Ja sé que algunes persones diran: no es pot parlar de l’esquerra sinó de les esquerres. D’acord. Uns altres deuran pensar que a l’esquerra no li passa res de res, que a la part de l’esquerra catalana a la quals ells no pertanyen és a qui li passa el problema. Així podríem arribar a considerar que la gent d’esquerres hem d’estar contents perquè dels quatre partits d’esquerres a les darreres eleccions tres van pujar en el nombre d’escons. Mirat d’aquesta manera hauríem d’estar eufòrics. I en canvi, ens mana la dreta a quasi tot arreu. Però el pitjor no és que la dreta, les dretes, manin a tot arreu, el pitjor és que les idees d’esquerres la gent no sap quines són. L’hegemonia de les idees conservadores és de tal magnitud, està tan present en les mentalitats col·lectives, que no hi ha proposta real, tangible d’alternativa.
D’entrada caldria que abans de pensar res fem un mapa real de les esquerres catalanes. Tenim quatre propostes, dues de les quals són en realitat coalicions de més opcions: ICV-EUiA i CUP. Caldria articular una certa arquitectura variable que permetés a l’esquerra aparèixer com a alternativa teòrica, més enllà de posicions electorals o institucionals. Aquí van algunes idees. La primera, caldria convertir l’esquerra en una mena de barricada del no (passaran). La segona, s’haurien de replantejar els mètodes. De moment i pel que podem veure qui està aconseguint que els bancs no foragitin de casa seva alguns catalans no és l’establishment institucional sinó la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. La tercera és una mena de paradoxa, cal que l’esquerra es reideologitzi. Sí, que l’esquerra pensi més en les idees que en les institucions i el poder. La quarta, cal trobar una forma que faci la militància compatible amb l’ideal, és a dir, cal aconseguir que l’idealisme fonamenti l’acció política d’esquerres. La cinquena, cal començar a pensar com aconseguim actualitzar les idees del “catalanisme progressiu” (Narcís Roca Farreras), calen recursos i marcs. La sisena, com aconseguim mitjans que difonguin aquesta manera de pensar, si l’hegemonia de les idees de la postmodernitat i la irracionalitat són incommensurables en la societat, en els mitjans de comunicació són quasi absoluts. La setena, cal començar a pensar com s’articula una forma d’actuar conjunta tot i respectant les diferents formes d’expressió de l’esquerra. La vuitena, cal fer una tasca d’explicació fonamentada en els coneixements, la cultura, la proposta, l’empatia i sobretot la raó. La novena, cal elaborar una agenda comuna, mai com ara ha estat més fàcil poder-ho fer, els ciutadans d’esquerres ho tenim clar, ja que hi ha una part que és almenys conservar el que tenim en tots els àmbits. I finalment, cal fer tot això d’un certa manera, que deia Romà Planas, és a dir amb una gran dosi de generositat institucional, de les organitzacions i de les persones.