Què és congresdesdebaix?. No els hi sabria dir ben bé. És un procés espontani, col·laboratiu i crític que uneix persones i sensibilitats diferents entorn una idea: La renovació del socialisme català. El debat es mou entre twitter, facebook i una wiki, sense un guió predeterminat ni un objectiu a priori. És més una tertúlia en obert, una nit d'estiu amb la remor del mar de fons, en la que una trobada casual ha acabat en una conversa apassionada. Com totes les converses, un moment la conversa cesarà i esdevindrà un endemà, i les idees hauran estat útils. O potser no. Debatre en obert, que no és poc.

Imaginem que podem re-construir el partit a partir d'aquesta lògica, és a dir que congresdesdebaix no és un només una proposta espontània a favor d'un partit diferent, sinó un model d'una forma diferent de gestionar el partit.

Imaginem un partit sense lideratges. Imaginem que Daniel Innerarity té raó i vivim en una societat post-heroica que no necessita un moisés que guiï cap a la Terra Promesa. Si és així, tant és qui se situa en el punt més alt de l'estructura perquè la qüestió no serà qui imposa les seves pròpies idees, sinó qui articula les idees col·lectives.

Imaginem un partit en xarxa sense centre, basada en el principi de la intel·ligència col·laborativa, que crea les condicions necessàries per a què el diagnòstic de la realitat i la construcció de les utopies, el difícil equilibri entre ara i demà, es construeixi a partir de les aportacions dels nodes que integren la xarxa. Ningú no sap més que tots plegats, i és el contrast permanent (no l'addició) de les idees dels uns i dels altres el que crea un relat compartit.

Imaginem un partit de fronteres difoses, que no demana adscripcions absolutes a la causa, sinó compromisos parcials. Imaginem que obrim les portes a les idees progressistes dels altres sense exigir una conversió absoluta al partit; una estructura amb les portes obertes, que permet les entrades i les sortides sense barreres ni controls. I que és compatible formar part del partit i discrepar d'algunes iniciatives.

Imaginem un partit que accepta les seves febleses, que admet que vivim en un món en canvi, que el pensament està en construcció, que optem més pels compromissos que pels contractes amb notari, que no volem ser els més savis sinó els qui aprenem més de pressa, que l'error forma part de la vida política però que els errors s'han de confessar i disculpar. Un partit beta permanent.