Després de pensar-ho molt no vaig anar a la manifestació, però hi podia haver anat. De fet aquests dies m’he trobat molta gent que està dubtant, tant dels que hi van anar, com dels que no hi van anar.
Ahir vaig veure un míting a París del 1971, on Santiago Carrillo acabava la seva intervenció amb un Viva España! Gora Euskadi askatuta! Visca Catalunya Lliure! Quins temps! Durant uns quants anys a molta gent ens va semblar que l’ideal d’una Catalunya lliure en el marc d’una altra Espanya era possible. Tan utòpic era això com veure caure el franquisme, tenir llibertat d’expressió, que tornés Tarradellas, l’escola catalana, que s’acabessin les tortures sistemàtiques a les comissaries, etc. Per cert, Carrillo fou un dels poquíssims personatges polítics espanyols que sempre va defensar Catalunya. Va estar present a la presentació de l’Estatut a l’Ateneo de Madrid l’any 2005.
Des de fa almenys dos anys la via federalista es troba en un atzucac. Els federals hem d’acceptar la derrota amb esportivitat. Ara bé, els que venim de la tradició del PSUC i l’Assemblea de Catalunya, és a dir, dels federalistes que volíem el dret a decidir, abans en dèiem dret a l’autodeterminació de Catalunya, estem orfes de representació i projecte. Els que volem un estat català dins d’una Espanya federal encara avui segons el CEO som el 30%. Potser ja ha passat el temps d’aquesta tercera opció? No ho sé. Però el que sí sé és que no seré mai un unionista, és a dir, si m’he de definir entre els indepes i els espanyolistes del PP, de part del PSOE, de Ciutadans i de l’extrema dreta espanyola, no tindré cap dubte a triar.
Pi i Margall, el pare del federalisme, va proposar diverses vegades un pacte entre republicans i catalanistes, ara diríem entre federals i independentistes. L’independentisme no pot marginar els federals si vol construir un Estat. Han de proposar un acord.
Ara ha sortit molts demòcrates dient que abans és la Constitució espanyola que consultar el poble, un argument increïble. És a dir, valen els drets històrics d’unes generacions que van poder votar el 1977. Cal recordar que van votar amenaçades per intents colpistes reals, com es va demostrar l’any 1981. També es diu que la consulta s’hauria de fer a tot l’Estat. Imaginem que un divorci es dirimís votant. Imaginem que qui es vol separar és la dona i que té una família molt reduïda. Estaria sempre lligada. Hi ha gent que es dribla a si mateixa i espera que l’aplaudeixin. Però el realment important és que si fossis el marit, voldries viure amb una dona que no et vol?
Els republicans federals si ens obliguen a triar entre la Constitució espanyola i la llibertat, segur que no dubtarem.