Fa set anys de l’inici de la crisi immobiliària i cinc de la crisi financera mundial. Els banquers i financers -és un eufemisme per no dir lladres, estafadors i criminals- que ens hi han portat ara pretenen a més dir-nos què cal fer. Si en qualsevol àmbit de la vida que no fos l’econòmic, després de tanta ineptitud, incapacitat i inutilitat, seria immediatament acomiadat, en aquest cas, a més, caldria que fossin empresonats. I buscaríem un altre conductor. El mateix podem dir de la caterva d’economistes neoliberals que, sense cap mena de vergonya, continuen pontificant pertot quan són els responsables intel·lectuals de tants drames i tant sofriment inútil que han provocat les seves receptes delirants.
La primera condició per al nou conductor -nous conductors- seria que no fos responsable de les maleses anteriors.
La segona és que sigui honrat. Que entengui l’austeritat no com un eufemisme per acabar amb l’estat de benestar, sinó com un valor autèntic en la seva vida privada i pública en el sentit d’Enrico Berlinguer.
La tercera que tingui una escala de valors humanista, és a dir, que posi els interessos de la majoria del poble per sobre de dogmatisme de tots aquest fonamentalismes supersticiosos que planen sobre la major part d’economistes que més que científics s’han tornat com aquells predicadors que anunciaven la fi del món a cada moment, amb un inconvenient afegit, aquells pobres predicadors no podien fer res per provocar-lo, en canvi aquests ens hi apropen cada dia un pas. Hi ha tot de voltors que estan jugant a enfonsar l’economia espanyola, com pitjor vagi més diners guanyen, a la fi provoquen una profecia autoacomplerta.
La quarta condició per als nous conductors ha de ser que siguin bona gent, tant en la seva vida pública com privada. Algú pot creure que una persona pot conduir bé els designis d’un país si es dedica a perseguir i violar treballadores als hotels, per exemple?
La cinquena, que els nous líders han de ser coratjosos. Ada Colau va dir que els nous lideratges es dirimiran en funció de demostrar fins a quin punt els líders estan disposats a jugar-se-la per servir al poble. La sisena, han d’oblidar-se que hi ha assessors d’imatge, gabinets de premsa, etc… Per fotre’ls la culpa: quina mala política de comunicació tenen, sentim a dir sovint. No. No es pot comunicar allò que no se sent.
En fi, vivim uns moments de cruïlla en què tot està en perill, calen nous lideratges que siguin capaços des d’una ideologia sòlida de plantejar l’anàlisi de la realitat, que siguin crítics i ofereixin propostes de futur possibles