Llegeixo que Edouard Martin, el líder sindical de la CFDT de la multinacional d’ArcelorMittal de França, es refereix a l’empresa on treballa en aquests termes: “Va ser un amor a primera vista. Els gran blocs d’acer envermellint, la calor, el soroll, el fum… És màgic, és una cosa extraordinària”. M’ha fet pensar molt. Resulta que ara les empreses ja no interessen els seus propietaris, en molt casos són fons d’inversió que no saben ben bé què compren i que només volen saber quants diners faran. Són aquest tipus de gent que, com deia Francesc Trabal, creuen que els diners serveixen únicament per fer diners. Quina baixesa moral! Quina manca de cultura del saber viure! No podem viure en un planeta on els especuladors voldrien actuar i viure en un món sense gent però que doni beneficis. Crec de veritat que d’aquí a uns anys, quan s’estudiï l’època que estem vivint, es dirà que durant uns quants anys el món va ser manat per malalts mentals totalment insensibles a l’empatia amb la gent. La idea expressada per Martin m’ha fet pensar en dos llibres, el primer el de Richard Sennett, quan reivindica l’artesà i l’artesania; retornar als significats de les coses, en aquest cas del treball, que donen sentit i expressen valors per una vida. L’altra és Historia de mi gente, d’Edoardo Nesi, un petit industrial del tèxtil de Prato, a Itàlia, on explica com la petita i mitjana indústria tèxtil havia donat durant moltes generacions els diners necessaris per viure a centenars de milers de famílies, però que alhora donava sentit a milers de treballadors que se sentien orgullosos dels seus teixits i dels seus dissenys.
El problema és que no hi ha res que hagi substituït tot aquest món que s’acaba. Sóc dels que creu que els luddistes tenien raó quan cremaven màquines. Primer perquè és veritat que durant dos o tres generacions els teixidors a mà van viure molt pitjor del que ho feien abans de la maquinització. En segon lloc perquè les plusvàlues generades pel canvi tecnològic mai es reparteixen sinó que es queden en molt poques mans. Això va passar a l’inici de la revolució industrial i ara amb els fabulosos beneficis de la introducció de la informàtica i tot el que hi ha anat acompanyat. Com diu el francès R. M. Solow: “La globalització. Ah, sí… una meravellosa excusa per a moltes coses”. Si durant tres generacions hem de viure pitjor potser ens ho fem mirar. Caldrà anar a una cultura de l’austeritat -no confondre amb retallades i el seu altre eufemisme, la consolidació fiscal- on gastem menys però consumint productes millors, artesanals i que durin més. Al final per viure millor tots junts