Avui l’Intocable Digital em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

DE PRESSA I BÉ, NO POT SER
INTOCABLE DIGITAL, 5.04.13

El balanç dels cent primers dies del segon govern Mas és negatiu. I el cert és que era molt difícil que fos positiu si tenim en compte que a l’error d’haver convocat les eleccions de forma anticipada cercant una majoria excepcional i veure reduïda en dotze escons la força de CiU, s’hi va afegir l’error d’un acord amb ERC, que presta el seu suport parlamentari sense comprometre’s en l’acció de govern i, sobretot, supeditat a un compte enrere que s’acaba a finals del 2014.

Tampoc no ha estat gens feliç la coincidència en el temps amb l’auto del jutge Pijuán, encarregat del cas Palau, en què refusa el recurs presentat per CDC contra l’embargament de la seva seu en el marc del saqueig del Palau de la Música, com a responsable civil com a partícip a títol lucratiu. L’auto del jutge és contundent i demolidor per a les esperances de CDC de sortir indemne del cas, perquè afirma de forma rotunda que hi ha indicis “sòlids i plurals” de tràfic d’influències que presumptament hauria afavorit l’adjudicació d’obres públiques a una empresa que hauria pagat comissions que, a través del Palau de la Música, haurien arribat a mans dels gerents de Convergència Democràtica de Catalunya.

Important com és aquesta qüestió, que afecta directament la credibilitat del partit que governa i del propi president, que va donar la seva paraula que no hi havia hagut tràfic d’influències, el més rellevant és el diagnòstic del propi president Mas sobre la situació actual quan fa balanç dels seus primers cent dies: “les finances públiques estan en situació d’emergència i l’autogovern de Catalunya en situació de supervivència”. Com ha dit Joaquim Nadal en un tuit: “Si és qüestió d’emergència, supervivència i resistència nacionals, quin és el guió, el camí? On són les mesures excepcionals?”.

El mínim que es pot dir és que el govern no està a l’alçada d’una situació tan greu. Tot indica que ara cal atacar en primer lloc la crisi econòmica i la situació de les finances públiques, que ara és l’hora de negociar i acordar un pacte fiscal, la flexibilització del dèficit, mesures de reactivació econòmica i traçar línies vermelles en les polítiques socials per atendre les famílies que tant les necessiten. I això no vol dir renunciar a la consulta, però sí tenir clares les prioritats del moment. No és moment de jugar al gat i la rata amb Mariano Rajoy, sinó de cercar solucions a les angoixes de molta gent. El problema d’Artur Mas no va ser comprometre’s a fer una consulta en aquesta legislatura, sinó d’acceptar la imposició d’Oriol Junqueras de fer-la el 2014. I ja se sap, de pressa i bé, no pot ser.