La patronal, per fi, ens ha mostrat què vol dir quan afirma que calen reformes estructurals, eufemisme d’un altre eufemisme: cal una reforma laboral. No sabem per què però quan ens diuen que cal una reforma laboral, sempre fiquem la mà a la butxaca no sigui cas que el Díaz Ferran després d’estafar als treballadors i no pagar-los sis mesos; deixar de pagar la seguretat social; de demanar un crèdit ICO per pagar els deutes i per despatxar a centenars de treballadors, a més, ens foti la cartera.
Doncs ens proposen que els menors de trenta anys treballin 40 hores per menys del Salari Mínim Interprofessional -un dels més baixos d’Europa-, és a dir uns 600 euros, amb una durada de 6 mesos i un màxim d’un any. A més en acabar no tindran dret a indemnització. Brillant. Què ho fa que als rics els agradi despatxar la gent i a més, si pot ser, sense indemnització. Que bones persones deuen ser els caps de setmana! Segur que es droguen o legalment o il·legalment per suportar-se. No hi ha consciència normal que ho aguanti.
Això sí, al segon de l’equip directiu de la CEOE, Juan Jiménez Aguilar, el van acomiadar amb 1,9 milions d’euros, és a dir 315 milions de pessetes.
O sigui que el que ens proposen els empresaris espanyols és que la gent jove, fins als trenta anys, treballin per 600 euros. És a dir que s’estiguin a casa dels pares, que no siguin emprenedors a l’edat que se n’aprèn, que, és clar, no tinguin fills -com els mantindran?- i que continuem essent un dels països del món amb menys natalitat, així el dia de demà no hi haurà nous catalans, no es podran pagar les pensions i el sistema fallarà pertot i, és clar, no naixeran nous empresaris i la CEOE s’acabarà. Brillants!
Diuen que és millor cobrar 600 euros que estar a l’atur, és veritat, millor cobrar 600 euros que morir-se de càncer, però volem tenir gent que treballa quaranta hores i que siguin pobres igualment?
Sabem per l’experiència que ens dóna la crisi dels vuitanta que abaratint i precaritzant el treball no se’n crea de nou. La creació de llocs de treball té a veure amb el cicle econòmic i no amb les reformes laborals. Amb les reformes laborals dels vuitanta l’únic que es va aconseguir és abaratir els sous, fer els contractes molt precaris, van arribar a ser el 33% per al conjunt de la població però de més del 60% dels joves, la més alta precarietat d’Europa. Això sí, les rendes del capital va augmentar tant que ens han conduït a l’actual crisi.
Cal salvar el capitalisme dels capitalistes, crec que fent reformes laborals no arreglarem la crisi, al contrari. Trobo a falta l’humanisme cristià. O bé fem política socialdemòcrata o democratacristiana, el que no val és aquesta gent sense ànima. S’estan fent l’harakiri.