En els anteriors posts (aquest i aquest), he intentat demostrar que la via federal és segurament l'aposta que millor equilibra una societat fragmentada. Pels federalistes (que són molts, com demostren les enquestes), aquest seria l'escenari ideal; pels més immobilistes o reformistes, el federalisme seria el peatge necessari davant de l'alternativa de la independència; i pels independentistes, la via federal podria ser quelcom molt semblant a Baviera o Puerto Rico o, per què no, un estadi més en el camí cap a la independència.

Diran que l'estat federal té un problema essencial, que és la negativa d'Espanya a trencar la seva estructura. I tenen tota la raó. Espanya no es planteja canviar les regles del joc i, com els detractors del federalisme han insistit, dos no es federen si un no vol. Admeto l'esmena a la totalitat.

Per això, plantejo la mateixa metodologia que la via independentista: Que els catalans siguin consultats, via referèndum, si accepten la via federal. Amb l'aval de les urnes, el Govern de la Generalitat té la legitimitat per exigir Espanya una reforma constitucional profunda i uns canvis radicals definits en la consulta: hisenda pròpia, pacte fiscal, blindatge del català, estatus de nació, projecció exterior i presència en els organismes internacionals, reforma del Senat i organització territorial pròpia. Si el TC dinamità el pacte anterior, només hi ha un camí possible, que és dinamitar la Constitució i crear un nou marc constitucional. S'obren dos escenaris.

Si l'estat ho accepta, entrarem en un nou període constituent que, com he explicat en els dos posts anteriors, és el millor equilibri de la complexa arquitectura de sensibilitats de la Catalunya actual. És un escenari que aconsegueix el major sumatori de les espectatives col·lectives i genera la menor decepció col·lectiva possible. 

Si l'estat no ho accepta, amb l'aval de les urnes i la complicitat internacional, Catalunya pot plantejar un referèndum per la independència. La comunitat internacional acceptarà que Catalunya ha fet tots els esforços per a una resolució de la tensió. I, el més important, una part del país que ara es mostra escèptica o distant del model de ruptura, s'afegiria al projecte d'un nou estat europeu.