Aquests dies s’ha parlat molt del Gerard Quintana en referència al sensacional programa de l’Albert Om El convidat. El tema s’ha centrat en si ha de parlar en català sempre i en tots els moments amb els seus fills o no. Trobo l’argument i el debat una mica reduccionistes. En aquest país, quan parlem d’alguna cosa sempre ens hem de referir a la “qüestió nacional”. Per exemple, si fas un llibre sobre espiritisme, has de fer un capítol que digui: “Els fets amagats i Catalunya”. Si el fas sobre els dofins, “Els dofins i Jaume I”. Si els fas sobre el sexe: “La passió d’Esparreguera”. I què, altres tenen la passió turca, no?

Jo, en canvi, vaig trobar que va ser molt bestial l’explicació de qui era el seu pare. Qualsevol hauria entès que no ho digués. I en canvi Gerard va ser valent i ens va explicar una història sensacional. Un pare policia nacional, dels grisos, que en arribar la democràcia vota el Carrillo, a Girona devia ser el PSUC, a qui li surt un fill rocker i independentista, no sé què és pitjor. Brillant.

En aquests casos em torno patriota radical. Quin orgull ser d’un país on passen unes coses que si les escrivís un guionista seria directament despatxat pel mateix Albert Om.

Seguint les explicacions d’una part d’opinadors que reclamen coherència, podríem arribar a la conclusió que el que va començar a fer-ho malament va ser el pare navarrès Quintana. En comptes de votar al PSUC havia de votar al Blas Piñar, el seu fill en comptes de ser rocker s’hauria d’haver fet Guàrdia Civil i en comptes d’independentista català hauria de tenir una bandera monàrquica amb el toro. Això sí que seria coherència i integritat!

Els nacionalistes més radicals s’han d’adonar que si volen la independència -jo només sóc independentista els dimarts i els dijous- hauran de vendre’ns un país on la pretesa “incoherència” sigui la norma. Que la gent s’aturi una estona i pensi en la seva esfera personal i familiar, quins usos, costums i llengües practica i s’adonarà que en major o menor grau la vida catalana està plena de dobles usos, contradiccions i barreges de tots tipus, però aquesta barreja els propers anys encara serà més clara. Fins ara ho era amb el català i el castellà, ara ho serà amb 200 llengües i cultures més. Que vagin prenent til·la o un vàlium, si no la immensa majoria de catalans no comprarem un país que només existeix en ments obtuses que ens acabarien preguntant en quin idioma parlem quan fem l’amor; això sí, primer haurem de tenir amb qui fer-lo i després ens plantejarem si parlem. La propera Catalunya independent serà amb més Gerarditos Quintanas -com li deien de petit-, o no serà.