Ara resulta que ens diuen que ens donen un préstec per salvar els bancs, de només 100.000 milions d’euros, uns 16 bilions de pessetes. I el govern, en teoria aquells que representen la voluntat popular, estan contents.
Més enllà d’eufemismes mil que s’han emprat vull fer esment a un element central: cada un de nosaltres deu ara a la UE 2.500 euros. Com pot ser?, em pregunta un amic que no entén res.
Imagina que tens un veí que deu molts diners. De primer diu que deu 3.500 euros, al cap d’una setmana diuen que en deu 20.000 i al cap de quinze dies justos els que millor el coneixen diuen que en deu 100.000. D’entrada ja és molt inquietant que amb pocs dies passem de 3.500 a 100.000 euros. En segon lloc et diuen que és impossible que els retorni atenent a la molt mala gestió dels recursos que ha fet. Ha enganyat a tothom, fins i tot ha fet “el timo de la estampita” a velletes amb els seus pocs estalvis, venent-los participacions preferents.
Al final la conclusió és que el veí insolvent ha demanat un crèdit a un banc europeu i sense ni dir-nos-ho el president de l’escala de veïns ha firmat per nosaltres com a avaladors (FROB). Quina barra! Ara cada ciutadà d’Espanya devem a la UE 2.500 euros!
Com pensen tornar aquests euros? Molt senzill, traient-los als pensionistes, als treballadors per compte aliè, a tots els ciutadans per igual independentment del seus ingressos amb l’IVA -sempre paguen més els més pobres-, reduint el sou dels funcionaris, acomiadant el 25% dels funcionaris i qualsevol de les coses que han fet a Grècia. O directament atracant-nos a tots.
Anem pel camí del pedregar com els grecs, l’única diferència és que ara són més discrets, van acordar no humiliar-nos innecessàriament, gràcies a Obama, però la recepta és la mateixa.
Tot el deute públic acumulat històric de les CA a Espanya és el 12% del PIB -sanitat i educació-, aquest rescat bancari és del 10% del PIB!
Començo a estar fart d’aquest comunisme per als rics en què sempre comparteixen les derivades dolentes del risc i en canvi no comparteixen mai els beneficis amb ningú, fins i tot se’n van a paradisos fiscal per no pagar aquí.
No és l’hora de dir prou d’una forma contundent? De fet no sé què és dir prou de forma contundent. Fins fa poc fer això volia dir anar a votar. Algú ha votat pagar 2.500 euros per barba per no deixar caure Bankia? Algú creu que guanyaria un referèndum preguntant si volem pagar pels gestors de Bankia?
Alerta, està desapareixent la democràcia.