Si entran en el portal turístico de Londres verán que además de glosar las excelencias de la capital inglesa, nos proponen excursiones de un día: Nos sugieren Bath, Oxford, Stonehenge... y París. Si después de unos días en la ciudad del Támesis, la visita se les queda pequeña, pueden visitar un bonito pueblo del extrarradio de Londres, donde comen croisants y mucho queso. En el momento en el que Londres 'vende' París como parte de su oferta, los límites clásicos de los destinos turísticos se dinamitan.
Planteemos nuevamente el problema de inicio: Crece la demanda de usuarios sobre la ciudad (inmigrantes, emprendedores, estudiantes o turistas), una ciudad que tiene unas dimensiones muy reducidas. El desequilibrio entre una demanda creciente y una oferta estable genera una presión con efectos ya conocidos: expulsión de los residentes, gentrificación, congestión... Si planteamos la hipótesis de una ciudad global, la demanda tenderá a crecer y, por lo tanto, si no hacemos nada, los problemas se agudizarán. La primera solución parece bastante evidente. Si cambiamos de escala e incorporamos el Área Metropolitana en el terreno de juego del turismo, la tensión sobre los espacios turísticos actuales (en esencia, Ciutat Vella, Eixample y una parte de Sant Martí) se reducirá.
Integrar el área metropolitana en el escenario turístico parece una buena respuesta. Además es consecuente con el proceso histórico de la ciudad, que ha ido expulsando de forma progresiva determinados usos al espacio metropolitano: las explotaciones agrícolas, la industria pesada, una parte de la industria ligera, la logística y el puerto, y una parte de los servicios (hospitales, universidades...). TV3 está en Sant Joan Despí, el Circuit en Montmeló, el Archivo de Cataluña en Sant Cugat, la Fira en L'Hospitalet y el campo del Espanyol en Cornellà.
Pero proclamar la metropolinización del turismo es mas fácil que llevarla a cabo. El escenario más probable si no hacemos nada será más o menos este: Una parte de la nueva planta hotelera y de los nuevos HUTs se desplazarán hacia la corona metropolitana, que compensarán la distancia con la política de precios. Se dispersará solo la oferta de bajo precio. La localización preferente de estos esblecimientos será perirubana, cerca de los ejes de transporte que conecten rápidamente con el centro de Barcelona. La relación entre los turistas y las ciudades metropolitanas será nula. Por su parte, la ciudad habrá expulsado una parte de la oferta de alojamiento, pero los desplazamientos diarios atraerán a todos los turistas diseminados por el espacio metropolitano hacia los nodos de la ciudad. Barcelona sufrirá los mismos efectos que Venecia: El Lido concentra una parte significativa del alojamiento, pero el flujo de turistas diario satura inevitablemente la ciudad durante todo el día. En la ciudad, el PEUAT eliminará el efecto de la competencia. Los hoteles saben que tendrán clientes porque no hay nuevos hoteles que puedan castigar sus puntos débiles. La tendencia natural será un progresivo encarecimiento del precio de los hoteles en el centro y una disminución de la calidad de la oferta (menor en los hoteles de cadena, que no querrán comprometer la imagen de marca).
Este escenario se puede resumir en dos ideas fuerza: Primero, la expansión hacia el Área Metropolitana ocurrirá de forma inevitable; de hecho, ya está ocurriendo ahora mientras miramos los turistas de la Barceloneta. Segundo, si la desconcentración se lleva a cabo sin ningún tipo de intervención, el resultado no mejorará necesariamente la situación actual. Por eso, más que abogar por la metropolinización del turismo en Barcelona, deberíamos planificar el cambio de escala. Deberíamos contemplar al menos cinco estrategias: la redacción de un plan turístico metropolitano, la creación de densidades turísticas, la especialización funcional, la potenciación de experiencias turísticas metropolitanas y la re-localización periférica.
Plan metropolitano
Ningún plan va a funcionar si no opera a escala metropolitana. Si los flujos, la red de transporte, las dinámicas inmobiliarias y la misma logística turística tiene una dimensión metropolitana, los planes no pueden ser solo municipales. Esta es la mayor debilidad del reciente PEUAT: Decide qué hacer en Barcelona, pero no interviene (porque no puede hacerlo) en la primera y la segunda corona. El AMB necesita con urgencia un plan turístico metropolitano, que fije dinámicas, procesos y reequilibrios a corto, medio y largo plazo.
Densidades
Una de las necesidades del plan es crear concentraciones de oferta. Primero, oferta de alojamiento y después, el resto de la oferta. Si la planta hotelera se dispersa en el conjunto del área, no existirán densidades que creen ofertas de soporte. Es bueno que algunas ciudades concentren muchos hoteles y otras no tengan ninguna actividad turística. Solo cuando el número de hoteles es suficientemente amplio, cobra sentido la creación de otras ofertas (restauración, ocio y, al final, oferta cultural y recreativa) dirigida a los turistas. Y ese es el principal antídoto contra la fuerza de atracción de Barcelona. Sin densidades, los hoteles diseminados por todo el territorio, serán hoteles dormitorio que potenciarán la congestión del centro de Barcelona.
Especialización funcional
La apuesta metropolitana es (como casi todas las apuestas de los destinos) una apuesta a medio y largo plazo. El objetivo es construir identidades complementarias a la imagen de Barcelona, que tengan capacidad de atracción de una parte de la actividad turística. Hay que saber que la fuerza centrípeta de la capital será inevitable y que estas medidas actúan como mecanismos de compensación parcial, pero nunca como sustitutos.
Las estrategias de especialización funcional son una de las prioridades del plan, pero me atrevo a sugerir cuatro ejes: La especialización litoral (Viladecans - Gavà - Castelldefels al sur y Bajo Maresme en el norte), las polaridades urbanas secundarias (L'Hospitalet, Sabadell y Badalona), los núcleos históricos (Sant Boi de Llobregat / Colònia Güell y Sant Cugat) y el eje natural y balneario. No todas van a funcionar, pero es importante que las estrategias de desconcentración tengan personalidad y construyan alternativas viables a medio plazo a la atracción de Barcelona.
Experiencias turisticas
Además de atractores de nuevos hoteles, de apartamentos o de restauración, el gran objetivo es que el área metropolitana consiga también ofrecer experiencias turísticas que descongestionen la presión sobre el centro de Barcelona. Recorridos en bicicleta por el parque agrario, conciertos alternativos, turismo creativo, birdwatching en el delta, cursos de vela, senderismo en el Garraf... Solo cuando en el Área Metropolitana "pasen cosas" la redistribución turística cobrará sentido. La demanda creciente de experiencias juega a favor de este proceso, pero no será fácil compensar la atracción del escenario Barcelona.
Re-localización
Finalmente, se trata de impregnar la dimensión metropolitana en todas las decisiones futuras sobre el turismo de la ciudad. El objetivo es asumir que el nuevo escenario de la actividad turística es el conjunto del área, no como una alternativa (un plan B) a la mixomatosis de Barcelona, sino como una verdadera lógica territorial. Eso se entiende mejor con algunos ejemplos: El Sónar en Sabadell, el Picasso en Sant Cugat, el Godó en Badalona, l'Hermitage en Terrassa, el Primavera Sound en Sant Boi de Llobregat...
El cambio de escala es la apuesta más solvente a la congestión del centro en un escenario de nuevas movilidades, cuando Barcelona se ha incorporado a la liga de las ciudades globales. Integrar el área metropolitana asegura rebajar la presión en el centro y permite diversificar la imagen de la ciudad, con muchos más acentos que los que ofrece actualmente. Pero solo con acciones inteligentes de valorización de las coronas que rodean la ciudad, será posible que este proceso supere el escenario de la descentralización de la oferta mediocre. Y lógicamente, algunas de estas dinámicas ayudarían también a reforzar ciudades intermedias del Área Metropolitana no solo en su estrategia turística, sino en la propia estrategia de ciudad. Si Londres ya vende París, la Barcelona turística no puede quedar encerrada en el perímetro del Ensanche de Cerdà.
(Article publicat a la Revista Treball, el 9 de Novembre del 2016)
Recentment s’ha parlat força de Quito, però sovint com a simple escenari d’Habitat III. Bona part de les reflexions sobre la cimera de l’ONU -o sobre els fòrums alternatius- no han considerat la ciutat més enllà de ser el marc geogràfic dels esdeveniments. Pot ser interessant fer dialogar Hàbitat i els Fòrums amb la realitat urbana on s’hi desenvolupaven. La metròpoli de Quito té 2,5 milions d’habitants. Una ciutat gran, sí; però lluny de les megaciutats llatinoamericanes (Bogotà, Buenos Aires, Lima, Mèxic, Sao Paulo…), i més comparable en canvi a realitats d’escala més humana com Montevideo, Rosario o Belo Horizonte. És un lloc excepcional. El seu centre històric és segurament el millor preservat d’Amèrica; va obtenir una de les primeres declaracions de Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO, el 1978. L’entorn natural on s’hi ubica és fascinant: una vall andina a gairebé 3.000m d’alçada, al vessant oriental del volcà Pichincha.
Aquest és el marc –en dues pinzellades- on se celebraven fa poques setmanes Habitat III i els Fòrums d’alternatives i resistències. Tots els espais van ser enriquidors, en especial els alternatius. Però el més enriquidor: Quito, els seus carrers i les seves gents. La possibilitat diària de contrastar idees amb la quotidianitat de la ciutat. En destacaria dos eixos. El debat, d’una banda, sobre les febleses de l’esfera local de govern: les ciutats com la baula més fràgil de la governança pública. Moltes de les reflexions d’Habitat III van girar al voltant d’aquesta inquietud. Passa que el format mateix de la cimera evidenciava amb nitidesa el paper subordinat del municipalisme a escala global. I en segon lloc els debats sobre el ‘dret a la ciutat’ i la ‘democràcia urbana’. Moltes de les reflexions dels Fòrums alternatius van girar a l’entorn d’aquestes dues qüestions. Sobraven els motius perquè fos així, però n’hi havia un que els esperonava: la declaració final de la cimera oficial se n’oblida d’elles. Al text de la Nova Agenda Urbana (NAU) no hi apareix la paraula democràcia; i només de manera puntual i al darrera d’un cortina de fum de subordinades, s’hi aboca el ‘dret a la ciutat’.
La governança mundial de les ciutats comença a ser força anacrònica. L’ONU impulsa una declaració rellevant, la NAU, però no té capacitat de fer-la vinculant en relació als estats (a diferència, per exemple, dels mecanismes d’implementació dels Acords de París sobre canvi climàtic). Les ciutats, d’altra banda, participen del procés, però la declaració la signen els estats: els municipis són actors de la xarxa, però els estats-nació s’hi reserven el paper protagonista del relat i del desenllaç. Aquest esquema podia tenir sentit fa unes dècades, fins i tot a l’Habitat del 1996. Des de llavors, però, no només han passat 20 anys, hem travessat també un canvi d’època. Una eternitat sociocultural. Avui les interdependències galopants en el món emplacen a més capacitats reals de govern global; i les complexitats socials i vitals quotidianes criden a empoderar els governs locals. Em deia l’anterior alcalde de Quito que l’estat central ‘dialoga’ amb la ciutat des d’una simple lògica de jerarquia, i que els recursos anuals del govern metropolità tot just arriben als 600 milions de dòlars (menys d’una cinquena part del pressupost de Barcelona). Quantitat amb la que Quito ha de fer front, per exemple, a l’objectiu inajornable de portar serveis bàsics a uns 200 assentaments urbans informals; o a mitigar la duresa de les condicions d’existència de 600.000 persones en situació de pobresa severa. Una proesa irrealitzable. No té sentit que la NAU la signi el president d’Equador i no la protagonitzi l’alcalde de Quito. Ni cap altre alcalde o alcaldessa. Per desplegar l’Agenda, Quito necessita autonomia i recursos. I un projecte col.lectiu amb voluntat política de construir-lo. Quito, i qualsevol altre ciutat. Potser Habitat III ha de ser l’última cimera amb aquest format. I CGLU, la xarxa municipal mundial, n’ha d’assumir el relleu. Amb ciutats empoderades parlant de tu a tu a estats i regions; i amb una ONU impulsora real d’una política urbana potent articulada a les ciutats.
Polítiques urbanes per fer possible el dret a la ciutat: és a dir, la dimensió urbana dels drets socials, econòmics i culturals. Per fer possible que la història li retorni a les ciutats –allà on va començar gairebé tot- el que les conquestes civilitzatòries del segle XX van desplaçar als estats. Al segle XXI les pràctiques de progrés humà situaran potser novament la ciutat, la politització de la quotidianitat, en el centre dels anhels emancipatoris, dels processos de construcció d’esperança. Perquè és a les ciutats on s’expressen avui els dilemes entre les injustícies i la vida: la vida enfront l’especulació i els ‘condominios’ privats dels rics; la vida enfront les fractures socials i l’aire contaminat pels cotxes dels més rics. El dret a la ciutat és la causa que suma la superació de totes les injustícies urbanes. I que s’ha d’anar fent realitat per mitjà de pràctiques comunitàries i polítiques públiques en diferents dimensions: polítiques que enforteixin teixits econòmics cooperatius per generar prosperitat urbana sense explotació ni precarietat; polítiques socials i d’habitatge que portin el dret al barri a cada llar, superant la doble injustícia de la pobresa i les expulsions; estratègies d’ecologia urbana que permetin recuperar l’aire per viure i els carrers per conviure. Les múltiples cares d’un dret a la ciutat que només serà si es forja en comú, com a construcció democràtica col.lectiva. Novament, la democràcia urbana com a clau de volta de la democràcia a qualsevol altra escla; com a possibilitat de retornar a la comunitat no només drets, sinó empoderament per canviar la vida.
Ben poc de dret a la ciutat i democràcia urbana a la declaració de la NAU. Però moltes experiències i aprenentatges a Quito. D’entrada l’espai on tenia lloc Habitat III: era en ple centre, el Parque del Ejido estava totalment encerclat per una tanca només accessible per alguns punts amb seguretat privada i policia; això sí, penjant del filat de la tanca hi havia un cartell que deia ‘ciudades inclusivas’. I un cop a dins, espais segregats en funció del rang de l’acreditació de cadascú; això sí, els representants dels estats declaraven allà dins la seva adhesió als valors de les ciutats inclusives. Un abisme entre la retòrica i la seva plasmació més immediata. A Quito, més enllà d’això, es despleguen dinàmiques en conflicte amb el dret a la ciutat; i pràctiques comunitàries forjadores de ciutadania. Existeixen d’una banda gairebé 400 assentaments urbans que han crescut sense accés a serveis bàsics; mentre als barris centrals prenen força lògiques de gentrificació i substitució d’usos.
Bolaños és un barri popular, d’autoconstrucció, a la ‘quebrada’ del riu Machángara. Els seu veïnat viu sota l’amenaça de ser desplaçat per la construcció d’una gran infrastructura viària -més capacitat per cotxes!- però no s’hi resignen. Donen visibilitat a la seva lluita amb mobilitzacions al centre de Quito i, sobretot, enforteixen la seva capacitat d’autoresolució ciutadana de necessitats. Setmanalment porten a terme “la minga”, una pràctica comunitària –d’origen ancestral- on els habitants decideixen i posen en pràctica millores al barri. La Marsical és un àrea central que perd població sota la pressió d’usos d’alta rendibilitat: avui en gran part un parc temàtic urbà ple de bars i restaurants, esquitxat d’habitatge a preus excloents. La força veïnal que hi roman ha importat i adaptat la pràctica de “la minga” i fa front a la mercantitlització del barri, guanyant espais comuns i omplint-los de vida i creativitat. Bolaños i la Mariscal, dos extrems urbans i dues comunitats que han decidit construir el dret a la ciutat amb les seves pròpies mans. Expressions d’un Quito desigual, amb 400 assentaments informals i un 25% de la població amb dificultats per satisfer necessitats bàsiques. Una ciutat on, tot i així, les condicions de vida de la majoria han millorat molt l’última dècada. On conviuen més de vint pobles originaris, i avancen models d’interculturalitat. Un mosaic complex, sí; carregat de contradiccions i avenços; injustícies i esperances.
Un últim apunt. Malgrat el format i les limitacions d’Habitat, la xarxa del municipalisme democràtic s’obre pas. Ho fa com a espai de canvi i d’irrupció d’aliances público-comunitàries, amb governs locals implicats en la construcció del bé comú. I Barcelona n’és paradigmàtica. Entre un gran ventall de ciutats i bones pràctiques, Barcelona ha estat a Quito una referència molt present. Una ciutat que ha transmès un missatge de força i confiança: de força democràtica i de confiança en el municipalisme. I un relat, sobretot, assentat en un projecte transformador que van avançant. Ada Colau i Janet Sanz han pogut explicar les estratègies de Barcelona pel dret a la ciutat: de la política d’habitatge a les superilles, de la sobirania energètica a la renda municipal. Sense cap complaença, amb tota l’exigència, però amb el convenciment de transitar els camins del canvi. Barcelona ha fet un pas endavant en el compromís d’articulació del municipalisme democràtic: una xarxa global on construir vida contra totes les injustícies. Fa anys, a Porto Alegre dèiem que un altre món era possible i començava a les ciutats. Ara sabem que un món més just és necessari; i que no només comença, sinó que es va fent realitat ciutat a ciutat. O potser com diu El Último de la Fila a Mar Antiguo “no hay otro mundo però sí otros ojos”, per mirar la vida des d’un anhel ancestral de justícia; per canviar-la des d’un projecte quotidià de democràcia, en comú.
Ja ho sabem que vivim en el món que trenca les fronteres i que prepara un nou món. Molts es pensen que ens hem d'esperar al sofà a què arribi aquesta nova era, com una mena de nova pantalla obligada del Age of Empires. En realitat, el nou món serà allò que fem ara. Ara és el moment de repensar l'educació, la política, l'economia, l'ecologia i també, naturalment, l'arquitectura. Estem creant una nova era i hem de decidir què mantenim del vell món i també què volem canviar.
En aquesta nova batalla entre les resistències i les innovacions, entre la pervivència i la ruptura, la història de l'arquitectura contemporània ha creat una icona com a símbol de canvi, el Guggenheim de Gehry. Però abans que l'arquitecte canadenc trenqués els límits de la geometria i la lògica dels materials, una arquitecta dona i musulmana, havia dibuixat els plànols d'una nova forma d'entendre l'arquitectura. Zaha Hadid havia demostrat en els seus dissenys una enorme imaginació i una ferma voluntat de crear una nova arquitectura, inspirada en la lògica del deconstructivisme. Ella era dona en un món d´homes. I era musulmana. Per això, el seu nom sempre s'associava a l'etiqueta anglo-iraquí. Gehry, per exemple, va néixer a Canadà i amb 25 anys es traslladà als Estats Units, però no veureu mai l'epítet d'arquitecte nord-americà - canadenc.
Un arquitecte és el que fa però també el que somia. Us proposo un viatge per l'arquitectura de Zaha Hadid a partir dels projectes que mai van veure la llum. Un viatge per la imaginació desbordant d'un geni a partir dels seus fracassos.
1982. The Peak (Hong Kong). Zaha Hadid té 32 anys. Ha treballat ja amb Koolhas i li han atorgat la Medalla d'Or del British Architecture per una proposta a Londres que sembla un quadre de Kandinsky. El seu projecte a Hong Kong guanya un concurs internacional i la situa en el mapa dels grans arquitectes contemporanis. La proposta refà el cim de la muntanya i crea un espai oníric d'una imaginació desbordant. Hadid demostra la seva habilitat amb la pintura. En realitat, ella se sent dissenyadora d'espais i d'atmosferes.
1985. Grand Buildings (Londres). Posats a canviar l'urbanisme, comencem per una de les places icòniques del món. Hadid redissenya Trafalgar Square i proposa un nou joc de volums en aquest espai de Londres, que esdevé un mirador de la resta de la ciutat. Els dibuixos que recolzen el projecte són, en ells mateixos, una veritable obra d'art. Londres és un com una superfície mòbil d'ombres i volums.
1986. New Barcelona (Barcelona). Aquest és un dels diversos dissenys urbanístics que l'equip de Zaha Hadid realitzà durant aquest període, com a Berlin o Madrid. Hadid trenca la lògica de la ciutat reticular de Cerdà i proposa una nova organització basada en les grans diagonals. La seva geometria encara està impregnada de la influència dels supremacistes russos. La ciutat hauria d'adquirir aquest extraordinari dibuix.
1995. Opera House (Cardiff). Hadid guanya el concurs internacional amb una proposta que vol renovar l'organització de la Badia de Cardiff. El projecte rep una ferotge crítica i és bloquejat per l'administració gal·lesa que el substitueix per una obra molt més conservadora. Hadid criticarà sempre la manca de recolzament dels seus companys de professió.
2006. Hoxton Square (Londres). Entre grans museus i dissenys futuristes, l'equip de Hadid té temps per a projectar un bloc de pisos a la ciutat de Londres, que arrisca en les formes i en la relació amb l'espai preexistent. És un preciós estudi de la llum i del joc d'ombres i obertures.
2006. Szervita Square Tower (Budapest). Un dels meus edificis preferits. Una immensa torre transparent, amb formes orgàniques que desafia la lògica quadriculada del centre de la ciutat i crea una plaça, que és un perlloganció de l'estructura. Amb el Dancing Houses de Gehry hauria dinamitzat la rigidesa històrica del centre de la ciutat.
2009. Spiralling Tower (Barcelona). Els meus estudiants coneixen la meva admiració per aquesta obra. Una pila de llibres crea una mena d'edifici en espiral que connecta dues realitats, en una geografia molt complicada, als límits de la ciutat compacta. La forma permet unir el món universitari i acadèmic amb la vida econòmica de la ciutat, en una mena de metàfora, però també en una lògica totalment funcional. La crisi s'emportà aquesta obra i avui assistim a la creació un parc universitari avorrit i gris.
Si voleu seguir la pista d'aquesta arquitecta inconformista, dissenyadora, dibuixant, artista, pensadora, urbanista i creadora de móns paral·lels, us proposo que visiteu aquestes mencions al pinterest. Espero que el seu equip recuperi la seva capacitat de dibuixar formes imaginàries. Necessitem, abans que res, dibuixants de futur.
Diu un dels meus cantants preferits, un poeta, un mestre de la glosa, que “viure és un accident” que sense pensament en moviment, un pensament no conformista la vida no val res. Que estem de pas i cal acceptar-ho i mullar-se.
I que fer quan el pensament corre massa i tot va tan ràpid? Com viure sense accidents en una societat conformista i conformada? ple de normes, de regles, de simbòlics excloents? Com creure en el que et diuen sinó és possible creure en el que no ets, si simplement no et sents part i mires… i tot et porta lluny.
Com sentir-te bé quan tants homes penses que un assassinat masclista (un de tants, un dels habituals) no ha de ser punible si es dóna en la parella o que és equiparable a la violència qu eles dones infringeixen als homes (on? quan? quina? com?).
Com sentir-se part, quan et miren milers d’ulls de persones que fugen de la guerra i només som capaços, capaces, d’apartar la mirada davant la incapacitat de sostenir-la i de mantenir que la vida és digna.
Com ser capaç de sentir-se feliç quan el futur s’acosta en falsos acords a París, fruit de cimeres falaces, indignes, antihumanes. Com ser feliç quan hi ha gent que sent satisfacció matant, torturant animals negant-los el dret a la vida. Com ser capaç de mantenir-se dignament en aquest món quan els mateixos que maten (han matat) torturen (han torturat) fan discursos radicals a favor d ela vida d’un no-nat malgrat la mare. Com ser capaç, simplement capaç, de seguir mentre desnonen milers de persones i especulen amb les seves llars; quan empresonen les mares que roben per donar de menjar i recompensen els corruptes i els que s’enriqueixen amb la misèria.
Com ser capaç, simplement, de sentir sense fugir. I fugim, ens refugiem en un món paral·lel, ple d’amor, d’amistat, de felicitat. Un món que dura poc i que ens protegeix davant del no-món, dels no-llocs, de la no-humanitat on volen situar-nos.
Ser capaç de sortir-ne, amb propostes, amb compromís, amb idees de canvi real. Els processos i els països no són possibles sense canvis reals, sense construir dignitat. Les persones, la humanitat, no és possible sense compromís, sense coherència, sense dignitat. Ser capaç de sortir-ne i lluitar pel futur, ni que sigui quan anem de pas.
Click here to view the embedded video.
Tweet
Aquests dies, plens d’activitats, piscina, casal, cinema, televisió, pizzes… una de les frases quotidianes de les criatures és: “m’avorreixo”. Mare meva, avorriment… em porta a temps molt llunyans en la memòria i, sobretot, m’entra una enveja sana.
Aquests dies he llegit “Costumari de records” de Sergi Durbà, precisament un recull d’aquells records d’infància al País Valencià, records contraposats a l’actualitat. Una cosa i l’altra m’ha portat a la infància.
Una infància on l’avorriment estival era present, igual qu eles bicicletes i els banys a la sèquia d’Orillena), a la piscina de l’apartament dels tiets (a Castelldefels primer i després a Gavà) o a la piscina municipal d’Agreda, al Gollizno a Brea… avorrir-se, quins temps!
Aquells temps que esperàvem 3 hores a fer la digestió per banyar-nos. Temps que sortíem al carrer solitari del poble amb les bicis havent dinat, sota un sol de justícia. Temps que anàvem al carro, brut de fems, fins a l’hort, en els que corríem fins les bicis per no agafar al que se sortia la cadena o la que ens raspava el tormell. Temps de pedaços al banyador per baixar pel rec, de pocs diners, molts jocs al carrer, molta imaginació i poques joguines. En els que corríem sota els arbres de la “Dehesa” i havíem de travessar una perillosa via de tren, en els que anàvem al capvespre a fumar “Sombra” “Kaiser” “Super 46“o “Jean“, que manllevavem als tiets, al Puente Caña. Temps qeu agafàvem cistells amb el berenar i,amb la bicicleta, ens desplaçàvem uns quilòmetres a pobles encara més petits o llocs més solitaris. Temps que agafàvem “tijeretas” i capgrossos als dolls d’aigua i feiem surar barquetes fetes de jonc. Temps que ens refugiàvem de la ressió familiar a la petita terrassa, amb un càntir o un petit porró ple d’aigua fresca amb llimona, mentre parlàvem i admiravem la Peñarroya. Temps en els que podíem avorrir-nos.
Ara em sento dir: “Avorrir-se no és dolent!” i recordo ma mare, mon pare, les meves tietes… i no trobo el temps d’avorrir-me; tanta feina, tanta activitat, tant còrrer… ja no recordo que és l’avorriment i el reivindico!
Tweet
Avui fa 9 anys, va morir la meva mare. Es va rendir a una malaltia agressiva, bestial i dolorosa. L’amor filial i de les seves netes no va ser suficient per retenir-la. La seva capacitat pulmonar era molt petita, era gairebé impossible, deien, pensar com estava vivint aquell darrer any, com de gran devia ser el seu dolor. Però lluitava per seguir, lluitava per donar-nos forces… ella, ens donava forces.
Hi penso molt en com va anar tot, en què podia, que podíem haver fet més, en si vam decidir per ella coses que no li van facilitar les coses, en si… la trobo a faltar. Ahir, vaig obrir el llibre de condolences, mai l’havia obert, el tinc en un calaix amb altres coses que no vull perdre i, alhora, vull oblidar. Algú de qui no vaig reconèixer la signatura deia “parlar amb la teva filla, la farà ben present”. Si, la fa present dia a dia, hi és el seu record i la seva absència, recordem anècdotes i alegries.
Parlar en públic és com despullar-se, però, també, tornar-la, en part a la vida. Tornar a tenir-la prop en tants i tants moments en què la voldries i no acabar de perdre-la. La malaltia se la va endur, jo era fora quan van avisar-me i recordo l’arribada a la UCI de l’Hospital amb la meva filla de dos anys i mig. Com jo li parlava perquè no podi a veure-la. Com va arribar el meu tiet, el seu germà, i cadascú l’agafàvem d’una mà que li besàvem, mentre li parlàvem i li dèiem “no et preocupis, no et preocupis” Com els meus germans i jo ens tornàvem els pocs minuts que quedaven i recordo… quan ens van dir “ja haurien de sortir, ja hauríem de desconnectar” i prendre consciència bestialment que mai més hi seria, mai més!
I seure en aquell Hospital que també va veure la vida, on va néixer mesos després el meu fill petit, on havia nascut el meu germà i no saber que fer i eixugar les llàgrimes perquè no volia que la meva filla estigués trista. La meva mare deixava de lluitar, però s’alliberava d’un dolor extrem, un dolor que recordava cada vegada, cada vegada que respirava. Allò que per la resta era inevitable, natural per ella era un esforç sobrehumà, un dolor espantós.
Ella segueix aquí, no sé si hi ha un lloc (jo crec que no), però el que si que hi ha és un espai en cadascuna, en cadascú de nosaltres on ella segueix i no serà oblidada. Les fotos, els documents, la roba… va envellint, desapareixerà però el seu record és viu, molt viu i present.
El seu somriure, la seva bondat, el seu humor i, també, el seu geni no es perden, segueixen a prop. Allò que ens va ensenyar, allò que som… escriure-ho i fer-ho públic no és un nu integral, és un reconeixement genealògic necessari i merescut. La meva mare: Gloria Abad Borobia, de Brea de Aragón.
Tweet
El Bulli ha estat un espai de creació que ha obert les portes a conceptes contemporanis, com la hibridació, la memòria, la deconstrucció, el relat, el joc i, especialment, les pautes de la innovació. Algunes de les claus del procés del Bulli (que avui s'explica a les escoles de negoci) es pot veure en
aquest documental.
El Bulli és ja història. I el futur és el BulliFundation (BF), un projecte complex, ambigu, imprecís, tan líquid com els món imaginaris de Zigmund Baumann. La nova aventura és un risc (i és també una font de conflictes ambientals), però entre les lletres borroses de la iniciativa podem veure algunes de les claus del turisme que ve. D'alguna manera, el BF és una metàfora dels nous turismes.
1. BF és un projecte basat en la innovació i el coneixement. És una nova generació de silicon valleys temàtics, centrat en la nova gastronomia i les noves fronteres de la cuina.
2. BF és un projecte en xarxa. Ancorat en un espai físic (Cala Montjoi), la iniciativa és en realitat una teranyina de col·laboracions que es relacionen amb sinapsis actives, que creen un resultat col·laboratiu.
3. BF és un projecte obert. La BulliPedia és essencialment una wiki d'innovació en gastronomia, basat en el coneixement col·laboratiu. És una oportunitat per a obrir nous projectes des de les idees que neixen en aquest espai.
4. BF és un projecte d'hibridació. És un espai d'aiguabarreig entre cuina, marca (la poderosa marca Bulli), coneixement, innovació, art i tecnología. Probablement el futur es troba situat en aquests espais de confluència entre nocions aparentment desconnectades.
5. BF és un projecte d'innovació arquitectònica. Deixant de banda la lógica controvèrsia per la seva ubicación en el cor d'un parc natural, el projecte arquitectònic realitzat per Ruiz-Geli és un cúmul de talent i de creativitat.
Arbres que gestionen l'espai, nous materials a partir de la sal marina, branding, innovació en gastronomia, espais de frontera, coneixement compartit... Si El Bulli va obrir la frontera de la gastronomia 2.0, BF és una drecera cap a la societat que ve. Més inestable, més imprecisa. I també, més flexible i creativa.
Publicat a
Nous Turismes
Escondido en un jardín de la Costa Brava, hace pocos días que ha salido a la luz
un impresionante claustro románico. El viaje de las ruinas da para una película: Desmontado en el período en que se impuso el
revival spanish style, cambió su destino inicial californiano por un depósito madrileño hasta acabar en el corazón de la Costa Brava, donde se ha mantenido oculto durante más de cincuenta años. Los monumentos nómadas son una extraña transgresión del patrimonio porque, como hacen las fotografías, arranca la pieza de su entorno, de su contexto, y lo reubica en un sitio que no es el suyo. Sin geografía, sin lugar, los monumentos nómadas parecen inmigrantes desplazados, que añoran el espacio del que nunca debieron salir.
Hay cientos de ejemplos de monumentos viajeros. Los embalses, el abandono, el tráfico ilegal, las extravagancias de nuevo rico o los museos por llenar han favorecido esta curiosa estirpe de monumentos "fuera de". Estos son algunos ejemplos.
La corte del faraón
Uno de los episodios más conocidos de monumento nómada es el imponente Abú Simbel. Como es sabido, el proyecto de la presa alta de Asuán condenó a varios monumentos egipcios, lo que motivó una llamada internacional. Durante varios años, se llevó a cabo una costosa operación de traslado de templos y edificios funerarios, aunque el más célebre y espectacular fue el gigantesco Abú Simbel, troceado y trasladado en inmensos bloques de piedra que son visitados por turistas somnolientos.
Pocos saben, sin embargo, que la operación internacional de rescate se saldó con un éxodo de monumentos egipcios por todo el mundo:
Dendur viajó a Estados Unidos,
Ellesija recabó en Italia,
Taffa se instaló los Países Bajos y Debod viajó hasta el puerto de Valencia. Mientras que el resto de los templos fueron ubicados en un museo, el templo egipcio viajó hasta Madrid y se situó en un pequeño alto de la capital. Se rodeó el templo de un lago artificial y se intentó simular la orientación original, pero un a serie de
medidas poco acertadas han deteriorado mucho este extraño monumento desplazado desde el desierto al centro de la Península. El resultado es un tristísimo monumento, como un pingüino en un garaje.
El claustro entre rascacielos
Mientras William Randolph construía su palacio excesivo con pedazos de monumentos españoles, en la costa oeste el millonario Rockefeller promovió la creación de un museo que albergase diversas colecciones de arte medieval. El magnate encargó la construcción de un edificio medieval, a partir de piezas extraídas de varias iglesias francesas.
En el Vall de Herault, a los pies del Camino de Santiago, la iglesia Saint Guilhem le Désert fue parcialmente desmontada y embarcada hacia Manhattan. Fueron usados también restos del claustro de Sant Miquel de Cuixà, el más grande de los Pirineos. También se utilizó el bellísimo claustro de Bonnefont-en-Comminges, restos de Trie-sur-Baïse o de Froville. Todas estas piezas fueron enviadas por barco desde Francia hasta la ciudad norteamericana. De esta forma, el edificio que hoy es gestionado por el Museo Metropolitano, es un collage de estilos y épocas provenientes de diversos puntos de Francia.
Un monasterio en 11.000 cajas
Construído en el siglo XII, el monasterio de San Bernardo es un bello ejemplo de la arquitectura monástica cistercense. Una de sus características más relevantes es que la cabecera está formada por cinco ábsides, además del imponente claustro. En los años 20, el millonario William Randolph Hearst (ya saben, el Ciudadano Kane) compró todo el conjunto y lo empaquetó en 11.000 cajas, que cruzaron el Atlántico rumbo a California.
La peripecia no acabó en el puerto. Alertados por problemas sanitarios, las autoridades portuarias ordenaron quemar la paja del cargamento. Durante el proceso, todas las piezas fueron intercambiadas, de manera que el conjunto se convirtió en un inmenso rompecabezas, un puzzle a escala 1:1. Acuciado por problemas financieros, el cargamento nunca llegará a su destino y permanecerá en un almacen durante varias décadas. Tras la muerte de Hearst, el conjunto fue adquirido por una suma discreta inicialmente con el fin de crear una atracción turística. El viaje del monasterio concluyó en Florida, donde fue adquirido por una congregación religiosa, reconstruido con más o menos fidelidad y rebautizado como St. Bernard de Clairvaux.
En el patio de mi casa
En la localidad soriana de San Esteban de Gormaz, fue construida la iglesia de San Esteban, situada en la Plaza de los Cerdos. Esta era una de las cinco iglesias de la localidad que por su localización geográfica actuó como "puerta de Castilla". Abandonada la iglesia, el ayuntamiento inició los trámites para su demolición, a pesar de que la Academia de Historia había alertado sobre el valor del monumento, especialmente de las pinturas de la bóveda.
Y es entonces cuando se inicia una travesía casi surrealista. Llega el verano, la Academia pospone hasta octubre la deliberación y mientras tanto, el ayuntamiento procede a la demolición de la iglesia. Los restos son comprados por un traficante de arte (que había conseguido otras importantes piezas románicas) y los traslada hasta Barcelona, con el fin de embarcarlos hacia América. Antes de partir, se inicia un lento proceso judicial que acaba en favor del comprador, momento en el que se pierde la pista de las 19 toneladas de patrimonio.
Hoy sabemos que una parte de esa iglesia se halla en el patio de una finca del Passeig Maristany, en Camprodon. En efecto, un acaudalado propietario logró comprar los restos de San Esteban, junto con otras piezas románicas de origen incierto. De esta forma, el viaje de la iglesia acabó en el jardín de un particular, como un mutante con piezas de aquí y de allá añadidas a la estructura original.
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu
Tweet
Dissabte passat a l’ARA, al suplement Criatures, va sortir aquesta entrevista que em van fer i que vull compartir amb vosaltres.
Espero que us agradi i espero els vostres comentaris.
És de fet, una entrevista molt quotidiana, dels conflictes, problemes i, sobretot, alegries que ens afecten en el dia a dia de relació amb les nostres filles i fills. Hi ha però encara molt a dir, és només un inici, una part de la conversa que vam tenir amb el periodista Franscesc Orteu.
Entrevista
Tweet
Demà serà el primer dia de la meva nova etapa vital i professional. El passat divendres van cessar-me com a Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania, un càrrec que he exercit amb il·lusió i he intentat impulsar polítiques de reconeixement de la realitat social.
Pel que fa a les famílies per tal de fer un reconeixement legal i institucional de la diversitat: monoparentals, homoparentals, biparentals de diverses formes i tipus de convivència, nombroses.... Pel que fa a la Gent Gran impulsant el perfil més enprenedor i actiu, no únicament aquell que veiem com a fora "del mercat" i camonant cap a la dependència. Pel que fa a les Lesbianes, Gais i homes i dones transexuals i bisexuals fent visible el col·lectiu i impulsant polítiques i lleis de reconeixement dels drets individuals i col·lectius. Pel que fa a les polítiques del temps dotar d'eines per començar a caminar cap a un replantejament social, cap a un canvi cultural, social i econòmic que ens permeti que l'ús del temps tingui centralitat en la nostra societat i poder-li donar una mesura més humana. Pel que fa als recursos de violència masclista desenvolupar la xarxa de recursos que dota les dones en aquesta situació i els seus fills i filles d'uns serveis que donen resposta, que acullen de forma efectiva i acompanyen el procés de recuperació.
Crec que jo i la gent de l'anterior Govern hem volgut iniciar un camí on la participació era bàsica , entenc que hem avançat tot i que no de forma suficient i que
queda molt per un aprofundiment democràtic ple i també per bastir un
Estat Català del Benestar suficient i un reconeixement social i
legislatiu efectiu dels drets de ciutadania, però hem posat les bases
per qué sigui possible i això només era possible, també, donant espai central a la participació ciutadana, per tant, vosaltres n'heu estat una part important en
l'elaboració i posta en marxa.
Ara només em queda desitjar que malgrat el canvi de Govern hi hagi coses que es mantinguin i abans d'analitzar i parlar crec que han de passar els 100 dies de marge, tot i que algunes decissions ja apunten clars retrocessos tot i que es culpa l'anterior Govern.
Espero lleialtat i transparència als nous i les noves governants, lleialtat amb la institució, amb el país i amb la ciutadania i transparència en les decissions i els perquès de les mateixes.
Seguiré lluitant des d'allà on sóc i seguiré construint, sempre en positiu, el meu país que camina, malgrat tot, inexorablement cap a la independència. Tenint en compte, això si que la independència es construiex cada dia i que no és una decisió d'un sol dia el que fal liure un país i la seva ciutadania.
Fa molts anys Séneca va dir: "No ens fa falta valor per emprendre certes coses perquè siguin difícils,sinó que són difícils perquè ens manca valor per emprendre-les".
Espero doncs que aquest país, les seves institucions i la seva gent segueixi, seguim, mostrant valentia en les actuacions i decissions, perquè sinó els retorcesso seran més grans que els avenços.
Tanca el ulls. I pensa en la teva casa ideal, la teva llar somiada. És molt possible que una versió d'aquesta utopia personal estigui emplaçada a la Costa Brava. I no, no vull parlar de les peces clàssiques escampades pel territori, aquelles del primer turisme, com la urbanització de S'Agaró o l'espai íntim de Dalí a Portlligat. Estic pensant en els nous edificis, dissenyats i aixecats en els darrers anys i que proposen formes imaginatives de véncer el buit.
En el nostre viatge turístic imaginari per la nova arquitectura de la Costa Brava potser ens hauríem d'aturar a la
Casa 108 a Santa Cristina d'Aro, un edifici que es mou amb la topografia, que puja i baixa el fort desnivell com si fos cremallera. Una mica més al nord, l'habitatge Caballero - Santos de Llafranch és una brillant reinterpretació de volums, un joc divertit de geometries imperfectes. De vegades, els edificis es camuflen com si fossin camaleons. La
Casa Alda de El Port de la Selva sembla la feixa d'una terrassa. L'
edifici Port 7 de El Port de la Selva és transparent com un pedaç de vidre, com si intentés passar desapercebut entre les roques i els pins. Podríem acabar a l'habitatge dissenyat per Jaume Blancafort i Patrícia Reus en aquest mateix nucli, una casa dibuixa entorn una escala.
L'arquitectura creativa, la curiositat, forma part també dels nous establiments turístics. Un dels equips d'arquitectes més reconeguts del país, l'estudi RCR, va iniciar la seva carrera amb l'
Hotel Albons Calm. Un recurs molt enginyós de creativitat i adaptació a l'entorn. L'arquitecte Deulofeu dissenyà l'esplèndid
Hotel Molí del Mig a Torroella de Montgrí, perfectament integrat amb el paisatge mosaic de l'Empordà. El nostre viatge virtual ha d'aturar-se ara a les bellíssimes
bodegues Bell·lloch, un espai simbòlic construït a base de metàfores: la terra, la vinya, el raïm. I no podem oblidar l'original concepció del nou
Gran Casino de Lloret de Mar, del que destaca la seva esplèndida marquesina de més de 50 metres, coberta de LEDs, i la seva coberta verda.
Com acabar el nostre petit recorregut?. Segurament l'esclat d'innovació més revolucionari és la
Villa Nurbs de l'Enric Ruiz Geli. Imagineu-vos uns blocs de gel que es desgelen a poc a poc i que recollim el procés de desgel i el reproduïm a escala en un nou edifici. Villa Nurbs és una casa dual, la part baixa humida durant l'estiu, i la part superior hivernal, amb una coberta que s'obre per rebre els rajos del sol. En aquest edifici s'acumulen diversos enginys, patents que seran aplicats en altres projectes arquitectònics. Però potser el més agoserat de l'edifici és la seva
forma provocadora, com el cap d'un insecte de varis ulls.
A la Costa Brava no només es poden contemplar algunes de les sortides de sol més belles del món. També és un espai creatiu, que reiventa l'arquitectura i proposa nous límits.
Publicat a
bitts Costa Brava
