El Consell Escolar Municipal de Girona ha aprovat un reglament sobre l'ús dels mòbils als centres de secundària. El CEM prohibeix l'ús dels mòbils en els recintes escolars. És cert que amb una excepció, que és l'autorització expressa d'un professor per a usos docents. Intentaré explicar per què em sembla un error.

Us proposo un passeig per algunes de les escoles més innovadores del món. Us recomano que seguiu els enllaços perquè són exemples extraordinaris. 

A l'Escola Fontán de Bogotà, Colòmbia, que he tingut la sort de visitar, els estudiants programen el seu ritme d'aprenentatge: Disposen de tot el material en una plataforma virtual. Desapareix el concepte clàssic de classe, perquè cada estudiant decideix què aprèn a cada moment. 

L'Acadèmia Shireland es basa en classes invertides. Els estudiants consulten en una plataforma virtual problemes i qüestions que responen abans d'iniciar una sessió. La interacció permet els professors saber quins són els temes que més interessen els estudiants abans de fer la sessió. Els permet també detectar quins són els principals problemes. Així, quan l'estudiant rep la sessió ja s'ha planteat interrogants previs. 

Sóc un fan del model de la Khan Academy, que no és en sentit estricte una escola, tot i que té milions d'estudiants. Em costa sintetitzar la proposta educativa de la Khan i per això us proposo aquest TED meravellós. És un video que ha pulveritzat tots els meus conceptes de com ensenyar. I aquest altre en el que l'Escola Los Altos explica com ha aplicat els principis de la Khan. 

Mireu per exemple el mòdul IXl, una plataforma que permet emprar les TIC per a proporcionar informació i exercicis adaptatius basats en el joc, la creativitat i l'adaptació a l'usuari. El mòdul detecta els errors més comuns de l'usuari i també les seves fortaleses i adapta la relació a la interacció amb l'estudiant. Us imagineu les possibilitats d'aquest espai?. Diverses escoles han pres l'IX1 com a eina pedagògica central del programa. 

L'Edu Muntaner, un extraordinari professor de la UdG, porta temps treballant a l'Índia. La seva proposta és que la tecnologia pot ser una eina per la creativitat. A la Shanti Bavan, l'Eduard estimulà les capacitats dels estudiants (per sota del llindar de la pobresa) a partir de la construcció de robots. No us perdeu aquest fantàstic TED. L'Eduard també m'ha convençut que els estudiants han d'aprendre a programar i ho explica molt bé en aquest post. 

Mireu-vos en fi què fan al nord de Finlàndia, en una escola construida amb la col·laboració de Microsoft. L'escola empra la potencialitat de les tecnologies per a crear un programa educatiu flexible, interessant i estimulant. Una escola que potencia les habilitats individuals dels estudiants i les seves capacitats. I una escola preciosa, d'altra banda. Un lloc on ens agradaria ser-hi físicament.

Hi ha molts altres exemples, com aquesta escola finesa fantàstica, la Futures Tech egípcia o la Steve Jobs School. Mireu aquest video en el que expliquen la innovació excepcional d'aquesta escola neerlandesa. Totes aquestes escoles tenen dues coses en comú: M'agradaria portar-hi els meus fills. I usen la tecnologia amb intel·ligència per a innovar els processos pedagògiques, per a ensenyar i aprendre millor. 

Mentre el món utilitza les TIC per a reprogramar les escoles i per a repensar els sistemes educatius, aquí continuem ancorats en un model caduc. En una escola analògica enmig d'un món digital. Quaderns, fotocòpies, deures, treball a mà. La tecnologia no garanteix l'excel·lència, és cert. Però donem una oportunitat als entorns adaptatius, a la gamificació, al treball col·laboratiu, a la personalització, al treball en xarxa, a la potenciació de la creativitat que permeten les TIC. Hem de transformar radicalment (i urgentment) la manera d'ensenyar i d'aprendre, i els suports digitals ens poden ajudar. 

És veritat. Els mòbils creen problemes entre els estudiants: Distreuen, dificulten les relacions personals, poden aillar i faciliten pràctiques com el bullying o l'intercanvi d'imatges inapropiades. A banda, els estudiants poden usar els mòbils per a accedir a continguts que els impedeix seguir una lògica d'aprenentatge adequada. Però abans de continuar en aquesta visió catastrofista, deixeu-me afegir que els mòbils tenen també moltes capacitats.

A Stanford proposen entre altres eines educatives, l'SMILE que és un entorn basat en l'ús dels mòbils. Els smartpones com a estratègia educativa innovadora. Mireu el video i avalueu les seves potencialitats. De fet, hi ha ja una extensa literatura que ha avaluat el procés d'aprenentatge amb la participació dels mòbils, i les conclusions són normalment molt positives. La Mar Camacho és una experta en aquest àmbit i ha publicat estudis en aquesta mateixa direcció. La UNESCO organitza des de fa tres anys la Mobile Learning Week, en la que professionals de tot el món testen les possibilitats educatives dels mòbils. És veritat que la normativa que ha aprovat el CEM de Girona permet l'ús dels mòbils com a recurs pedagògic de forma excepcional. El problema és que la prohibició converteix el mòbil en un estrany, en un intrús, i obliga el professor a justificar un ús, com una mena de treva imprevista. 

Però tornem amb els problemes. És cert que els estudiants no saben emprar els mòbils i que sovint cauen en mal usos o abusos. S'equivoca el CEM, però, si pensa que la prohibició canviarà aquest abús i aques mal ús. Si l'escola és la bombolla on els mòbils són prohibits, perdem qualsevol oportunitat de demostrar sobre el terreny les seves virtuts i els seus problemes. Si ens entestem en presentar els mòbils com un artefacte diabòlic, un instrument prohibit, el convertim exactament en això. La millor forma d'educar en l'ús d'una eina és demostrar en el mateix espai educatiu quines són les bones pràctiques i quins són els seus perills. Si volem educar sobre l'ús dels mòbils, no els podem prohibir.

Fa anys que els meus estudiants usen els mòbils a la classe, i també després de la classe. Per ells és una eina de comunicació habitual i si jo vull emprar el seu entorn i el seu llenguatge, el mòbil n'és un bon aliat. Els demostro les possibilitats educatives, formatives i relacionals dels smartphones i els alerto sobre els problemes. En aquest post explicava el balanç positiu general de l'experiment i les oportunitats d'una formació 2.0. És només un exemple de l'univers de possibilitats que permeten els mòbils: Gamificació, treball en xarxa, recerca activa de la informació, assaig - error, personalització, captació d'habilitats... Costa d'explicar que en el país del World Mobile Congress, els mòbils són penalitzats. 

Hi ha un problema de fons, que és l'envelliment de l'educació primària i secundària (i també universitària), en un model en el que només innova clarament l'educació infantil. Hi ha un segon problema i és que vivim en una societat digital i hem dissenyat escoles i instituts analògics. I hi ha un tercer problema, que és l'aillament de l'escola, la creació d'un espai que renuncia a les eines habituals dels estudiants per a relacionar-se, per a jugar, per a aprendre i per a connectar. Expulsar els mòbils és una forma més de convertir les aules en un espai estrany, com pigmeus en un iglú. I hi ha un darrer problema: Expulsar els mòbils no evitarà el seu mal ús, perquè és impossible controlar-los fora de l'aula. El que sí evitarà és la possibilitat de demostrar in situ els bons hàbits tecnològics. Tot plegat, un error. 

Ja coneixen el meu interés per una docència oberta i participada. Trencar els murs de la classe permet, primer, que els estudiants interactuïn amb els qui són "allà fora", empresaris, professionals, estudiants, estudiosos, que poden qüestionar, ampliar, rebatre o reformular que el que es planteja a classe com un mantra vertader. Permet, en segon lloc, aprofitar la immensa concentració de talent que és una classe universitària. Un talent que es perd en treballs que s'apil·len en correccions clandestines i invisibles.

#nousturismes és un nou experiment docent que intenta aprofitar les noves eines per a canviar alguns vells hàbits. La història és, més o menys, aquesta.

1. Tots els estudiants usen el twitter, a l'aula, però també fora d'ella. El grup de twitter permet seguir la seva activitat, relacionada o no amb l'assignatura. 

2. Qualsevol usuari es pot afegir a la conversa a partir del hashtag #nousturismes. Els tweets són presentats a classe, de manera que "el món exterior" entra just in time dins de l'aula. I la interacció entre estudiants i no estudiants es genera de forma espontània.

3. Tots els materials són en obert. Qualsevol persona pot seguir les sessions a partir dels materials que es proporcionen i de les discussions també obertes entre els protagonistes de la sessió. Les presentacions, els documents o els recursos audiovisuals poden ser consultats per qualsevol usuari. 

4. Canviem la lògica de la classe. D'entrada, són els estudiants els qui ocupen una part del temps amb el debat del material treballat. La classe magistral és només un petit fragment de la sessió. I això, malgrat la meva reputada incontinència verbal. Desplaçar el centre de gravetat cap a l'aula permet descobrir el talent ocult.

5. Els TED envaeixen de forma constant l'aula. Ens inspiren, ens fan pensar, ens aporten visions alternatives, ens il·lustren, i també ens demostren que es poden dir moltes coses en molt poc temps. Es pot estar concentrat durant 90 minuts de classe?.

6. Trenquem l'espai de l'aula. Si l'espai pot inspirar, també pot desincentivar. Repetir sempre el mateix espai físic estimula ben poc la imaginació i la creativitat. Si podem, marxem. A llocs impensats. 

7. Hem fet un blog. nousturismes.cat és una obra col·laborativa i oberta, que permet seguir el pols de les reflexions, idees, apunts i l'actualitat del que es cou en aquest projecte. I una mena de repositori d'idees al servei d'aquell que la precisi.

8. Els estudiants proposaran idees que val la pena ser compartides. Seguint la lògica que inspira els TEDs, el blog anirà omplint-se de propostes que poden canviar (ni que sigui parcialment) el turisme que ve. 

Ho intentem canviar gairebé tot: el centre de gravetat, la frontera dins - fora de l'aula, el concepte d'hora de classe, la cultura de l'activitat en obert i el treball col·laboratiu. Topem amb un wifi irregular, amb la tecnofòbia legítima d'alguns, amb un temps limitat per un broll d'idees i amb la inèrcia de les classes magistrals. Si voleu seguir el pols en directe, estireu algun d'aquests fils. Els comentaris són només benvinguts, sinó celebrats amb eufòria continguda. 

El Govern dels millors ha iniciat el seu procés de destrucció dels serveis públics del país com aquells programes de Cuatro, dels dissabtes al matí, en la que senyors més aviat grassos, amb barba i camisa de quadres demoleixen apartaments, casinos o edificis d'oficines. I amb la seva cara de satisfacció mentre s'ensorra el Memorial Building, te'ls imagines de petits (ara sense barba) destrossant els castells de sorra dels altres nens a les platges de Califòrnia. Sembla ser que Esperanza Aguirre es planteja portar el Govern de la Generalitat als tribunals per plagi. I jo no ho sé però m'ho explicat, els millors es plantegen substituir el nom de Generalitat de Catalunya pel de Particularitat de Catalunya. Benvinguts a Campi qui pugui.

La Consellera Rigau inicià la seva gestió canviant el nom d'educació pel d'ensenyament. Que eduquen ellos, sembla que va dir. I no, ni educació ni ensenyament. Els centres escolars són centres d'aprenentatge. L'objectiu no és que un professor ensenyi, sinó que un estudiant aprengui. I aquí, si m'ho permeten, està l'origen de tot plegat.

Una llarga tradició

El 2008 el Govern de l'Estat anuncià el programa Escuela 2.0, basat en tres elements: la digitalizació de l'aula, la creació de continguts pedagògics digitals i la formació dels professors. Les aules digitals estan formades per una pissarra digital, servei de wifi, un portàtil per al professor i un portàtil per a cada estudiant. El projecte està finançat amb un 50%, de manera que l'altre 50% recau sobre les Comunitats Autònomes.

La versió catalana del programa Escuela 2.0 és l'Educat 1x1, que manté els mateixos eixos del programa estatal: aules digitals, formació docent i continguts digitals, reunits en el portal Àtria. Dels 300 euros que costa un portàtil, 150 euros són proporcionats per l'administració i els altres 150 són aportats per les famílies. Les famílies amb pocs recursos tenen l'oportunitat d'accedir a un programa de beques.

L'Educat1x1 és una peça més d'una llarga trajectòria en la formació digital a Catalunya. Ara fa 25 anys, el Govern de la Generalitat aprovà el PIE Programa d'Informàtica Educativa, una aposta molt valenta en favor de l'educació digital. El PIE tenia com a objectiu "promocionar l'ús de l'ordinador com a recurs didàctic i com a mitjà de renovació metodològica educativa". El 1988 es crea la XTEC, xarxa telemàtica d'educació de Catalunya, la xarxa educativa més longeva del Planeta. Després, es desenvolupà el programa edu365 i l'acció coordinada de molts docents en els programes de moodle. Afegeixin el programa edu3.cat o la biblioteca digital Alexandria.

Vint-i-cinc anys després del PIE, amb la tradició del XTEC o dels programes digitals, la Consellera Rigau necessita aturar un projecte de digitalització de les aules perquè no té clar les implicacions pedagògiques?. De quants decennis precisa la Consellera per a testar la innovació docent?.

Món digital, aules analògiques

La digitalització de les aules prepara els estudiants per a viure (i sobreviure) en un món digital. Si els diaris, les fotografies, la música, la informació, els jocs o les relacions socials tenen un format digital, l'educació ha d'incorporar també aquest canal. Això no vol dir que tot ha de ser digital. El futbol, els plastidecor, les notes de l'AMPA, l'aigua del menjador o les rialles del pati són "unplugged". Incorporar eines digitals no obliga a digitalitzar-ho tot. En canvi, negar-se a la digitalització sí que tanca les portes a l'opció digital.

Com ja anticipava el PIE, i demostren tots els estudis pedagògics, el més rellevant d'aquest programa no és la innovació tecnològica, sinó la revolució pedagògica. Les aules digitals transformen la manera d'ensenyar i permeten, per primera vegada, situar l'epicentre del procés sobre l'aprenentatge. Descobrir, ampliar, repetir, adequar, matisar, participar. El que realment hem de canviar (urgentment) és la manera d'ensenyar i aquesta és una bona via.

L'educació és la principal eina de justícia social. Un bon sistema educatiu és aquell que permet millorar els resultats independentment de l'adscripció econòmica o cultural dels pares de l'infant. És aquell en el que igualem, almenys parcialment, les oportunitats. Les aules digitals permeten reduir l'escletxa digital futura, que serà la Línia Maginot entre els qui se'n sortiran i els qui estan condemnats al fracàs.

Caos 2.0

La congelació del programa és un error. Crea, en primer lloc, una estranya duplicitat. Els centres que estan digitalitzats mantindran aquest model i els qui no ho estan, no s'hi afegiran. Hi haurà, per tant, dos tipus d'escoles catalanes: les escoles pre-rigau i les escoles rigau. En segon lloc, malbarateix els recursos emprats en la formació dels docents, que ara sabran com formar digitalment, però no podran portar-ho a la pràctica. D'això en diran realitat virtual?. En tercer lloc, dificulta la consolidació dels recursos pedagògics materials, perquè les editorials només poden accedir a una part del mercat.

Però el més trist de tot és que el Govern desacredita la tasca realitzada des del 1988, un any en el que l'anticipació del President Pujol i la seva determinació, situaren el país en l'avantguarda de la innovació pedagògica. La decisió de la Consellera Rigau (#failrigau) llença per l'aigüera el capital polític del President Pujol, l'esforç de l'anterior govern i, especialment, la dedicació entusiasta de centenars de docents.

El programa electoral de CiU sembla ara un record llunyà. Això diu el punt 250:

Promourem l’aplicació de formes d’aprenentatge noves i productives associades a l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, complementàriament a la utilització dels llibres de text i altres documents escrits.

La relació entre educació, territori i inclusió social s’ha de situar com a eix vertebrador de tota política educativa progressista. L’educació és un espai bàsic d’articulació de condicions d’igualtat. La igualtat, però, no pot generar-se en abstracte, es construeix en marcs quotidians i comunitaris, barri a barri, allà on s’expressen les desigualtats, i els potencials de transformació.

El món local, al llarg de més de 20 anys, ha anat enfortint el seu compromís amb l’educació. Els projectes educatius de ciutat i de barri han estat contextos de participació i reflexió, dels quals han emergit noves estratègies i serveis educatius vinculats a objectius d’equitat i redistribució d’oportunitats vitals en àmbits d’alta vulnerabilitat social. Sovint, durant els anys de CiU, aquestes pràctiques educatives locals es desplegaven sense la complicitat del govern de la Generalitat. CiU va fer una política educativa orientada a la consolidació de l’escola privada-concertada i amb ben poca sensisbilitat pel territori.