb bon final, com el de la primera història. Però malauradament té un epíleg imprevist (o no tant). Epíleg (inacabat) de la segona història. Es volen carregar l’estat de benestar, els drets laborals, els civils i els ecològics. I taponen les vies de més democràcia. S’ho estan carregant, amb autoritarisme i revenja de classe: els rics i els seus instruments polítics (partits de dretes i molts socialdemòcrates), amb la crisi –generada per ells mateixos i la seva cobdícia- com a excusa per al desmuntatge de tot. I amb la UE de les retallades i el dolor com a palanca, en contradicció a l’Europa de la ciutadania i dels pobles. El neoliberalisme, l’austeritat injusta, els privilegis dels bancs… trenquen el pacte social de l’estat de benestar i els equilibris de la vella política. Alternativa (oberta) a aquest epíleg. L’ofensiva és sistèmica; ja no és qüestió de matisos. És qüestió de construir l’alternativa de fons. Des de la dignitat de la lluita al carrer; des de la necessitat de grans articulacions polítiques per assolir una nova hegemonia. Des de l’esperança del 15-M, d’Islàndia, de Syriza… L’horitzó de la justícia social, de la nova política democràtica. És temps de rebel.lia i creativitat. De lluita social i generositat política. I molta confiança en la capacitat col.lectiva per fer realitat els somnis. Com la comunitat científica de la primera història. Trobarem el bosó de Higgs. La clau social de la utopia democratista on tots els projectes de vida siguin possibles en peu d’igualtat, on la consciència sobre els límits del planeta faci possible una prosperitat ecològica i compartida.
Al 2011 s’ha tancat un cicle electoral intens: ICV-EUiA ha emergit com a força que creix; les victòries de CiU i el PP ens han situat en l’oposició. S’obre ara un període prou llarg, abans del proper cicle (2014-2015): un període on haurem de construir la ICV necessària per al Nou Temps. El procés i la celebració de l’Assemblea Nacional Oberta, el novembre de 2012, hauria de ser el fil vertebrador d’aquest gran repte. Algunes reflexions. Iniciativa va néixer fa 25 anys: va ser una aposta de creativitat i risc, en clau políticocultural. El món vivia encara en plena guerra freda, ningú no parlava de globalització, no existia la Unió Europea; començàvem a sortir de la crisi que posava fi a l’època industrial, no hi havia internet; la societat no era multicultural. Tots els components d’aquest escenari han canviat profundament. Iniciativa ha anat canviant amb ells, amb voluntat d’obertura a les noves realitats. Al llarg dels últims anys, ICV ha aconseguit definir: a) una nova identitat política (l’esquerra verda nacional) amb un nivell sòlid de reconeixement b) un procés de renovació programàtica i de lideratges; c) un espai electoral que va trencant sostres. Ara estem davant d’un Nou Temps: realitats individuals i socials emergents, crisi intensa i llarga, governs i polítiques de dretes arreu, noves formes de contestació i acció col.lectiva (univers 15-M). Per tal de seguir sent rellevants, a ICV hem de posarenmarxa una segona gran onada d’innovació política i cultural. Tan necessària, tan o més intensa, que la que ens ha portat fins aquí, i que ens col.loca en bones condicions per afrontar el futur. Elprocés cap a l’Assemblea Nacional Oberta ens ofereix els espais per fer tangible la construcció de la ICV per al Nou Temps. Haurem de posar en pràctica una metodologia participativa, innovadora, protagonitzada per les bases, amb moltes aportacions personals, connectada a la quotidianitat i les lluites, amb presència a internetia les xarxes socials.Un procés que pugui vehiculartresobjectius de fons: 1) el canvi cultural: fer d’ICV una cooperativa d’activisme sociopolític, amb noves formes d’organització i noves lògiques d’interacció amb els entorns (arrelament, permeabilitat…); 2) l’articulació de l’alternativa política: una ICV més radical, però no per construcció ideològica, sinó per vinculació amb les injustícies i amb la gent queles viu, la qual cosa faria Iniciativa també més útil i més central; 3) la superació de fronteres: fer d’ICV una eina de suma, d’ampliació d’espais socials i electorals, d’incorporacions, de forja de noves complicitats personales i col.lectives. En síntesi, fer d’Iniciativa un espai de nova política, més alternatiu i més ampli. Amb capacitat d’oferir sentit polític a les lluites i les pràctiques socials; de reconnectar la política a la quotidianitat de les persones; de tendir ponts entre les consciències personals i l’ètica col.lectiva. Es tracta d’un procés de creativitat i aprenenentatge. L’Assemblea ha de ser un cert punt d’arribada, sí; però sobretot de partida cap a una ICV diferent, amb arrels ben sòlides.
Ja hi tornem a ser. Les vacances d’agost s’han acabat i comença el curs. De fet, els anys van més de setembre a setembre, que de gener a gener. La fi de l’estiu, la preparació i l’inici del curs escolar, el retrobament amb els espais i els temps de la quotidianitat marquen el punt d’inflexió principal del calendari.
Més enllà del parèntesi d’agost, els grans elements de l’escenari polític i social segueixen tossudament presents. A Catalunya, el govern de CiU ha arribat més lluny d’on era imaginable en la seva estratègia de produir dolor i sofriment entre les persones humils; fent-ho, a més, accentuant els menyspreu i la mala educació. Neoliberalisme classista de manual. La supressió del dret a cobrar la renda mínima d’inserció és la retallada social més inhumana possible. I és també l’intent elitista més agosarat d’estigmatitzar la pobresa. La gestió del procés, a més, ha estat desastrosa. Jo no sé què deu explicar el conseller Mena a ESADE, però si un dia ha de fer una classe sobre incompetència i irresponsabilitat en la gestió pública, té un cas d’estudi perfecte en el desmantellament de la RMI; i ell, de protagonista.
A l’estat espanyol, un president i un govern agònics decideixen també anar més enllà en la seva trajectòria de dretanització i autoritarisme. A finals d’agost Zapatero es despenja amb un nou acte de subordinació a la lògica insaciable del capitalisme financer, i proposa constitucionalitzar la visió neoliberal sobre la limitació del dèficit. Ho fa, a més, negant tota possibilitat de deliberació democràtica d’idees, i excloent la proposta d’un referèndum com a mecanisme de participació ciutadana en una decisió col.lectiva rellevant. Saben Rubalcaba i Chacón que això ensorra encara més les seves perspectives electorals, però acaben tancant files: d’esquenes a la majoria social i d’esquenes a la política democràtica. S’ho trobaran, no té cap sentit votar aquest PSOE des d’una mínima sensibilitat progressista i d’innovació política.
A Barcelona, els primers 60 dies del nou govern municipal de CiU confirmen un escenari de regressions socials, ecològiques i de llibertats preocupant. Un alcalde i un govern que avalen els impactes de les retallades sobre les persones i els barris de Barcelona des d’un silenci de complicitat; que no defensen la ciutat de cap de les agressions socials del govern de la Generalitat. Va ser patètica la imatge de l’alcalde Trias després de veure’s amb Mas, acotant el cap i acceptant tot el ventall d’incompliments amb Barcelona. A les primeres de canvi, el compromís d’exigència per Barcelona es torna subordinació. Tampoc es posen en marxa polítiques pròpies. La lluita contra la crisi com a prioritat sembla simple retòrica de Trias. No es convoca el Pacte per l’Ocupació de Qualitat i es reuneix a finals de juliol una Taula contra la Crisi sense cap contingut ni proposta per part del govern municipal; taula on eren àmplia majoria els causants de la crisi. Un alcalde que va fort contra els febles: que no dubta a apostar per mètodes repressius contra l’exclusió social i contra la convivència en llibertat. I que és feble enfront les pressions dels forts (apartaments turístics i hotels a Ciutat Vella). I regressions ecològiques: subordinació de medi ambient a urbanisme; amenaces a la mobilitat sostenible (al bicing i als carrils-bici).
Tindrem feina, però des de ICV-EUiA a Barcelona ens sentim forts i ben esperonats per abocar capacitats, il.lusions i projectes al servei de la construcció d’escenaris de nova política –de la mà de la ciutadania i del teixit veïnal- i al servei de la majoria social, per una Barcelona que ha d’escriure un futur de rebel.lia i creativitat. Les places, els carrers i les institucions tornaran a ser espais de mobilització i de conflicte. També de propostes i alternatives. Amb tota la humilitat, oberts a l’aprenentatge; i també amb la força de tants anys de lluita i de treball, estic segur que ens implicarem a fons, amb compromís i optimisme. I sabrem estar al costat de moltíssima gent, compartint valors i esperances; obrint espais de lluita i de pràctiques concretes per una nova quotidianitat.
Ja hi tornem a ser. Les vacances d’agost s’hanacabat i comença el curs. De fet, els anys van més de setembre a setembre, quede gener a gener. La fi de l’estiu, la preparació i l’inici del curs escolar,el retrobament amb els espais i els temps de la quotidianitat marquen el puntd’inflexió principal del calendari.
Més enllà del parèntesi d’agost, els grans elementsde l’escenari polític i social segueixen tossudament presents. A Catalunya, elgovern de CiU ha arribat més lluny d’on era imaginable en la seva estratègia deproduir dolor i sofriment entre les persones humils; fent-ho, a més, accentuantels menyspreu i la mala educació. Neoliberalisme classista de manual. Lasupressió del dret a cobrar la renda mínima d’inserció és la retallada socialmés inhumana possible. I és també l’intent elitista més agosaratd’estigmatitzar la pobresa. La gestió del procés, a més, ha estat desastrosa.Jo no sé què deu explicar el conseller Mena a ESADE, però si un dia ha de feruna classe sobre incompetència i irresponsabilitat en la gestió pública, té uncas d’estudi perfecte en el desmantellament de la RMI; i ell, de protagonista.
A l’estat espanyol, un president i un govern agònicsdecideixen també anar més enllà en la seva trajectòria de dretanització iautoritarisme. A finals d’agost Zapatero es despenja amb un nou acte desubordinació a la lògica insaciable del capitalisme financer, i proposaconstitucionalitzar la visió neoliberal sobre la limitació del dèficit. Ho fa,a més, negant tota possibilitat de deliberació democràtica d’idees, i excloentla proposta d’un referèndum com a mecanisme de participació ciutadana en unadecisió col.lectiva rellevant. Saben Rubalcaba i Chacón que això ensorra encaramés les seves perspectives electorals, però acaben tancant files: d’esquenes ala majoria social i d’esquenes a la política democràtica. S’ho trobaran, no técap sentit votar aquest PSOE des d’una mínima sensibilitat progressista id’innovació política.
A Barcelona, els primers 60 dies del nou governmunicipal de CiU confirmen un escenari de regressions socials, ecològiques i dellibertats preocupant. Un alcalde i un govern que avalen els impactes de lesretallades sobre les persones i els barris de Barcelona des d’un silenci decomplicitat; que no defensen la ciutat de cap de les agressions socials delgovern de la Generalitat. Va ser patètica la imatge de l’alcalde Trias desprésde veure’s amb Mas, acotant el cap i acceptant tot el ventall d’incomplimentsamb Barcelona. A les primeres de canvi, el compromís d’exigència per Barcelonaes torna subordinació. Tampoc es posen en marxa polítiques pròpies. La lluitacontra la crisi com a prioritat sembla simple retòrica de Trias. No es convocael Pacte per l’Ocupació de Qualitat i es reuneix a finals de juliol una Taulacontra la Crisi sense cap contingut ni proposta per part del govern municipal;taula on eren àmplia majoria els causants de la crisi. Un alcalde que va fortcontra els febles: que no dubta a apostar per mètodes repressius contral’exclusió social i contra la convivència en llibertat. I que és feble enfrontles pressions dels forts (apartaments turístics i hotels a Ciutat Vella). Iregressions ecològiques: subordinació de medi ambient a urbanisme; amenaces ala mobilitat sostenible (al bicing i als carrils-bici).
Tindrem feina, però des de ICV-EUiA a Barcelona ens sentim forts i benesperonats per abocar capacitats, il.lusions i projectes al servei de laconstrucció d’escenaris de nova política –de la mà de la ciutadania i delteixit veïnal- i al servei de la majoria social, per una Barcelona que had’escriure un futur de rebel.lia i creativitat. Les places, els carrers i lesinstitucions tornaran a ser espais de mobilització i de conflicte. També de propostesi alternatives. Amb tota la humilitat, oberts a l’aprenentatge; i també amb laforça de tants anys de lluita i de treball, estic segur que ens implicarem afons, amb compromís i optimisme. I sabrem estar al costat de moltíssima gent,compartint valors i esperances; obrint espais de lluita i de pràctiquesconcretes per una nova quotidianitat.
La veritat és que esperava amb ganes aquest cap de setmana llarg per descansar una mica, després d’uns dies intensos on hem combinat la feina de cada dia a l’Ajuntament amb els actes de campanya electoral, primer; i amb les reunions d’anàlisi i valoració dels resultats, després. Sí, ens hem pogut escapar. Escric aquestes ratlles al Port de la Selva, sentint la remor d’un vent de ponent intens, una tarda de diumenge emmarcada per un cel de tons blancs i lil.les, i pels perfils suaus de l’Albera amb un Puigneulós enfarinat. Un espai de trencament amb la quotidianitat urbana, ideal per recuperar energies i tornar dimarts a la feina amb força per afrontar un nou període que serà apassionant: els mesos que ens portaran a les eleccions municipals del 22 de maig.
CiU ha guanyat i tornarà a governar, després de set anys de governs catalanistes i d’esquerres. La relació de forces, en l’eix socioeconòmic, és més favorable que mai a les dretes. CiU tindrà 62 diputats i diputades al Parlament per recolzar el desplegament d’una proposta de govern inscrita en els corrents neoliberals avui predominants a tants països europeus. El PP ha crescut fins a 18 representants disputant l’agenda i els continguts a les propostes populistes i xenòfobes. Una àmplia majoria de dretes que probablement s’estrenaran amb l’obscenitat de transferir milions d’euros als rics, amb la supressió de l’impost de successions, en perjudici de les polítiques socials de suport als col.lectius més vulnerables. Però malauradament, les polítiques de dretes no han estat patrimoni de les dretes polítiques: el PSC ha avalat el gir cap els mercats i els poderosos del govern Zapatero, fet que ha provocat una combinació d’indignació i desconcert dels molts dels seus votants, traduït en un fluixíssim resultat electoral. En l’eix nacional, la suma dels 82 diputats/es de CiU, ICV-EUiA i ERC hauria de servir per construir un full de ruta compartit del catalanisme que vol superar l’actual situació de conflicte amb l’estat, en l’horitzó d’un nou marc polític reconeixedor de la plurinacionalitat i de l’exercici del dret a decidir.
Els resultats d’ICV-EUiA han estat dignes. Crec que hi ha dos factors principals que ho expliquen: la coherència amb la trajectòria recent, reconeguda en pràctiques i propostes d’esquerres, ecologistes i catalanistes; i una manera de fer política projectada en un model de campanya i un candidat honest, propositiu i creïble, lluny de tota frivolitat i de tot màrqueting buit de continguts. Al costat d’això, és veritat que ICV-EUiA no ha aconseguit acollir bona part del malestar col.lectiu provocat per les retallades socials, ni tampoc el derivat de la retallada de l’Estatut. I és aquí on apareixen els grans reptes de futur: eixamplar bases i complicitats amb els moviments socials per tal de situar l’esquerra verda com a referent de la lluita i l’esperança per un futur més just i sostenible; i perfilar amb més nitidesa ICV-EUiA com a instrument de confrontació amb el centralisme i d’avenç cap a l’estat propi (independent o federat). Tot vertebrat per una nova gramàtica política, alternativa als codis de l’establishment, i molt propera a les formes de viure de la gent senzilla.
I ara el repte de les municipals. Arreu ICV-EUiA ha de ser percebuda com l’esquerra de la proximitat i la vida quotidiana, amb capacitat de construir confiança a l’entorn de la defensa de ciutats i pobles solidaris i ecològics. A Barcelona estem treballant de valent. Hem tingut el 28-N uns resultats que configuren un bon punt de partida: 64.000 vots (8.000 més que les últimes municipals), amb 6 districtes per sobre del 10% i 43 barris per damunt del 9%. Hem de seguir treballant per activar la participació als barris populars: entre Sarrià i Ciutat Vella hi ha a l’entorn de 25 punts de diferència de participació. Les classes benestants saben que votar les dretes (CiU i PP) és una forma útil de defensar els seus interessos. Cal fer una ICV-EUiA atractiva per les classes populars, la gent jove, les persones més castigades per la crisi, els sectors més creatius i dinàmics, com a instrument útil de defensa d’ideals i aspiracions de millora col.lectiva. Estem compromesos amb la transformació ecològica i social de Barcelona, a fons, sense cap mena de tacticisme. Hem garantit polítiques justes i solidàries contra la crisi a la ciutat: acord amb els sindicats per l’ocupació de qualitat; ampliació dels drets socials; convivència intercultural. Hem dit no cada vegada que el PSC ha girat cap a la dreta (i ha estat acollit per CiU amb els braços oberts). Ara cal convertir el compromís i la coherència en rebel.lia i creativitat. En lluita i esperança per una Barcelona que volem diferent i millor, més humana i habitable. El projecte de la ciutat inclusiva i ecològica passa per plantar cara a la lògica global de les retallades socials. I per propostes locals innovadores en defensa de l’educació pública, dels serveis de proximitat, de l’urbanisme ecològic, de la mobilitat sostenible, de la implicació directa de les persones i el teixit social en la política municipal…
La batalla dels valors, de les actituds i de les propostes està oberta. ICV-EUiA tenim moltes ganes ganes de lliurar-la. Barcelona ha de donar el millor d’ella mateixa per superar l’etapa actual i obrir-ne una altra més enllà del desànim i dels poderosos: plena de confiança amb la força de la gent progressista que reclama noves idees i noves maneres de fer. Estic segur que ICV-EUiA farà créixer veus i sentiments inconformistes i amb voluntat d’escriure el futur des de cada carrer i cada plaça. I alhora, aquestes veus i sentiments faran créixer ICV-EUiA.
Esta mañana me han comunicado la muerte de Simón Rosado, amigo desde hace muchos, muchos años.
Con 53 años, un infarto súbito ha podido con este sindicalista de hierro.
Simón era de Extremadura, afincado en el Vallés Oriental y trabajador metalúrgico de la fabrica Derbi. Afiliado a la JCC y posteriormente al PSUC y siempre sindicalista de CC.OO.
El sindicato recordará con más autoridad el papel que jugó Simón en la construcción, consolidación y modernización del principal sindicato de Catalunya, la CONC, así como el rol que jugaba a nivel confederal.
Yo puedo y quiero escribir de Rosado como dirigente político. Lo hago porque lo siento y porque quiero dejar constancia del papel fundamental que jugó en la última etapa del PSUC y en la creación y desarrollo de ICV. Sin Simón y el liderazgo que tenía en un importante sector de sindicalistas no hubiera sido posible pasar del PSUC a ICV. El y el núcleo duro del sector del metal y otros sindicalistas, aportaron la fuerza y la convicción de que, sin renunciar a nada, había que renovarse.
En el complejo, difícil y tenso proceso de creación de ICV y de transición del PSUC a ICV, Simón participó del reducido núcleo que lo dirigió. La constitución de ICV fue acompañada de la redefinición de un nuevo proyecto político; el ecosocialista. En nuestra andadura hacia la izquierda verde se nos iban planteando nuevos conceptos que exigían nuevas propuestas, se abrían debates novedosos, nos íbamos internando en una nueva realidad, que no siempre todos entendíamos. El si. El sindicalista de fábrica, el obrero metalúrgico tenía, siempre, una intuición casi mágica para ver el camino correcto, para tomar la decisión acertada.
Simón, hombre de firmes convicciones era, a su vez, realista y pragmático. A veces era difícil seguirlo por su agilidad y rapidez mental, pero siempre se podía contar con él para resolver cualquier situación, por difícil que fuera. Tímido, poco hablador de si mismo y con una fina ironía, era un buen compañero de mesa y viaje.
Lo encontraré a faltar. Para mi era un querido amigo.
Intervenció Acte de constitució “Espacio Plural”
Saragossa, 25 de setembre de 2010.
Bon dia. Benvinguts.
En nombre de Iniciativa per Catalunya Verds y de la delegación que participa en este acto de constitución de Espacio Plural, bienvenidos.
Bienvenidos compañeros y compañeras de Iniciativa del País Valencià, Nueva Canarias, Paralelo 36, Iniciativa d’Esquerres de Mallorca.
Gracias a la Chunta Aragonesista, por vuestra hospitalidad y por vuestra capacidad de organizar este evento. Gracias por habernos permitido participar en este sentido y emocionante homenaje a José Antonio Labordeta. Bienvenidos, también, a todos los invitados que desde muchos rincones de España hoy nos habéis querido acompañar.
Creo que en mi intervención debo explicar porqué ICV está hoy aquí. Y qué espera ICVde Espacio Plural.
¿Por qué estamos hoy aquí, participando en la constitución de Espacio Plural? Porque no nos resignamos. No nos resignamos a que sean el neoliberalismo económico y el conservadurismo político quienes dirijan las respuestas a este crítico momento que vivimos.No nos resignamos a que el papel de la izquierda quede reducido a la gestión, claudicante y neoliberal del PSOE, de la crisis económica.
No queremos que se hagan realidad los anuncios reiterados de los estudios de opinión de que en España, como en el resto de la UE, viene la derecha. Y sobre todo, porque estamos convencidos, profundamente convencidos, de que hay una respuesta a la crisis fundamentada en la equidad y la ecología.
Hoy en Zaragoza, levantamos una bandera, iniciamos un camino para afirmar que otra izquierda es posible. Espacio Plural es una señal de esperanza, de aliento, de convocatoria para los hombres y mujeres de izquierda. Y lo hacemos convencidos y comprometidos en la creación de nuevos referentes que generen ilusión y recuperen compromiso de todos aquellos hombres y mujeres de izquierda y ecologistas.Como afirmamos en el manifiesto, queremos ser un espacio de debate, de reflexión y movilización inspirados por los valores de izquierda, ecologistas, feministas y federalistas.Nacemos en momentos difíciles, de crisis, de conflicto. De malestar territorial. Seguramente son estas dificultades las que nos estimulan y convocan a crear este nuevo espacio político. La izquierda cuando adquiere mayor sentido es cuando forma parte de los conflictos presentes para denunciarlos, reivindicarlos y para dar alternativas para la solución de los mismos. Nacemos a puertas de una huelga general, el 29 de septiembre, convocada por los sindicatos, que apoyamos por necesaria y justa. La convocatoria de la huelga explica por si misma cual es la gestión neoliberal, del gobierno del PSOE, de la crisis. La brutal ofensiva de deslegitimación de los sindicatos, desatada por la derecha, explican lo que podemos esperar de ésta.
Frente a esta situación hay que reaccionar. Nuestra reacción es Espacio Plural. Un nuevo modelo de cooperativismo político. Hoy, esta es la utilidad de Espacio Público.Mañana, ya se verá, será lo que acordemos y necesitemos. ¿Hasta donde queremos llegar? Ya lo veremos, hasta donde haga falta. Ambición toda, limites ninguno.
Como no podía ser de otra manera, Espacio Plural no se hace contra nadie ni contra nada.Su voluntad es sumar desde la coherencia federal, de izquierdas, ecológica y feminista.
Hoy es un día importante para la izquierda. Que sea histórico lo tendremos que demostrar. El futuro lo dirá. ICV hará todo lo posible para que Espacio Plural cumpla con éxito sus objetivos y sea una real y positiva aportación para las izquierdas.Hoy empezamos a andar, toca hacerlo con amplitud de miras, coherencia, generosidad, humildad y talante unitario y con mucha amabilidad, la misma amabilidad con la que me habéis escuchado.
Gracias de todo corazón.
Adjunto el Manifiesto de presentación:
MANIFIESTO DE ESPACIO PLURAL.
Los partidos que suscribimos este manifiesto hemos decidido constituir un espacio estable de relaciones y coordinación, para impulsar políticas desde la izquierda la concepción plurinacional del Estado, el ecologismo y el feminismo, con el nombre de Espacio Plural.
Espacio Plural nace en tiempos de crisis. El planeta, nuestras sociedades, soportan diferentes crisis: la crisis económica y financiera, que están pagando quienes no la generaron; la crisis social provocada por el incremento de las desigualdades y la pobreza; y la crisis ecológica, que tiene su mayor exponente en el cambio climático. Unas crisis que expresan el fracaso del modelo neoliberal, injusto e insostenible. Nos oponemos a las respuestas que se están dando por entender que siguen instaladas en un patrón neoliberal, que ni sirve para resolver los graves problemas sociales presentes en forma de pobreza, paro y precariedad laboral, ni sirve para avanzar en un cambio de modelo basado en la equidad social y la sostenibilidad ecológica.
Los partidos que impulsamos Espacio Plural compartimos los principios del federalismo y los valores del republicanismo que han inspirado históricamente el pensamiento progresista. Apostamos por la construcción de un estado plurinacional, plurilingüe y pluricultural, que permita desde el reconocimiento y respeto de la diversidad, compartir un proyecto común. Apostamos decididamente por la construcción de una Europa social y federal. Nos oponemos a todos los intentos de recentralización y enfrentamientos territoriales que alienta la derecha centralista española. Apostamos decididamente por la paz y la convivencia democrática, rechazamos cualquier expresión de violencia política y terrorismo.
Somos conscientes de la desafección hacia la actividad política que se manifiesta entre los ciudadanos y ciudadanas. La corrupción, la crispación, la falta de soluciones a los problemas que afectan a las personas, han ido generando un clima de profunda desconfianza hacia la política y los políticos. Honestidad, coherencia, transparencia e impulso de la participación ciudadana son las actitudes que reivindicamos y ejercemos los miembros de Espacio Plural.
Son necesarios nuevos proyectos que permitan recuperar la ilusión y motiven a la participación real de todos los hombres y mujeres. Espacio Plural es una aportación, decidida y crítica al necesario proceso de movilización, reflexión y debate abierto por todas y todos aquellos que apostamos por construir una sociedad justa y sostenible.
25 de septiembre de 2010
Intervenció Acte de constitució “Espacio Plural”
Saragossa, 25 de setembre de 2010.
Bon dia. Benvinguts.
En nombre de Iniciativa per Catalunya Verds y de la delegación que participa en este acto de constitución de Espacio Plural, bienvenidos.
Bienvenidos compañeros y compañeras de Iniciativa del País Valencià, Nueva Canarias, Paralelo 36, Iniciativa d’Esquerres de Mallorca.
Gracias a la Chunta Aragonesista, por vuestra hospitalidad y por vuestra capacidad de organizar este evento. Gracias por habernos permitido participar en este sentido y emocionante homenaje a José Antonio Labordeta. Bienvenidos, también, a todos los invitados que desde muchos rincones de España hoy nos habéis querido acompañar.
Creo que en mi intervención debo explicar porqué ICV está hoy aquí. Y qué espera ICVde Espacio Plural.
¿Por qué estamos hoy aquí, participando en la constitución de Espacio Plural? Porque no nos resignamos. No nos resignamos a que sean el neoliberalismo económico y el conservadurismo político quienes dirijan las respuestas a este crítico momento que vivimos.No nos resignamos a que el papel de la izquierda quede reducido a la gestión, claudicante y neoliberal del PSOE, de la crisis económica.
No queremos que se hagan realidad los anuncios reiterados de los estudios de opinión de que en España, como en el resto de la UE, viene la derecha. Y sobre todo, porque estamos convencidos, profundamente convencidos, de que hay una respuesta a la crisis fundamentada en la equidad y la ecología.
Hoy en Zaragoza, levantamos una bandera, iniciamos un camino para afirmar que otra izquierda es posible. Espacio Plural es una señal de esperanza, de aliento, de convocatoria para los hombres y mujeres de izquierda. Y lo hacemos convencidos y comprometidos en la creación de nuevos referentes que generen ilusión y recuperen compromiso de todos aquellos hombres y mujeres de izquierda y ecologistas.Como afirmamos en el manifiesto, queremos ser un espacio de debate, de reflexión y movilización inspirados por los valores de izquierda, ecologistas, feministas y federalistas.Nacemos en momentos difíciles, de crisis, de conflicto. De malestar territorial. Seguramente son estas dificultades las que nos estimulan y convocan a crear este nuevo espacio político. La izquierda cuando adquiere mayor sentido es cuando forma parte de los conflictos presentes para denunciarlos, reivindicarlos y para dar alternativas para la solución de los mismos. Nacemos a puertas de una huelga general, el 29 de septiembre, convocada por los sindicatos, que apoyamos por necesaria y justa. La convocatoria de la huelga explica por si misma cual es la gestión neoliberal, del gobierno del PSOE, de la crisis. La brutal ofensiva de deslegitimación de los sindicatos, desatada por la derecha, explican lo que podemos esperar de ésta.
Frente a esta situación hay que reaccionar. Nuestra reacción es Espacio Plural. Un nuevo modelo de cooperativismo político. Hoy, esta es la utilidad de Espacio Público.Mañana, ya se verá, será lo que acordemos y necesitemos. ¿Hasta donde queremos llegar? Ya lo veremos, hasta donde haga falta. Ambición toda, limites ninguno.
Como no podía ser de otra manera, Espacio Plural no se hace contra nadie ni contra nada.Su voluntad es sumar desde la coherencia federal, de izquierdas, ecológica y feminista.
Hoy es un día importante para la izquierda. Que sea histórico lo tendremos que demostrar. El futuro lo dirá. ICV hará todo lo posible para que Espacio Plural cumpla con éxito sus objetivos y sea una real y positiva aportación para las izquierdas.Hoy empezamos a andar, toca hacerlo con amplitud de miras, coherencia, generosidad, humildad y talante unitario y con mucha amabilidad, la misma amabilidad con la que me habéis escuchado.
Gracias de todo corazón.
Adjunto el Manifiesto de presentación:
MANIFIESTO DE ESPACIO PLURAL.
Los partidos que suscribimos este manifiesto hemos decidido constituir un espacio estable de relaciones y coordinación, para impulsar políticas desde la izquierda la concepción plurinacional del Estado, el ecologismo y el feminismo, con el nombre de Espacio Plural.
Espacio Plural nace en tiempos de crisis. El planeta, nuestras sociedades, soportan diferentes crisis: la crisis económica y financiera, que están pagando quienes no la generaron; la crisis social provocada por el incremento de las desigualdades y la pobreza; y la crisis ecológica, que tiene su mayor exponente en el cambio climático. Unas crisis que expresan el fracaso del modelo neoliberal, injusto e insostenible. Nos oponemos a las respuestas que se están dando por entender que siguen instaladas en un patrón neoliberal, que ni sirve para resolver los graves problemas sociales presentes en forma de pobreza, paro y precariedad laboral, ni sirve para avanzar en un cambio de modelo basado en la equidad social y la sostenibilidad ecológica.
Los partidos que impulsamos Espacio Plural compartimos los principios del federalismo y los valores del republicanismo que han inspirado históricamente el pensamiento progresista. Apostamos por la construcción de un estado plurinacional, plurilingüe y pluricultural, que permita desde el reconocimiento y respeto de la diversidad, compartir un proyecto común. Apostamos decididamente por la construcción de una Europa social y federal. Nos oponemos a todos los intentos de recentralización y enfrentamientos territoriales que alienta la derecha centralista española. Apostamos decididamente por la paz y la convivencia democrática, rechazamos cualquier expresión de violencia política y terrorismo.
Somos conscientes de la desafección hacia la actividad política que se manifiesta entre los ciudadanos y ciudadanas. La corrupción, la crispación, la falta de soluciones a los problemas que afectan a las personas, han ido generando un clima de profunda desconfianza hacia la política y los políticos. Honestidad, coherencia, transparencia e impulso de la participación ciudadana son las actitudes que reivindicamos y ejercemos los miembros de Espacio Plural.
Son necesarios nuevos proyectos que permitan recuperar la ilusión y motiven a la participación real de todos los hombres y mujeres. Espacio Plural es una aportación, decidida y crítica al necesario proceso de movilización, reflexión y debate abierto por todas y todos aquellos que apostamos por construir una sociedad justa y sostenible.
Aquesta setmana comencem les trobades amb les Agrupacions d’ICV de tots els Districtes de Barcelona per tal de debatre i compartir els elements de proposta política que ens han de portar a les eleccions municipals del 2011. També per posar en comú neguits i esperances. Per aplegar il.lusions i forces que facin d’ICV-EUiA un referent de futur, més fort que mai, per a totes les persones que volem una Barcelona humana i habitable. He presentat la meva candidatura per encapçalar la llista de la coalició. Ara toca fer un bon procés de primàries, participatiu i engrescador. Assumeixo el repte. Ho faig des de la meva experiència, amb respecte i responsabilitat. Amb molta il.lusió, i amb voluntat de compartir processos i objectius de forma col.lectiva.
Ho faig des del bagatge de 7 anys de treball com a regidor d’ICV-EUiA a Barcelona. Anys d’esforços en comú per una ciutat més inclusiva i solidària. Impulsant polítiques per la igualtat, el respecte a les diferències, la convivència i l’autonomia personal. Des del treball de base, la participació i la radicalitat democràtica. Ho faig amb molt de respecte per les persones que m’han precedit, i per tota una trajectòria col.lectiva de lluita al servei d’una Barcelona humana i habitable. Sento la responsabilitat d’assumir un llegat extraordinari, i de contribuir a projectar-lo a un futur que volem diferent i millor.
Ho faig amb il.lusió, amb l’energia que neix del convenciment que ICV és una aposta política del tot necessària, posada al servei de la gent senzilla i dels barris de Barcelona, per construir una nova quotidianitat, on tots els projectes de vida siguin possibles en condicions reals d’igualtat. Cal molt inconformisme i molta creativitat. I m’agradaria que el repte fos viscut de forma col.lectiva. Que dialoguem i ens escoltem. Que siguem capaços de valorar els compromisos, aportacions i mirades dels altres. Consciències personals per teixir ètiques col.lectives i revolucions quotidianes.
Els reptes de la Barcelona del 2011 són prou diferents als de fa tan sols quatre anys. La ciutat ha tancat una dècada de grans canvis en el seu teixit humà i ara estem vivint els impactes socials d’una crisi rabiosament injusta. En aquest context, la nostra proposta política guanya força i potencial de futur. La nova Barcelona ha d’emergir amb les lluites per superar la crisi des de valors d’equitat i solidaritat; des de l’ecologisme de la quotidianitat i del compromís ètic amb el futur del clima i del planeta. Aquests propers anys haurem de redoblar el nostre compromís per teixir una ciutat de convivència intercultural, per defensar aferrissadament l’educació pública i la cultura com a eines d’emancipació personal i col.lectiva, per fer possible un nou urbanisme ecològic i al servei de les persones. Per superar la vella política.
Ho podem aconseguir. Però caldrà més Iniciativa. Presento la meva candidatura amb la voluntat d’aportar el meu esforç per contribuir a fer-ho possible. Els suports i l’escalf de moltes companyes i companys que he rebut al llarg d’aquest temps m’encoratgen a fer aquest pas. El faig amb molta confiança, sabent que el col.lectiu de dones i homes que conformem ICV a Barcelona és la millor garantia per assolir els reptes ambiciosos i radicals que tenim per davant. Serà apassionant i ens anirà molt bé, n’estic segur ! Moltes gràcies i som-hi.
Barcelona és una ciutat dinàmica, que es construeix dia a dia des de la quotidianitat de moltes persones, entitats i experiències. Volem escoltar-les de forma activa, per conèixer millor la realitat, les propostes i els somnis de molta gent. Volem dialogar i posar en comú les nostres idees i il.lusions. Estem convençuts que només des de la construcció participativa d’horitzons de futur, de marcs d’esperança compartits, podrem avançar cap a la Barcelona humana i habitable que anhelem.
Amb aquest objectiu, iniciem un procés que es desplegarà durant l’any 2010, l'anomenem “Diàlegs amb Barcelona" i l'impulsaré personalment com a president del grup municipal d’ICV-EUiA.
Situem els projectes vitals de les persones i els seus vincles socials i emocionals al bell mig de la nova política. Volem construir un projecte de futur compartit, que sigui el fruit de donar veu a molts agents socials que fan realitat, cada dia, petites revolucions que canvien la vida. Ens apassiona Barcelona, creiem en la seva gent. Sabem que hi ha moltes coses a transformar i moltes energies per fer-ho.
Fa més d’un any, en el moment d’assumir la presidència del grup municipal, feia ja una crida a la gent creativa i rebel per construir una Barcelona ecològica i solidària. El setembre passat, en l’acte “Revolucions Quotidianes” aquesta crida va començar a fer-se realitat. Deu persones vinculades a entitats i moviments socials van plantejar les seves reflexions, en un marc de diàleg, a l’entorn de qüestions com la lluita contra la crisi, la inclusió social, la necessitat d’un nou urbanisme o l’acció per la moblitat sostenible o contra el canvi climàtic.
El procés que iniciem ara enllaça directament amb aquesta trajectòria. “Diàlegs amb Barcelona” serà un conjunt de trobades quinzenals, al llarg de tot el 2010, amb persones, entitats i moviments que treballen en temes bàsics per construir la nova Barcelona del segle XXI: el món de la cultura i la creació, un nou model econòmic amb ocupació de qualitat i ecològic, la lluita contra la pobresa i l’exclusió, el dret a l’habitatge digne, l’espai públic com a marc de llibertats i convivència, l’emancipació juvenil i els nous drets de ciutadania, els temps compartits entre dones i homes… El procés culminarà a finals del 2010, en una trobada oberta on podrem compartir conclusions i prioritzar propostes d’acció.
Creiem que els Diàlegs seran espais on creixeran propostes i reptes carregats de futur. Ens comprometem a escoltar i dialogar. Encara més, des d’ICV-EUiA ens comprometem a renovar la nostra mirada d’esquerres i ecologista, tot i recollint les aportacions dels protagonistes d’aquest procés. Actituds i idees inconformistes i creatives per construir, amb més forces i il.lusions que mai, la Barcelona ecològica i solidària de tothom.
Avui els principals mitjans de comunicació escrits de Catalunya a través d’un editorial conjunta han expressat la voluntat de la ciutadania i la voluntat d’un país.Aprofito el meu bloc per donar el meu suport total a la iniciativa, i traslladar-los la meva felicitació. L’editorial és una mostra d’unitat i de fermesa de la societat catalana de la qual penso que els partits catalans n’hem d’
Feia dies que volia dedicar un escrit del bloc al Joan Herrera. Ahir no vaig poder anar al Consell Nacional on el Joan va ser proclamat candidat d’ICV a la presidència de la Generalitat, ja que era a Reggio Emilia (prop de Bolonya) en una reunió de la Comissió d’Inclusió Social de l’organització mundial de municipis. Em va saber greu no ser-hi. El Joan Herrera serà el millor candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any vinent. Per moltes raons…
Perquè personalitza com ningú els valors i el projecte de l’esquerra verda nacional. (i la política són valors i projectes sí; però aquests NOMÉS adquireixen significat quan algú els personalitza amb autenticitat). Perquè no és un polític convencional. Perquè és lluny de l’establishment i molt a prop de les gent senzilla. I al costat de les causes justes: amb valentia, sense complexos, amb humilitat. Perquè el Joan coneix molt bé, respecte i valora totes les sensibilitats que conformen ICV. Perquè capitalitza una trajectòria d’esquerra transformadora que ve de lluny, i la projecta al futur amb nous accents, nous llenguatges i nous colors. Perquè genera sinergies i complicitats entre moltíssima gent compromesa en el teixit social del país. Perquè ell mateix forma part dels moviments socials: en Joan és un dirigent polític perquè és un militant social. Perquè demostra que ser ecologista és la forma més natural de ser d’esquerres; i la més carregada de present i de futur. Perquè sap que la política és quotidianitat local i global. I l’autodeterminació (personal i col.lectiva) un dret radicalment democràtic. Perquè el Joan ha treballat molt i bé tots aquests anys: està fent una feina excel.lent al Congrés (sembla que tinguem una pila de diputats/des). Té molta experiència política, ha gestionat problemes i situacions complexes; i ho ha fet amb flexibilitat, eficàcia i coherència amb els compromisos adquirits. Perquè estic convençut que la immensa majoria de gent d’ICV està feliç i il.lusionada amb la candidatura del Joan (a diferència d’altres partits, on els candidats generen unanimitats de baix perfil o adhesions fracturades). Perquè és imaginatiu i té curiositat vital i intele.lectual. Perquè expressa molt bé els conflictes, les necessitats i les injustícies quotidianes en termes polítics. Perquè sap que la revolució del segle XXI (més necessària que mai) es declina en plural i es construeix cada dia.
Per moltes coses més… enhorabona Joan per la candidatura!. Un repte més, però un repte diferent. No serà fàcil, però serà apassionant. El teu compromís ens dóna forces. Gràcies. Sí, un candidat del segle XXI per una Catalunya més humana i habitable.
