Vivim uns temps d’incerteses que a poc a poc es van esvaint, ara ja sabem que la crisi ha vingut per quedar-se i que qui mana al món són els bancs, tant li fa que estiguin ben gestionats o no, manen tant que són capaços d’obligar els governs a donar-los tots els diners que volen. La política ja no és en mans dels polítics sinó en mans de gent de l’extrema dreta econòmica. Tothom s’ha rendit. Mentrestant la Unió Europea (primer CEE), que va néixer d’una idea brillant com era la d’aconseguir la cooperació entre els països de forma positiva per prevenir una tercera i última guerra mundial, ha esdevingut part del problema. Estan segrestats igualment pels bancs.
I a casa nostra tenim les eleccions generals a tocar. Les enquestes donen uns resultats espectaculars a la dreta, que no solament no s’ha centrat en aquesta campanya sinó que té el desvergonyiment de no fer un programa de govern (qui diu que no serveixen de res els programes?), cosa que en països de més tradició democràtica suposaria immediatament l’acomiadament del candidat. Aquí no, aquí algú es presenta a unes eleccions sense dir el que farà i pot arribar a aconseguir un resultat històric.
En podem treure unes algunes conclusions. Vivim en un país amb molt poca cultura democràtica i per tant el desinterès de la ciutadania per la política -pels problemes de la comunitat- fa possible l’actual situació.
La segona, i vinculada a aquesta, és que fins i tot quan es protesta raonadament, tampoc significa tenir millors alternatives. La paradoxa és que amb la indignació tampoc solucionem la brutal hegemonia de les idees neoliberals a casa nostra.
Potser l’única cosa que penso que es pot fer és tractar d’analitzar què ha fet l’esquerra malament per arribar a aquesta situació i què ha fet bé la dreta. Una part de l’esquerra, perquè en l’exercici de govern s’ha oblidat del poble i l’altre sector de l’esquerra que no ha sabut convèncer el poble dels seus postulats.
Vénen temps durs, cal que ens calcem. Això no durarà quatre dies. Cal tornar al carrer, però no per protestar -que també- sinó a tornar a reconstruir una societat civil d’esquerres, que sigui capaç de reil·lusionar als joves -i als grans- a un gran esforç de reflexió i acció cívica que resitui els valors de la racionalitat, el compromís, la perseverança, l’organització i la reflexió en aquest nou escenari mundial d’un capitalisme devorador que no té aturador.