Els darrers dies estem assistint a un espectacle increïble. Ni el guionista més agosarat i inconscient hauria estat capaç de dibuixar una societat més esbojarrada, més amoral, més mancada de valors.
Sembla que no hi ha ni una petita parcel·la de la nostra vida social que s’escapi de l’espionatge. N’hi ha a la vida empresarial, patronal, industrial i comercial, a la vida política, a les institucions i als partits, al futbol i en fi en la vida privada de tots els catalans. Avui si no ets espiat és que no ets ningú. Una de les coses més inquietants és que no només un partit intenta espiar el que fan els altres, sinó que a més algun partit sembla que el que feia era espiar els seus membres. El mateix en el futbol, on s’espiava els propis treballadors i els propis companys de junta.
De fet, Catalunya comença a semblar la República Democràtica Alemanya, que en realitat era la no democràtica -això dels eufemismes ve de lluny- amb l’Stasi, la policia política comunista, on fins i tot eren les parelles les que feien els informes dels seus companys. Alguns se’n van adonar un cop caigut el mur el 1989, després de desenes d’anys de convivència. Uns es van divorciar, altres no. La condició humana és inescrutable.
Ara bé, per què aquesta dèria d’espiar? Espiar no és un mecanisme per defensar unes idees, bàsicament aquest fet es deu a una patologia. Quan hom no té ideologia sinó només ànsia de poder, al preu que sigui, llavors fa tot el que està a les seves mans, legal o il·legalment, per conservar-lo. Dic que és gent sense ideologia, perquè si en tingués alguna aplicaria un tipus de codi ètic, i entre ells hi haurà, segur, no espiar la vida de la gent, siguin teus o dels altres.
La idea de llibertat i democràcia està renyida amb trencar les regles de joc de l’humanisme. I això hauria de ser vàlid per a un catòlic, un lliurepensador, un socialista o un democratacristià.
Ja ho escrivia Elias Canetti a Masa y poder: el poder ?s’acon?segueix i es manté quan hom està disposat a tot fins i tot a acabar amb els teus, de fet assegura que la sensació màxima de poder no és matar els altres sinó matar els teus.
Pregunto a un amic francès que viu a Catalunya des de fa molt temps si hi ha diferències entre França i Catalunya i si això es deu al mètode o a la cultura. Em diu que es deu al mètode. Cal que els càrrecs no durin més de dos mandats a tot arreu, calen llistes obertes, però una mica d’esperit republicà ajuda, segur. Això els fa tenir una mica més de vergonya, no gaire més, però.
Hi ha gent que diu que tot plegat es deu a les clavegueres de l’Estat, que reaccionen contra la idea del dret a decidir. Segur. Però o netegem la casa o un estat català independent pot ser irrespirable.