Facin un exercici. Agafin totes les fotografies dels candidats. Oblidin els somriures forçats. Mirin directament als ulls. Què veuen?. Si no detecten un pou d'il·lusió, descarti'l i busqui un altre.

Ho sé. La situació econòmica és dolenta, molt dolenta. I socialment, la cosa tampoc pinta massa bé. Però la política no pot ser la cronista de la misèria. Per això ja tenim les notícies de Telecinco i Supervivientes. Si un polític no transmet una profunda, absoluta, contundent il·lusió, llavors hauria de deixar la política i obrir una carnisseria o escapar-se amb un circ. La matèria primera de la política és la il·lusió, si volen, la il·lusió naïf i primària d'un nen que veu per primera vegada una grua. La fascinació d'un infant que passeja per un zoo. La il·lusió gairebé incontrolada del primer anniversari.

La felicitat és contagiosa. I el pessimisme, també. Els polítics han de ser feliços. han de saber riure's una mica de tot i sobretot d'ells mateixos. Han d'admetre que en el fons tot plegat té la solemnitat d'un segon a l'Univers. Han de creure que tot anirà molt millor. Han de construir ciutats felices. Han d'inocular a dosis massives fortalesa, creativitat i un punt d'inconsciència.

Tornin a agafar les imatges dels candidats. Triï el seu preferit. Se l'imagina compartint un viatge per la Toscana?. No?. El veu capaç de fer-li riure?. Tampoc?. Doncs triï un altre. O voti en blanc. Però, sobretot, voti. I quan ho faci, no deixi de somriure.