A la política li passa una mica com al turisme. Els turistes contemporanis tenen una crisi d'identitat tan elevada que volen fer turisme sense ser considerats turistes i per això han nascut espais com Not for tourists. Actuen com turistes, pensen com turistes, són registrats a les estadístiques com turistes, de fet -vaja- són turistes, però s'estimen més que no els hi diguin. Algunes agències de viatges ho tenen tan complicat com una carnisseria per a vegetarians: "Vagi on no van els turistes", senyor turista.

Durant la campanya electoral, són habituals les crítiques als actes "per motius polítics". I portat al seu extrem, aquesta alèrgia als actes polítics acabaria amb l'absurd de la política sense política, com els viatges turístics per a no turistes. Una veïna em sorprenia amb la següent afirmació: "Els polítics busquen els vots", que seria com criticar al Barça per guanyar la Lliga. I potser la crítica més unànime, la més freqüent, és la crítica al soroll de les campanyes electorals. Deixeu-me que no només les defensi, sinó que les alabi. M'agraden les campanyes.

Deliberin deliberadament

Les urnes són una condició necessària, però no suficient per a que es completi el mecanisme democràtic. És necessari, a més, que hi hagi una relació directa entre vots i decisions, entre allò que es decideix i allò que esdevé, perquè sinó no es tracta d'una votació, sinó d'una enquesta. I, finalment, és necessari que el vot tingui lloc en un clima de deliberació. Deliberar vol dir contrastar les idees, posar en una balança les diverses opcions i decidir quina fa més el pes, contrastar la informació, enraonar... Un vot sense deliberació és un vot destenyit.

Em diran, amb raó, que les campanyes defugen sovint de la dialèctica i s'instal·len en l'espectacle. Però més enllà dels globus, els somriures forçats, els petons innecessaris a nens porucs, les roses i els bolígrafs, les campanyes generen idees. Un votant conscient pot consultar fàcilment els programes, pot accedir a la informació els partits, pot assistir als actes, pot contrastar els models en els debats que neixen com roselles a l'abril i, en definitiva, pot acumular tones d'arguments per exercir el seu vot d'una forma més raonable i raonada. Gràcies a la xarxa, mai ha estat tan fàcil saber què proposen i què no proposen els candidats i els seu equips.

Think tanks col·lectius

Durant els tres mesos llargs de pre-campanya i campanya, les ciutats inicien un procés de reflexió col·lectiva molt fèrtil. A les agrupacions dels partits, es reuneixen acòlits, experts i ciutadans que intenten imaginar el destí de la ciutat. Durant setmanes, la ciutat genera un immens think tank de projectes, idees, mecanismes, missatges i utopies. Malgrat la desconfiança col·lectiva en els polítics, es parla de política en les places, els casinos, els mercats i en les cases particulars. I el sumatori dels milions i milions de sinopsis entre neurones dedicades a repensar la ciutat crea un immens contenidor de pensaments per una ciutat millor.

Uns pocs assisteixen encara als actes, tan buits com les esglèsies, els altres aprofiten la xarxa per proposar una idea ingènua, o aturen els candidats per traslladar el seu neguit, o debaten en el bar perquè en Pere ha de ser alcalde i no en Carles. Si poguessin recollir tots aquests fragments de micropolítica i els uníssim, tindríem el making off de la ciutat que ve.

Atmosferes electorals

Admeto que a mi tampoc no m'agraden els cartells, ni les mirades còmplices dels candidats, ni els eslògans asèptics, ni les pancartes competint pel darrer pi verge del Passeig. Però amb el pas del temps he descobert un efecte secundari que no es pot menystenir. Quan una ciutat organitza un festival de música, o un esdeveniment teatral, o un gran torneig esportiu o, simplement, organitza el Carnaval, omple la ciutat de cartells, d'eslògans, de pancartes i d'anuncis a la premsa. Saben que si l'espectacle és infame, el cartell no convencerà els espectadors potencials per a què assisteixen a la versió alternativa del Llac dels Cignes. El que pretenen és, simplement, crear una atmosfera, un "ambient" que faciliti la lectura dels programes, l'interès per les dates, els horaris i els preus. La decisió només dependrà de la qualitat de l'esdeveniment.

La contundència simbòlica dels cartells i l'estètica electoral crea una atmosfera. Contribueix a generar durant uns dies la necessitat de crear-se una opinió, de decidir alguna cosa. Potser que la decisió ja estigui presa (que és el més habitual) o potser que la decisió sigui simplement que no s'ha arribat a cap conclusió. Tant és. Però sense campanyes, sense aquest excès cromàtic, em temo que la societat del zàpping en què ens hem instal·lat, deixaria les eleccions com un mer accident entre un partit de futbol i una guerra en un país de nom impronunciable.

En resum

Malgrat la sensació de vergonya que m'envaeix cada vegada que em veig immers en una d'aquestes campanyes, amb el run-run de la consciència interior criticant l'empastifada de cares i somriures per tota la ciutat, amb l'alèrgia contra la simplicitat ridícula dels eslògans (intercanviables), reconec que la política seria molt pitjor (encara) sense campanyes. Ah. I ja que estem en campanya, votin pels socialistes guixolencs, carai.