Quins nous mecanismes podem establir per fer possible un major grau de democràcia local? Fent possible que el nombre de ciutadans, és a dir, d’habitants de la ciutat que són conscients que la ciutat és de tots, augmenti. I què podem fer? Moltes coses. Potser un bon exercici seria localitzar correctament quins son els models socials de ciutadans exemplars. En general podríem dir que son aquells ciutadans que dediquen una part del seu temps a estar informats i en participar en afers col·lectius de la ciutat, no per al seu bé, sinó pel bé comú. Requereix algun element de partida? No. Poden ser ciutadans de veritat, qualsevol persona de qualsevol condició social i cultural, que estimi la ciutat.

Què podem fer per tal que augmenti el civisme? Caldria analitzar què ho fa que uns ciutadans estimin la ciutat i altres no. Estimar la ciutat pot ser el resultat de moltes coses a primera vista molt distants del tema que ens afecta avui. Sentir-se propietaris de la ciutat pot ser un primer esglaó. Sentir-se protegits per la comunitat en pot ser una segona raó, això vol dir comptar amb un estat de benestar sòlid del que hom pugui sentir-se’n orgullós. Sinó es corre el perill de  considerar la pobresa com a incivisme. En tercer lloc tot el que afecta a l’educació popular, la intel·ligència, la cultura i l’art. Amb el conreu d’aquests valors es pot aconseguir la fe civil necessària per vestir un gran culte a la llibertat, d’amor a la democràcia entesa com la participació els 365 dies de l’any. I en aquest deler de perfecció ciutadana es pot estendre la civilitat a molts àmbits del nostre espai públic.

La major part de pobles que nosaltres considerem com a abanderats i exemples de civisme tenen un denominador comú: tenen una pressió fiscal més elevada i, com a contrapartida, un major grau de serveis públics i entre ells una dedicació especial envers els nens i nenes. Sense pagar impostos no hi ha solidaritat perquè és impossible el repartiment de la riquesa. A més, a menys diferències socials acostuma a haver-hi menys delictes.

Civisme és també dissenyar un espai públic on les zones de vianants vagin creixent i on el transport públic tingui preferència, cal recordar que el 70% dels desplaçaments es fan a peu o en transport públic. Idees com el “camí escolar” son una bona síntesi de civisme i de priorització dels infants.

Com s’exerceix la ciutadania? Hi ha moltes formes, les més tradicionals són anar a votar –o abstenir-se conseqüentment, no per mandra-, però és evident que només votant cada quatre anys no n’hi ha prou. Pensar que la democràcia és això és un error que s’ha produït als darrers 30 anys de democràcia i que estan en la gènesi dels problemes de civisme. Calen moltes més coses. L’associacionisme és potser l’element clau de com s’expressa la ciutadania avui. Es necessita també espai per la dissidència, (per la dissidència no pel gamberrisme) aquesta és la garant de la democràcia i a voltes anticipa els canvis que han de venir. Cal entendre la crítica com una actitud, encertada o no, d’estima a la ciutat. Però l’associacionisme  és molt més, és la democràcia dia a dia, setmana a setmana, mes a mes. És l’expressió més clara més diàfana de com es pot expressar en la pràctica de la ciutat un dels valors més preuats: l’altruisme. La suma d’egoismes no dona, no pot donar mai una societat plena de virtuts, es necessita que la gent sigui altruista, que més enllà del seu interès personal actuïn pel bé col·lectiu.

Però cal acabar dient que la major part dels ciutadans de Sabadell, en general, tenen comportaments força cívics, als darrers 35 anys la ciutat ha anat comprenent que la ciutat és seva i cada dia hi ha més persones que quan algú ataca l’espai públic senten que s’ataca una part del seu patrimoni. Potser aquest és el missatge que donen els ciutadans amb les seves queixes, no és que l’incivisme avanci, sinó –com en tantes d’altres coses- ara som més exigents, som més ciutadans i exigim més, de les institucions i dels altres ciutadans. I aquest és un missatge d’optimisme.

Un dels moviments més persistents i propis de Catalunya són els esplais. L’esplai, encara que moltes vegades se l’ha volgut oposar a l’escoltisme, és en realitat una expressió d’aquest moviment, en podríem dir “escoltisme popular”.

Quan Baden Powell es va inventar la idea de relacionar l’educació del temps lliure amb la natura va semblar una idea revolucionària. A Catalunya aquesta idea la introdueix uns anys abans Odón de Buen. Però qui era Odón de Buen? Va ser catedràtic d’Història Natural de la Universitat de Barcelona i ni més ni menys que l’introductor del darwinisme a Espanya. Va ser el primer professor universitari que va portar els seus alumnes d’excursió a Gavà, Castelldefels, el Papiol, Montserrat, Blanes, Delta de l’Ebre, Olot, Montseny, Sant Llorenç, etc. Odón de Buen va ser, doncs, metafòricament, el primer monitor d’esplai de Sabadell. Quan venia a Sabadell dormia a casa de la mare de Joan Salas Anton, on ara hi ha l’antic edifici de Correus: “muchas veces me hospedé en la casa de su madre, anciana muy comprensiva y amable que nos trataba muy bien.” Pedagògicament plantejava “Una atmósfera de bondad debía rodear al niño en la escuela, conducir su inteligencia y guiar, educar y fomentar su voluntad con riendas de seda en vez de emplear cadenas de hierro.” Creia que “En el error y el fracaso hay tanta experiencia como en la verdad y en el éxito.”

Els esplais fan tota mena d’activitats d’estiu, casals, colònies, campaments i rutes. Els monitors fan una tasca extraordinària, transmeten una cosa sensacional: l’altruisme. Els moviments de lleure sí que eduquen en valors humanistes en un moment en què tothom ho diu i quasi ningú sap què vol dir. Eduquen nens criats entre cotó fluix -altres amb greus problemes socials- i els donen autonomia personal, però també la més important: autonomia moral. Les activitats d’estiu eduquen en l’austeritat de veritat, la que ens explicava Enrico Berlinguer, el gran líder del Partit Comunista Italià.
Però no sé per què tot aquest món té mala fama, mala premsa. Fins i tot se’ls critica de kumbaiàs com una cosa negativa. Si ho analitzes veus que moltes de les cançons són en realitat himnes revolucionaris. Pots trobar la Cançó de Rosa Parks, “vine cap al davant de l’autobús. Tu em trobaràs allà”, referida a la primera dona negra que es va asseure davant de l’autobús i va iniciar la lluita pels drets civils als EUA, o la Vall del riu vermell, una cançó tradicional folk probablement canadenca, versionada per Woody Guthrie i Bill Haley & His Comets. La cançó també va ser cantada en una versió pel mític Batalló Lincoln, pertanyent a les Brigades Internacionals. O fins i tot el Joan Petit com balla respon a les tortures sofertes per un pagès occità a la revolta antifiscal contra el rei Lluís XIV anomenada dels Crocants. Altres l’atribueixen a la resistència contra al tractat dels Pirineus. Per què, doncs, tenen mala fama? Precisament perquè eduquen en valors contraris a l’afany de lucre i canten cançons revolucionàries. Cada dia que passa més falta fan.

Odón de Buen escrivia “Sentía la democracia y quería servir al pueblo, amaba la tolerancia y rendía culto a la fraternidad humana”. Ja fa més d’un segle plantejava la “educación de los sentimientos”. Va morir a l’exili a Mèxic l’any 1943, el seu epitafi podria ser aquest: “Nuestra religión se cifraba en una gran rectitud de conciencia, en el culto del bien, de la ciencia, de la libertad, de la justicia y del trabajo. Hicimos todo el bien que nos fue posible; no hicimos a sabiendas mal a nadie.”

Cal reivindicar la ingent tasca que fan els esplais a la ciutat i la quantitat d’hores, d’il·lusió i ganes que centenars de monitors i monitores dediquen altruísticament a fer de Sabadell una ciutat millor.

Anava atrafegat pel carrer connectat, com sempre, a Ràdio Sabadell. Escoltava el programa “Al matí” codirigit per Mireia Sans i Raquel García. Aquesta darrera entrevistava Mariama Camara, sabadellenca i presidenta de l’associació “Dones Africanes de Catalunya”. Era el dimarts passat que se celebrava el “Dia Internacional de tolerància zero amb la mutilació genital femenina”. Es calcula que hi ha al món 200 milions de dones mutilades i que cada any es mutila uns tres milions de nenes. Principalment a Somàlia, Guinea i Djbouti.

Només escriure aquestes ratlles, amic lector, fa que se’m posin els pèls de punta. Imagineu-vos el que ens explicava aquesta valerosa sabadellenca sobre els detalls i especificitats d’aquesta brutalitat practicada contra les dones. En algun moment vaig treure’m els auriculars perquè em feria tant que no podia sentir-ho. Que forta i valenta és Mariama Camara i que bona l’entrevista de Raquel García! És molt important la tasca de conscienciació que aquestes avançades dones fan en el seu entorn i fins i tot en les famílies d’origen. Una tasca irreemplaçable d’abast mundial.

Les tradicions que hi ha a molts països d’ordre cultural i/o religiós contra les dones són brutals. No cal que ens anem molt lluny per adonar-nos que existeix una violència masculina contra les dones que ens ve de les nits dels temps i de la que cap país en queda exclòs. Quina consideració tenia la dona en la “cultura” catalana ancestral? Vegem alguns exemples en el costumari d’edicions 62 realitzat per Anna Parés, amb les dues primeres pàgines de l’apartat “dones” en tenim prou:

1. A la dona i a la mula, vara dura
2. Alzina i dona de cent una bona
3. A la dona i al ca, a l’una mà el bastó i a l’altra el pa.

Sovint s’explica que alguns immigrats pateixen l’anomenada síndrome d’Ulisses. Es tracta del xoc que provoquen profunds canvis de la vida barrejats amb les pors i les incerteses de viure en una ciutat i una cultura molt diferents. El que gairebé mai pensem és que quan es produeixen immigracions massives la població autòctona sofreix a la seva manera també una síndrome d’Ulisses. I en això reflexionem poc. Els d’aquí també veuen canviat el seu barri, la seva ciutat, el seu país. Han de canviar i també tenen incerteses i pors. Els que veiem com arriben hem d’entendre un munt de fenòmens: Per què arriben? Qui són? Com són? Què volen? Com ens relacionem? Com ens comuniquem? Quin esforç hem de fer nosaltres? Quin és l’esforç que els demanem a ells? Necessàriament es transformen els que arriben, però igual de necessari és que es transformin també els que veuen arribar gent. Es transformen els que arriben, ens transformem els que som d’aquí. Potser, a més, cal que n’aprenguem quan ens donen lliçons de civilitat. Així es construeix el millor del Sabadell del futur.

Moltes vegades, sobretot quan es parla de refugiats, es diferencia entre la emigració econòmica i la política. Crec que és un error. La gent quan emigra busca la millora econòmica, però fonamentalment busca l’esperança. Com ens explicava Albert Camus “si alguien os arrebata vuestra libertad, tened la seguridad de que vuestro pan está amenazado. Els valors de la llibertat i la igualtat van intrínsecament units.
Quan els joves es pregunten: què poden fer per canviar el món, la resposta l’haurien de trobar no molt lluny de casa, aquí mateix a Sabadell on una dona vinguda del Senegal que ens dóna una gran lliçó sobre civisme i compromís amb la comunitat i el món. Quantes nenes han salvat amb el seu coratge? Quantes dones podran fer una vida normal gràcies a ella? Canviar el món es fa canviant les mentalitats i aquest n’és un gran exemple. Són les nostres heroïnes sabadellenques.

Cal reinventar-se un concepte d’autoritat democràtica a tot arreu, a les escoles, als caps, a l’hospital, al carrer, a les institucions i a les empreses. I per això cal més democràcia. Som un dels països del món amb més lleis. Però potser es necessiten poques normes però que els ciutadans les puguin complir i que els poders públics estiguin en disposició de fer-les complir. Cal ser pedagògics, cal que la ciutadania vegi clarament que quan la ciutat acorda alguna mesura, aquesta es complirà. Ens podem  emmirallar en els països amb més tradició democràtica.

Per augmentar el civisme el que cal fer, i això es diu poc, és augmentar l’estima per la ciutat. Per estimar la ciutat es necessari l’arrelament i per aconseguir l’arrelament son necessàries moltes coses però una d’elles són el signes d’identitat. Calen doncs en l’espai públic elements que ens identifiquin, que ens diferenciïn, que siguin el producte de la participació en el disseny de la ciutat. Com ens diu la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell de l’any 1932 al llibre de Miquel Carreras i Costajussà: “Elements d’història de Sabadell”  cal el “culte a la llibertat” i “l’amor a la democràcia i la convivència social”. En el prefaci de Joan Sallarès ens diu:

“Però, encara, sense fer transcendir les nostres vocacions a tan reculats temps, avui venerem els vestigis del que fou; i una finestra, un capitell, una façana ampla i matussera, l’ull obscur d’un pou, un portal de ferradura, una xifra posada al dintell d’una portalada, un escut…, elements que el caminant distret no descobriria, a nosaltres ens parlen d’un pretèrit que té la sàvia virtut d’estimular-nos en el patriotisme local. I encara, al damunt i per damunt de tot això, poseu-hi la història, poseu-hi els homes que ho animaren fins a donar a cada cosa aquell sentit humà intrínsec que la fa perdurable. Llavors us trobareu en una síntesi puixant de patriotisme, que és com dir l’arrelament per atracció de la terra.”

Una ciutat amb civisme no vol dir una ciutat sense conflictes, vol dir una ciutat on els conflictes s’intenten conduir per la via democràtica o si es fracassa s’intenta conviure en el marc del dissens. En aquest sentit és molt més cívica una ciutat amb conflictes que una ciutat dormitori on els seus ciutadans han renunciat a opinar i criticar la seva ciutat. Cal entendre doncs, la crítica com una actitud, encertada o no, d’estima a la ciutat.

Un dels perills d’incivisme és que en l’espai públic no hi hagi un mínim comú denominador que permeti la convivència pacífica entre ciutadans que tenen respostes diferents a les preguntes que no tenen resposta des de la raó. Ens referim a l’existència d’una societat plural on els ciutadans tenen unes idees diferents des del punt de vista ideològic, religiós o filosòfic. Per tant, cal el màxim respecte per les diferents opcions religioses i filosòfiques i per tant, cal establir regles de joc comunitàries que ho facin possible. Als humans ens costa molt reconèixer-nos en el que no ens agradem i ho projectem cap als “altres”. No ens agradem i ens emmirallem en aquells que ens semblen més llunyans, però és el reflex del mirall.

Per últim posarem quatre exemples de com es fomentava el civisme temps enrere. En l'”Ideari cívic” de l’Ajuntament de Sabadell de l’any 1933 dirigida als alumnes anava en aquesta direcció.  A. “Sigues conscient. Per això caldrà que pensis pel teu compte. Voldràs ésser un home civil i, per ésser-ho amb tots els atributs, esdevindràs un home polític disposat a servir la ciutat i la nació.” B. “Sigues home civil. Esser home civil no vol dir simplement no ésser militar o no ésser eclesiàstic, sinó ésser home qui pertany a la ciutat, ésser d’ella i servir-la. De la lleialtat en neix la confiança.” C. “Triomfar no vol dir de cap manera produir-se d’una faisó gloriosament apoteòsica, sinó arrelar-se en la societat, conquerir la consideració i el respecte de tothom i servir el bé comú.” D. “El mestre. Ell et donarà la vida intel·lectual, o sia, la vida de la intel·ligència, que és com dir et donarà la llum del sol perquè vegis clares tothora les coses del món”.

A voltes hom no té més remei que rendir-se a l’evidència que la política ha de ser pedagogia i també, perquè no dir-ho, poesia.

El proppassat dia 27 de gener va ser el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust  i a la ciutat al voltant d’aquesta commemoració s’han celebrat diversos actes. A Sabadell hi ha haver 59 ciutadans que van anar a parar a camps de concentració nazis dels que 23 hi van morir.

Aplaudeixo de tot cor aquesta iniciativa. Les accions commemoratives constitueixen un dels principals espais de difusió de les polítiques memorials, al aplegar una sèrie de recursos, actes i missatges, que creen un impacte i el reconeixement públic. En aquest marc, la commemoració respon tant a una demanda pública, la necessitat de significar certs aspectes de la memòria col·lectiva que ens constitueix com a país, com a l’aplegament en un espai determinat de les polítiques memorials desenvolupades prèviament. Cal dir però d’entrada que l’homenatge arriba tard, molt tard. El que ens hauríem de preguntar és, per què aquests homenatges no els vam fer almenys a partir de 1977? Gerardo Iglesias exsecretari general del Partido Comunista de España, al documental recentment estrenat a Barcelona  “Desde el otro lado del charco” sobre la memòria  de la dictadura a Argentina i Espanya, ens diu que el PCE no ho va fer gent bé en aquest aspecte de la memòria. Hi afegiria que el PSUC tampoc i a la ciutat de Sabadell tampoc. Hem deixat que tots els vells resistents morissin sense homenatges. Proposaria per intentar esmenar, en la mesura del possible, aquesta errada cívica un projecte que es podria anomenar “Els rostres de la memòria”. El The New York Times va voler col·laborar en el procés de dol de l’atemptat de les torres bessones de l’11S. La seva contribució va ser posar cares a l’horror. Va biografiar a les 2.000 víctimes. I les va publicar al diari. Es podria articular un projecte que permetés vindicar un seguit de valors com el compromís, l’antifeixisme, la lluita per les llibertats i la dignitat etc.  alhora que homenatjar la memòria dels 56 sabadellencs als camps nazis. El PCE als anys de la dictadura va fer una cosa molt petita però molt útil, cada vegada que la dictadura assassinava un militant comunista encarregava una petita biografia i la publicava. Així podem trobar a l’arxiu del PCE una pertita biografia, per exemple, del jove sabadellenc Jaume Girabau de la JSUC i després del PSUC afusellat pels feixistes el 21 de gener de 1942 a l’edat de 28 anys. També ho va fer d’una manera impagable Ricard Simó Bach, amb els exiliats sabadellencs.

Es podria organitzar entre l’AHS i la UAB un taller d’història amb estudiants d’història, historiadors joves i un comitè de control de qualitat format per rellevants historiadors i especialistes locals: Martí Marín, Josep M. Benaul, David Serrano, Joan Comasolivas, etc. Es tractaria de fer biografies de cada una de les persones, recollir fotografies per intentar posar cara a l’horror. Caldria trobar un format de publicar-les en un termini de tres anys Es tracta que les noves generacions poguin vincular l’Holocaust, que segur estudien a l’escola, amb la vida real de gent com ells a la ciutat. Cal convertir la memòria en un fet visible a la ciutat. Aquests 56 sabadellencs eren persones normals i corrents de la ciutat, amb molts compromisos cívics, que la història els va convertir en herois involuntaris i amb víctimes de la pitjor catàstrofe política de la història.

A més vincularia les polítiques de la ciutat amb tots els projectes que a escala europea es preocupen i s’ocupen que no es perdi el record de l’holocaust i posaria Sabadell al mapa mundial de la preocupació sobre la conservació de la memòria democràtica.

Mentrestant i perquè en el futur uns joves no ens ho retreguin  podríem començar a fer el mateix amb la memòria militant de l’antifranquisme. Encara hi som a temps. Vaig proposar fa temps donar la medalla d’or de la ciutat als integrants de la “Comisión interramos” de la Vaga General de febrer de 1976, podria ser un punt de partida.

Fa quinze dies vaig publicar un article on intentava explicar que la major part de sabadellencs, tot i el que hom pensa sovint, es comporten de forma molt raonable. Com és habitual a la nostra estimada i benvolguda ciutat parlar bé de nosaltres mateixos fa estrany, incomoda, desassossega i posa nerviosa a la gent. Podeu pensar a tot arreu passa igual. No. A la major part de països parlar bé de la pròpia ciutat genera tranquil·litat i benestar. Per aquesta raó alguns ciutadans m’ha aturat pel carrer i m’han dit que en feia un gra massa, que a Sabadell hi ha moltes actituds negatives. Bé, doncs per compensar del bon rotllo, anem a fer una llista d’actituds incíviques a la ciutat. Comencem pels que embruten el carrer. Antigament es justificava dient que no hi havia papereres, ara n’hi ha per tot i continua havent-hi brètols que tiren les coses a terra. Altres es dediquen a pintar les parets dels edificis. Potser d’aquí a no massa temps aquesta modalitat d’incivisme passarà a la història i en direm art. Almenys tapa la lletjor dels edificis. Pronostico que un dels nostres futurs sabadellencs universals serà Werens.

Hi ha persones i empreses que tiren fulletons o pengen cartells a llocs no apropiats. Hi ha gent que malmet les zones verdes que tant d’esforç han costat. N’hi ha que fan soroll, molt soroll, potser és per amagar la remor del seu cervell? Altres orinen o escupen pel carrer. Sembla que viuen  tres segles enrere. Uns més atrotinats trenquen el mobiliari urbà: rètols, papereres, contenidors i bancs per seure. Converteixen el que veuen en el que són: material d’enderroc. Alguns trenquen fins i tot els rètols de camins que requereixen molt d’esforç per arribar-hi. És una cosa que no puc explicar: te’n vas a La Mola i a més de mil metres d’alçada anorreant els indicadors. També hi ha gent que va amb patins i monopatins trencant turmells de iaies. No caldria prohibir aquests estris amb rodetes als majors de 40 anys? Hi ha sabadellencs que agredeixen de paraula o de fet a treballadors públics: mestres, metges, infermers. Fins i tot fan soroll a les habitacions de l’hospital Taulí.

És força habitual veure a ciutadans generalment molt assenyats que un cop asseguts al volant se salten semàfors en vermell, no respecten els passos zebra o aparquen en llocs prohibits. Una altra modalitat d’incivisme és fer cagar els gossos per les voreres o en els espais reservats per jugar els nens. He estat testimoni de nens fent manualitats amb una mena de plastilina que no era plastilina i que feia olors rares. Una de les modalitats d’incivisme que menys comprenc és la de no reciclar les escombraries i sobretot tirar mobles quan hi ha un servei de recollida de mobles gratuït!

En un sol dia anant en autobús per la ciutat vaig anotar aquestes incidències. Al carrer de la República amb Narcís Giralt un individu aparca al cotxe a la cantonada. L’embús era tant monumental com la seva barra. A l’avinguda 11 de Setembre, un home aparca al mig, se’n va afer gestions a un banc, el merder és formidable. Algú el deu avisar, surt i arriba corrents. Pensava que es donaria pressa per marxar, doncs no. S’asseu al cotxe agafa un mòbil i es posa a parlar. Inasequible al desaliento. Més avall a la plaça Marcet una dona aparca al mig i se’n va comprar, entra en una botiga de fruita i verdura, amb tota la cara.

En una altra ordre de coses hi ha habitants, potser millor no dir-ne ciutadans, que defrauden a hisenda, es neguen a pagar els impostos. I en un llistat de coses més bèsties n’hi ha que peguen a la dona o als fills, molts més dels que ens pensem, altres tenen actituds racistes, fins i tot n’hi ha algun que atraca bancs o assassina.

Normalment quan hom es refereix al incivisme, pensa en aquest tipus d’activitats i la societat acostuma a donar les culpes als “sospitosos habituals”: joves, immigrants, turistes, pobres, sense pensar que només és un estereotip. Els incívics, en major o menor grau som tots nosaltres.

Un cop llegit aquest article la major part de sabadellencs hauran trobat la serenor habitual. Vivim en una modalitat de prehistòria, això si amb Internet.

Es podria dir que la gent de la Concòrdia és més intel·ligent que la gent de Sabadell, la gent de Sabadell la més intel·ligent de la comarca del Vallès Occidental, la gent del Vallès Occidental més que la de l’Àrea metropolitana, més que la de la província de Barcelona, més que la de tot Catalunya, més que de tota Espanya, més de tota la península Ibèrica, més que d’Europa, més que els de l’hemisferi nord, en fi, la més intel·ligent del món. Hom pot pensar que és una gran exageració que es deu a un gran i exagerat patriotisme local. De fet jo no en tinc massa d’això. Ho dic pel gust de proclamar una autèntica obvietat.

Ja sé què estareu pensant. Quina gran veritat! Sobretot, es clar, els de la Concòrdia. Bé en descàrrec meu he de dir que m’ho ha inspirat Josep Pla al seu llibre “Notes disperses” que és el Vol XII de l’obra complerta de 1969 que m’he llegit pensant que en realitat llegia el darrer llibre aparegut de Josep Pla fa unes setmanes que és la segona part de les notes disperses “Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses”.

Sense aquest error garrafal no hagués llegit mai el primer volum i no hagués descobert aquesta idea expressada en referència a la gent de Pals i, tampoc, és clar, hagués escrit això. També entenc el que deveu estar pensant: i a mi què, si no saps comprar llibres?

Canviem de tema. Em sento identificat amb Francesc Trabal, m’agraden els rodals de Sabadell. Llegint Francesc Trabal he entès per què m’agraden tant. Trabal es troba exiliat i escriu un seguit d’articles –publicats per la Fundació la Mirada. Des de Xile recorda amb nostàlgia i dolor, molt dolor, el Pla de l’Amor del bosc de Can Feu, els Óbits de Sant Llorenç, el Marquet de les Roques, la Font de Llor. Rememora el que li deia el seu pare: procedim de Sant Pau de Riu-sec. Ens diu que per a ell aquests indrets són en realitat Catalunya. Per ell la pàtria pot ser un camí envoltat de romanins i farigoles, per a mi també.

És curiós observar que els sabadellencs tan hiperbòlics i rebentaires de la nostra realitat quotidiana en canvi quan sortim de la nostra ciutat, l’acabem enyorant encara que no en sapiguem explicar gaire les raons. De fet, per ser sincers, Sabadell no tenim pràcticament de res. Si vas per qualsevol poblet d’Extremadura veurem més cases i palaus notables que no pas a la nostra ciutat estimada. De fet, les poques cases d’interès que teníem les hem tirat a terra, durant la dictadura, però també en democràcia. I és que no tenim remei. Fins i tot teníem el primer cine d’Espanya i el vam tirar a terra, el vam fer més enrere i al final ha quedat una mona de pasqua. S’hi va interessar l’Aitana Sánchez Gijón, només per aquesta raó ho hauríem d’haver preservat. Encara som a temps, però, de preservar la Cooperativa La Sabadellenca per les noves generacions, ja vam tirar a terra l’Obrera al carrer de l’Estrella, espai on tot va començar. L’edifici de la cooperativa ens indica una idea de Walter Benjamin: anem enrere. Podria avui la ciutat construir un edifici com aquest amb aportacions ciutadanes? Caldria de fet construir-ne un sis o set vegades més gran atenent al nombre d’habitants que tenim avui. Bé, això no ho farem però almenys estaria bé que aquest govern municipal fes una proposta de compra de l’edifici. S’hi podria mantenir el Teatre el Sol que fa una gran funció cultural i hostatjar-hi els serveis municipals envers el cooperativisme.

Per acabar un acudit sobre Sabadell. Acudit de sabadellenquisme en vena. Un sabadellenc està molt lluny de casa seva, per exemple a Austràlia, li explica a algú on és Sabadell: Sabadell, Catalonia, Spain, Europe. I aquest li diu, “si que està lluny Sabadell!” El sabadellenc respon: “No. Aquí si que estem lluny, Sabadell està on ha d’estar”

En uns dies on sembla que tot està en crisi, que només hi ha dificultats, proposem un relat curt a contracorrent per reflexionar. El conductor de l’autobús es lleva i transporta milers de ciutadans a treballar quan encara les autoritat no han tingut temps de posar els carrers. Els pares porten els seus fills a l’escola, els mestres els estan esperant. La gent recicla i tira les deixalles, els serveis de neteja les recullen cada nit. Si un ciutadà té un ensurt sempre hi haurà algú que trucarà a emergències. Vindrà una ambulància, els estarà esperant el personal dels CAPS o del Taulí, allí algú explicarà alguna cosa per tal que es distregui mentre li obren una via perquè no s’estressi més. En moments concrets un bomber anirà més enllà de la seva obligació per salvar una vida del foc.

Més de 80.000 persones van a biblioteques repartides per tot el mapa local. 2.000 persones treballen pel bé col·lectiu des de la Casa del Comú. Tenim una xarxa de serveis socials amb treballadors socials que, tot i les limitacions pressupostàries, atenen la gent amb més necessitats i la gent gran. Més de 4.000 persones ens atenen al Taulí o als CAP’s de Sabadell. 2.300 nens van a escoles bressol, dels que més de 1.000 van a escoles bressol públiques. Tenim 21.000 alumnes en educació infantil i primària dels que 13.000 van a escoles publiques i 8.000 a concertades. 17.000 sabadellencs van a educació secundaria, més de 10.000 a centres públics i la resta a concertats. Els eduquen uns dos milers de mestres. Tenim 1.400 alumnes a la universitat de Sabadell, dels que més de 1.000 ho fan en centres públics. I tenim 5.400 sabadellencs que estudien a la universitat, de les que 2.900 són dones i 2.400 homes. Tenim, a més, 2.000 persones estudiant en escoles d’adults.

Els jubilats de Sabadell fan 2,3 milions de viatges anuals gratuïts. Hi ha 12.000 pensionistes i 5.000 discapacitats que viatges gratuïtament en autobús i els menors de 16 anys fan 700.000 viatges gratuïts. I uns 90.000 sabadellencs treballen en tota mena d’activitats en un dels espais territorials que més aporten al PIB de tot Espanya. A més la ciutat té un dels índex de delinqüència més baixos del món. Sí, del món, hi heu llegit bé. És evident que amb la crisi hi ha molta més gent que pateix tota mena de dificultats i que amb les retallades dels pressupostos socials manades pels rics, l’estat del benestar pateix. No cal oblidar-ho. Sabeu que del conjunt de la despesa pública espanyola, els 9.000 ajuntaments només són responsables del 3,4 punts dels 100? Llavors per què tant control de les despeses municipals impedint l’expansió dels serveis socials, si el problema està en la gestió del govern central?

Però son 210.000 persones vivint en un espai, treballen, compren, venen, estudien, circulen, es diverteixen, s’avorreixen, estimen, dormen, etc. Més enllà de les obligacions legals, la immensa majoria dels ciutadans compleixen amb les seves obligacions de bon grat. No els cal altra cosa que l’exercici del seu civisme.

En resum tenim una ciutat de 210.000 habitants de les que el 99,9% fan la seva tasca de forma anònima, persistent i voluntària. És una ciutat que funciona i de la que n’hauríem d’estar orgullosos. És evident que la tasca dels mitjans de comunicació i també dels que en ells hi opinem és explicar fonamentalment allò que no funciona, d’allò que falta o d’allò que és millorable, però de tant en tant potser caldria pensar que hi ha a la ciutat unes polítiques de redistribució de la riquesa, que si les polítiques neoliberals no ho espatllen, permeten ser una ciutat fortament acollidora i cuidadora. Recordem-ho de tant en tant en moments d’incertesa, no sigui que ens ho arrabassin.

Si miro enrere ho veig borrós, si miro endavant cap a l’any 2018 ho veig borrós, també em sembla que començo a veure borrosos els records i fins i tot em semblen borrosos els pensaments.

Aquest efecte es pot deure a quatre coses. La primera d’elles es que després de molts anys on la política anava a un ritme lent, molt lent, tot s’ha accelerat. No és un invent retòric, posaré un exemple real. Pensem que als primers anys del govern Pujol hi va haver un gran incendi. Va causar un gran impacte en la societat catalana i en els seus mitjans de comunicació. Hi va haver un gran debat sobre les raons i els mitjans per apagar-lo. Naturalment el Parlament se’n va fer ressò. Van discutir el tema al cap… d’un any!

Hem anat a un ritme tan ràpid que ningú té temps de reflexionar; això ha empitjorat mercès a les xarxes. Que una bona reflexió no espatlli un bon tuit!
Però a més les hòsties de l’1 d’octubre i el fet de tornar a tenir presos polítics tan propers com el Jordi Cuixart i els altres tres, han sumat a la meitat del país en un estat de xoc. En aquestes circumstàncies s’han hagut de fer fins i tot unes eleccions. Qui en aquestes circumstàncies pot fer un programa electoral en condicions? Ja us ho dic: ningú. Només cal veure la quantitat d’incoherències que deien i escrivien. Però en aquesta situació amb un sabadellenc a la presó, qui podia tenir la serenitat i la trivialitat de mirar què deien els programes electorals sobre, per exemple, la legalització del cànnabis? Seria, francament, una frivolitat.

I en l’àmbit del sector monàrquic també hem vist que la distància entre els seus discursos, la major part fets des de lluny, i la realitat ha estat aclaparadora. Encara hi ha gent que pressiona Inés Arrimadas per tal que intenti formar govern! A Sabadell també la situació és complexa, però avui no hi entrarem.

La segona cosa que pot provocar veure-ho tot borrós és la ingesta excessiva de menjar colesteròlic i de begudes alcohòliques. Aquests dies hi ha una mena de treva de la batalla contra els mitxelins i la mala vida. Totes les dietes queden en suspens. Aquells que durant l’any donen consells sobre els hàbits de consum saludables i sostenibles també fan bogeries, com els treballadors del Taulí i dels CAP. L’intervingut Departament de Salut, calla. Els ecologistes creuen que bevent litres i litres de vins, caves ecològics i lliures de sulfits l’efecte és positiu pel cos i l’ànima. Si el whisky té 12 o més anys, ja no cal que sigui ecològic, els anys convaliden els contaminants. Podria ser també que l’Almax tingui un efecte secundari poc estudiat. Si te’n prens molts aquella mena de guix forma una capa als budells que pot provocar que deixis de veure els coses clares.

En tercer lloc, pot passar que tot plegat sigui el producte de l’exposició a tants anuncis sobre perfums i alternativament sobre els efectes dels efluvis dels perfums i colònies sobre la nostra capacitat de discerniment. L’OMS està a punt de declarar Catalunya com a zona catastròfica, per l’epidèmia de casos de bogeria degut als efectes dels perfums sobre la consciència. Realment us heu fixat en les coses que fan als anuncis la gent que es posa perfums?

I en quart lloc, també pot passar que estigui afectat per una cosa molt més banal. En fi escric el dia primer de l’any i se m’han trencat les ulleres. He anat a buscar les de recanvi, però ai las, tenen una graduació una mica diferent i fa que ho vegi tot borrós. Les úniques ulleres que em permeten veure les lletres bé, són les de sol graduades, però encara és pitjor: ho veig bé però tot molt, molt fosc. Potser és això.
Bon any 2019! Què passa? Mpuntorajoy us ha desitjat bon any 2016.

Els darrers dies s’ha revifat el debat sobre el malestar al barri de Gràcia degut a les molèsties que provoca els locals d’oci nocturn de la Zona Hermètica. Anem enrere. En aquells terrenys hi havia la Unitat Hermètica i altres empreses que en el seu moment eren del més avançat del país. Tecnologia i processos productius punta en diríem ara: maquinització i la introducció dels robots. Va venir la crisi i s’ho va endur tot pel davant. Mai més va revifar. La tecnologia informàtica i la deslocalització va acabar amb tot un món. Un mon industrial, però també tot un món cultural i polític.
I es va decidir treure tots els locals d’oci per a joves de la ciutat i concentrar-los allí. L’ajuntament de la ciutat governat per Antoni Farrés van fer un pacte no escrit amb la ciutat: traurem el soroll que fan els joves i així els seus pares i avis podran dormir tranquils. Van decidir localitzar-ho tot a l’anomenada Zona Hermètica ja que en aquesta zona no se sabia què fer-ne. Va ser una mala decisió. Traslladat a Catalunya és com si el rei d’extrema dreta que tenim hagués aconseguit tancar la SEAT i en les seves instal·lacions hi haguessin posat les discoteques més grans del món. De fet atenent a l’aplicació del 155 anar borratxos tot el dia és l’únic que als catalans ens faria suportar l’empesta a franquisme que patim, en expressió de Javier Perez Royo.
En aquells anys hi havia gent que deia: veieu aquí no tenim botellón. Era veritat aquí teníem botellón a la catalana: tancat, que no es vegi i pagant impostos. El que es prenia la gent jove, als bons anys de funcionament, no se sabrà mai. Legal i il·legal. A més era l’època que la primera causa de mortalitat juvenil eren els accidents de cotxe, anant però sobretot tornant d’espais d’oci.

L’impacte sobre el barri de Gràcia va ser brutal. Quan la situació era insostenible l’anterior ajuntament va prendre una decisió: treure els locals d’oci, això si donant uns terminis prou llargs com per no pensar-hi mai més. Però el temps passa i tot d’una el termini es va acabar. Hi ha empresaris que no van fer plans i ara protesten.

Ara, quan els veïns protesten, els portaveus dels locals en comptes d’explorar la situació, entendre el perquè la gent protesta i ajudar a cercar solucions, neguen la realitat i s’expulsen la responsabilitat de sobre. Prenen el ciutadà per ximple. Amb això aconsegueixen no tenir cap credibilitat. Tots hem vist en altres temps, potser també ara, les allaus de joves i els desplegaments de la policia a Sabadell Sud.

Fa anys, quan es van començar a generar problemes pel canvi de l’ús que els joves feien de la nit, vaig dirigir un estudi sobre aquesta qüestió a la ciutat de Barcelona. Vam aïllar els joves més brètols, aquells que tornaven a casa més tard de les 10 del matí de l’endemà. Els vam creuar amb totes les variables possibles, ideologia, religió, situació econòmica, barris de la ciutat. I res. L’única variable que feia que els joves fessin un ús raonable de la nit i de l’oci era… l’emancipació! Un cop els joves tenien pis, en parella, sols o amb amics, deixaven de fer el bèstia. O sigui que si algú vol, de veritat, arreglar aquesta pandèmia cal que els joves tinguin treball estable i ben pagat i accés a lloguers socials raonables i que puguin marxar de casa entre els 21 i els 25 anys. Cal tancar la Zona Hermètica d’un cop. Si han marxat la major part no sé per què s’ha de premiar els que no compleixen els terminis fixats. Però caldrà tenir present que l’únic que fem es traslladar el problema a un espai més invisible.

I en darrer lloc ens queda un problema, què en fem d’aquest espai de la ciutat? Cal tenir present que es va voler fer un polígon industrial modern amb indústria aeroespacial a Sant Pau de Riu-sec i ha estat un fracàs, es va voler fer un Sabadell@ a la zona de la Fira i ha estat un altre fracàs, es va voler crear un centre punter en medicina al Taulí/ caserna de la Guardia Civil i el Ministeri de l’Interior ens va prendre el pèl.
Què cal fer? No ho sé tampoc. Potser que demanem consell a aquells que en saben més, però sobretot no repetim errors del passat.

L’Ajuntament per fi ha definit una proposta d’estructuració de la ciutat a partir dels barris. Era una demanda que venia de la nit dels temps, de fet ja va sorgir quan es van definir els districtes en l’època d’Antoni Farrés. Posar en un mateix districte la Creu Alta i Can Puiggener va ser un disbarat notable. Però el problema fonamental no era la divisió en districtes en si mateix sinó l’ús que se’n va fer. Potser l’error més clamorós va ser el pretendre muntar un sistema de participació a partir d’una cosa tant artificial com els districtes creant els Consells de Districte. Era com una declaració de principis. La gent se sent d’un barri i el coneix, la gent no se sent d’un artificial districte del que en realitat només en coneix un 20%, quina és la proposta que es va fer? Doncs muntar un sistema de legitimació municipal de dalt a baix a partir dels Consells de Districte. El resultat va ser col·lapsar el sistema de participació democràtica a la ciutat. I això va anar molt bé a la maquinària municipal, podia funcionar sense els maldecaps que dóna la dialèctica democràtica. I es va anar transmetent a tots els governs de la ciutat fins avui, que tot i les promeses d’acabar amb els Consells de Districte encara són uns vegetals mig vius.

Ara per fi l’Ajuntament proposa una nova organització territorial de Sabadell manté els set districtes, amb 19 sectors i dibuixa 32 barris. Sense entrar en detalls tècnics sobre la proposta, en general em sembla acceptable. Però per què hauria de servir aquesta proposta? Em primer lloc per canviar el sistema de la pretesa participació ciutadana que l’únic que fa en realitat es burocratitzar-la i impedir-la. Proposaria crear uns Consells de Barri, molt flexibles. És a dir que no s’encarregui a cap funcionari ni molt menys a cap advocat de la Casa Gran, un reglament. En faran un de 50 pàgines per impedir la participació. Tenim massa precedents. Potser podríem estudiar la creació d’un alcalde de barri, que fos escollit en una urna a banda a les eleccions municipals i provisionalment establir que el partit que guanyi en aquell barri proposi un alcalde.

En segon lloc, convindria que tots els serveis municipals treballin en aquesta distribució territorial. Bé cal dir que el primer que caldria és que l’ajuntament compti amb dades fiables per prendre decisions polítiques, per aquest objectiu cal que encarregui més estudis i sobretot que els pocs que fa, almenys fins ara, els pengi al web municipal. Un cop establert el criteri caldria que totes les dades estiguin territorialitzades per barris i sectors. Posem un exemple, si volem analitzar el nivell de renda del districte 2 Creu Alta-Can Puiggener, en sortirà una dada més menys o correcta. Em canvi, si ho analitzem per barris ens adonarem que tenim un gran problema socio-econòmic a Can Puiggener. Totes les variables sobre les que es construeixen o s’haurien de construir les polítiques municipals haurien de tenir en compte les enormes desigualtats socials i culturals de la ciutat. Ara anem a les palpentes en molts casos. Fer-ho bé serviria per fer debats de ciutat sobre les prioritats en l’acció municipal i també perquè govern i oposició no puguin desbarrar en els punts de partida dels debats.

Massa sovint a la Casa del Comú es fan debats i es prenen decisions més per prejudicis que no pas amb dades a la mà. I el que és pitjor, mai s’avaluen també amb dades sobre la taula. Però, és més, si volem que hi hagi participació democràtica els ciutadans haurien de tenir accés a aquests informes i estudis. Per exemple, es pot saber el percentatge d’abandonament escolar a la ciutat per escoles, instituts i per barris?

Si ho sabés igual proposaria que tots els diners que hi ha per fer projectes votats pels ciutadans anessin a reforçar aquestes determinades escoles o instituts amb més problemes. I posats a dir, crec que l’Ajuntament ha de subvencionar qualsevol projecte que proposi l’Associació Esquitx i potser seria hora que també doni diners per tal que un historiador pugui fer una història dels 50 anys de la FAV. Per què han de competir?

Fa quinze dies publicava un article en referència als detinguts Jordi Cuixart i Jordi Sànchez – i tots els demès-. En ell intentava explicar el dolor dels fills i de les dones dels detinguts i dels exiliats. La raó de fer l’article, a banda es clar, de denunciar un fet absolutament immoral, es que  “M’ho va fer notar ja als primers dies una persona gran que és fill de pres i exiliat del POUM. Em deia que per a les dones, fills i amics dels presos és una experiència traumàtica que els durarà tota la vida.” En l’article faig referència a un amic en Josep Simó Deu, que va ser el mític Cap de Cirurgia de Hospital Universitari del Parc Tauli, que és qui em va fer un comentari sobre el patiment dels fills i de les dones del Jordi Cuixart i Jordi Sánchez que va donar lloc a l’article de fa quinze dies. En Simó té 82 anys i és fill d’un militant del POUM: Ricard Simó Bach.  Per això sap de què parla. Al llegir l’article, jo no l’havia avisat, em va enviar un mail on em deia “De ben segur la meva mare l’hi hauria agradat molt llegir el teu emotiu article. L’exili i la presó només ho poden comprendre els qui l’han viscut de ben a prop”. I m’adjunta la foto que il·lustra l’article.

La foto està feta al “Auberge d’Accueil” per refugiats espanyols de  Poitiers. France. La seva mare era Maria Deu Laspalas de 28 anys, la dona de la dreta i ell el nen més petit de 4 anys. No es van poder reunir fins tres anys després amb l’espòs i pare Ricard Simó. Acabava el mail així “Salut i llibertat. Vive la France.”

Però hi ha moltes més coses que ens fan revisitar el passat. El dimecres l’amic Guillem Fuster va haver de declarar al jutjat per “enaltiment del terrorisme”. Dos-centes persones el van acompanyar cosa que no vaig poder fer per estar amb febre molt alta. Fuster és portaveu de Poble Lliure un dels elements que componen la CUP. Se l’acusa d’assistir a un acte en record de Julià Babia un històric militant del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) mort l’any 1987.

Com més dies passen tot es torna més preocupant. Un govern a la presó o a l’exili, dos dirigents d’organitzacions cíviques a la presó, un amic que ha dedicat mitja vida a la cultura -jo el vaig conèixer fa molts anys parlant apassionadament de l’educació en el lliure infantil i juvenil- acusat d’enaltiment del terrorisme. Fins on seran capaços d’arribar? Han liquidat un Parlament escollit democràticament, han convocat de forma anticonstitucional unes eleccions, es fa la campanya amb els dirigents dels dos grans partits catalans a la presó o a l’exili. Us imagineu què diria tothom si ens expliquessin que en un país europeu es fan unes eleccions amb els dirigents de dos partits a la presó? Doncs, efectivament, diríem que són unes eleccions que es fan amb poques garanties democràtiques. El que està passant a casa nostra és més propi de repúbliques bananeres. Que no m’agrada el resultat d’unes eleccions, en convoco unes altres i amenaço que si el resultat és el mateix no els deixaré governar. A les facultats de ciències politiques del món s’estudiarà aquesta curiosa forma de democràcia, S’accepta el resultat només si agrada a un govern corrupte fins a dalt de tot, amb un president a qui la policia que investiga diu que va rebre sobres plens de diners negres. És una nova modalitat de “democràcia orgànica”. Als més joves cal explicar-los que és la forma política que els franquistes en deien a la dictadura.

Ja m’ha passat la febre, però continuo sense entendre res. A tots aquells que creuen que per no ser independentistes no els passarà res, que s’adonin que per un feixista no hi ha diferencies substancials entre un indepe i un roig de Saragossa o Salamanca. Franco els afusellava per igual. Estem assistint a una gran onada d’extrema dreta a Espanya, Catalunya és només l’excusa. De moment ja han intervingut els comptes de l’Ajuntament de Madrid que el PP va portar a la ruïna i que ara l’esquerra estava sanejant a un ritme vertiginós. Els bloquegen els comptes per poder dir a les municipals que no han fet res. Això és un estat de dret?

Segurament sóc una persona massa ingènua però creia que del conjunt d’obres que hi ha per fer a la ciutat, un cop resolts els problemes de fons, es farien molt ràpidament. M’explico. El que ha passat amb el Parc de Nord és per escriure una novel·la. D’entrada m’agradaria saber el nom del responsable de la Generalitat i de l’Ajuntament que se li va acudir tirar els terres allà. Proposo fer-hi un monument amb els dos noms. Quants diners ens ha costat la broma?

Però per no anar-nos-en més enrere, creia que mentre es retiraven totes les terres, els serveis tècnics municipals, farien tots els projectes per arreglar-ho tot seguit. Doncs no, sembla que la maquinària municipal mentrestant no ha fet res. Cal tenir present, a més, que l’Ajuntament l’any passat va aconseguir un superàvit de 34 milions d’euros, pel que el problema no són els diners. Què ha passat doncs? Primer afer inexplicable.

Tampoc entenc que tot i el retard de sis anys en les obres del tren a Plaça Espanya l’Ajuntament no ha tingut temps de solucionar la segona fase de les obres en superfície? A què estan esperant? Vam esperar moltíssims anys a veure urbanitzada la plaça, un cop es va fer vam trigar molts anys en que els arbres fessin una mica de patxoca. Un cop la plaça era un pulmó verd, la van arrasar. Deu anys fent obres i ara quan per sota ja funciona tot, resulta que l’Ajuntament no havia previst acabar-ho. Segon afer inexplicable.
Però potser l’assumpte més increïble és el de l’avinguda Tarradellas, ja molts anys que es van acabar les obres en superfície. Com que les nostres autoritats van voler fer un gran aparcament no queda quasi espai per poder-hi plantar arbres. Han quedat només uns pobres parterres. Crec que només en la part sur es poden plantar arbres. Porto molt anys reclamant que hi plantin tot el que puguin, l’avinguda ha quedat molt pitjor del que era abans. Tant costa plantar arbres? Qui és el responsable municipal de tanta desídia? Tercer afer inexplicable.

Hi havia un temps que a la ciutat es feien obres pertot arreu. Els serveis municipals anaven a tota pastilla. Des de la crisi econòmica, tot es va aturar. Ara mica en mica, sembla que podem fer coses, els diners hi són. Llavors per què l’Ajuntament no té el plans a punt? Francament no tinc cap explicació que no sigui que tant se’ls en fot. Sembla que se’n riguin de la ciutat. Algú ha de fotre un cop de puny sobre la taula i prendre decisions. Hi ha gent que diu que és perquè l’Ajuntament té desatesos els barris. Potser és veritat, però el Passeig té el mateix problema i és al Centre. Hauran passat quatre anys i per no veure no veurem ni la pèrgola d’Alfons Borrell. Quart afer inexplicable.
Per si fos poc en aquesta ciutat a càmera lenta, ara tenim la notícia que el govern de Madrid se’ns riu a la cara allargant inexplicablement una petita obra com és la de l’estació de Sabadell centre de la RENFE. No hi havia reunions i visites de seguiment de les obres? Jo mantinc que és podrien haver fet les obres sense aturar el servei, les que es van fer al barri de Gràcia de Barcelona van ser molt més importants i no es va interrompre el servei, això si, van actuar amb molta més professionalitat. Per què no treballen de nit? Per què hi ha tants pocs treballadors? El govern de Madrid ha trigat vint anys en fer unes obres del tot necessàries. Potser té uns enginyers i arquitectes de la CUP que el que fan es boicotejar les obres, posant en evidència l’ineficàcia de l’Estat de tal manera que tots els sabadellencs es tornin independentistes radicals. Francament potser és que fer articles a 38,5 graus de febre no és la millor forma de fer periodisme, però amics lectors, vosaltres que no teniu febre, ho enteneu?

Mentre l’extrema dreta monàrquica ens roba la vida, fins i tot la vida quotidiana, una cosa que mai perdonarem a ningú que en sigui còmplice, la vida local va passant i n’hem de fer referències si no volem que, a més, ens robin la ciutat.

El passat dia 30 es va presentar a la ciutat el primer de cinc llibres que està preparant pels propers anys Esteve Deu. Un gran esdeveniment cultural. El primer és: “Sabadell, 1936: economia, societat i política”. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona 2017. Es tracta d’una obra monumental, en el que l’autor hi ha invertit ja set anys de la seva vida. Com deia Josep M Benaul en comptes de jubilar-se i “criar xampinyons” s’ha dedicat a estudiar la Guerra Civil i el primer franquisme d’una forma exhaustiva, d’una forma sistemàtica, d’una forma total. Mai s’ha fet una cosa així a Espanya. Ha estudiat tots i cadascun dels ciutadans d’una ciutat de 50.000 habitants. Ha resseguit llistats i llistats, documents i documents, a la recerca d’un sabadellenc a qui la guerra i el feixisme li va arrencar un tros de vida. En qualsevol front, en qualsevol presó, en qualsevol batalló de càstig, en qualsevol situació política o territori. Com deia en la glossa Benaul, la Guerra Civil “és un passat que no passa”. I és un passat que no passa perquè encara avui marca la vida de molta gent. Per exemple, un fill d’un detingut pel feixisme, pateix en la seva pell, especialment avui pels fills dels detinguts dels darrers dies.
Jaume Vicens Vives va fer una mítica conferència l’any 1959 titulada “Sabadell en la història universal”. Un títol impressionant per una més que impressionant conferència. La Fundació Bocsh i Cardellach podria fer un cicle de conferències amb prestigiosos historiadors i amb idèntic motiu. Al que anava, Vives deia que “A través de Sabadell, es poden explicar i aclarir moltes coses i processos més complicats, amb els quals ens enfrontem els historiadors i els sociòlegs”. Sabadell té una mida adequada per l’estudi de qualsevol element històric, sociològic o polític. No és massa petit com perquè les coses que passen al món no es reflecteixin aquí i no es massa gran com per ser inabastable. Vives ens deia que es pot “Veure com és l’home, la gent, el poble de Sabadell, posats dintre d’aquesta gran llanterna que és el món”.

Doncs això és el que fa Esteve Deu veure com l’ascens del feixisme trastoca la vida d’una ciutat i la regira de dalt a baix. I com afecta a tots i cada un dels seus membres.
Una de les coses que més em sorprèn en aquesta magna obra és que hi ha la col·laboració de cinc institucions: UAB, FBC, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, el Memorial Democràtic i la Generalitat de Catalunya. No puc entendre que l’Ajuntament de Sabadell no hi sigui com espònsor principal. Tampoc entenc les quantitats que aporten les altres institucions ja que aquest projecte ciutadà cal finançar-lo amb 200 subscripcions pels cinc llibres. De moment ens n’hem subscrit només 72 ciutadans. Faig una crida, primer a l’Ajuntament que en subscrigui un centenar i reparteixi aquests llibres entre les biblioteques de les escoles, instituts i biblioteques municipals. I en segon lloc als ciutadans que estimen la ciutat a que s’hi afegeixin. Es poden subscriure als locals de la Fundació Bosch i Cardellach del carrer Indústria. Si no se’l volen llegir que els regalin a joves perquè estimin la ciutat.

Esteve Deu diu que ha trobat en els comportaments de la ciutat molts grisos, té raó la condició humana sotmesa a tant dolor, reacciona com pot. Però no cal oblidar com els feixistes atemptant contra la república, van conduir la ciutat cap als pitjors anys de la seva història. I tots els crims, tots, cauen sobre la consciencia dels que es van revoltar contra la república.

Vicens Vives deia també “Cada un de nosaltres és protagonista de la Història Universal”. La Història Universal la fem cada un de nosaltres, i tots en som subjectes. En aquests dies dolorosos on l’extrema dreta monàrquica ens roba la vida, llibertat i la democràcia, cal dir, ara més que mai, que és necessita la voluntat de tothom per fer una ciutat oberta i lliure.

I que ningú és queixi que els temps actual no estan escrits, que a vegades ens despisten. Com deia Walter Benjamin “quan actuem anem per davant del que és el nostre coneixement”.

Ara sabem que amb aquesta Constitució no es pot discutir de la independència ni de la república. Crec que l’anàlisi queda distorsionada si només ens fixem en Catalunya. En realitat estem davant d’un cop d’estat a Espanya. En les darreres eleccions generals espanyoles van guanyar en nombre de vots els que no volien un govern Rajoy. Els poders fàctics van impedir el canvi de tal forma que fins i tot es van carregar el líder del PSOE. Tot va tan ràpid que ja no ens en recordem. Aquest cop Pedro Sánchez ha preferit ser bon minyó i fer cas de la FAES.

En realitat tampoc es pot discutir de fer pagar als bancs, d’anul·lar els desnonaments. Recordeu que hi havia una proposta de Ciudadanos per ajornar els desnonaments tres anys? Tampoc podem tocar els impostos als rics, ni a les gran empreses multinacionals que se’ns riuen a la cara. No podem saber ni el preu de la llum amb un sistema trucat d’una pretesa i delirant subhasta hora a hora. No podem empresonar els corruptes, han teixit una teranyina al sistema judicial i ho tenen tot controlat. El fiscal general reprovat, el ministre reprovat per amagar la corrupció del PP. No podem jutjar els policies que s’han inventat falses notícies sobre independentistes i Podemos. No podem jutjar els responsables de vendre cotxes que contaminen 40 vegades més del que diu la publicitat. No es jutja els responsables del Banc d’Espanya que tenen com a encàrrec controlar el sistema bancari espanyol i que, sabent que estava malament, van mirar cap a un altre lloc.
Els poders fàctics són els mateixos, recordem-ho, que van fer plegar ignominiosament Josep Borrell en pugna contra José Maria Aznar. Ara, Borrell reconvertit en un jacobí monàrquic favorable a un rei d’extrema dreta. La quadratura del cercle!

Alguns comentaristes reclamen polítics que estiguin a l’alçada, diuen, i que traeixin els seus. Es veu que no complir amb la paraula donada és senyal de bon polític! On hem arribat amb el cinisme del règim de 1978! Es posa com a exemple Adolfo Suárez que va trair els franquistes i al mateix nivell a Santiago Carrillo. Quina immoralitat! Posem al mateix nivell els que van anar a parar als camps de concentració nazis dels que va lluitar a la División Azul. Doble immoralitat. Carrillo va cometre un gran error que ara paguem tots: la renúncia a la república. Ara la bandera republicana tricolor espanyola seria molt útil per resoldre el que passa.

No entenc tampoc l’actitud de José Montilla. El conflicte es va generar essent ell president de la Generalitat. El PP i el seu Tribunal Constitucional, el va humiliar com mai s’ha humiliat un polític en democràcia. Sembla no adonar-se’n.

Digueu-me idiota, però mai hagués pensat que podria succeir el que ha passat ara. És a dir, es proposa fer un Estatut nou. Es fa durant tres anys. Ho aprova el Parlament, el Congreso i el Senado espanyols, i es fa un referèndum. En total triga tres anys. El TC triga quatre anys a carregar-se’l. Però en fi en queda una mena d’Estatut. Doncs bé tot això es pot liquidar en un a votació d’unes poques hores al Senat. Bravo! És a dir una llei orgànica que forma part del bloc constitucional es pot liquidar en un parell d’hores al Senat. Encara no surto de la meva estupefacció.

Això no és dret constitucional, això són polítics trilers, estafadors de la política. Gramsci ens deia amb raó que “el verdadero granuja es superior al honesto; en efecto el granuja puede también ser “honesto” (o sea puede hacerse en honesto) mientras que el honesto no hace granujerías en ningún caso y precisamente por eso es honesto.” Rajoy i l’Estat guanya per aquesta raó per ser més malvat. El que jo em pregunto és, això és democràcia?

Em vaig plantejar fer un esforç i escriure principalment sobre la ciutat, però els fets m’ho impedeixen. Veritablement no creia que tornéssim a tenir presos a la nostra ciutat. I em sembla quasi cínic escriure al Diari de Sabadell, i no dir res d’un tema tant transcendent. No recordo qui  devia ser el darrer pres sabadellenc del franquisme, però almenys fa 40 anys. I podeu dir-me de tot, però no creia n’hi hauria altra vegada.

Fa unes setmanes vaig parlar amb Jordi Cuixart per telèfon i em vaig posar  a la seva disposició. Tots estem amb deute amb ell.

Sóc contrari a acceptar la idea que a Catalunya hi ha fractura. Al meu entorn tinc gent que vol pertànyer a Espanya, i gent que no, ho trobo lògic. En una democràcia és normal que hi hagi discrepàncies, és el corol·lari de la llibertat. Ara bé, tots els actors han d’acceptar el dubte. I si l’altre té raó en alguna part dels seus arguments? Si no hi ha dubte, si no hi ha tolerància, llavors les coses van de gairell. Crec que és un error cultural i educatiu que persones que pensen diferent pel que fa al futur de Catalunya deixin de fer activitats junts o deixin de parlar-se. Però com en tot en la vida hi ha un límit. El límit és empresonar l’adversari. I l’han traspassat. Alguns diuen que és la llei. La llibertat és prèvia a la llei.

Hem vist que aquest argument, el de la llei, tampoc és acceptable. Segons la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona els detinguts, només podrien ser empresonats acollint-se al Codi penal de 1973, òbviament derogat. A més en cas de jutjar-los per sedició -un fet realment delirant-, no ho podia fer l’Audiència Nacional. La jutgessa Carmen Lamela està fent directament de membre del Tribunal de Orden Público.

La gent que vol que Catalunya pertanyi a Espanya, ja cal que denunciï de forma clara el cop d’estat del govern de l’estat, recolzat pel PP, C’s i PSOE, si realment vol continuar formant part del joc democràtic. No val demanar tolerància, quan una part actua amb els canons. A més ser tolerant amb aquestes actituds seria caure en la tolerància benvolent, és a dir, en la immoralitat. El PSC  de Sabadell, Pol Gibert i Marta Farrés o es desmarquen ara del cop d’estat o es trobaran impossibilitats de governar la ciutat pels propers 20 anys a no ser que ho vulguin fer amb C’s i el PP i malmetre la memòria de Jaume Viladoms. Per cert les eleccions les vol Rajoy per fer-les il·legalitzant ERC, CUP i Pdecat. És un parany.

El camí transcorregut fins ara, no ha estat en va, hem vist clarament que l’actual Constitució té, almenys dos límits. No es pot lluitar democràticament per la independència de Catalunya i no es pot reivindicar la república. Ens han fet creure que era possible, però ara que a Catalunya, les dues opcions són majoritàries, i a Madrid trenquen les regles de joc, fins i tot les pròpies. El PP que aconsegueix un 6,3% de vots en relació a cens, ens manarà. Hem vist com el ciutadà Felipe de Borbón, que ningú ha escollit, afirma com qualsevol polític d’extrema dreta que no es pot discutir en democràcia la unitat d’Espanya ni molt menys la monarquia. El PP, els seus aliats i el rei, acaben de reeditar la Ley de la Jefatura del Estado de 8 d’abril de 1938. Santiago Alba Rico diu que a Espanya es practica “La pedagogía del “millón de muertos”, cada treinta años se mata a casi todo el mundo y después se deja votar a los supervivientes, que, naturalmente, tienen claro cuál es la opción adecuada si quieren evitar que se repita la carnicería.”  No saben en quin Afganistan es fiquen. Tancaran tots els mitjans de comunicació? Tancaran els 900 ajuntaments catalans? Tancaran Internet? Fins a quants centenars de persones, milers de persones estan disposades a detenir? Quants sabadellencs estan disposats a empresonar? Crec que el camí serà llarg, dur, difícil. Però el catalanisme ha enterrat per sempre la voluntat reformadora d’Espanya. No ens volen com som, és una pena, jo era partidari d’una república espanyola amb un estat català. Bon vent.

Escric aquestes notes apressades mentre llegeixo la carta del President de la Generalitat Carles Puigdemont i encara no sabem segur si recauran sobre els catalans totes les plagues bíbliques de l’Estat. Ja tinc dos amics amenaçats de presó. Mentre esperem la reacció d’un estat que des del 2010 s’ha saltat totes les regles de joc de la democràcia, intentaré fer algunes reflexions sobre la ciutat ja que això durarà força temps. Per cert hi ha diaris que especulen sobre la situació de Catalunya i la salut dels catalans. No diuen el més fonamental, l’angoixa de molts catalans es deu a les amenaces del govern Rajoy, del rei i els seus 10.000 policies, no al debat intern a Catalunya.

Llegeixo al diari que al juny de 2016 hi havia 18 escoles i 4 instituts amb cobertes amb uralita. La notícia és que als darrers mesos tenim quatre escoles menys. Dedueixo que hi ha 14 escoles i 4 instituts amb uralita. Crec que hi ha urgències i urgències. L’Ajuntament hauria de reclamar un pla per treure les uralites dels llocs on hi ha nens. Si la Generalitat ho fa de forma tan lenta, potser que la nostra Casa del Comú, ho faci ja i passi la factura any a any a la Generalitat. Podríem eliminar-les totes. Per cert a l’escola Marcet hi ha una coberta de plàstic a l’entrada que té més sutge que una xemeneia del tèxtil.

Llegeixo també que es fa un pla pel subministrament de l’aigua a la ciutat. Se’ns anuncia que es dedicaran al pla director de l’aigua 64 milions d’euros. Es veu que encara tenim 407 kilòmetres de conduccions amb uralita que és altament contaminant, ni més ni menys que de l’aigua que consumim. Fins aquí sembla una bona notícia, el problema és que aquest pla és a… a 15 anys vista! Crec que ja està bé de fer plans que no veuran acabats cap dels regidors que avui estan al govern de la ciutat. A més, la important dada de 64 milions queda reduïda a 4,2 milions d’euros/any una xifra ridícula atenent als perills que correm. Hi ha gent a la ciutat que diu que ho ha de pagar l’empresa i no els sabadellencs. Em sembla un plantejament estúpid, sempre ho pagarem nosaltres. Cal que s’acompleixi la Missió de CASSA i amb aquestes canonades és evident que ni es compleix la missió ni els valors de la companyia. Seria molt agosarat pensar en un pla a 4 anys vista? Crec que CASSA hauria de fer-ho ràpid i si això suposa un augment de la despesa financera, vegem què costa i com es repercuteix sobre el rebut de l’aigua. Cal fer escenaris per poder discutir i decidir. Fer-ho amb quatre anys significa que ens augmenten el rebut un 5%? un 10% ? un 25? Durant quant de temps? Suposem una factura de 45 euros trimestrals, vol dir que cada més paguem 15 euros. Si apugen el rebut un 10% vol dir que pagaríem cada mes 1,5 euros de més. En comptes de 15 euros, serien 16,5. I si ens ho pensem bé?
Vull fer en aquest article de miscel·lània un prec als del PdeCat. Quan cantin els Segadors no alcin la mà amb els quatre dits, de lluny sembla la salutació feixista. A les fotos de lluny queda francament malament. Fa feredat. Entenc que no alcin el puny, però simplement sense alçar res n’hi ha prou.

Fa uns dies vaig anar a un acte municipal els Premis Alex Seglers, la persona que conduïa l’acte va presentar l’alcalde com il·lustríssim senyor. Vaig llegir que això ja ho han canviat per “senyor-a”. Proposaria, no cal fer cap reglament, que les autoritats es presentessin com a “ciutadà-na”. És una expressió més republicana, més sabadellenca i molt utilitzada durant la II República: “ciutadà alcalde”, es deia, per exemple.

I una darrera reflexió, vaig llegir el 12 d’agost de 2017, que “Unes 32.000 persones fan servir els quatre Espais joves de la ciutat” a Can Rull, Can Puiggener, Torre-romeu i Creu de Barberà. Hi ha més persones que hi van que joves dels quatre barris. Potser que quan es presentin les dades es digui els joves que hi van normalment que no seran segurament més de 200. Algun dia farem un pla per tenir casals de joves autogestionats a tots els barris de la ciutat?

Mentrestant revivim el franquisme convé que la ciutat no s’aturi, aturar la maquinària municipal seria un gran èxit de la reacció.

Durant una vida hom pot viure dos, tres o quatre moments de cruïlla. Tot i que sembla estrany antigament la gent en vivia molts més. Del total de sabadellencs els més grans, ja molt grans, van viure la guerra i la transició. Els de més de 55, però no tant grans només la transició. I els de 55 en avall viuen ara per primera vegada un moment de cruïlla.

El concepte de transició sempre és encunyat a posteriori. En el futur si algú titlla de transició aquesta etapa que vivim, diran que va començar el 2003. Va tenir una primera etapa de 2003 al 2010. Una segona etapa del 2010 al 20 de setembre del 2017. I ara encetem l’etapa crucial. Portem però 15 anys de nova transició.

Sembla que després de 15 anys, la resta d’Espanya ha descobert que a Catalunya hi ha un problema. Tots els mecanismes democràtics normals han fallat. Ha fallat les demandes parlamentaries reglamentàries: reforma estatut. Han fallat les protestes del Parlament de Catalunya expressades durant anys a les Corts espanyoles. No han volgut escoltar la veu de molts catalans que s’han manifestat durant anys als carrers. S’ha necessitat forçar les coses perquè tot d’una, Espanya reconegués que te un  problema. I la resposta ha estat la de sempre: l’envestida.

Fraga Iribarne ministre franquista que mai  va criticar la dictadura en les seves memòries va escriure: “Aún falta un análisis serio de lo ocurrido en Vitoria; y que se  intentó también en Sabadell: una ocupación de la ciudad, como la de Petrogrado en 1917. Los que creaban un ambiente de presión sobre el  gobierno para que perdida la calle (la famosa calle, cuya seguridad debe  garantizar todo gobierno digno de este nombre) diera paso a un gobierno  provisional, como en 1931…” Canvieu Sabadell per Catalunya i Manuel Fraga per Felipe VI i Mariano Rajoy i sembla que la frase sigui vigent.

Doncs si, un dia de l’any 1976 “el carrer va deixar de ser seu”, com escrivia un jove Xavier Domènech en relació a la vaga general. Aquests dies es cridava “els carrers seran sempre nostres”. Quins recorreguts més estranys té el sorgiment dels lemes i dels crits de les manifestacions!

En la història del catolicisme espanyol hi ha hagut sempre un denominador comú. Quan les autoritats eclesiàstiques han vist reduir els seus seguidors, mai s’han plantejat canviar, sinó aprofitar el poder per fer catòlics a la força “Urge, pues, oponer a la pluma, la pluma; a la lengua, la lengua; pero principalmente al trabajo, el trabajo; a la acción, la acción; al partido, el partido; a la política, la política; a la espada (en ocasiones dadas), la espada.” Es tracta d’una frase del nostrat Félix Sardá y Salvany al seu llibre “El liberalismo es pecado”.

Doncs bé al poder de l’Estat espanyol no s’ha plantejat mai canviar l’espasa per la seducció. Quan té alguna dificultat no opta pels mecanismes democràtics: la sobirania rau en el poble i un ciutadà un vot. Ens envia 10.000 arguments de la porra i les bales de goma. Si el govern, governs espanyols haguessin fet alguna proposta intel·ligent no estaríem on estem. Es pot ser tant totxo de pensar que si envies policies a atonyinar-nos, no ens agradarà?

Ens mana un neofranquisme, que a voltes no sabem ni si és “neo”.  I es clar, hi ha un xoc. Ara sabem que a la Constitució espanyola hi ha dos temes que no es poden ni parlar, la unitat d’Espanya i la Monarquia. No ens enfrontem a unes normes constitucionals sinó a una religió que només sap usar l’espasa.

Per altra banda hi ha uns sectors de l’esquerra catalana que van predicant que el catalanisme és burgès. Un fet que aquests dies estem corroborant tots veient com els burgesos de veritat decideixen marxar cap a fora de Catalunya. Molt valents.

Una derrota en una batalla no vol dir una derrota per sempre. Com escrivia l’enyorat Ernest Lluch: no foren inútils els esforços esmerçats pels que foren reduïts el 1714 perquè el seu exemple ha perviscut. Fins ara.

Fa una setmana deia: “venen  temps difícils, assistim a l’inici del desafiament, no al final de res. Aquesta situació d’excepció pot durar molt.” Malauradament s’està complint. Vivim uns dies terribles. Terribles.

Anem a les dades. Diumenge van votar a la ciutat 62.000 persones, dels que 54.000 va votar si. És vàlid aquest referèndum fet en circumstàncies tant excepcionals? Tenim dues referències. Al referèndum de l’estatut de 2006, van votar si 55.000 persones. I ningú es va queixar. Si tirem més enrere en el referèndum de la Constitució europea (2005), una decisió d’abast internacional, van votar 64.000 persones i van votar si 42.000. I ningú va protestar de percentatges de votació ni percentatges del si. I no diran que el que es votava era de menor abast que el diumenge passat.

Si ho comparem amb el 9N podem veure que van anar a votar 61.000 persones i si-si 47.000. D’aquestes dades en podem treure la següent conclusió. Han votat si a la independència més de 6.000 ciutadans que fa 3 anys. Atenent al fet que podien votar majors de 16 anys i estrangers, que ara no podien, segurament hi ha uns 8.000 independentistes més.

A les eleccions al Parlament de Catalunya van votar a JxS i CUP 49.000 persones, ens en faltarien unes 6.000 indepes. CSQP va treure 14.000 vots dels que bona part diumenge van votar si. A les eleccions municipals ERC, Crida i CiU va aconseguir 34.000 vots. Si li sumem els 18.000 de UxC i Guanyem sumen 52.000 vots, lluny encara dels 54.000 de diumenge. L’independentisme s’ha tornat hegemònic i ha vingut per quedar-se.

Les declaracions d’Enric Millo passaran a ser de les pitjors que un català ha dit en la nostra història. Està al nivell d’Alfons Sala o Maluquer Viladot, usurpadors de la Mancomunitat o els titelles del govern neofeixista de la CEDA a la presidència del govern de la Generalitat:  Francisco Jiménez Arenas, Manuel Portela Valladares, Joan Pich i Pon, Eduardo Alonso, Ignasi de Villalonga i Fèlix Escalas. Són els noms de la ignomínia.

Es va acabar una etapa del 20 de novembre, el govern de Rajoy va decidir tractar-nos com una colònia. A Rajoy i a tots els seus corifeus els és igual que hi hagi 700 ferits “espanyols” -de moment son espanyols- que els hi paguen el sou.

Vaig viure massa intensament la clandestinitat al darrer franquisme i el diumenge ho vaig passar molt malament. Ara la gent ha hagut de tornar a organitzar-se clandestinament per muntar un referèndum. Ni en la ment més turmentada podria arribar a imaginar que això passés. Vaig estar 14 hores a l’escola vella de la Creu Alta on ara hi ha Sabadell cultura. Vaig reviure temps que no volia ni recordar, la por a la cara dels joves, els plors de la impotència quan veiem el que passava a Nostra Llar, la fortalesa davant les visites periòdiques dels mossos amb un comportament exemplar.

Vaig viure moments molt emocionants. Un organitzador em veu a fora al carrer, encara era fosc, i em diu guarda’m els papers de constitució de les taules. Hòstia! Vaig veure com sortia de votar una velleta amb grans dificultats per caminar a través d’un passadís de joves aplaudint-la amb força, la dona plorava molt emocionada.

Amics lectors, ni en el pitjor malson havia pensat mai que hauríem de veure’ns en aquestes. El malson ha tornat. Un 13 de febrer de 1976 uns policies nacionals van apallissar una manifestació amb nens i nenes a la plaça Sant Roc. 7 dies més tard s’inicia la vaga general. La ciutat s’omple de policies nacionals antiavalots vinguts a la ciutat expressament de Valladolid. Saltem a l’1 d’octubre de 2017 un antiavalots vinguts de fora de Catalunya apallissen sense pietat a la gent de l’Escola de Nostra Llar. 400 metres de distancia i 41 anys. Un pare m’ha explicat -dilluns- que ha portat la seva nena a Nostra Llar i que durant el trajecte li ha preguntat tres vegades: pare vindrà la policia avui a l’escola? M’ha entrat una gran esgarrifança.

Per últim un consell al govern municipal. Això durarà i empitjorarà. Convindria que res s’aturi en la maquinària municipal. Quan hi va haver brutal i despietat l’atemptat d’ETA l’onda expansiva va afectar a mig barri de la Creu Alta. L’obsessió d’Antoni Farrés al capdavant del govern municipal fou que el dilluns comencés l’escola com si res no hagués passat. I així es va fer. Fer funcionar l’ajuntament, passi el que passi, és un acte revolucionari. Per cert va passar davant la mateixa escola on jo estava diumenge.

Diumenge vam viure un dia extraordinari, de confiança, de fraternitat, de suport mutu, d’emoció. Un dia que va forjar el millor que tenim a la nostra ciutat: l’esperit republicà.

Tu ja m’entens. Tot plegat comença a fer por. La justícia espanyola ha entrat en un camí de no retorn. Qui és pot creure la justícia desprès de tot el que està passant? Gent detinguda com si fossin narcotraficants. Marits i mullers que veuen com s’emporten el seu company uns individus que diuen que son Guardia Civils, amb pinta de sospitosos, i que durant hores i hores no saben on són. Com deia el marit croat d’una de les detingudes això era més propi del Xile de Pinochet. Nenes espantades davant de la detenció dels seus pares. Cal tanta prepotència, tanta desproporció, tanta xuleria? La gent que som una mica grans hi veiem la cara del franquisme per tot arreu.

La culpa del que està passant, cal dir-ho una vegada i una altra és el PP, del govern del PP i del Tribunal Constitucional. Abans del 2010 a Catalunya no passava res greu, l’any 2006 l’independentisme era un fenomen simpàtic del 13% dels catalans. Proposo canviar el nom del Tribunal Constitucional i posar-li el que li escau més: Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo i li podríem afegir el “separatismo”. Veiem que fins i tot en la premsa de Madrid s’usa aquesta expressió de la més rància Espanya.

Fa uns dies -7 de setembre- deia en un article “Símptomes que la Guàrdia Civil comença a fer coses estranyes en tenim.” Ara ja no son coses estranyes, són directament atemptats contra tots els drets fonamentals. Hi ha un govern a Madrid que s’ha tornat boig, creu que una democràcia és un sistema en que al teu adversari el pots empresonar sobre la base de nomenar per l’aparell judicial tota mena de fiscals i jutges de dubtosa mentalitat democràtica. Winston Churchill escrivia que la “democràcia és que truquin a la porta a les 6 del matí i sàpigues del cert que és el repartidor de la llet”. Doncs ja no vivim en una democràcia, truquen a la porta a les 6 del matí i pot ser la Guardia Civil.

Vull fer però un avis a la ciutadania. Cal intransigència davant de comportaments que si no vigilem ens portaran a una dictadura, manada pels néts de la darrera que vam tenir. Posar un Tinent Coronel feixista davant un cos militar per envair Catalunya, no és gens tranquil·litzador.

Però cal tolerància amb la gent demòcrata que pensa diferent. Com que sóc republicà, m’he tornat un independentista accidentalista, però vull dir que un partidari d’estar al regne d’Espanya no és un inútil que no entén els arguments i que un  independentista no és tòtil que s’ha deixat entabanar. És massa  fàcil ser tolerant quan no hi ha dilema. Una democràcia no es una societat sense conflictes. En tota societat n’hi ha. Tampoc vol dir que els conflictes necessariament suposin fractures. Qui nega discrepàncies, nega la llibertat. De fet el concepte de “partit” no vol dir fractura. Aquesta és el fonament franquista per prohibir els partits polítics. “Partit” vol dir part d’una societat que pensa d’una determinada manera. I això és bo, perquè és l’avantsala de la llibertat. Ser demòcrata es demostra precisament en aquesta conjuntura. Com es resol un conflicte? En una dictadura matant al dissident i empresonant l’adversari. En una democràcia pacíficament i normalment per un principi que és un ciutadà un vot.

També cal preguntar-nos de què serveixen les manifestacions? La manifestació de l’11 de setembre de 1977 va servir per aconseguir el retorn de Tarradellas i de les nostres institucions. El problema és que des de l’any 2010 l’Estat espanyol ha fet l’estruç. Rajoy ha creat la crisi més gran de la història del regne d’Espanya. Normalment, tant en la vida privada com en la pública si quan hi ha un problema no fas res el problema no es resol, es multiplica.

Es torna a dir que hi ha la majoria silenciosa que no es manifesta i que és més nombrosa. De qui és aquest invent delirant? De Francisco Franco. Ni més ni menys.

Venen  temps difícils, assistim a l’inici del desafiament, no al final de res. Aquesta situació d’excepció pot durar molt. Cal molta empenta, molta intel·ligència, molts sacrificis, molta generositat, moltes renúncies, molta energia, molta organització, molt altruisme i molta determinació.