Hi ha gent que va per la vida atropellant tothom, són gent malalta, molt malalta, que en comptes d’aturar-se i indagar per què atropellen velletes als passos de vianants, fugen i fugen.
En aquestes fugides fan tot el mal que poden, com més mal fan més pensen que corren, que triomfen. En realitat el que els passa és que la vida els ha derrotat de la pitjor manera, persegueixen quimeres i a la fi acaben intentant competir amb els morts.
Com que a la fi ningú els estima, els agrada que els facin la pilota i així es pensen que de fet a algú els interessen. Arriben a tal extrem que ja intueixen que ningú els estima i llavors el que fan és obligar tothom del seu voltant a fer-los la rosca. I ho diuen!
Fins i tot arriben a atropellar els que creuen que són els seus amics, a aquests els atropellen dues vegades. De la forma convencional i també corrompent-los en el pitjor que hi ha, corrompent-los en el món dels sentiments, dels valors i dels llaços. He vist bellíssimes persones arrossegades pel fang moral fins a l’infinit. He vist altres persones sense caràcter, deixar-se portar per dinàmiques infernals.
El lògic seria que s’aturessin i demanessin ajuda. S’han muntat amors d’impostura, famílies d’impostura, amics d’impostura en definitiva vides d’impostura. En el fons ho saben i, és clar, quan veuen alguna cosa bona, sincera i honesta al seu voltant no paren fins a acabar amb ella.
Són persones tòxiques que marceixen tot allò que toquen. Davant d’aquest tipus de persones l’únic que es pot fer és allunyar-se’n el més possible. No valen arguments, no valen gestos, no val res del que compon les relacions entre les persones normals.
Diuen que els tòxics sempre surten guanyant, en part és veritat, agafant la idea d’Antonio Gramsci podríem dir que una persona honesta mai utilitzarà determinades armes contra una altra persona, en canvi la tòxica les utilitzarà totes, sense ètica.
Potser aparentment les persones tòxiques guanyen -diners, poder, posició social, etc-, ara bé el cert és que viuen una vida de merda on no hi ha res de sincer i on aconsegueixen a la fi que al seu voltant no hi hagi res de positiu, res bo, res d’estimació.
Segurament aconseguiran ser els més rics del cementiri, i això sí, hauran pagat a algun lacai que els escrigui una necrològica en la qual no surtin malparats.