S’ha acabat una etapa de l’esquerra i n’ha de començar una altra. Quan va caure el mur de Berlín el 1989, en un dinar amb gent diversa, un comensal va dir: “Que bé, ara s’ha acabat el comunisme al món”. En Romà Planas, un home profundament republicà i socialista, va contestar ràpidament: “Ara acaben amb el comunisme, a partir d’ara acabaran amb el socialisme”. Les paraules van ser profètiques, assistim a la batalla final per acabar amb el socialisme i la socialdemocràcia i amb qualsevol intent de qüestionar el model econòmic que patim.
A finals dels anys seixanta i als setanta l’esquerra era molt dogmàtica i exageradament ideologitzada mentre la dreta era superpragmàtica. De mica en mica les coses van anar canviant fins allò tan significatiu de Felipe González “gato blanco, gato negro, lo importante es que cace ratones”. En el llibre No pienses en un elefante, George Lakoff explica precisament la mateixa qüestió als EUA. Ens diu que als EUA la dreta ha dedicat enormes quantitats de diners a investigar i pensar i d’aquí l’èxit de difusió de les idees neoliberals i neoconservadores als darrers 30 anys. Mentrestant, l’esquerra s’ha tornat molt pragmàtica -no només els polítics-, la gent d’esquerres no vol col·laborar en llocs on es llegeix, s’escriu i es discuteix, sinó en projectes concrets. Per exemple, col·laborar amb una ONG que faci una escola en un poblet de Bolívia.
La dreta ha anat fent camí, ha creat innombrables centres de reflexió, fundacions, editorials, diaris, revistes, jornades, seminaris, etc… Hi han dedicat una quantitat ingent de diners i de mitjans. A la fi, ha estat més ben valorat a l’esquerra tenir màsters a les escoles de negocis on han format els executius immorals que han gestionat les finances, la construcció i l’especulació que no pas tenir una escala de valors fonamentada en la justícia i la llibertat.
El resultat és que davant d’una gran crisi econòmica, l’esquerra juga tota l’estona al mateix frame de la dreta, és a dir, juga sempre en camp contrari. Durant molts anys importants líders de l’esquerra han anunciat copagaments, repensar les nuclears, reformar l’Estat del Benestar, abaixar impostos als rics, desregular, acceptar acríticament la globalització, etc… Joaquín Almunia, per exemple.
Cal que les esquerres creïn el propi frame, un relat en què la propietat privada es qüestioni, en què l’afany de lucre sigui jutjat com un contravalor, en què el que es diu i el que es fa no tingui distàncies abismals i en què no s’accepti la mentida.
La UPEC amb el format d’aquests darrers vuit anys s’acomiada, -es convertirà en un club d’opinió-, tot un símptoma del que diem. A reveure.