Estic molt preocupat. He cantat amb convicció Els segadors dues vegades en dos dies. La primera, diumenge a l’acte commemoratiu a la meva ciutat de l’11 de setembre. Francament estava convençut que la Diada s’havia convertit en un necessari acte institucional però mancat d’emoció. Però ha faltat que a Badalona la deixin de fer per tal que torni a tenir el caràcter que tenia: un to de militància patriòtica. M’ha fet recordar les mítiques manifestacions de l’1 i 8 de febrer de l’any 1976, amb la diferència sortosament, de moment, que la policia està al nostre costat.

L’endemà, el dilluns, vaig anar a manifestar-me davant de l’Ajuntament en la convocatòria del “Som escola” reclamant que no es faci marxa enrere en la pràctica del “submarinisme” lingüístic de Màrius Serra. També es va acabar entonant Els segadors. M’ha fet recordar els temps de la pedagogia política del PSUC, amb allò d’”és català qui viu i treballa a Catalunya”, etc.

I el nas em diu que malauradament haurem de tornar a cantar moltes, moltíssimes vegades l’himne nacional, als propers anys. I estic emprenyat.

Digueu-me ingenu, però estava convençut que algunes coses no les tornaria a viure mai més, que estaven consolidades, que ningú s’atreviria a tocar-les.

El que tampoc no entenc és que alguns tinguin principis tan elàstics, no són principis líquids, sinó gasosos. Si no és una qüestió de principis per a un nacionalista que es deixi de fer la celebració de la Diada Nacional de Catalunya? Que baixi Déu i m’ho expliqui. Si per a un nacionalista no és suficient un recurs contra l’Estatut i contra la immersió lingüística, què és una qüestió de principis? Groucho Marx ja ho deia, aquí tens els meus principis i si no t’agraden en tinc uns altres.

Jo no sóc nacionalista, però el racisme, i la manca de respecte al poble de Catalunya és una raó suficient per anar al notari o per fer una moció de censura. Potser m’identifico millor en el patriotisme popular recordant Josep Termes.
Bauman ens parla de la modernitat líquida i ens porta fins i tot a “l’amor líquid” (El amor líquido. Acerca de la fragilidad de los vínculos humanos 2007). A mi em sembla inacceptable del tot. M’agrada més la gent de pedra picada, digueu-me antic.

I el que m’emprenya encara més és que ens esperen uns temps en els quals haurem de dedicar moltes hores a manifestar-nos no per aconseguir un horitzó nacional i social millor, sinó per no perdre el que tenim.
És imperdonable.