Notícies :: Civil

Avui voldria compartir amb vosaltres un text que m’ha publicat recentment el <a target="_blank" href="http://www.elpuntavui.cat/tarragona/nacional.html">Punt Avui</a>.<o:p></o:p> Les estructures socials es formen en el marc de la selecció natural, cultural i tècnica. Aquests són els vertaders i únics factors limitants de qualsevol planificació estratègica dels humans. En aquest context, la diversitat és un mecanisme establert per la pròpia naturalesa que regeix la riquesa del procés evolutiu, tant a nivell biològic com cultural. La llengua amb la que ens comuniquem i estructurem les poblacions humanes representen la memòria d’un sistema en evolució, ja que no només serveix per passar informació, sinó que intervé de manera molt adequada  a la  formació dels conceptes socials i culturals d’una comunitat humana.<o:p></o:p> Tots els espècimens d’Homo sapiens tenim en comú l’estructura genètica i uns universals de comportament que estan adaptats als territoris, al clima, però també a les necessitats específiques que permeten la generació de cohesió per poder mantenir els sistemes i convertir-los temporalment en estructures.<o:p></o:p> Transformació exponencial<o:p></o:p> Ara els humans ens trobem en un moment de transformació exponencial pel que respecte a la generació de les condicions adaptatives al planeta. La tendència cap a la uniformització és una estratègia humana, equivocada, perquè si fracassa no tenim més elements ni vies alternatives de canvi.  Ens juguem el futur a una sola carta. És per això, que mantenir la diversitat ens ajuda a poder testar de moltes maneres diferents les realitats del planeta, independentment de sistemes socials culturals o polítics i la seva posterior evolució.<o:p></o:p> En aquest context, trobem la Catalunya com a poble i, en el catalanisme, una resposta estructurada en la revolució industrial, regularitzada ja en les Bases de Manresa i refundada a l’actualitat amb la revolució científicotècnica.  <o:p></o:p> La refundació<o:p></o:p> La refundació social del catalanisme en el segle XXI es fa sobre un substrat polític, però és el resultat de la defensa de la diversitat ibèrica europea i planetària. Un poble té dret a no perdre drets i mantenir la seva identitat mentre això no vagi en perjudici de l’espècie ni generi violència innecessària i mort, mentre que la identitat no es fixi per homologar una forma superior d’organització de la diversitat.<o:p></o:p> Aquests són els conceptes que poden estructurar el marc d’una nova realitat social propiciada pel catalanisme integrador: acostar al poble a la consciència crítica d’espècie i dotar  de consistència a la consciència de classe, deixant clar que aquesta ha d’estar subordinada a l’interès general.  <o:p></o:p> Un canvi de model<o:p></o:p> Naturalment, la integració de la diversitat és un llarg procés d’abast universal que encara està per fer, però com a sistema no ha de basar-se en la desigualtat. És en aquest sentit que l’esquerra catalanista reivindiquem un procés rupturista, pel que respecte a les oligarquies que controlen el sistema econòmic, en el sentit que cal promoure activament un canvi de model.<o:p></o:p> El catalanisme actual parteix de raons ben estructurades que s’han fet possibles gràcies a l’evolució del sistema econòmic que ara mateix constitueix la comunitat europea. El marc rupturista del catalanisme és de base racional i lògica, i no moral o religiosa, tal i com va ser en el passat la revolució industrial on els idealismes i les creences eren hegemòniques en les estructures de país.<o:p></o:p> Les expectatives de futur d’un poble no signifiquen realitats consolidades ni les majories no asseguren que serà més bo el que es construeix, sinó que hi ha més participació i, precisament, per aquest gran canvi i metamorfosi que es proposa, de poble a poble-nació i nació amb Estat propi, ens interessa que aquesta aposta ciutadana sigui majoritària.<o:p></o:p> Un procés irreversible<o:p></o:p> Arribats aquí, hem de comprendre  i ser conscients que el procés que ens porta cap a noves estructures, si no volem que fracassi, s’ha de plantejar com irreversible. Només podem assegurar el futur, si som capaços d’arriscar-nos en el present. <o:p></o:p> Aquest  és el punt on ens trobem a Catalunya a dia d’avui. El procés constituent, si té èxit, ha de finalitzar en una nova estructura diferent a l’actual, però també distinta en la seva concepció respecte a altres que ja tenen definit els seus models. Només ens queda la singularitat evolutiva com a garantia de futur innovador.<o:p></o:p> L’ambició  constructiva del nostre poble ha de ser l’emergència, en termes de canvis de fase social i política, en la perspectiva d’una democràcia social i participativa, basada en la combinació de formes d’organització que ja coneixem amb d’altres d’estructuració noves i més de l’àmbit de democràcia directe de la ciutadania. Formes àgils de prendre decisions i estructures habilitades perquè aquestes es puguin prendre. Només la plasticitat del procés i la capacitat de conduir-lo poden fer possible aquesta perspectiva engrescadora que ara mateix tenim en el cap una majoria a Catalunya.<o:p></o:p> El potencial humà que assegura la subjectivitat del procés i l’aposta ciutadana amb un estintolament social, com mai havia passat històricament a la nostra nació, ens garanteix, la força del procés. Davant del poder de les oligarquies, ha nascut la necessitat de tenir poder popular per decidir.<o:p></o:p> No podem tenir por d’enfrontar-nos al que és desconegut, ben al contrari, és en la construcció del futur que hem de fer convergir una majoria social de catalans que a poc a poc ja anem construint el projecte que s’ha de convertir en una realitat social. És precisament en aquest direcció que l’empatia pot arribar a afinitzar els que ara pensen que això no és possible o que el que pensen altres catalans, que no té sentit. És en el desafiament que ens fem més potents i conscients i podem generar les condicions que facin possible les nostres aspiracions.<o:p></o:p> Quin tipus de règim i Estat volem <o:p></o:p> Aquesta dialèctica de la humanitat està lligada també a la forma de ser i de pertànyer. Ni Estats ni governs poden decidir quina ha de ser la forma d’organització dels pobles. Han de ser els humans, que de manera voluntària i organitzada decideixen la manera de ser-ho i de fer-ho.<o:p></o:p> La possibilitat que s’obre a Catalunya, no es només la de tenir un Estat, sinó la capacitat per posar-nos des d’ara a decidir quin tipus de règim i Estat volem. Aquí hi ha una feia ingent per anar fent possible la lletra petita, però bàsica que ens ha d’ajudar a explicar no tan sols cap on anem sinó què estem construint.<o:p></o:p> Tot això passa en un món planetitzat, però, amb una sèrie de deficiències importants. La globalització no és per a tota l’espècie, perquè no reporta els mateixos beneficis socials. Això a Catalunya no hauria de succeir. Tenim la possibilitat de fer-ho des de altres prismes, sense idealisme, però amb voluntat de construir quelcom nou.<o:p></o:p> La igualtat d’oportunitats, el tipus de sistema social, hauria de tenir en compte que el benefici de l’autoorganització catalana no tant sols serveix per generar igualtat i equilibri territorial a la pròpia Catalunya, sinó també per propiciar solidaritat i missatge progressista a la resta de països del món, ambicions pròpies d’un poble que incrementa la seva consciencia crítica d’espècie.<o:p></o:p> La municipalització de la ciència<o:p></o:p> La construcció d’un Estat català s’hauria d’articular en el marc de la revolució cientificotècnica. La seva població hauria de ser socialitzada en la ciència i la tècnica, de manera que això passés a ser una forma de comportament natural de la gent d’aquest Estat. En aquest marc, un procés de municipalització de la ciència, fent accions a nivell local, hauria d’estar en la base objectiva de la generació de xarxes de coneixement que permetessin a les poblacions incrementar la seva cultura cientificotècnica. Això ens podria permetre una simetria territorial, sense esquerdes per construir la Catalunya ciutat sense centre ni perifèria. Les infraestructures actuals amb reformes no molt importants i amb un contingut social ja permeten el concepte d’una Catalunya sistèmica. Amb una preparació des de la perspectiva de la planetització i de la localització de la nostra cultura en aquest procés, la interdependència seria una conseqüència de la generació de noves formes de comportament d’una ciutadania catalana educant-se pel futur. <o:p></o:p> Una revolució social de país <o:p></o:p> La mateixa socialització de les xarxes socials i de la comunicació i la pròpia estructuració tecnològica de la producció ens pot permetre una revolució social de país. La competència d’una comunitat humana que pot establir la manera d’organització de manera nova, ens dóna una oportunitat de començar a construir una formació social que no sigui anacrònica com ho és l’actual.<o:p></o:p> Aquesta perspectiva ens dóna la possibilitat de la construcció de la societat del pensament i ens obre l’oportunitat d’estructurar la producció, a la vegada que ens permet consolidar el coneixement com una estratègia d’organització sistèmica de l’estructura que volem construir.<o:p></o:p> Alhora, la catalanitat ha d’estar lligada a la voluntat de la Catalunya internacionalista i  amb la transformació humana, no en els valors que han estructurat el nostre substrat, sinó en una nova consciència, cimentada en el coneixement i el pensament crític.<o:p></o:p> Els mitjans s’han de construir d’acord amb els objectius, de manera que el que són plantejaments generals siguin concebuts amb estratègies concretes i estructurades en el marc de les noves necessitats de país. Aquesta visió holística de Catalunya, si volem que tingui èxit, ha de tenir, per construir-se, una visió sistèmica recolzada analíticament pel treball interdisciplinari i intergeneracional. <o:p></o:p> Al mateix temps, la construcció d’un Estat propi es troba referenciada a l’evolució del món actual, i per tant, a Europa, perquè som europeus. <o:p></o:p> L’evolució responsable i el progrés conscient <o:p></o:p> Volem que l’evolució responsable i el progrés conscient, que desitgem en un planeta en plena transformació, siguin els eixos bàsics que governin la nostra praxis com a ciutadans. Això vol dir que els conceptes d’espècie ja tenen que ser presos com a vectors de la creativitat constituent, ja que tota la població del planeta som de la mateixa espècie, Homo sapiens, i les nostres voluntats han de tenir aquesta perspectiva.<o:p></o:p> El progrés conscient probablement sigui el factor més important, per tal de dur a terme un programa d’acció econòmica que serveixi per estructurar les pràctiques d’una economia social que tingui sempre en compte les necessitats de la població i, per tant, sigui capaç de generar valor per poder distribuir-lo, equilibrant d’aquesta manera el que rep la ciutadania com a membres d’una comunitat. Aquella ha de saber què gràcies a l’aposta que hem fet d’una nova organització aquesta s’expressa en resultats concrets.<o:p></o:p> A més, el progrés conscient es troba en la base de la justícia econòmica i social i dóna cohesió a un anhel que probablement és compartit per gran part de la ciutadania, independentment de la seva ideologia o de la seva adscripció política, com cal que sigui en el procés d’humanització que sense adonar-nos està afrontant l’espècie humana.<o:p></o:p> Probablement, si fem les coses bé, la integració de la diversitat serà alguna de les moltes accions amb resultats més espectaculars en el futur de Catalunya. La construcció de l’Estat ens ajuda a entendre la Catalunya del segle XXI com una realitat participativa i explosiva a nivell de reivindicacions que ens han de conduir cap la sobirania i la interdependència.<o:p></o:p> Passar de les idees als conceptes i integrar la cultura i el coneixement al desenvolupament de la realitat no és una tasca fàcil. Les propostes han de sorgir del poble i han de ser recollides com a moviment social pels qui pertoqui.<o:p></o:p> Pensar, organitzar i estructurar <o:p></o:p> Mantenir-se en mobilització social i democràtica és la manera d’aconseguir els objectius. La forma és l’acció, ja que la mateixa llibertat de moviment ens permet avançar. És l’eina que tenim que continuar pel camí en el que ja estem avançant. Pensar, organitzar i estructurar és la única via que pot fer possible un autèntic autogovern al nostre país.<o:p></o:p> No són moments de doctrines ni de models retòrics. Són moments en els que només la rigorositat del pensament i de l’acció concertada des de la il•lusió poden forjar el que moltes persones ja hem demostrat que podem fer. Ho hem dit de nou, cal anar endavant amb la convicció que aquesta és una aposta de país i volem que el nostre país esdevingui un nou Estat d’Europa.<o:p></o:p> Només amb la convicció i el treball de construcció podem transformar el que fa poc era una quimera, la utopia en una realitat.<o:p></o:p>

Avui voldria compartir amb vosaltres un text que m’ha publicat recentment el Punt Avui.

Les estructures socials es formen en el marc de la selecció natural, cultural i tècnica. Aquests són els vertaders i únics factors limitants de qualsevol planificació estratègica dels humans. En aquest context, la diversitat és un mecanisme establert per la pròpia naturalesa que regeix la riquesa del procés evolutiu, tant a nivell biològic com cultural. La llengua amb la que ens comuniquem i estructurem les poblacions humanes representen la memòria d’un sistema en evolució, ja que no només serveix per passar informació, sinó que intervé de manera molt adequada a la formació dels conceptes socials i culturals d’una comunitat humana.

Tots els espècimens d’Homo sapiens tenim en comú l’estructura genètica i uns universals de comportament que estan adaptats als territoris, al clima, però també a les necessitats específiques que permeten la generació de cohesió per poder mantenir els sistemes i convertir-los temporalment en estructures.

Transformació exponencial

Ara els humans ens trobem en un moment de transformació exponencial pel que respecte a la generació de les condicions adaptatives al planeta. La tendència cap a la uniformització és una estratègia humana, equivocada, perquè si fracassa no tenim més elements ni vies alternatives de canvi. Ens juguem el futur a una sola carta. És per això, que mantenir la diversitat ens ajuda a poder testar de moltes maneres diferents les realitats del planeta, independentment de sistemes socials culturals o polítics i la seva posterior evolució.

En aquest context, trobem la Catalunya com a poble i, en el catalanisme, una resposta estructurada en la revolució industrial, regularitzada ja en les Bases de Manresa i refundada a l’actualitat amb la revolució científicotècnica.

La refundació

La refundació social del catalanisme en el segle XXI es fa sobre un substrat polític, però és el resultat de la defensa de la diversitat ibèrica europea i planetària. Un poble té dret a no perdre drets i mantenir la seva identitat mentre això no vagi en perjudici de l’espècie ni generi violència innecessària i mort, mentre que la identitat no es fixi per homologar una forma superior d’organització de la diversitat.

Aquests són els conceptes que poden estructurar el marc d’una nova realitat social propiciada pel catalanisme integrador: acostar al poble a la consciència crítica d’espècie i dotar de consistència a la consciència de classe, deixant clar que aquesta ha d’estar subordinada a l’interès general.

Un canvi de model

Naturalment, la integració de la diversitat és un llarg procés d’abast universal que encara està per fer, però com a sistema no ha de basar-se en la desigualtat. És en aquest sentit que l’esquerra catalanista reivindiquem un procés rupturista, pel que respecte a les oligarquies que controlen el sistema econòmic, en el sentit que cal promoure activament un canvi de model.

El catalanisme actual parteix de raons ben estructurades que s’han fet possibles gràcies a l’evolució del sistema econòmic que ara mateix constitueix la comunitat europea. El marc rupturista del catalanisme és de base racional i lògica, i no moral o religiosa, tal i com va ser en el passat la revolució industrial on els idealismes i les creences eren hegemòniques en les estructures de país.

Les expectatives de futur d’un poble no signifiquen realitats consolidades ni les majories no asseguren que serà més bo el que es construeix, sinó que hi ha més participació i, precisament, per aquest gran canvi i metamorfosi que es proposa, de poble a poble-nació i nació amb Estat propi, ens interessa que aquesta aposta ciutadana sigui majoritària.

Un procés irreversible

Arribats aquí, hem de comprendre i ser conscients que el procés que ens porta cap a noves estructures, si no volem que fracassi, s’ha de plantejar com irreversible. Només podem assegurar el futur, si som capaços d’arriscar-nos en el present.

Aquest és el punt on ens trobem a Catalunya a dia d’avui. El procés constituent, si té èxit, ha de finalitzar en una nova estructura diferent a l’actual, però també distinta en la seva concepció respecte a altres que ja tenen definit els seus models. Només ens queda la singularitat evolutiva com a garantia de futur innovador.

L’ambició constructiva del nostre poble ha de ser l’emergència, en termes de canvis de fase social i política, en la perspectiva d’una democràcia social i participativa, basada en la combinació de formes d’organització que ja coneixem amb d’altres d’estructuració noves i més de l’àmbit de democràcia directe de la ciutadania. Formes àgils de prendre decisions i estructures habilitades perquè aquestes es puguin prendre. Només la plasticitat del procés i la capacitat de conduir-lo poden fer possible aquesta perspectiva engrescadora que ara mateix tenim en el cap una majoria a Catalunya.

El potencial humà que assegura la subjectivitat del procés i l’aposta ciutadana amb un estintolament social, com mai havia passat històricament a la nostra nació, ens garanteix, la força del procés. Davant del poder de les oligarquies, ha nascut la necessitat de tenir poder popular per decidir.

No podem tenir por d’enfrontar-nos al que és desconegut, ben al contrari, és en la construcció del futur que hem de fer convergir una majoria social de catalans que a poc a poc ja anem construint el projecte que s’ha de convertir en una realitat social. És precisament en aquest direcció que l’empatia pot arribar a afinitzar els que ara pensen que això no és possible o que el que pensen altres catalans, que no té sentit. És en el desafiament que ens fem més potents i conscients i podem generar les condicions que facin possible les nostres aspiracions.

Quin tipus de règim i Estat volem

Aquesta dialèctica de la humanitat està lligada també a la forma de ser i de pertànyer. Ni Estats ni governs poden decidir quina ha de ser la forma d’organització dels pobles. Han de ser els humans, que de manera voluntària i organitzada decideixen la manera de ser-ho i de fer-ho.

La possibilitat que s’obre a Catalunya, no es només la de tenir un Estat, sinó la capacitat per posar-nos des d’ara a decidir quin tipus de règim i Estat volem. Aquí hi ha una feia ingent per anar fent possible la lletra petita, però bàsica que ens ha d’ajudar a explicar no tan sols cap on anem sinó què estem construint.

Tot això passa en un món planetitzat, però, amb una sèrie de deficiències importants. La globalització no és per a tota l’espècie, perquè no reporta els mateixos beneficis socials. Això a Catalunya no hauria de succeir. Tenim la possibilitat de fer-ho des de altres prismes, sense idealisme, però amb voluntat de construir quelcom nou.

La igualtat d’oportunitats, el tipus de sistema social, hauria de tenir en compte que el benefici de l’autoorganització catalana no tant sols serveix per generar igualtat i equilibri territorial a la pròpia Catalunya, sinó també per propiciar solidaritat i missatge progressista a la resta de països del món, ambicions pròpies d’un poble que incrementa la seva consciencia crítica d’espècie.

La municipalització de la ciència

La construcció d’un Estat català s’hauria d’articular en el marc de la revolució cientificotècnica. La seva població hauria de ser socialitzada en la ciència i la tècnica, de manera que això passés a ser una forma de comportament natural de la gent d’aquest Estat. En aquest marc, un procés de municipalització de la ciència, fent accions a nivell local, hauria d’estar en la base objectiva de la generació de xarxes de coneixement que permetessin a les poblacions incrementar la seva cultura cientificotècnica. Això ens podria permetre una simetria territorial, sense esquerdes per construir la Catalunya ciutat sense centre ni perifèria. Les infraestructures actuals amb reformes no molt importants i amb un contingut social ja permeten el concepte d’una Catalunya sistèmica. Amb una preparació des de la perspectiva de la planetització i de la localització de la nostra cultura en aquest procés, la interdependència seria una conseqüència de la generació de noves formes de comportament d’una ciutadania catalana educant-se pel futur.

Una revolució social de país

La mateixa socialització de les xarxes socials i de la comunicació i la pròpia estructuració tecnològica de la producció ens pot permetre una revolució social de país. La competència d’una comunitat humana que pot establir la manera d’organització de manera nova, ens dóna una oportunitat de començar a construir una formació social que no sigui anacrònica com ho és l’actual.

Aquesta perspectiva ens dóna la possibilitat de la construcció de la societat del pensament i ens obre l’oportunitat d’estructurar la producció, a la vegada que ens permet consolidar el coneixement com una estratègia d’organització sistèmica de l’estructura que volem construir.

Alhora, la catalanitat ha d’estar lligada a la voluntat de la Catalunya internacionalista i amb la transformació humana, no en els valors que han estructurat el nostre substrat, sinó en una nova consciència, cimentada en el coneixement i el pensament crític.

Els mitjans s’han de construir d’acord amb els objectius, de manera que el que són plantejaments generals siguin concebuts amb estratègies concretes i estructurades en el marc de les noves necessitats de país. Aquesta visió holística de Catalunya, si volem que tingui èxit, ha de tenir, per construir-se, una visió sistèmica recolzada analíticament pel treball interdisciplinari i intergeneracional.

Al mateix temps, la construcció d’un Estat propi es troba referenciada a l’evolució del món actual, i per tant, a Europa, perquè som europeus.

L’evolució responsable i el progrés conscient

Volem que l’evolució responsable i el progrés conscient, que desitgem en un planeta en plena transformació, siguin els eixos bàsics que governin la nostra praxis com a ciutadans. Això vol dir que els conceptes d’espècie ja tenen que ser presos com a vectors de la creativitat constituent, ja que tota la població del planeta som de la mateixa espècie, Homo sapiens, i les nostres voluntats han de tenir aquesta perspectiva.

El progrés conscient probablement sigui el factor més important, per tal de dur a terme un programa d’acció econòmica que serveixi per estructurar les pràctiques d’una economia social que tingui sempre en compte les necessitats de la població i, per tant, sigui capaç de generar valor per poder distribuir-lo, equilibrant d’aquesta manera el que rep la ciutadania com a membres d’una comunitat. Aquella ha de saber què gràcies a l’aposta que hem fet d’una nova organització aquesta s’expressa en resultats concrets.

A més, el progrés conscient es troba en la base de la justícia econòmica i social i dóna cohesió a un anhel que probablement és compartit per gran part de la ciutadania, independentment de la seva ideologia o de la seva adscripció política, com cal que sigui en el procés d’humanització que sense adonar-nos està afrontant l’espècie humana.

Probablement, si fem les coses bé, la integració de la diversitat serà alguna de les moltes accions amb resultats més espectaculars en el futur de Catalunya. La construcció de l’Estat ens ajuda a entendre la Catalunya del segle XXI com una realitat participativa i explosiva a nivell de reivindicacions que ens han de conduir cap la sobirania i la interdependència.

Passar de les idees als conceptes i integrar la cultura i el coneixement al desenvolupament de la realitat no és una tasca fàcil. Les propostes han de sorgir del poble i han de ser recollides com a moviment social pels qui pertoqui.

Pensar, organitzar i estructurar

Mantenir-se en mobilització social i democràtica és la manera d’aconseguir els objectius. La forma és l’acció, ja que la mateixa llibertat de moviment ens permet avançar. És l’eina que tenim que continuar pel camí en el que ja estem avançant. Pensar, organitzar i estructurar és la única via que pot fer possible un autèntic autogovern al nostre país.

No són moments de doctrines ni de models retòrics. Són moments en els que només la rigorositat del pensament i de l’acció concertada des de la il•lusió poden forjar el que moltes persones ja hem demostrat que podem fer. Ho hem dit de nou, cal anar endavant amb la convicció que aquesta és una aposta de país i volem que el nostre país esdevingui un nou Estat d’Europa.

Només amb la convicció i el treball de construcció podem transformar el que fa poc era una quimera, la utopia en una realitat.

La situació de crisi sistèmica en què ens trobem immersos mou tot tipus d’expressions que tots en algun moment o altre acabem fent servir. Fa poc en vaig sentir una i després la vaig utilitzar per parlar del futur del nostre país, si les coses no es reconduïen: “Pobres com rates”. Aquesta frase va ser pròpia de la postguerra espanyola que vam viure els nascuts als anys cinquanta del segle passat. Amb ella ens referíem a persones o famílies que no tenien res i sobrevivien com podien. Un qualificatiu, d’altra banda, que ningú el volia per a ell mateix. N’hi havia una altra  que a mi hem cridava molt l’atenció: “Són pobres de solemnitat”. Aquesta hem resultava una qualificació difícil d’entendre, perquè “solemne” era quelcom que semblava més enllà d’allò que és normal, era especial, únic, estava per damunt del que és quotidià. De tota manera, tot i ser petit entenia que ser pobres com rates, o pobres de solemnitat, eren sinònims i indicaven situacions molt difícils. Ara, al 2012, aquestes expressions tornen a sortir i s’escolten sovint pel carrer, no només per assenyalar als lúmpens socials, sinó també a individus de les classes mitjanes que ho estan perdent tot. No tant sols hi ha un  percentatge de gent que no té res i que es troba, per tant, en una situació crítica, sinó que n’hi ha un altre que, a més de no tenir res, està endeutat. Si sumem les famílies desnonades, les que estan arruïnades i les que estan endeutades, arribaríem a prop del 40 % de la població. Per tant, no es estrany que l’expressió familiar som pobres com rates s’estengui cada vegada més també per definir el moment que viu el país en general, tot asseverant: “En aquest país, d’aquí a dos o tres anys, de continuar com fins ara, serem pobres com rates”. El principi d’esperança Bé, la crisi és una conseqüència de fer les coses malament. Això és una obvietat. Ara bé, hem d’aplicar el principi d’esperança per sortir-ne. El problema és que la crisi es de conjuntura, cíclica, sistèmica i estructural. Aquesta és la qüestió. Per tornar a una situació de certa normalitat, hauríem en primer lloc de sortir del desnonament i pagar els deutes, que en aquest moment pugen a 2 billons d’euros, i una vegada fet això, encara que arruïnats, hauríem de generar les condicions per sobreposar-nos. Pot ser és el moment de pensar que això no es pot fer d’aquesta manera i que hem de canviar de forma de viure i prendre una nova consciència d’espècie que ens allunyi del materialisme vulgar i ens porti a una realitat humana. La cohesió social ve de l’equilibri, de la cooperació, de la distribució de recursos i no de l’acaparament ni de l’especulació ni de l’explotació. Probablement estem al final del capitalisme, però hem de saber què volem fer amb el nostre futur, per no continuar sentint que serem pobres com rates i que, per tant, no hi haurà classe mitjana, sinó, pocs rics i molts pobres. El tema de la misèria ara ens interessa molt als occidentals perquè ens toca a tots nosaltres, però ha estat, és i desgraciadament sinó canvia, ho serà, un fet objectiu per més de la meitat de la població del món. Em pregunto perquè en la situació que ens trobem actualment no hi ha un estat prerevolucionari. Diria que tinc la resposta: ningú es creu que això vagi de debò. Quan tothom se’n adoni, pot ser ja no caldrà dur a terme aquesta reflexió.

En el marc de la Diada de l’11 de Setembre, i aprofitant que Ara Llibres ha incorporat el meu llibre El catalanisme evolutiu entre les lectures recomanades per a viure aquesta festa reivindicativa, tenint en compte l’actualitat del text esmentat, voldria compartir amb tots vosaltres alguns fragments:  “Els humans tenim una estructura genètica semblant, però cadascú de nosaltres és distint. Hi ha petites diferències produïdes durant el desenvolupament històric, la qual cosa fa que tinguem un bagatge individual dins del col·lectiu. Així, a mesura que les persones s’han anat agregant en l’espai, s’han anat construint els pobles i les nacions. Això no ens converteix en especials, ni en essència independents, perquè som de la mateixa espècie, però sí que ens ha de fer conscients de la nostra variabilitat i diversitat per buscar la interdependència amb altres països i pobles”. “La identitat és el concepte que vol explicar la capacitat que té un grup d’ humans per implicar-se en la defensa col·lectiva dels seus valors culturals i de les seves realitzacions socials. Així, la identitat nacional catalana, com totes les altres, és el producte de tot tipus d’interaccions econòmiques i socials en l’àmbit històric diacrònic”.  “El català s’ ha de situar com a llengua de socialització bàsica, independentment de la convivència i de l’aprenentatge d’altres idiomes” Treballadors manuals i intel·lectuals “… quin és el substrat que pot crear les noves formes de cohesió social de la ciutadania catalana? Per descomptat, la qüestió de la identitat constructiva i inclusiva és bàsica en el procés d’ articulació de les forces progressistes que s’estructurin entorn de les energies dels treballadors manuals i intel·lectuals. La identitat no pot ser reorganitzada sense tenir en compte la integració dels processos propis dels catalans en la internacionalització de les experiències de totes les grans revolucions socials”. “ En aquest moment, però, el que cal és integrar la diversitat, és a dir, es tracta de sotmetre les diferències entre les cultures humanes a la crítica social específica amb la finalitat de fusionar les seves estructures bàsiques en una nova complexitat dinàmica conscient, sumar d’una manera crítica tot el coneixement, i treballar per una humanitat consistent, cosa que només es pot dur a terme si socialitzem la ciència i la tècnica, que és el motor de la nostra força creativa i el que ens ha fet humans”. Estratègia social i cultural “Per arribar al catalanisme evolutiu, la refundació de l’esquerra catalanista, motor de les noves formes de desenvolupament de la nostra comunitat, és inqüestionable com a camí, ja que encara no ha esgotat la seva creativitat com a estratègia social i cultural. El catalanisme evolutiu és el catalanisme no excloent. És la visió integradora dels processos socials, estratègics, culturals i econòmics del país, que han de permetre no perdre la memòria històrica del sistema, però sí renovar-la, reformar- la, reestructurar-la i refundar-la, en la perspectiva de no deixar l’ experiència dels nostres avantpassats com a estèril i buida. Poden haver-hi ruptures, poden haver-hi reformes, però sempre continuïtat. Hem de mantenir el catalanisme basal, perquè encara és una necessitat per a centenars de persones, tant per als qui han viscut com per als qui han treballat a Catalunya, com per als qui sense viure-hi ni treballar-hi poden comprendre que el nostre poble pot contribuir amb una aportació singular al futur de la planetització de la societat humana”. “La cultura social i la llengua ens permeten entendre el territori d’ una manera determinada i són una forma d’adaptació dels homínids en l’ espai i en el temps. Ambdues han estat adquirides al llarg del procés evolutiu, de manera que ara són consubstancials a la nostra existència social, perquè expressen i representen mecanismes bàsics per a la supervivència de poblacions de la nostra espècie. Hem de situar-nos com a poble, com a cultura i com a llengua, amb la perspectiva d’encapçalar les noves formes d’actuació de l’ésser humà del futur”. Una dinàmica empírica “La construcció de Catalunya no es pot harmonitzar sense una perspectiva d’espècie i universal. Com volem tirar endavant aquest projecte? Doncs amb plantejaments teòrics, però amb una dinàmica empírica. En aquesta aposta, la recerca bàsica i l’aplicada són fonamentals. Si som capaços de dur-ho a terme, d’ aquí a quaranta anys haurem aconseguit un lloc com a país en el concert planetari. La recerca científica és un dels instruments de transformació més imponents per als segles que vénen i, com a conseqüència, també per a Catalunya. La revolució cientificotècnica aboca el nostre país a tenir capacitat per aguantar la terciarització mantenint els altres sectors productius. Això ha de ser un fenomen irreversible en la gestació d’una economia basada en part en la investigació, és a dir, en una estratègia de progrés conscient i d’evolució responsable, perquè és més important caminar vers una Catalunya més social i més justa que cap a un país més ric. És un plantejament necessari per al nou catalanisme que li ha de donar suport. Si basem el futur en models de la revolució industrial i en la seva socialització, no assolirem cap procés en què el catalanisme que estem elaborant tingui una expressió consistent. En la nova proposta, la recerca científica ha de ser un pal de paller”.

El claustre

Blogosfera UPEC

Enllaços

Revistes digitals

27/06/2014 - Catalunya: qüestió d’Estat

27/06/2014 - Catalunya: qüestió d’Estat

16/10/2012 - Tornem a ser ja pobres com rates?

07/09/2012 - Catalanisme evolutiu: interdependència, integració, recerca científica, identitat i internacionalització

20/11/2008 - La ciutat i la memòria democràtica

Subscriu-te al nostre Butlletí
E-Mail: