Simplificant, hi ha tres catalunyes.

Hi ha una Catalunya que vol la independència de Catalunya i la creació d'un estat nació. És la Catalunya que va votar no a l'Estatut, perquè "l'Estatut que ens cal és el de Portugal", que en seu perfil de twitter posa Andorra i que quan guanya la roja li senta malament el sopar. Aquesta Catalunya no necessita grans deliberacions, ni debats. Hi té pressa. I no es pot imaginar un endemà que no sigui el d'un estat català.

Hi ha una Catalunya que no vol la independència de Catalunya. És la Catalunya que va votar no a l'Estatut o que no va votar, perquè aquesta no és la seva guerra, que sempre pregunta "i què hi diu el teu dni?", que no sap qui és en Toni Clapés o l'Albert Om, i que incorpora la carn d'olla al cocido. Aquesta Catalunya no necessita grans deliberacions, ni debats. Catalunya és Espanya. I no es pot imaginar un endemà que no sigui un estat espanyol.

Hi ha tercera Catalunya que no sap què vol. És la que va votar sí a l'Estatut (alguns amb la boca petita), que s'indignaren amb les retallades del TC, que no saben què són si els hi preguntes. Aquesta Catalunya necessita grans deliberacions i debats. No tem ni l'estat català ni el fracàs de la independència. I desconfia dels apocalipsis dels integradors i dels relats paradisíacs dels secesionistes. 

El debat entre els primers i els segons no és necessari. Cap mot mourà ni un milímetre les posicions dels uns i els altres. Són els tercers els qui busquen, legítimament, raons i paraules. El procés serà possible si deixem que la tercera catalunya pugui mesurar en la balança de la indefinició el seu demà. El millor que poden fer la primera i la segona Catalunya és deixar que el relat es construeixi. Malgrat el soroll, ara és l'hora de les paraules.