Diu un dels meus cantants preferits, un poeta, un mestre de la glosa, que “viure és un accident” que sense pensament en moviment, un pensament no conformista la vida no val res. Que estem de pas i cal acceptar-ho i mullar-se.

I que fer quan el pensament corre massa i tot va tan ràpid? Com viure sense accidents en una societat conformista i conformada? ple de normes, de regles, de simbòlics excloents? Com creure en el que et diuen sinó és possible creure en el que no ets, si simplement no et sents part i mires… i tot et porta lluny.

Com sentir-te bé quan tants homes penses que un assassinat masclista (un de tants, un dels habituals) no ha de ser punible si es dóna en la parella o que és equiparable a la violència qu eles dones infringeixen als homes (on? quan? quina? com?).

Com sentir-se part, quan et miren milers d’ulls de persones que fugen de la guerra i només som capaços, capaces, d’apartar la mirada davant la incapacitat de sostenir-la i de mantenir que la vida és digna.

Com ser capaç de sentir-se feliç quan el futur s’acosta en falsos acords a París, fruit de cimeres falaces, indignes, antihumanes. Com ser feliç quan hi ha gent que sent satisfacció matant, torturant animals negant-los el dret a la vida. Com ser capaç de mantenir-se dignament en aquest món quan els mateixos que maten (han matat) torturen (han torturat) fan discursos radicals a favor d ela vida d’un no-nat malgrat la mare. Com ser capaç, simplement capaç, de seguir mentre desnonen milers de persones i especulen amb les seves llars; quan empresonen les mares que roben per donar de menjar i recompensen els corruptes i els que s’enriqueixen amb la misèria.

Com ser capaç, simplement, de sentir sense fugir. I fugim, ens refugiem en un món paral·lel, ple d’amor, d’amistat, de felicitat. Un món que dura poc i que ens protegeix davant del no-món, dels no-llocs, de la no-humanitat on volen situar-nos.

Ser capaç de sortir-ne, amb propostes, amb compromís, amb idees de canvi real. Els processos i els països no són possibles sense canvis reals, sense construir dignitat. Les persones, la humanitat, no és possible sense compromís, sense coherència, sense dignitat. Ser capaç de sortir-ne i lluitar pel futur, ni que sigui quan anem de pas.

Click here to view the embedded video.

Tweet