Foto: Fàb Llanos

Entrevista publicada a La Independent

Entrevistem la Presidenta del Parlament en una setmana clau i dies abans que el referèndum per l’autodeterminació de Catalunya es porti a terme. Han estat anys de propostes i mobilitzacions. Han estat setmanes de debats i accions polítiques en que Carme Forcadell ha estat una protagonista indiscutible, ara ella ens ho explica en primera persona per a La Independent.

Vídeo de presentació

A partir del darrer debat parlamentari i la convocatòria del Referèndum, quin és l’ambient polític al Parlament i quin el treball que es desenvolupa?

És cert que l’ambient al ple va ser tens, fruit de les visions contraposades que hi havia. Però a fora de l’hemicicle això no és així, i les relacions són formals i correctes. En tot cas, donat el context, l’activitat legislativa és mínima fins després del referèndum. L’ambient és el propi d’una campanya de referèndum.

Com valora l’acció del Govern espanyol de les darreres setmanes. Quines són les accions que prendrà el Parlament en cas que no es pugui celebrar el referèndum tal com ordena fiscalia i el Govern central

M’hauria agradat que el Govern espanyol, davant una societat catalana que des de fa 5 anys demana un referèndum d’autodeterminació, hagués actuat com és propi de les democràcies avançades, com ho van fer els governs d’Anglaterra, o el Canadà envers un repte similar. Crec que el govern espanyol hauria d’haver acceptat acordar el referèndum. Malauradament, no ha estat així, i només hem rebut respostes judicials i policials que han vulnerat drets fonamentals.

Cal recordar que cinc dels set membres de la mesa hem rebut querelles; també els membres del govern; han amenaçat quasi 800 alcaldes; s’han prohibit actes polítics (a Catalunya i a diverses ciutats de la resta de l’Estat), s’han tancat més de 100 pàgines web, s’ha entrat a redaccions i impremtes; s’ha interceptat correspondència; s’han detingut càrrecs i treballadors del govern… En conclusió, hi ha hagut una clara ofensiva antidemocràtica per part de l’Estat.

Tanmateix, estic convençuda que el diumenge podrem votar de forma lliure, democràtica i pacífica, no contemplo cap altra possibilitat.

La querella de fiscalia contra la majoria de la Mesa del parlament no ha frenat una acció parlamentària considerada il·legal, en cas d’actuacions contundents contra el Govern quin serà el vostre paper?

Defensarem les institucions catalanes i continuarem al costat de les llibertats i els drets fonamentals. Volien que la Mesa fes de censora política de les diputades i diputats, i això és inacceptable en qualsevol democràcia. De la mateixa manera, enlloc del món s’entén que s’actuï contra governs per la celebració d’un referèndum o una consulta popular. El que està fent el govern espanyol reprimint la participació política és inaudit i impropi d’una democràcia.

Ha liderat des de la societat civil l’anomenat procés, ara el parlament té un paper clau i està entomant debats llargs, complicats i tensos, quin és el cost personal?

M’ha tocat exercir una responsabilitat complicada i exigent, a causa del context actual. I no és gens agradable rebre acusacions injustes, com les de ser parcial, quan crec que sempre he fet tot el possible i més per garantir els drets de totes i tots els diputats. Però això forma part de la lògica de la política partidista, i per tant, ja era previsible. L’avantatge és que des del primer moment sabíem que aquesta seria una legislatura curta i intensa, i saps que tot esforç val la pena.

Diuen que la societat catalana està dividida. Què en pensa vostè i quins són els escenaris possibles des del 2 d’octubre.

La societat catalana ha estat, és i serà plural i diversa. La demanda d’un referèndum no ha dividit res, les urnes no divideixen, i així ho demostra la voluntat absolutament majoritària de la societat catalana de votar. El 2 d’octubre la societat continuarà plural i diversa, però haurà pogut exercir el seu dret a l’autodeterminació, sabrem què és el que vol la majoria de persones que participen políticament. I sigui quin sigui el resultat, Catalunya continuarà endavant.

Aquest diumenge on esperarà els resultats?

Estaré amatent als esdeveniments, i atenent els mitjans de comunicació internacionals al llarg de la jornada.

Tweet

RAZONES DEL PSC PARA EL ‘NO’
20 minutos, 25.10.16

El pasado Comité Federal del PSOE, defendí la posición de los socialistas catalanes de votar no a la investidura de Mariano Rajoy. Es la misma posición que hoy martes defenderé ante el Consell Nacional del PSC y la que, de salir adelante, mantendrán nuestros diputados y diputadas en las dos votaciones previstas en la sesión de investidura.

Creo que el cambio de posición del PSOE respecto a lo decidido en el Comité Federal del 28 de diciembre de 2015 es un error, y así lo expliqué delante de mis compañeros socialistas, desde la libertad, el respeto y la fraternidad.

La libertad, para decir lo que pensamos. El respeto, para escuchar a todos, coincidan o no con nuestras opiniones. Y la fraternidad de querer seguir compartiendo un proyecto federal, siendo capaces de gestionar la discrepancia.

Las razones del no a Rajoy son sobradamente conocidas. No compartimos su proyecto. Desconfiamos de su capacidad y de su voluntad de luchar contra la corrupción. Y creemos que nuestra posición política quedaría gravemente hipotecada por nuestra abstención, máxime sin haber intentado de verdad un gobierno distinto.

Son razones, son argumentos. No cuestiones de principio, ni de una cruzada del bien contra el mal. No son una verdad dogmática enfrentada a otra. Son nuestros argumentos. Y también el temor de alejarnos de tantos militantes y de tantos electores. Temor acrecentado por haber tomado una decisión sin escuchar a la militancia, como sí hicimos con motivo del pacto con Ciudadanos. Sí, nos da más miedo ese abismo con militantes y electores que la convocatoria de unas terceras elecciones. Y en el caso del PSC, la situación aún es más justificada.

n las primarias recientemente celebradas, he hablado con muchísimos militantes, y estoy convencido de que nuestra posición es ampliamente compartida entre los socialistas y las socialistas de Cataluña, así como por muchos de nuestros votantes y amplios sectores de la ciudadanía catalana.

Por eso, la cuestión es si el socialismo español es capaz de reconocer que hay un elemento diferencial crucial en este tema cuando se aborda desde Cataluña.

El independentismo tiene hoy el apoyo de casi el 48% de los catalanes. Y nosotros hacemos en gran medida responsable de esta situación a un gobierno del PP incapaz de abrir una perspectiva de diálogo. En Cataluña hoy somos pocos quienes propugnamos la vía del diálogo, la negociación y el pacto, desde un total respeto a la legalidad. Estamos convencidos de que es la única solución, la que acabará por imponerse. Pero hoy estamos muy solos en su defensa. Y en este momento, cuando empieza el curso en el que el choque de trenes parece inevitable, no podemos aparecer ni siquiera absteniéndonos en la investidura de uno de los máximos responsables de la ausencia de diálogo. Si lo hiciésemos, dejaríamos de ser útiles para tender puentes, para encontrar una solución a un problema muy serio.

El futuro depende, precisamente, de nuestra capacidad de aceptar las diferencias y gestionar las discrepancias, desde la voluntad de seguir caminando junto a todos los socialistas para construir un proyecto federal para España.

Unes primàries en un moment excepcional

MIQUEL ICETA
LA VANGUARDIA, 13.10.16

Dissabte, dia 15, més de 17.000 persones estan cridades a participar en les eleccions primàries per escollir la persona que ha de liderar el Partit dels Socialistes de Catalunya. És una responsabilitat enorme la que recau sobre els meus companys i companyes: no són unes primàries ­normals, ja que estem vivint un període excepcional.

Dissabte decidim qui serà el líder del PSC, i si el líder del PSC serà o no al Parlament de Catalunya en un moment crucial.

Decidim qui serà la veu que se sentirà als mitjans de comunicació representant tots els que volem diàleg, nego­ciació i pacte, enfrontant-se als que estan disposats a continuar en la seva cursa boja
i unilateral cap a l’abisme o, en el millor dels casos, cap al fracàs.

En cap altre moment de la història de Catalunya d’aquests últims anys les institucions catalanes s’han vist sotmeses a la tensió i la crisi imposades per l’estratègia insensata que l’independentisme ha dissenyat fins al setembre del 2017 amb un enfrontament amb la legalitat i una fractura profunda en la societat catalana.

Per això és tan important qui estigui al capdavant del PSC. Perquè avui el PSC és, independentment de si té més o menys representació parlamentària, la pedra angular de la reconstrucció del ­catalanisme a Catalunya. Un catalanisme avui injuriat pel bloc sobiranista, per la seva voluntat de pacte i perquè vol construir Espanya sense renunciar a aconseguir més autogovern per a Catalunya, però que és l’instrument que ens ha proporcionat el grau més alt d’autogovern, llibertat i prosperitat de la història.

El PSC és l’únic partit que té un projecte sòlid, no màgic, tant per a Ca­talunya com per a Espanya. Un projecte perquè Catalunya sigui reconeguda com a nació per Espanya i perquè Espanya s’accepti a si mateixa com a nació de nacions. Un projecte en què és tan important la nostra capacitat de convicció cap a la ciutadania catalana com la capacitat de convicció sobre el PSOE i el conjunt de la ciutadania espanyola. No és un projecte fàcil, però és un projecte factible, a diferència dels altres. Si la democràcia és el pitjor de tots els sistemes polítics, a excepció de tots els altres, m’atreveixo a dir que
el nostre projecte federal és el pitjor dels projectes possibles, exceptuant tots els altres.

Per això la responsabilitat de les afiliades i els afiliats del PSC és enorme. No només han d’escollir una persona per ­liderar el partit; han d’escollir una persona per liderar una part de la societat que vol i presentarà batalla democràtica, la batalla ideològica, la batalla mediàtica i la batalla social perquè la raó i la sen­satesa tornin a la política catalana i a l’es­panyola.

Vull ser aquesta persona. Vull ser primer secretari del PSC. Tinc la força, la convicció, la capacitat, l’experiència i el reconeixement social, fins i tot el dels meus adversaris. Poso a disposició del socialisme català la meva capacitat per defensar les nostres idees sense oblidar que la societat el que necessita és que els polítics siguem capaços de trobar solu­cions factibles als problemes que tenim a Catalunya, a Espanya… i al PSOE.

Una proposta per sortir de l’atzucac

MIQUEL ICETA
EL PUNT AVUI, 20.09.16

La celebració de la Diada Nacional de Catalunya posa damunt la taula un interrogant: té sortida raonable, sense conflictes i amb un ampli suport social l’actual atzucac en què es troba la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya? Malauradament, no hi ha motius per a l’optimisme si mirem el que ha anat succeint del 2010 ençà. Agradi o no, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut que havia votat la ciutadania catalana va deixar en suspens la via del pacte. I fins ara no
hi ha hagut cap iniciativa seriosa per reprendre aquesta via. El govern del PP nega directament el problema, mentre que el govern de Junts pel Sí l’aprofita per sumar arguments i suports al seu projecte separatista. Ni immobilisme ni unilateralitat no porten enlloc.

El primer que necessitem és tenir un govern d’Espanya que no negui el problema ni amagui el cap sota l’ala, perquè el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre del 2015 és inequívoc: tot i que no hi ha una majoria ciutadana en favor de la independència, sí que hi ha una àmplia majoria insatisfeta amb l’actual estat de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, una majoria de la qual formen part destacada les persones que volen la independència i també molts altres que desitgem el reconeixement de la nostra realitat nacional, més autogovern, un millor finançament i la participació directa en la governança de l’Estat a través d’un Senat federal.

Si s’accepta aquesta realitat, cal redreçar de manera progressiva l’actual estat de les coses, descartant falses dreceres i solucions màgiques o immediates. Per això és important que des de Catalunya es percebi amb claredat un canvi d’actitud a Madrid que enforteixi les posicions partidàries del camí del diàleg, la negociació i el pacte com a única via per resoldre el problema. Juan-José López Burniol adverteix des de fa molt de temps del risc d’instal·lar-nos en un empat infinit: ni una majoria d’espanyols pot imposar una solució que no sigui acceptada per la majoria dels catalans, ni una majoria de catalans pot imposar una solució que no sigui acceptada per la majoria dels espanyols. És per això, entre altres motius, que els socialistes proposem un camí que culmina en una consulta a Catalunya i al conjunt d’Espanya. És l’única manera de verificar si la proposta té el consens necessari.

Però el referèndum sobre la reforma constitucional federal que proposem serà una de les darreres etapes d’aquesta via, i la darrera serà el nou Estatut o Constitució catalana fruit del pacte federal. Perquè aquesta solució sigui viable, cal començar des d’ara un llarg camí que tanqui ferides, esmeni errors i obri perspectives per a un diàleg polític de fons.

Des del meu punt de vista, caldria primer abordar, entre d’altres, les qüestions següents:

1) Revertir la dinàmica de relacions conflictives entre els governs de Catalunya i Espanya. En aquest terreny convé resoldre per la via de la negociació els conflictes competencials pendents i treballar per recuperar els elements d’autogovern erosionats per la sentència del Tribunal Constitucional, que la mateixa sentència ja apunta que es podrien resoldre modificant lleis al Congrés dels Diputats (per exemple, reformant la llei orgànica del poder judicial, la llei de règim local –per fer possible l’organització territorial pròpia de Catalunya en vegueries–, la normativa d’organismes i institucions estatals per impulsar-hi la participació de les comunitats autònomes, etc.). Abordar els 23 temes plantejats pel president Mas al president Rajoy. Derogar la Lomqe, particularment pel que implica d’ingerència en la política lingüística i educativa de la Generalitat. Aprovar una llei de llengües. Assegurar la presència de la llengua i la cultura catalanes a la Unesco. Resoldre qüestions relatives a la memòria històrica com l’anul·lació del judici al president Companys. I fins i tot abordar qüestions d’ordre menor com la introducció d’un distintiu autonòmic a les matrícules dels vehicles tal com s’ha fet a França.

2) Abordar sense dilació la negociació del nou model de finançament, revisant l’excessiu esforç de reducció del dèficit imposat a les comunitats autònomes, negociant el quitament parcial del seu deute, introduint el principi d’ordinalitat i impulsant els consorcis tributaris.

3) Revisar la política inversora de l’Estat. Impulsar decididament el corredor mediterrani i abordar problemes sagnants com la millora del servei de rodalies.

Si fóssim capaços de capgirar l’actual situació d’absència de diàleg, podríem entrar en un debat polític de fons que hauria de culminar en la necessària reforma constitucional. En el marc de la reforma, els independentistes podrien plantejar totes les seves reivindicacions, acceptant que
no les poden imposar de manera unilateral i que, per definició, un pacte implica cessions de les dues parts.

Sóc conscient que el camí que proposo no és senzill i que, fins i tot, alguns independentistes poden preferir jugar-s’ho a tot o res, però considero que tant l’immobilisme de Rajoy com la deriva unilateral de l’independentisme estan abocats al fracàs i poden comportar finalment un xoc de trens en el qual tots sortirem perdent i que posarà en risc, fins i tot, la unitat civil del poble català i el seu autogovern.

Per això, primer caldria canviar de govern a Espanya, substituint Mariano Rajoy com a president del govern. Estic convençut que una gran majoria de catalans i catalanes (més del 75% si prenem com a indicador el resultat de les darreres eleccions generals) desitgen que el PP no governi a Espanya. I la qüestió és si els partits independentistes o els partidaris del dret a decidir seran capaços d’afavorir aquest canvi sense condicionar la investidura d’un nou president del govern d’Espanya a la celebració d’un referèndum sobre la independència. No dic que canviïn d’objectius polítics ni que abandonin les seves reivindicacions, tan sols els demano que no impossibilitin el canvi polític a Espanya. Crec que tots hi sortiríem guanyant.

Para poder decidir, primero hemos de acordar

MIQUEL ICETA
ECONOMIA DIGITAL, 1.04.16

La sentencia del Tribunal Constitucional que alteró el texto estatutario que había sido votado en referéndum por los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña, tras haber sido aprobado por más de 2/3 de los miembros del Parlament de Cataluña y negociado en las Cortes Generales que lo aprobaron por mayoría absoluta, fue la gota que colmó el vaso de la incomodidad de amplios sectores de la sociedad catalana con respecto de la relación de Cataluña con el resto de España.

Más de dos millones de ciudadanos votaron por la independencia en el simulacro de consulta del 9 de noviembre de 2014 y casi un 48% de los votantes depositaron el 27 de septiembre de 2015 su confianza en partidos que se proponían alcanzar la independencia en 18 meses.

Las razones de la incomodidad catalana no se refieren sólo a la mencionada sentencia, sino que se producen también a causa de la falta de un reconocimiento real del carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüe de España, de la percepción de un maltrato económico, fiscal e inversor, de políticas recentralizadoras que erosionan el autogobierno y de la ausencia de mecanismos eficaces de participación de las Comunidades Autónomas en el gobierno del Estado.

Esa incomodidad ha llevado a muchos catalanes a abrazar la causa de la independencia que, para los socialistas, no es una solución ni deseable ni viable. La independencia crea más problemas de los que pretende resolver y no puede alcanzarse de forma unilateral ni aún menos de forma ilegal.

Para resolver el problema de fondo proponemos que en esta legislatura se acuerde una reforma constitucional federal que debería ser sometida a referéndum de todos los españoles y que puede resumirse en ocho puntos:

1. La definición de España como Estado federal.

2. El reconocimiento de la realidad nacional catalana (personalmente sostengo que España es una nación que integra naciones, nacionalidades y regiones, y que el Estado integra Comunidades nacionales, forales y autónomas).

3. La definición precisa de las competencias del Estado y de las pautas sobre su ejercicio, y la atribución de todas las demás competencias a las Comunidades Autónomas.

4. El reconocimiento de una asimetría competencial que atienda a los hechos diferenciales y los derechos históricos ya reconocidos por la Constitución y los Estatutos vigentes.

5. La consideración de los temas lingüísticos y culturales como competencia estricta de las Comunidades con lengua propia.

6. La constitucionalización de los principios de solidaridad y ordinalidad que han de informar la financiación de las Comunidades Autónomas.

7. La descentralización efectiva del Poder Judicial.

8. La transformación del actual Senado en una verdadera Cámara territorial (personalmente defiendo un Consejo Federal integrado por representantes de los Gobiernos autónomos).

Estoy convencido de que una mayoría de catalanes y con ellos una mayoría de españoles darían su apoyo a una renovación del pacto constitucional de 1978 que contuviera los elementos antes mencionados.

A veces me preguntan qué pasaría si los catalanes de forma mayoritaria rechazaran esta reforma. No creo que eso vaya a suceder pero, en ese caso, desde la democracia y la legalidad habría que acordar una fórmula para que los catalanes pudiesen ser consultados; pues para poder decidir, primero hemos de ser capaces de acordar.

Para acordar el contenido y alcance de esta consulta, la ley de la claridad canadiense aporta elementos muy relevantes que deberían ser tenidos en cuenta.

Como dice la Sentencia del Tribunal Constitucional que anuló la declaración de soberanía aprobada por el Parlament: “La Constitución no aborda ni puede abordar expresamente todos los problemas que se pueden suscitar en el orden constitucional, en particular los derivados de la voluntad de una parte del Estado de alterar su estatus jurídico.

Los problemas de esa índole no pueden ser resueltos por este Tribunal, cuya función es velar por la observancia estricta de la Constitución. Por ello, los poderes públicos y muy especialmente los poderes territoriales que conforman nuestro Estado autonómico son quienes están llamados a resolver mediante el diálogo y la cooperación los problemas que se desenvuelven en este ámbito”.

Diálogo, negociación y pacto. Esa es la tarea en la que todos debemos empeñarnos.

Entrevista publicada a La Independent

Maria Khan és el nom artístic de Maria Popova. Una cineasta que va néixer a Bulgària i ha dirigit diferents documentals sobre el Col·lectiu LGTB a Catalunya. Alguns d’ells han estat reconeguts i premiats a nivell internacional.

Treballar en cinema no és fàcil, com són els teus orígens professionals?

Vaig començar els meus estudis cinematogràfics a Bulgària, però després d’un any vaig decidir ampliar els meus horitzons i viatjar a Madrid, on vaig estudiar Direcció de Cinema i Realització de Televisió a l’Escola TAI. Em vaig graduar amb el curtmetratge “La Sagrada Família” i després de diversos treballs realitzats tant per al món publicitari com per al televisiu vaig dirigir el meu primer documental independent “Iguals” que tracta sobre les festes de l’Orgull Gai. Vaig seguir amb altres treballs independents al mudar-me a Barcelona, entre ells el llargmetratge experimental “FiliusNullius” i el pilot de sèrie de televisió “Alkiler.com”. Sempre he buscat el balanç entre els temes d’actualitat, la crítica social i el sentit d’humor.

Tens una experiència cinematogràfica basada en continguts clarament LGTB, ¿com vas començar a treballar explícitament en això?

La meva intenció no va ser “encasellar-me” dins de les obres amb contingut LGTB, però d’una o altra forma certs aspectes del col·lectiu sempre m’han cridat l’atenció. La sexualitat i la identitat de gènere formen part dels fonaments de la nostra societat tal com la coneixem. Tenia la necessitat d’explorar els processos que ocorren en l’àmbit de les persones que ens sortim de la heteronormativitat patriarcal. Vaig tenir sort de conèixer i treballar amb l’Associació Grup d’Amics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals – GAG amb qui hem tret molts projectes audiovisuals endavant i hem creat debat dins i fora del col•lectiu (entre ells “Vides Transsexuals”, “Les Persones Grans LGTB “, la campanya de sensibilització” No discriminis “).

Els teus documentals recullen testimonis importants de vides fora de l’armari, ¿com ho vius darrere de la càmera?

Mai he hagut de parlar de la meva vida fora de l’armari davant d’una càmera, però suposo que el fet d’haver realitzat projectes queer i/o LGTB fan “sospitar” el meu orientació sexual. No li he donat massa importància, excepte al meu país d’origen on malauradament l’homofòbia continua sent una amenaça important a nivell social i estatal i on la majoria de la gent del col·lectiu mai arriba a sortir de l’armari del tot.

“Vides Transsexuals” ha estat un dels teus films més destacats i premiats, amb testimonis de protagonistes que fan aportacions sobre un tema que, al 2011, quan vas acabar el film, no era un tema central en el debat del moviment LGTB i era només un inici tímid del debat social.

El nostre objectiu va ser precisament parlar d’un tema “marginal”, invisibe, incòmode com és el tema de la identitat de gènere, transsexualitat, transgènere, persones trans … El vocabulari segueix sent tema principal dins de la “T” en LGTBI. Les protagonistes del documental comparteixen tant experiències personals, com opinions més generals sobre la transfòbia i el necessari per lluitar contra ella. Les persones que van participar en el documental vénen d’àmbits diferents, les seves conviccions no sempre coincideixen, tampoc tenen la mateixa edat ni origen. L’important va ser buscar punts en comú i punts oposats per crear polèmica i d’allà donar visibilitat. El que no es veu no existeix, si no parlem sobre el que som deixem d’existir.

Creus que pots ser considerada la directora que dóna veu al col•lectiu LGTB, o només part del moviment que vol expressar-se?

Donar veu al col·lectiu LGTB és una tasca massa complicada. El que necessitem ara més que mai són moltes veus diverses per poder coexistir. En el meu cas, considero que expresso la meva visió única i peculiar sobre assumptes que m’interessen i d’altra banda em involucren personalment. El meu objectiu mai va ser plantejar “veritats absolutes” o pretendre que sóc la veu d’un col·lectiu tan gran com és el LGTB. El que m’interessa és que la gent es faci preguntes, que es surti d’allò que estableix, que qüestioni la societat, que es qüestioni a si mateixa i sobretot que s’ho passi bé, encara que sigui mentre duri la pel·lícula.

Estàs a punt d’estrenar un nou treball “Lluitadores”

Sí, “Lluitadores” és un documental sobre les lesbianes majors que vam gravar a Barcelona el 2015. Comptem amb la participació de figures importants que han participat en la lluita feminista i LGTB, des dels temps de la dictadura franquista fins ara. Les lesbianes sempre han patit una doble discriminació, per ser dones i per ser homosexuals. Les dones lesbianes majors per tant, són víctimes de encara més prejudicis i per defecte, invisibilitat. És hora d’acabar amb això i trencar amb els tabús que han hagut de patir durant tota la seva vida, veient com la polítiques canvien, però sent testimonis del component misogin en la societat que ha seguit evolucionant. Cal parlar clarament sobre assumptes “incòmodes”, com la sexualitat de la dona lesbiana gran, l’opressió masclista i la tornada a l’armari a les residències per a gent gran. Són només alguns dels temes de “Lluitadores” on per altra banda, no falta el sentit de l’humor i el missatge positiu, imprescindible per seguir “lluitant”, darrere i davant la càmera.

Tweet

¡Viva la (reforma de la) Constitución!

artículo publicado en eldiario.es

En el momento de celebrar el 37º aniversario de nuestra Constitución es hora de rendirle un merecido homenaje: la Constitución de 1978 abrió el período más próspero y fecundo de la historia de España, se mire por donde se mire. Hago esta afirmación para salir al paso de los que de forma injusta, ignorante o interesada tienden a desmerecer la Transición española y sus logros. La Transición, como cualquier obra humana, puede y debe ser objeto de crítica, pero no de descalificación gratuita. Las elecciones de 1977, los Pactos de La Moncloa y la Constitución de 1978 fueron el trípode en el que se asentó el mayor acierto político de nuestra historia colectiva, un acierto que recibió un decisivo empuje en la derrota del intento de golpe de Estado del 23 de febrero de 1981 y en la victoria socialista del 28 de octubre de 1982. Quizá en el futuro se alcancen hitos democráticos y de progreso de calado histórico como la Constitución de 1978, pero será difícil que la superemos.

Precisamente el entusiasmo con el que cabe saludar el 37º aniversario de la Constitución y el deseo de que podamos celebrar otros muchos justifica el empeño por reformarla. Debemos renovar el pacto de convivencia de 1978 reconociendo nuevos derechos y libertades, mejorando la eficacia de las instituciones y la calidad de nuestra democracia, blindando el Estado social, y caminando hacia la España federal en una Europa federal. No hay Constituciones democráticas que resistan el paso del tiempo sin reformas. Ha llegado el momento de hacerlo en España. Son muchas las razones para acometer la reforma constitucional, y no es menor la de dar respuesta a la necesidad de encontrar un mejor acomodo de Cataluña en una España verdaderamente de todos. Cuando dos millones de ciudadanos y ciudadanas de Cataluña prestan su apoyo electoral a opciones políticas que defienden la independencia y cuando otros muchos catalanes y catalanas consideramos insostenible la actual situación, no vale mirar hacia otro lado ni atribuir a la Constitución una carácter intangible que la propia Constitución niega al haber previsto mecanismos de reforma que no ponen más límites que los derivados de alcanzar las mayorías parlamentarias previstas y, en algunos casos, el refrendo mayoritario de la ciudadanía.

El Partido Socialista, en los acuerdos alcanzados en Granada en 2013 ( Un nuevo pacto territorial: la España de todos y Hacia una estructura federal del Estado) y en la más reciente Propuesta socialista de reforma constitucional, desarrolla los contenidos de la reforma constitucional que propugnamos, desmintiendo a quienes nos atribuyen ambigüedades o inconcreción. Basta con tomarse la molestia de leer los mencionados documentos.

Merece la pena dedicar una reflexión específica sobre el papel que la propuesta socialista de reforma constitucional puede desempeñar en la resolución del problema catalán que, aunque con un marcado perfil propio, no es separable de la crisis institucional y política de España.

Estoy convencido de que en el marco de una reforma federal podremos resolver el reconocimiento constitucional de las aspiraciones nacionales catalanas, de su singularidad y sus derechos históricos, del carácter plural y diverso de los pueblos de España, unidos desde la libertad y el respeto mutuo en el afán de construir una sociedad más justa. Podremos delimitar mejor las competencias del Estado y de las Comunidades, atribuyendo también a las Comunidades con lengua propia especiales atribuciones en materia de educación y cultura. Podremos facilitar el establecimiento de Consorcios Tributarios y constitucionalizar los principios que deben informar la financiación autonómica, garantizando la solidaridad pero también su carácter equitativo que debe poder impedir, como señala el propio Tribunal Constitucional en su Sentencia sobre el Estatuto, “la peor condición relativa de quien contribuye con respecto a quien se beneficia” (principio de ordinalidad). Podremos, finalmente, tener un Senado federal que permita la participación efectiva de las Comunidades Autónomas en el gobierno del conjunto.

Desde el profundo respeto a lo conseguido en 1978 y precisamente para ser fieles al espíritu de consenso que animó a los constituyentes, debemos hoy abrir un espacio para el diálogo, la negociación y el pacto. Solo así seremos capaces de resolver el mayor de los problemas a los que hoy nos enfrentamos.

El catalanisme del PSC

MIQUEL ICETA
LA VANGUARDIA, 6.11.15

He de reconèixer que va ser l’abrandat final (“Visca el PSOE”) de l’article de Pilar Rahola publicat ahir en aquest diari el que em va moure a llegir-lo. Com preveia, no contenia res de nou: els socialistes d’abans eren els bons i els d’ara són els dolents, especialment, pel que sembla l’Àngel Ros, un socialista camuflat de catalanista en opinió de Rahola.

No cal tenir gaire memòria per recordar com tots els socialistes d’abans, en un moment o altre, varen ser titllats de traïdors a Catalunya. La magnífica hemeroteca d’aquest diari ens proporciona, per exemple, la crònica de la celebració de la Diada el 1982, en la que Obiols i Reventós van ser increpats, i els militants socialistes objecte d’agressions (LV, 12/IX/1982). I no cal parlar de l’intent d’agressió que Raimon Obiols va patir en el Parlament de Catalunya en acabar la sessió d’investidura de Jordi Pujol, pel fet d’atrevir-se a criticar la gestió d’aquest últim en l’afer Banca Catalana (LV, 31/V/1984). Quantes vegades Lluch o Maragall van haver de sentir el crit de “botifler!”? No perdo, doncs, el temps en sortir al pas de desqualificacions que sempre han tingut una clara intencionalitat sectària.

Té més sentit reivindicar el fil roig del catalanisme sempre present en l’actuació del socialisme català des de la seva fundació. Un catalanisme que fuig com de la pesta de la manipulació partidista del sentiment patriòtic, que sempre respecta la legalitat fins i tot quan pretén canviar-la, que sempre persegueix la unitat civil dels catalans i que cerca la construcció d’una Catalunya cada dia més lliure i segura, més pròspera i més justa. El catalanisme del PSC, el catalanisme social i federal, està amarat d’estima pel país i la seva gent, de defensa aferrissada del seu autogovern i de la seva projecció hispànica i europea. Un catalanisme integrador que ha fet bandera de la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Un catalanisme que no ha contraposat mai la llibertat de Catalunya a la fraternitat amb la resta de pobles d’Espanya. Un catalanisme no independentista, fidel a la tradició majoritària del catalanisme polític, pactista i delerós per liderar la modernització democràtica i federal d’Espanya.

Els que avui volen reduir el catalanisme a l’independentisme s’equivoquen molt. L’abandó de la dimensió transversal del catalanisme seria el pitjor dels errors que podríem cometre col·lectivament. El catalanisme ha après dramàticament dues lliçons en la seva història: la divisió dels catalans per meitats irreconciliables condueix al desastre, i situar les institucions catalanes fora de la legalitat porta a la derrota. Per això considerem un gravíssim error polític el plantejament de la proposta de resolució de Junts pel Sí i la CUP. No podem esperar res de bo d’una legislatura que comença tan malament. Val més que tornem al seny que identifica el millor catalanisme.

Article publicat a La Independent

Parlem amb l’Heura Marçal és una de les impulsores del Projecte “I Visqueren Felices” que ja ha pres forma de llibre i que pretén anar més enllà. És, també, filla de Maria Mercè Marçal una poeta de referència als Països Catalans i per al feminisme de la qual s’ha publicat un dietari pòstum, l’Heura ha estat la seva editora i traductora dels textos en francès de la correspondència que recull amb el biògraf de Renée Vivien

Les relacions lèsbiques són molt diverses, amb imaginaris molt diferents, creus que era necessari un projecte com IVF?

Crec que era molt necessari. L’imaginari imperant sobre les relacions lèsbiques és el del conflicte mal viscut. En aquests contes, en canvi, el conflicte serveix als personatges com a motor per aprendre i adquirir més llibertat, i sempre es resol positivament. Perquè, com ens recorda Sònia Moll, tots els laberints tenen cel.
A més a més, tots els contes del volum són ben diferents, cadascun revela un nou món que enriqueix i amplia aquest imaginari alternatiu, eixampla l’horitzó de la llibertat. Una aportació d’aquest tipus a la literatura ens semblava imprescindible, i encara més a la literatura catalana.

D’on va sorgir la idea del projecte?

Justament de la necessitat que sentíem d’obrir l’imaginari sobre les relacions lèsbiques, però també sobre les relacions en general, ja que un dels criteris que vam seguir per escollir els contes del volum va ser que no perpetuessin els valors de l’heteropatriarcat i el capitalisme. L’artífex de la idea va ser Mercè Nebot, que després va convèncer Sílvia Merino, Sònia Moll i a mi mateixa per portar-la a terme.

Quin és l’objectiu del projecte, més enllà del llibre?

Podríem dir que, globalment, l’objectiu és reflexionar sobre com vivim realment i sobre com la literatura representa o no representa aquesta nostra manera de viure. L’objectiu més concret és transformar aquesta representació en el cas de les relacions lèsbiques. Des que vam començar el projecte, ha estat molt interessant tota la xarxa creada a través dels tallers i presentacions, totes les reflexions que s’hi ha fet, poder reunir-nos per parlar en viu i en directe, sense pantalles pel mig. Aquestes reunions, que inicialment concebíem més com un mitjà, al final s’han convertit més aviat en la finalitat del projecte. En canvi, el llibre ha esdevingut un material més per a la discussió i la reflexió conjunta. Per això tenim la intenció de seguir potenciant aquestes trobades, ara sobretot en l’àmbit dels instituts, i ampliar la xarxa.

Ampliar la xarxa… de fet heu implicat les diferents autores al projecte

Efectivament, ens interessava que el projecte fos de totes. A banda de contribuir amb el seu conte, moltes autores han proposat i dut a terme iniciatives de presentacions, de tallers, de concerts. D’aquesta manera el projecte ha pogut arribar a moltíssima més gent.

La publicació del llibre l’heu fet amb Pol·len edicions i fent una aposta per l’ecoedició i sota les llicències Creative Commons

Sí, de fet aquests aspectes de l’editorial van ser els que van fer que ens interessés com a plataforma i que ens decidíssim a fer-los la proposta de publicar el llibre. També volíem que fos un llibre bonic i amb algun tret especial, i Pol·len ja havia tret alguns volums d’aquestes característiques. En el nostre cas, al final el toc especial s’ha concretat en les nines retallables i les solapes amb els escenaris per jugar-hi.

Realment són necessaris els finals feliços? No totes les relacions reals els tenen, ens cal aquest univers?

El que determina si un final és feliç o no ho és, no són tant els fets, sinó la perspectiva pròpia dels personatges que els viuen. Com diu Marta Pérez, una de les autores del llibre, a la vida tot sempre té dues cares; tot dependrà de quina vols, pots o saps veure. Ens semblava que era interessant mostrar la cara positiva i optimista. Tornant al laberint amb cel de Sònia Moll, en l’última exposició de Perejaume hi ha una obra seva que és un dibuix d’un laberint en què no hi ha cap cul de sac: agafis el camí que agafis, sempre hi ha una sortida. Per mi, aquest laberint poètic és la mateixa vida.
Les relacions reals sovint s’acaben, però aquest fet no és necessàriament negatiu. I ara citant la meva mare, Maria-Mercè Marçal, “un món neix quan l’altre fina”.

Cites la teva mare, una escriptora de referència del feminisme que cal seguir reivindicant?

I tant! La seva poesia ha obert camins que encara ara són poc fressats. A més a més, encara ara, a cada nova lectura faig noves descobertes: és un tresor que no s’esgota mai.

Acabeu de publicar “El senyal de la pèrdua” un dietari dels darrers temps de la Maria Mercè. Mostra un espai molt íntim de la seva vida.

Aquest dietari és eminentment reflexiu i poètic. Efectivament, hi parla de l’experiència íntima de la malaltia, però sobretot de la vida i la mort que hi posa final. Moltes persones que l’han llegit i que no coneixien la meva mare m’han donat les gràcies de publicar-lo perquè s’hi ha trobat una Mercè molt propera, molt quotidiana, que desconeixien.

Per altra banda, el llibre també recull la correspondència amb Jean-Paul Goujon, de la qual tu has fet la traducció del francès.

Es tracta d’una correspondència amb Jean-Paul Goujon, biògraf de Renée Vivien. Quan la novel·la La passió segons Renée Vivien va sortir en castellà, en Jean-Paul la va llegir i va escriure la Mercè per felicitar-la per la feina. La Mercè en va estar molt contenta, perquè ell era l’especialista en la vida de la poeta a qui ella havia dedicat tant de temps, i a partir de llavors van començar una correspondència en francès, en què no només parlen de Renée, sinó de moltes altres autores, de la vida de poeta de Marçal, de les seves obres, de la tasca de la traducció, etc. En fi, d’un munt de temes interessantíssims, alguns dels quals la Mercè ja havia desenvolupat en alguns articles recollits a Sota el signe del drac.

L’oblit és un dels grans perills de les escriptores i la invisibilitat el de les dones. Des de la Fundació MMM el vostre repte és seguir mantenint viva l’obra de la Maria-Mercè.

No només volem mantenir viva la seva obra, sinó també els seus interessos. Per això tenim diferents objectius pel que fa a la creació literària i artística i l’experiència feminista.
Per nosaltres és bàsica la interrelació entre les diferents arts, la fusió entre la tradició literària i la cultura popular, una característica molt marçaliana, la defensa de la llengua catalana i la seva unitat nacional en els Països Catalans i posar tota l’èmfasi cercar paraules per dir l’experiència femenina i el seu lloc a la societat
L’obra de Maria-Mercè Marçal posa paraules a l’experiència femenina, reivindica el feminisme i fa visible el lesbianisme com un fet positiu, tot i que no sempre feliç.
La mateixa reivindicació del lesbianisme ja implica una actitud positiva. A més a més, en els seus poemes l’amor lèsbic sovint està associat a la felicitat. Evidentment, no a la felicitat almivarada, sinó a una felicitat complexa i plena de matisos.

Tweet

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA, PRIMER SECRETARI DEL PSC

“Al PSC alguns potser l’han esborrat massa aviat de la llista d’adreces”
“Espero les municipals amb candeletes, perquè aquells que ens han donat per morts vegin on som”
“Els que volen projectar que les eleccions del 27-S poden portar a la independència, o enganyen o s’enganyen”
“El seu full de ruta ha arribat al final”
Sóc sincer. Crec que no hi haurà una nova llei electoral. I menys vuit mesos abans d’unes eleccions
Estic convençut que dilluns el president Mas sortirà airós de la seva compareixença a la comissió d’investigació
En aquest país sembla que és més fàcil fer una nova constitució que una llei electoral
El meu càrrec sempre està a disposició del partit. Ja veurem què passa el 27-S, i després vindrà un congrés
L’expedient al jutge Vidal és una barbaritat. Per què hem de jutjar què fa en hores lliures?
Navarro va haver d’afrontar una situació molt difícil. El procés va crear molta tensió al PSC
A vegades el que hi ha són discussions, no sé si crispació social. No crec que Catalunya sigui una societat crispada

EL PUNT AVUI, 07/02/15
XEVI XIRGO

Amable i optimista de mena, i equipat amb la seva habitual Coca-Cola Zero, el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, repassa i analitza en aquesta entrevista no només la situació que viu el PSC, sinó també el país, a les portes d’unes eleccions municipals i d’una convocatòria electoral al Parlament d’aquí a vuit mesos.

-Se’l veu còmode, en el càrrec de primer secretari. És allà on sempre havia volgut ser?
-Sí. Hi estic còmode. De fet, jo ja m’havia ofert per ser primer secretari el 2011, però llavors molts em van dir que no era la meva hora, i es va fer consens al costat de Pere Navarro. I vaig tornar a fer l’oferiment quan ja no hi pensava gaire, la veritat, i potser en un moment en què estaven molt forçats a acceptar-ho. Fixi’s si no hi pensava que fins i tot havíem parlat de la possibilitat que jo anés al Parlament Europeu. No m’imaginava tornant a la primera fila de la política catalana, però les circumstàncies m’hi han portat. I no voldria que sonés malament, però a mi em sembla que m’he estat preparant tota la vida per a un moment així.

-Si vostè mateix diu que ha viscut de la política tota la vida, deu ser fàcil dir que forma part de la casta.
-Sí, sí. Jo estic en política des del 1977, i no me n’amago. Però la gent que ens vam comprometre políticament de molt joves, i que hem mantingut aquest compromís, a mi em sembla que és un valor i no pas res criticable. I si d’això en diuen formar part de la casta, doncs bé…

-No crec que es digui en sentit positiu.
-Sap què passa? Sóc dels que pensen que val més boig conegut que savi per conèixer. L’experiència és un grau. Per a una operació a cor obert, cirurgià experimentat. Ara no és hora de venedors de safrà, és hora de solidesa i d’experiència, i de regeneració, que és el que jo i molta gent del PSC podem aportar.

-Tants anys fa que vostè està al PSC com que a Catalunya no hi ha una llei electoral pròpia.
-Sí, això és un fracàs.

-La veurem aviat, aquesta llei?
-Crec que no. Sóc molt sincer. Quan sento segons qui parlar amb tanta insistència d’aquesta estructura d’estat que anomenem administració electoral, el que en el fons admeten és que no hi haurà llei electoral. Hi renuncien. Perquè ho veuen molt difícil. I amb unes eleccions d’aquí a vuit mesos, encara és més complicat. Tot i això, no deixa de ser un fracàs col·lectiu… En aquest país sembla més fàcil fer una nova constitució que no una llei electoral.

-Ho diu per la constitució catalana del jutge Vidal?
-Sí. Cal posar les coses en perspectiva, i entendre que les coses no són tan fàcils com semblen. En un dels fulls de ruta que circulen, que ja no se sap mai quin és el bo, es parla de fer una constitució en deu mesos. Però si no hem estat capaços de fer una llei electoral en trenta anys! Potser que ens centrem en les coses que toquen. I aquí, en la llei electoral, permeti’m que li ho digui, Madrid no hi té cap culpa. De qui és culpa que no hi hagi llei electoral? Del PSOE? De Zapatero? De González?

-Ara sembla que del PSC. Si ho tinc ben entès, CiU, ERC, IC i fins i tot C’s setmanes enrere havien arribat a un consens, però el PSC no s’hi va incorporar…
-No és veritat, no és cert. Nosaltres volem més proporcionalitat i l’elecció directa de diputats de districte. Ens sembla que és el que vol la gent. La manera d’aproximar la política al ciutadà és que puguem votar directament el diputat d’aquell districte. Estan molt bé les llistes obertes i poder marcar creuetes en una llista, però és molt millor poder elegir el diputat directament. Ara, un sistema que no s’assemblés molt a l’alemany no satisfaria els ciutadans.

-I la proporcionalitat dels vots.
-Sí. La proporcionalitat és important. Ara mateix, si vostè explica a algú que el PSC va tenir més vots que ERC en les darreres eleccions, ningú s’ho creu, perquè ERC té 21 diputats i el PSC, 20. Volem un sistema més just. El pes dels partits al Parlament ha de ser proporcional al seu pes en vots. Volem això i volem l’elecció directa de diputats. I tan cert és això com que la resta de partits ho veuen de manera diferent, és cert.

-Per aprovar la llei, cal el suport de 90 diputats, dos terços del Parlament. I això quan falten vuit mesos per a unes eleccions…
-Vuit mesos abans d’unes eleccions no és el moment més feliç per plantejar aquesta llei. Però vaja, si ho proposen els mateixos que es veuen amb cor de redactar una constitució en deu mesos, és que els deu semblar bufar i fer ampolles…

-Si vostè estigués al CGPJ, li hauria obert expedient al jutge Vidal?
-No. Em sembla una barbaritat. Un jutge és un jutge i ha de ser imparcial quan fa de jutge. I si en les hores lliures vol fer una constitució o anar-se’n a l’Ateneu si n’és soci, per què ens hi hem de posar? No ho he entès. No acabo d’entendre en què es basa un càstig a un jutge per haver col·laborat desinteressadament a fer una constitució en hores lliures.

-A vostè, quan sent a parlar d’estructures d’estat, se li deuen posar els pèls de punta.
-No. Perquè ja en tenim. El Parlament ho és, el Síndic també, el govern, l’oficina antifrau… En tenim moltes. Però a mi ara em preocupa molt més l’estat d’algunes estructures, com la sanitat pública, que no pas les estructures d’estat. Abans de tenir-ne de noves, ens hauríem de preocupar de fer funcionar millor les que tenim.

-“Catalunya ha perdut quatre anys inútilment.” La frase és seva. Ho creu de veritat? Vol dir?
-Sí. En quatre anys, què tenim que no tinguéssim abans? Ni una competència nova, ni una inversió nova, ni un projecte potent nou… Ni hem resolt cap dels problemes que teníem abans. Han estat quatre anys perduts. Han passat coses? Sí. Però què en quedarà? Res. Han estat quatre anys d’estratègia i objectius equivocats. No hi ha hagut guanys reals. I, d’això, n’hauríem de ser conscients. No dic que els independentistes hagin de canviar el seu objectiu; només dic que analitzin el resultat real i què en quedarà: res.

-A veure si ara em dirà que entre Catalunya i Espanya no hi ha cap problema. Això es deu haver fet molt evident, en aquests quatre anys.
-Cert. Però això ja ho sabíem abans. Ho vam constatar el 2010 amb la sentència de l’Estatut i amb la manifestació posterior.

-Els dos milions de persones que van sortir al carrer el 9-N són uns ingenus?
-No. De cap manera. Volen un canvi. Però els partits que els proposen un canvi no els acaben de dir com el faran.

-Però dir que s’ha perdut el temps durant quatre anys…
Compte! Jo no dic que no hagin servit de res, aquests quatre anys. Tot serveix, a la vida. Respirar cada dia serveix molt, també. Ara potser sabem que hi ha 1.800.000 catalans que volen la independència, però això no els ha portat a la independència. Ni els hi durà. Estem empantanegats, bloquejats. Hi ha qui parla d’un empat d’impotència. Ni Catalunya pot fer l’estrebada per marxar, ni Espanya és capaç d’oferir un nou marc satisfactori per a la majoria de catalans. I això cal desfer-ho. Per mi, el camí, ja ho sap, és la reforma constitucional el 2016.

-Quan va dir que el dret a decidir és un ‘engañabobos’, estava dient ‘bobos’ als dos milions que s’ho van creure el 9-N?
-No. Els van dir que el que feien serviria per a una cosa i no ha estat així. I la prova és que els partits que estaven en aquesta història ara ja no en parlen, del dret a decidir. Ara ja estan en una altra pantalla. On és el Pacte Nacional pel Dret a Decidir? Estan decidint si l’enterren o el ressusciten. Potser esperen que arribi Setmana Santa…

-Vostès bé hi van ser, a la Comissió pel Dret a Decidir…
-I hi som. Però no s’ha reunit més. Ha quedat allà. Era tan important que la va presidir la presidenta del Parlament. I era tan important que ja no n’hem sentit a parlar més. Amortitzem molt ràpidament les coses. Si vostè decideix incloure aquest fragment de la conversa en l’entrevista, potser sí que farà que algú es pregunti on ha anat a parar, aquesta comissió. El dret a decidir ens ha durat només quatre mesos.

-I del full de ruta, què en pensa?
-El full de ruta diu moltes coses. Eleccions el 27-S, una declaració de sobirania (una altra, vaja), actes de sobirania, estructures d’estat, i eleccions i referèndum. Diu moltes coses, el full de ruta. Però no porta a la independència. No porta enlloc. No hi ha canvi significatiu en les relacions entre Catalunya i Espanya si no és per via d’un acord. Cal forçar una negociació. No hi haurà res unilateral.

-Potser s’oblida que no ens van deixar fer com a Escòcia i al Quebec…
-Si el que es vol és fer un referèndum sobre la independència, no hi ha cap altre camí que aquest, una llei de la claredat. I pensi que, tant a Escòcia com al Quebec, el que va fer possible un acord polític va ser que hi havia una majoria absoluta d’un partit independentista, i un lideratge clar. Aquí no sé si és així. I aquesta és una reflexió que haurien de fer els partits independentistes. Però vaja, a veure si ara jo em posaré a dir com s’han d’assolir uns objectius que no són els meus…

-No es freni…
-A mi el que m’agradaria és que els catalans poguessin votar un nou acord, una nova reforma constitucional que pogués ser sotmesa a referèndum. Si algú el que vol és un referèndum sobre la independència, el que necessita primer és una llei de la claredat.

-Per tant, les eleccions del 27-S vostè no les considera plebiscitàries? No serviran per comptar quants són els del sí i quants els del no?
-Però que no ho vam fer el 9-N, això? Ara, comptant no n’hi ha prou. Unes eleccions són unes eleccions, i un referèndum és un referèndum. El 27-S hi ha molts sís i molts nos, i això no és un referèndum. Al president li reconec la coherència, i ell mateix va dir que només podrien ser plebiscitàries si hi havia llista única, si els del sí anaven junts. I no ha estat així. Diuen que el contingut plebiscitari ja li donaran després, però això on va? Algú ens ho reconeixerà? No. I el que em preocupa és que hi haurà ciutadans que s’ho creuran i després se sentiran frustrats, enganyats. Potser no els agrada sentir-ho, però això s’ha de dir: Mas no ha aconseguit convocar unes eleccions plebiscitàries. El full de ruta del president ha quedat tocat, ha arribat al final.

-Si hi ha una majoria independentista al Parlament, insisteixo, no servirà de res?
-Els que volen projectar que aquestes eleccions poden portar a la independència, enganyen o s’enganyen. No seré més radical del compte. De les eleccions del 27-S, no se’n derivarà la independència. Tindrà un efecte polític? Sí. Però no durà a la independència. Siguem seriosos. No hi ha una relació causa-efecte com algú pretén establir. Per voluntarisme o per ingenuïtat, no ho sé, però no n’hi ha.

-El full de ruta s’ha donat per mort en tantes ocasions…
-Veurem què passa d’aquí al 27-S. No sé si després de les municipals el president tornarà a insistir a ERC amb la llista unitària. Però el president ho té molt difícil.

-Gairebé tan difícil com que a vostè li facin cas amb la proposta federalista, no? No sembla que ni el PP ni el PSOE vagin per aquí…
-Sí, sí. Cert. Però veurem què passa en la propera legislatura espanyola. Jo crec que hi haurà espai per a una reforma constitucional. Crec que el PP no tindrà majoria absoluta, crec que el PSOE portarà en el programa la reforma constitucional i Podem parla d’un procés constituent. Això passarà segur? No ho sé. A diferència d’altres, jo no dono res per segur. Però crec que hi ha espai. I respecto aquells que no ho volen i aquells que creuen que no passarà. Però jo m’estimo més una reforma que una ruptura.

-El 27-S al Parlament probablement ja hi haurà una majoria de diputats partidaris de la independència.
-Molt bé. I faran una declaració de sobirania, serà anul·lada i tornarem a començar.

-No hi ha recorregut?
-Té un valor, no ho nego. Però no té recorregut. No té efectes. La declaració unilateral no té efectes. No ho reconeixerà ningú. I pot ser paper mullat. Tindrà un efecte polític? Sí. Però no un efecte real.

-Vostè és el candidat ‘in pectore’ del PSC en les eleccions del 27-S vinent.
-No sabem si n’hi haurà més. Veurem si hi ha altres candidats que es presentin a les primàries. De moment, a mi no me’n consta cap més. I jo ho faré.

-Competirà amb altres socialistes que se n’han anat del PSC…
-Serem més socialistes al Parlament, si van en altres llistes. És possible que hi hagi excompanys meus en altres llistes, amb ERC o amb la del president. O sols. Ja ho veurem.

-Les probabilitats són altes. Quina sensació li provoca el fet que hagi marxat tanta gent?
-En general, tristesa. Tristesa i respecte, perquè amb alguns havíem passat molts anys junts. I va valer la pena. No faig retrets, perquè valoro molt més el que pugui passar a partir d’ara.

-Allò de les dues ànimes del PSC era fals, doncs?
-Al PSC hi ha tantes ànimes com gent. Som un partit catalanista, ens hi sentim i ho proclamem. No som independentistes, alguns no són sobiranistes, però tots som catalanistes. Sempre hi ha hagut moltes ànimes, al PSC. Què ha passat? Doncs que hi ha gent que ha arribat a la conclusió que sense una estrebada sobiranista no es mourà res, i hi ha gent que creu que a Espanya el federalisme no és possible. I aquests no s’han sentit ben representats pel PSC i han triat una altra opció.

-Sembla estrany que, tenint en compte el convenciment amb què vostè s’expressa, les enquestes continuïn pronosticant una nova davallada al PSC.
-Les enquestes ens diuen que els que pugen són Ciutadans i Podem, que no són pas precisament els entusiastes del procés. Entre ERC i CiU hi ha un efecte balancí, però la seva suma no sembla més potent ara que abans. I el PSC apareix per a molta gent com un partit més ambigu, que no vol una política de fronts, que no és independentista però que vol canvis… Potser això no té la credibilitat suficient per a molta gent. Però ja veurem què passarà quan arribin les eleccions. I jo respectaré el que decideixin els ciutadans. Si el PSC obté un mal resultat en les eleccions no serà perquè algú li vulgui mal, serà perquè la seva proposta no tindrà la credibilitat o el suport suficients per tirar endavant.

-I si en les municipals hi ha un altre daltabaix…?
-Crec que en les municipals el PSC serà el segon partit més votat a Catalunya. Com a molt, el tercer. Per tant, serà un daltabaix molt relatiu. Quan algú sumi i vegi que som el segon o el tercer partit més votat, potser dirà: “Carai, però no eren morts, aquests? No els havia substituït no sé qui?” És cert que hi ha partits que faran moltes més llistes, però en llocs molt petits. Nosaltres ja n’hi voldríem tenir, no es pensi. Però a l’hora de comptar els vots veurà que passa això. Que seguirem sent el que som: la segona o la tercera força política, encara que a vegades se’ns tracti com si fóssim la setena o la vuitena.

-Se senten maltractats? Pels mitjans de comunicació?
-Maltractats no és la paraula. Però com que el debat polític ara gira sempre a l’entorn del procés, i el PSC no en forma part, som menys presents. No formem part de la roda. I això té un preu en la presència mediàtica.

-A TV3, per exemple?
-Allà diuen que sortim moltíssim. I deu ser cert. Però em fa l’efecte que, del PSC, tendeixen a interessar molt més els efectes negatius que ens provoca el procés, molt més que altres coses. No és una qüestió de minutatge, sinó potser de contingut. Però vaja, jo no em queixo mai públicament dels mitjans. Qui fa culpable de les seves penes els missatgers, normalment el que està fent és no acceptar la realitat…

-El que és evident és que el procés al PSC l’ha afectat molt.
-I tant. En algun moment em sembla que havíem donat lloc a quatre partits nous. Ara sembla que no, que només en sortirà un altre, de nou. Imagini’s si dóna, el PSC… Els efectes interns del procés al PSC s’han airejat molt. Del PSC gairebé no es parlava de res més. No em queixo, simplement constato. Per això espero amb candeletes les municipals, perquè aquells que ens han donat per morts vegin on som. Que algú vegi que al PSC potser se l’ha esborrat de la llista d’adreces massa aviat.

-Però, de governar a la Generalitat, a les diputacions i als principals ajuntaments, han passat a un oasi… A perdre més d’un milió de vots.
-Però som el tercer partit de Catalunya. I en les municipals podem ser els segons. Veurà. Som això i no volem ser més. No podem reclamar més del que som, però també reivindiquem el que som. Encara que no siguem cada dia dalt la roda aquesta del procés independentista.

-Si el 27-S, però, les enquestes tenen raó i el PSC no és ni la segona ni la tercera ni la quarta força política, vostè posarà el seu càrrec a disposició?
-El meu càrrec sempre hi està, a disposició del partit. I quan s’hagin produït les eleccions, probablement molt aviat hi haurà un congrés i el partit decidirà què vol fer. Com que les enquestes ara ens donen tan mals resultats, també podria ser que quan hi arribem el resultat no sigui tan dolent, no? A veure si encara em salvarà que no sigui bo, sinó que sigui millor que el que alguns es dediquen a vaticinar.

-Què li va passar a Pere Navarro?
-Que va haver d’afrontar una situació molt difícil. Que el procés sobiranista va causar unes tensions molt fortes sobre el PSC, i que eren molt difícils de governar. Però a ell li devem la negociació amb el PSOE de la reforma federal. Va considerar que no era bo per al partit continuar. Hi ha vegades en què les situacions són molt complicades. Crec que si jo hagués estat primer secretari del partit en aquell moment, el resultat de les eleccions europees no hauria estat millor, francament.

-Ell va denunciar crispació social al carrer. Vostè n’hi veu?
-Crec que n’hi ha hagut. Algunes coses que a mi em diuen per Twitter probablement no les diuen a ningú més. Ara, això és crispació social? A mi a la Diada del 82 van estar a punt d’agredir-me i em van dir botifler. Miri si fa temps. Però jo, a això, hi dono una importància molt relativa. En política no agrades a tothom. I la gent ha de poder expressar la seva incomoditat o animadversió. Sense agressions, és clar, que això és intolerable. A vegades el que hi ha són discussions, no sé si crispació social. No crec que Catalunya sigui una societat crispada.

-De què servirà la comissió d’investigació del cas Pujol?
-Totes les comissions serveixen d’alguna cosa. Però potser servirà més per establir mesures a prendre que no pas per aclarir el cas. La comissió no té mecanismes d’investigació policial. Hi ha qui no està obligat a comparèixer. No espero dades noves sobre el cas, però potser sí que traurem conclusions per millorar coses. També és cert que a la comissió tot s’ha desbordat, que s’han demanat moltes compareixences i que correm el risc de perdre’ns enmig de tot plegat.

-I sobre la compareixença del president Mas?
-Estic convençut que en sortirà airós. I la gent apreciarà que hi vagi. La gent ha de veure que els responsables polítics ho són, i que en reten compte davant les institucions quan els ho reclamen. Encara que hagin de donar explicacions sobre coses de les quals personalment no són responsables, però que pel lloc que ocupen en podrien tenir coneixement. O perquè surten en algunes converses. No em sembla tan estrany que el president hi comparegui. Pot tenir la virtut de tranquil·litzar l’opinió pública i de deixar clar que res s’escapa de l’escrutini parlamentari.

-Darrere les eleccions del 27-S vindran les espanyoles. Carme Chacón és una bona candidata?
-Això ho hauria de parlar amb ella. En les darreres enquestes que havíem fet temps enrere sobre política espanyola, Chacón era una persona molt coneguda i ben valorada per l’electorat socialista. Però això era fa temps. Ara s’hauria de parlar amb ella. No ho he fet. I no sé ella què en pensa.

-I les eleccions andaluses, quina repercussió tindran?
-Tot a la vida té repercussions. Si el resultat dels socialistes fos bo, podria tenir un molt bon efecte en l’ànim dels socialistes. També veurem què passa amb Podem, què fa quan tingui responsabilitats: si fa acords o no, si vol governar o no…

-Si guanya Susana Díaz, sembla que Pedro Sánchez ja pot anar fent les maletes…
-No ho crec. Ella ha dit, i haurà de dir molt més, que el seu objectiu és Andalusia. Al cap de quatre mesos de ser elegida a Andalusia, no crec que surti disparada cap a un altre lloc… Però vaja, el futur està per escriure. Ara ella se l’ha jugat molt, i caldrà veure què passa.

-Tots donem per fet que Podem serà clau en molts llocs a mesura que s’acostin les eleccions. I que Podem haurà de decidir si fa pactes amb el PSOE o amb el PP. Però això també es pot llegir a la inversa, no? I que la clau la tingui el PSOE. Miquel Iceta per qui es decantaria?
-Jo em decanto sempre per pactes d’esquerres. És la meva inclinació natural. Però mai se sap. Jo també he ofert pactes de col·laboració al president Mas, que no és pas d’esquerres. Els pactes s’han d’establir en funció de compromisos i programes concrets.

-Finta la resposta?
-No. És que la vida fa moltes voltes. El que és clar, però, és que a Espanya és molt difícil pactar amb un PP que es nega a reformar la Constitució. Això és impossible. I si un PP sense majoria absoluta canvia d’orientació? No ho sabem. Tot i que això ara com ara és impensable.

-La seva tendència natural, per tant, és pactar amb Podem?
-Sí. Sí, amb peròs. I ho dic perquè Podem és molt incert. Els puc concedir el benefici del dubte, però per ara es fa molt difícil saber si ells volen cap acord amb ningú, si el que volen no és conservar aquesta mena d’aureola virginal. No sé si hi haurà d’haver pactes amb ells, però si n’hi ha han de ser amb un programa concret i amb transparència.

*(manllevat de Vinyoli)

Entrevista a Sònia Moll

Publicada a La Independent

“Jo havia de dir-me Gabriela, com la Mistral, la poeta xilena preferida de ma mare. No sé si ma mare sabia que la Mistral havia estimat durant anys una dona bellíssima que s’assemblava a Katherine Hepburn”

Així comença la poeta Sònia Moll el seu llibre “Creixen malgrat tot les tulipes”, premiat el 2012

Sònia Moll tot just acaba de presentar el seu darrer llibre, I Déu en algun lloc. Moll és llicenciada en filologia catalana i ha fet de correctora, editora, traductora, lingüista i professora. Non si male nunc (Viena Edicions, 2008) és el seu primer llibre de poemes, amb el qual va rebre el V Premi Sant Celoni de Poesia. El 2012 va publicar Creixen malgrat tot les tulipes (Premi de Narrativa 25 d’Abril de Benissa, Viena Edicions, 2013). I Déu en algun lloc (Cafè Central/Eumo, 2014) és el seu darrer llibre de poemes. I té un bloc, La vida té vida pròpia, en què desgrana pensaments.

El teu darrer llibre és un poemari, dur, íntim. Poesia directa a la vena a partir d’una experiència molt viva que és, alhora, l’evolució d’una pèrdua

Escriure el procés de pèrdua i deteriorament físic i cognitiu de la mare només es pot fer, o jo només l’he sabut fer, visitant el lloc mateix del dolor obert en canal. La poesia aspira a posar nom al misteri sabent que mai no podrà abastar-lo, que cap metàfora novedosa, cap imatge poètica genial, cap joc original i atrevit de paraules, no el podrà retenir mai. I el dolor, com l’amor, com la por, com la mort, com el desig, és també un misteri que la poesia intenta anomenar, i jo no sé com es pot fer sense acostar-te a l’experiència i deixar-te-la travessar pel cos i per la ment alhora. Segurament per això en el procés d’escriptura d’aquest llibre vaig passar un any sencer sense poder escriure ni un vers.

El teu és un viatge de memòria cap a l’acceptació de la desmemòria

En el meu cas, l’acceptació de la desmemòria ha hagut de passar necessàriament per la memòria. Assumir que el que plores és el que recordes. Que el fantasma no és la mare d’ara, sinó el record de qui va ser, un fantasma que t’habita i que no et deixa mirar la mare d’avui, la que va marxant cada dia un poc i t’obliga a resituar-te contínuament. La memòria és la clau del dolor, però també és el que ens configura, el que ens ha fet com som. Per això acceptar l’oblit passa per acceptar els records, per fer-los espai i anomenar-los, tant si fan mal com si calmen l’esperit. En el llibre, a la primera part, aquesta acceptació de la desmemòria pren la forma d’un laberint en què el record arriba a ser tan asfixiant que cal mirar amunt per intentar trobar un tros de cel. Sobretot, cal renunciar a trobar la sortida. Almenys, de moment.

Hi ha poemes que recuperen moments anteriors, que apunten una possible esperança, com el títol del llibre.

Sí, el llibre dibuixa un trajecte cíclic. De tota manera, el Déu que sembla entreveure’s al llarg del laberint no és ben bé una esperança. L’esperança de recuperar la mare s’ha perdut del tot de bon principi. Però sí que hi ha una esperança de trobar un sentit. De fer lloc a les morts (als silencis, a l’oblit) a dins de la vida, d’integrar-les i respirar-les, d’aconseguir que no et matin el desig, que no t’ocupin tot l’espai i no siguis capaç mai més de connectar amb l’alegria. Aquesta és l’única esperança a la qual aspiro en aquests versos.

M’agrada quan parles de desafinaments en l’amor, és fer imatge, un so i convertir-lo en simbòlic

La imatge és de l’Heura Marçal, que un dia em va dir que en comptes d’aprendre de les relacions, sovint ens tancàvem, ens deixàvem endur per la por, fugíem quan volíem quedar-nos o ho espatllàvem quan tot semblava que anava tan bé. El poema “Desafinada” parla d’aquests intents d’aprendre a estimar sense perdre’s una mateixa, i sobretot de voler-hi tornar una vegada i una altra, com si mai no n’haguéssim sortit ferides, com si mai no haguéssim patit.

Alguna vegada has comentat que després d’aquest llibre faràs una pausa en la poesia, però Creixen malgrat tot les tulipes, que és prosa, no deixa de ser prosa poètica, de caire molt intimista

És cert, és prosa poètica, o poesia en prosa, no ho sé ben bé. Però és diferent. La prosa poètica m’ofereix un espai en què puc mesclar realitat i ficció, puc inventar-me i al mateix temps dir qui sóc sense exposar-me més del que realment vull. En la prosa poètica puc dir i no dir, puc escapar-me del dolor o del desig o de la por o de la mort vorejant-los amb les paraules, anant i venint, com una marea. En els versos no puc fer això. No sé escriure versos si no em dic sense vels, sense embuts. És l’única manera que sé de convertir l’experiència concreta en experiència universal. I és més difícil, molt més.

No és la poesia la teva forma d’expressió “natural” doncs?

Probablement és l’única en què em sento realment còmoda. Narrar és molt difícil. No en sé.

Al teu bloc reculls pensaments íntims, molt críptics per cert, i ja ens avises “no escric alegre perquè no vull”

Potser no hauria de dir això, perquè sóc precisament una de les impulsores del projecte “I visqueren felices”, que pretén crear un simbòlic positiu a partir d’històries de lesbianes amb final feliç… però com que escric bàsicament poesia, o prosa poètica en el cas del blog, no m’aplico el mateix criteri… Per a mi, les proses del blog són un espai en què puc explorar camins poètics, en què trobo, al mateix temps que escric, la meva veu pròpia. I el meu material és sovint un material sensible, justament aquell que m’interpel·la, que m’acara a la mort, a l’amor, al desig, sense que hi trobi respostes. No escric alegre no perquè no sigui alegre (hi ha molt pocs dies que no somric, i em considero una persona feliç i afortunada), sinó perquè l’alegria poques vegades necessito escriure-la. La visc i prou. Com diu ma germana, em deixo les venes llargues, encara que en alguns escrits del blog sembli que estigui a punt de tallar-me-les.

Ets nascuda l’abril del 74, un gran simbòlic, la teva mare és xilena, el teu pare menorquí i havia estat capellà, tot de fets que ja des del primer dia marquen? Marquen la teva obra?

Totalment. Bé, això de l’abril del 74 és casual, és clar, però m’hi identifico en part per les lluites en què crec i en què m’implico, com el feminisme, per exemple. El que sí que configura el que sóc i per tant el que escric és el fet d’haver nascut a Barcelona d’una mestra xilena i d’un pare menorquí i capellà. La vivència del desarrelament, de la identitat tripartida, de l’espiritualitat viscuda sense una interferència excessiva de la religió, dels paisatges que s’estimen separats sempre per un espai d’aigua de vegades insalvable, els viatges continus quan érem tan petits, la dificultat de trobar el teu lloc en el món, el vincle emocional amb la llengua materna i amb la llengua d’acollida… Totes aquestes experiències em fan i es traspassen inevitablement (i volgudament) en el que escric.

Tweet

Entrevista a Fina Rubio, Presidenta de Fundació SURT. Publicada a La Independent

Fina Rubio  va rebre el reconeixement com a Emprenedora Social 2014 el passat 16 de setembre (tal com ja va recollir La Independent).

Un guardó concedit per l’Associació de Dones Emprenedores (ASODAME). Des de els anys setanta ha participat activament en organitzacions polítiques feministes i pacifistes i ha estat vinculada al treball de solidaritat i cooperació internacional vinculada de manera voluntària amb diferents organitzacions. Entre altres va ser membre de DOAN (Dones Antimilitaristes), organització feminista que va ser molt activa durant els anys de les campanyes contra l’OTAN. Part de la coordinadora Pacifista Catalana i una de les tres persones representants de la Coordinadora Pacifista. Fundadora, l’any 1992, de l’ONG de Solidaritat amb El Salvador, HUACAL que encara es manté activa. És sòcia fundadora de SURT, Associació de Dones que es creà l’any 1993 com una associació sense ànim de lucre, avui Fundació, a iniciativa d’un grup de dones que compartíem, de temps enrere, activitats, interessos i experiències dins l’àmplia i diversa xarxa de grups i associacions que configuraven el moviment feminista de Barcelona.

Fina Rubio és, actualment, presidenta de la Fundació de dones SURT i, també, presidenta de DDIPAS, Dones Directives i Professionals de l’Acció Social.

Què significa per a tu aquest reconeixement? 

A nivell personal ha estat una sorpresa, molt agradable haig de dir, però inesperada. El rebo com el reconeixement a les trajectòries de les dones en l’àmbit social, que sovint resten invisibles i, en aquest sentit, a la meva trajectòria personal. Però, sobretot em sembla important que es reconegui el treball que es fa en l’àmbit social com una part important de l’emprenedoria.

Crec que el premi que atorga l’Associació ODAME juga aquest paper de reconeixement de les trajectòries femenines en àmbits on, tot i ser molt presents, no es reconeixen en tot el seu valor, en tot allò  que aporten. ODAME és una de les entitats que ha fet -fa- una tasca destacable en aquest sentit.

Sempre t’has mogut en el feminisme, l’acció social i la solidaritat, són els eixos vertebradors de la teva feina?

Si, certament. No m’imagino la meva feina sense aquests components, sense aquests valors. Són el “motor” que injecta il·lusió i passió en el que faig. I, de fet, són el sentit també de l’organització en la que treballo. La motivació d’una entitat com la Fundació SURT que es crea i treballa per impulsar canvis socials des de l’equitat de gènere i la solidaritat.

Les dones som les que liderem aquesta acció social o, només, sobre qui recau la feina? 

Segurament les dues coses. El sector social està en gran mesura liderat per dones.  Són moltes més de les que es fan visibles, per que liderar no implica automàticament reconeixement sinó “fer feina”,  fer avançar sovint sense  massa soroll però també sense aturar-se.

I també, això és una dada objectiva, som el major percentatge de les persones que hi treballen en aquest àmbit. Tanmateix, com deia, el que passa sovint és que en les cúpules, en les direccions màximes de les entitats socials, continuen tenint més presència els homes i a més són més visibles. És el mateix, tot i que pot ser mes suavitzat, que en la resta de sectors.

En aquesta, ja massa llarga, crisi les polítiques socials no han estat una prioritat. La situació per molta gent cada cop és pitjor, el pes que suportem les dones és més alt que la resta? 

Sens dubte. Les poques dades estadístiques segregades per sexe que disposem ho confirmen. El risc de pobresa és més elevat per a les dones, segons les dades d’IDESCAT i un estudi recent de la fundació Jaume Bofill assenyalava que el principal factor de risc de descens social en aquest context de crisi és ser dona.

Quan es parla del risc de pobresa de les famílies, les que tenen la taxa de risc més elevada són les famílies monoparentals, que són aclapadorament majoritàries les encapçalades per dones… igualment el major pes en el grup de persones aturades de llarga durada o la major precarietat laboral en la mesura que acumulem percentatges més elevats de treball a temps parcial (no desitjat)… o la permanent bretxa salarial i l’acumulació femenina en les franges salarials més baixes.

Però més enllà de les dades reconegudes, és clar que hi ha efectes no recollits que ens parlen d’un impacte específic: la precarietat en les famílies implica automàticament sobrecàrrega de tasques de cura per a les dones; les retallades en polítiques de dependència fa recaure, majoritàriament, sobre les dones la cura de les persones dependents. I això, a més d’aprofundir l’escletxa de desigualtats, té impactes directes en la salut física i emocional de moltes dones.

Quins són els projectes que esteu impulsant actualment? 

En els darrers anys estem impulsant projectes i propostes que donin suport a les dones a afrontar els nous temps de crisi.  En aquesta línia vull destacar el projecte Obrint Portes que és un programa  d’atenció social i empoderament de dones en situació de pobresa. Obrint Portes neix de la necessitat d’atendre les persones i les famílies que més estan patint la crisi econòmica i que per causa d’aquesta es troben en una situació de pobresa i exclusió social. En el  programa es combinen el suport a les seves necessitats bàsiques com és la pèrdua d’habitatge o la manca d’altres recursos de subsistència, amb facilitar eines per a que les dones puguin endegar  processos d’empoderament, que estan sempre conduits per les pròpies dones, com no podria ser d’altre manera.

Des d’aquest programa es cerca alhora impulsar xarxes de suport i solidaritat que impliquen diferents persones, àmbits i sectors socials i es posen en marxa diverses iniciatives solidària.

La cita més propera la tenim el 20 de novembre amb el Concert solidari que organitzem i que es farà a la sala Bikini  i en el que actuaran Lidia Pujol, TheMamzelles i Renaldo&Clara. Us convido a assistir-hi. Amb iniciatives com aquesta també pretenem visibilitzar les “invisibles”, posar noms i cognoms a la crisi que pateix la nostra societat, i denunciar de forma constructiva l’exclusió a la que es veuen abocades milers de persones.

Tweet

Avui el diari El País em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

¿Y AHORA QUÉ?

El pasado viernes, el Parlament de Cataluña aprobó la ley de consultas populares no referendarias con el amplio apoyo de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA y la CUP. Los socialistas catalanes hemos votado la ley porque creemos que hay que revitalizar la democracia abriendo espacios de deliberación ciudadana. Es la misma voluntad, por ejemplo, que guía el anteproyecto de ley andaluza de participación ciudadana, que en su artículo 23 dice lo siguiente: “Conforme a lo dispuesto en el artículo 78 del Estatuto de Autonomía de Andalucía, las Administraciones Públicas andaluzas podrán convocar y realizar, en el ámbito de sus competencias y en los términos que se regulen reglamentariamente, procesos de participación ciudadana mediante cualquier instrumento de consulta popular cuando consideren oportuno conocer la opinión de la ciudadanía sobre determinados asuntos o políticas públicas, ya sea para valorar los efectos reales de las mismas o para adoptar decisiones sobre ellas”.

Lamentablemente, el president Mas, obligado por el acuerdo al que llegó con ERC, ICV-EUiA y la CUP, pretende utilizar la ley catalana de consultas populares no referendarias para convocar una consulta formulando una pregunta propia de un referéndum. Llegado este momento, es obvio que el Gobierno de España, en uso de sus atribuciones, pedirá al Tribunal Constitucional la inmediata suspensión del decreto de convocatoria de la consulta y seguramente también la de la ley en que se ampara. Enric Fossas escribió el viernes en EL PAÍS un artículo absolutamente esclarecedor sobre esta cuestión.

En este supuesto, desde mi punto de vista, lo que habrá que hacer es dejar en suspenso los preparativos de dicha consulta y esperar la decisión definitiva del alto tribunal, que dará o quitará razones a unos y otros. Solo entonces podremos ajustar a su resolución las decisiones tomadas estos días. No me imagino que un responsable político, y máxime si ejerce responsabilidades de gobierno, piense siquiera en otra línea de conducta.

Es obvio que ni la suspensión de la consulta ni la eventual anulación definitiva de la convocatoria y la ley en que se sustenta resuelven el problema de fondo, que no es otro que la necesidad de dar cauce político y democrático al profundo malestar de importantes sectores de la sociedad catalana sobre la actual relación de Cataluña con el resto de España. No hay más que ver el seguimiento de las movilizaciones con motivo de la Diada Nacional en los últimos años y recientes resultados electorales para calibrar el alcance de ese malestar.

Es evidente que así no podemos seguir; y también lo es para mí que no habrá solución estable al problema de fondo que no pase por dar la palabra a la ciudadanía. Las razones del malestar son profundas y tienen que ver con una severa crisis de sistema que requiere de una revolución democrática en toda España. Pero si nos ceñimos estrictamente a las relaciones entre Cataluña y el resto de España, el actual malestar trae causa de la sentencia del Tribunal Constitucional que alteró el Estatuto de Cataluña que, tras haber sido aprobado por mayoría absoluta por las Cortes Generales, fue sometido a referéndum de los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña. Resulta imprescindible superar esa anomalía democrática a través de un nuevo pacto político que deberá, a su vez, ser sometido a referéndum de la ciudadanía.

La solución al problema de fondo solo puede venir a través de la vía del diálogo, la negociación y el pacto. Un diálogo que deben protagonizar los presidentes Mas y Rajoy. Un diálogo al que los socialistas les urgimos, y al que estamos dispuestos a aportar nuestras propuestas. El presidente Rajoy no debe olvidar que han sido políticas y actuaciones de su partido las que más han contribuido al actual malestar catalán (¿recuerda el PP su cruzada contra el nuevo Estatuto?) y no debe abdicar de su responsabilidad como presidente del Gobierno de España, que no se agota en cumplir y exigir el cumplimiento de la ley, sino que debe procurar la solución de un problema tan delicado como el que nos ocupa.

Por su parte, el president Mas debe rectificar una estrategia basada en decisiones unilaterales que no llevan a ninguna parte. Confío en que el periodo que se abrirá tras la más que previsible suspensión cautelar de la consulta por parte del Tribunal Constitucional pueda servir para que dialoguen los Gobiernos. Por ello exijo a los presidentes Rajoy y Mas el diálogo, que no se atrincheren en sus razones, que no busquen excusas en los errores de la otra parte, que abandonen cálculos partidistas y electorales, que no esperen a que se llegue a un punto sin retorno, que nos eviten un enfrentamiento sin sentido que a todos perjudicaría.

Por nuestra parte los socialistas catalanes insistimos en la necesidad de una reforma constitucional federal que deberá ser sometida a referéndum. Una reforma que contemple, al menos, las siguientes cuestiones:

1. La definición de España como Estado federal.

2. El reconocimiento de que España es una nación que integra naciones, nacionalidades y regiones.

3. La definición precisa de las competencias del Estado y de las pautas sobre su ejercicio y la atribución de todas las demás competencias a las autonomías.

4. El reconocimiento de una asimetría competencial que atienda a los hechos diferenciales y los derechos históricos ya reconocidos por la Constitución y los Estatutos vigentes.

5. La consideración de los temas lingüísticos, educativos y culturales como competencia estricta de las comunidades con lengua propia.

6. La constitucionalización de los principios de solidaridad y ordinalidad que han de informar la financiación de las autonomías.

7. La descentralización efectiva del Poder Judicial.

8. La transformación del actual Senado en un Consejo Federal integrado por los Gobiernos autónomos.

Hay quien piensa que una reforma de tal calado es imposible y que quizá resulte más sencillo buscar un encaje singular de Cataluña introduciendo en nuestra Constitución una disposición adicional específica. Estamos dispuestos a hablar de ello. Pero a lo que no estamos dispuestos es a cruzarnos de brazos mientras se arruina el mejor periodo de nuestra historia en común.

La reciente experiencia del referéndum escocés proporciona buenas pistas para resolver el problema: un mecanismo democrático de consulta o ratificación en las urnas; una oferta ambiciosa de pacto inspirada en las técnicas federales; un despliegue de reconocimiento y afecto adaptado al carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüe de España; y, para empezar, una disposición proactiva e inteligente al diálogo y la negociación necesarios.

Avui el Huffington Post em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

No, la secesión perjudicaría a los ciudadanos

La independencia sería, desde mi punto de vista, la expresión de un fracaso colectivo: la constatación de nuestra incapacidad de construir, en Cataluña y en España, un proyecto común en que conviven ciudadanos con identidades múltiples y sentimientos diversos.

No soy independentista. No por no querer lo suficiente a Cataluña, sino porque creo que la independencia sería altamente perjudicial para Cataluña y para España.

En un mundo de interdependencias crecientes y soberanías compartidas; en una España plural y diversa, levantar barreras y divisiones es un mal negocio.

El federalismo, el ideal de la convivencia entre diferentes, es la mejor solución al encaje de Cataluña en España. Quiero una España federal, suma de autogobierno y Gobierno compartido. Quiero una Cataluña hermanada con el resto de pueblos de España y cuya singularidad sea plenamente reconocida en una España nación de naciones.

La pérdida de dimensión económica, cultural, demográfica y política es un grave riesgo, tanto para Cataluña como para España. En el mundo en que vivimos, perder tamaño es perder oportunidades. Nadie ha sido capaz de calcular los costes y las incertidumbres de un proceso de separación, con toda seguridad excesivos; probablemente, insoportables.

Por otro lado, si Cataluña se separase de España no dejarían de ser vecinas. Cataluña puede separarse de España pero no puede abandonar la península ibérica. ¿Cómo puede beneficiar a Cataluña la separación, el alejamiento traumático de sus vecinos más inmediatos, que serán para siempre sus vecinos y con los que siempre le convendrá tener las mejores relaciones posibles?

La secesión perjudicaría a los ciudadanos, una gran mayoría sufriría al ver desgarrarse sus identidades plurales y compartidas; obligados a considerar como extranjeros a buena parte de sus conciudadanos, de repente muchos deberían considerar como extrañas cosas que les eran propias.

Y, además, la secesión perjudicaría también a la integración europea. Más allá de la evidencia de que, al menos por cierto tiempo, Catalunya quedaría fuera de la UE, la fractura de un país miembro de la Unión Europea plantea interrogantes sobre el propio funcionamiento de la Unión, sus relaciones con lo que a partir de entonces sería un país tercero y sobre el riesgo de incentivar procesos similares en otros países miembros.

La secesión crearía más problemas de los que pretende resolver. Ante esto, cabe buscar otras respuestas. Soluciones que pasan necesariamente por el diálogo, la negociación y el pacto, elementos definitorios del federalismo.

El diari El País em publica avui l’article que trobareu transcrit a continuació. Sobre el mateix tema us recomano que llegiu l’article de Patxo Unzueta “¿Hay margen para un nuevo pacto?” publicat abans d’ahir també al diari El País.

Federalismo necesario

EL PAÍS, 1.08.14

El 6 de diciembre de 2004, para conmemorar el 26º aniversario de la Constitución española, publiqué en las páginas de este diario un artículo titulado ¿Es el federalismo cosa de ingenuos? Resulta muy ilustrativo releerlo hoy, teniendo en cuenta que dos años después se aprobaba el nuevo Estatuto de Autonomía; que seis años después, el Tribunal Constitucional aprobaba la sentencia que iba a alterar el Estatuto ya refrendado por los catalanes; y que 10 años después, muchos catalanes cuestionan radicalmente el actual marco de relaciones entre Cataluña y el resto de España. La tesis de fondo del artículo sigue vigente.

Cito literalmente: “¿Por qué el federalismo incomoda tanto a los nacionalistas catalanes como a los nacionalistas españoles? ¿Por qué unos nos ven como traidores y otros como botiflers? Parece evidente que nuestra traición consiste en estar convencidos de que ni Cataluña ni España son identidades nacionales homogéneas, y de que dos o más naciones pueden convivir fraternalmente en un mismo Estado. Para un nacionalista, a una nación corresponde un Estado y a un Estado corresponde una sola nación, y toda nación debe procurar obsesivamente su homogeneidad interna. Solo hay que ver cómo fruncen el ceño unos y otros cuando escuchan que España es una nación de naciones. O que Cataluña es una nación que comparte Estado con otras naciones y comunidades autónomas”.

Soy consciente de que el concepto nación de naciones es cuestionado por muchos tanto en Cataluña como en el resto de España. Vale la pena recordar que tampoco fue precisamente pacífica la incorporación del término nacionalidades a la Constitución de 1978. Por ello quiero recuperar dos citas de autoridad del socialista leonés Anselmo Carretero, citado siempre por Pasqual Maragall como inexcusable referencia federalista. Decía Carretero: “El concepto de nación de naciones no es un dislate como suelen creer la mayoría de los juristas. Lo realmente insensato es empeñarse en imponer a los pueblos de España una estructura constitucional contraria a su propia naturaleza”. A él también corresponde la frase: “Si España es una nación de naciones, la estructura del Estado a ella adecuado es naturalmente la federal, que permita y garantice el desarrollo de cada uno de sus pueblos dentro del conjunto, y el fortalecimiento de este con el de sus diversas partes”.

De mi artículo de 2004 recupero de forma literal otros dos párrafos: “Federalismo viene de pacto. Y es precisamente ese concepto de pacto el que incomoda a los nacionalistas. ¿Se pueden pactar temas tan sensibles como el de las banderas, los himnos, los símbolos, las lenguas o las selecciones deportivas? Nosotros estamos convencidos de que sí. Los nacionalistas no solo están convencidos de lo contrario, sino que se alimentan del conflicto y consideran traidores a quienes están dispuestos a explorar el difícil camino del acuerdo. Olvidando que, por difícil que sea el camino del acuerdo, la vía del conflicto solo conduce al desastre”.

“El federalismo es unión y libertad, una filosofía política de fraternidad que se propone evitar el enfrentamiento entre sentimientos nacionales de distinto signo, la estéril discusión sobre soberanías originarias y una confrontación identitaria excluyente, para poder alcanzar un acuerdo político-institucional que haga posible el respeto y la lealtad recíprocas. El federalismo es una guía de soluciones prácticas a los problemas planteados por estructuras políticas complejas, especialmente las integradas por diversas realidades nacionales, y un conjunto de mecanismos para poner en práctica el principio de subsidiariedad”.

Diez años después sigo defendiendo una solución de tipo federal por cuatro razones: 1. Por coherencia con los valores de libertad, igualdad, fraternidad y solidaridad. 2. Porque se ajusta bien al mundo de interdependencias crecientes y soberanías compartidas en el que vivimos. 3. Porque evita el choque de identidades y la fractura de la sociedad en función de los diversos sentimientos de autoidentificación nacional de las personas. 4. Porque se basa en el diálogo, la negociación y el pacto.

Los socialistas catalanes hemos formulado una propuesta de reforma constitucional federal que puede resumirse de forma casi telegráfica en ocho puntos:

1. La definición de España como Estado federal. 2. El reconocimiento de que España es una nación que integra naciones, nacionalidades y regiones. 3. La definición precisa de las competencias del Estado y de las pautas sobre su ejercicio y la atribución de todas las demás competencias a las autonomías. 4. El reconocimiento de una asimetría competencial que atienda a los hechos diferenciales y los derechos históricos ya reconocidos por la Constitución y los Estatutos vigentes. 5. La consideración de los temas lingüísticos y culturales como competencia explícita de las comunidades con lengua propia. 6. La constitucionalización de los principios de solidaridad y ordinalidad que han de informar la financiación de las autonomías. 7. La descentralización efectiva del Poder Judicial. 8. La transformación del actual Senado en un Consejo Federal integrado por los Gobiernos autónomos.

A partir de nuestra propuesta y de otras muchas aportaciones, entre las que cabe destacar de forma especial el documento Por una reforma federal del Estado autonómico, impulsado desde la Fundación Alfonso Perales, los socialistas de toda España hemos alcanzado un gran acuerdo en Granada plasmado en el documento Hacia una estructura federal del Estado. (Estos y otros muchos documentos se pueden encontrar en mi web http://www.reformafederal.info/).

Se trata de una propuesta abierta al debate, que deberemos contrastar con el resto de fuerzas políticas. No pretendemos imponer nada a nadie, pero no queremos soslayar un grave problema político, probablemente el mayor al que se haya enfrentado la democracia española.

Nadie puede negar el significativo malestar causado en Cataluña por la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto, la percepción de maltrato económico y fiscal, la erosión del autogobierno y sus competencias, la ausencia de mecanismos de participación en la formación de la voluntad estatal como un Senado federal, y el insuficiente reconocimiento de la realidad plurinacional, pluricultural y plurilingüe de España. Insisto, 10 años después, en la necesidad de un gran pacto que aborde estos problemas; un pacto que, lógicamente, deberá someterse al referéndum de la ciudadanía. Solo así podremos superar un grave desencuentro en el que todos tenemos mucho que perder y nada que ganar.

Article Publicat a La Independent

Una breu conversa amb Marta Selva i Anna Solà, codirectores de la Mostra: “El recorregut de la Mostra s’ha produït al costat dels grans debats que el moviment de dones ha viscut”

Dos dies després de finalitzar la 22ª Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona (el passat 10 de juny), ens trobem fugaçment amb la Marta Selva i l’Anna Solà. Estan esgotades després de les sessions que tanquen la mostra del 2014, han estat mesos de molta feina, molts films i molts espais, però per elles segueix valent la pena.

La cloenda de la 22 mostra va ser una projecció a l’aire lliure que volia commemorar els 60 anys de la producció de “La Sal de la Tierra” és, de fet, un film no dirigit per una dona, però que forma part de l’imaginari del cinema de dones?

Efectivament, es tracta d’un film que ha acabat sent una icona pel tractament que ofereix de la lluita de les dones per a introduir a l’agenda reivindicativa dels drets laborals, millores en la qualitat de la vida quotidiana. Volíem recuperar-lo i reconeixe’l, hi ha massa coses que són oblidades i el que ens ofereix el film és molt actual malgrat la distància.

Els 22 anys de la Mostra Internacional de Films de Dones no són pocs, suposo que no ha estat un camí fàcil.

El recorregut de la Mostra Internacional de Films de Dones, s’ ha produït al costat dels grans debats que el moviment de dones ha viscut i per tant ha reflectit el seu devenir tot incorporant les noves aportacions que les cineastes han fet seves aquests anys. Temes com la globalització dels treballs de cura, els nous paradigmes de la subjectivitat femenina, les discussions sobre identitats sexuals i la memòria històrica, han donat tombs importants que han influït en les formes i els continguts que les directores nacionals i internacionals han afrontat en els seus treballs.

Quines són les pel•lícules d’aquests 22 anys que més han destacat? Bé per l’èxit de públic, bé per la qualitat…

Han estat més de 100 els títols que al llarg d’aquests anys s’han programat en els diferents espais d’exhibició. De les sessions, n’hi ha hagut de molt transcendents, que han marcat punts d’inflexió en l’imaginari col.lectiu com va ser la que va generar Jeanne Dielman, 23 quai du commerce, 1080 Bruxelles de Chantal Akerman (1975), que vam programar l’any 2000 i que per tractar-se d’un film reconegut com a difícil, pressuposàvem que tindria poc públic. La sorpresa va ser veure la llarga cua de persones que es va formar per entrar a la sala que finalment es va omplir. També la sessió de Fire! (Fuego!,1996) dirigida per la cineasta d’origen indi, Deepa Mehta va ser important en tractar el tema del lesbianisme en un context cultural totalment allunyat dels cànons occidentals.
Més recentment, l’any 2013 vàrem programar i va ser extraordinàriament ben acollida la pel•lícula de Margarette von Trotta, Hannah Arendt (2013). El film, sobre una filòsofa controvertida però amb un pensament sobre la política totalment vigent, ha estat contra tot pronòstic molt aclamat i celebrat per públics diversos mentre ha estat en cartell.

El cinema lèsbic és un espai clàssic de la Mostra, enguany heu recuperat “Thank god I’m a lesbian”, un film del 1992. Encara són vigents discursos de fa 23 anys?

Vàrem pensar que els debats que es posaven en escena en aquest film, encara avui, podien aportar i renovar la visió sobre el compromís dels feminismes amb el fet lesbià. “Thank god I’m a lesbian” amb l’acollida del públic va certificar la vigència del seu interès i la capacitat de mobilització de reflexions que adquireixen sentit com a memòria dels feminismes.

Heu fet diferents homenatges, heu recuperat clàssics però la Mostra segueix evolucionant, canviant, que és el que valoreu millor d’aquesta darrera Mostra?

Encara és recent la cel•lebració d’aquesta darrera Mostra per a fer valoracions que sens dubte seran precipitades però voldríem destacar uns quants programes com van ser el de Pioneres: Alice Guy. Història del riure, el dedicat a les cineastes àrabs amb el programa produït per Amal Ramsis, directora del Festival de Cinema àrab-iberoamericà de Dones d’El Caire i l’extraordinària peça de Adèle Tulli, Rebel Menopause (2013).
La Mostra d’enguany ha acollit també un programa doble sobre l’activisme audiovisual de la mà de dues produccions catalanes com són Las pieceras: treball extradomèstic S.A. de la Plataforma Territoris Oblidats i El barri s’ha de defensar (2013) de Cristina Mora i Neus Ràfols.

Tweet

Avui El Periódico de Catalunya em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

El Rei marca el pas

Joan Carles I ha decidit abdicar en el Príncep d’Astúries i de Girona, que en quinze dies esdevindrà Felip VI. Crec que el Rei ha pres la decisió correcta. Ell ja no podia seguir desenvolupament en plenitud les seves funcions i el seu darrer servei ha estat precisament el de facilitar el relleu i, amb ell, la profunda renovació de la institució que encarna. Amb aquesta decisió, el Rei assenyala el camí que han d’emprendre el conjunt d’institucions espanyoles, totes elles afectades en graus diversos d’una crisi que requereix de reformes en profunditat. Ho va dir fa mesos Pere Navarro entre l’impostat escàndol d’alguns i la indiferència de no poques persones. Però assenyalava un fet evident: cal renovar el pacte constitucional de 1978.

El Rei Joan Carles va ser proclamat cap de l’Estat el 22 de novembre de 1975, però, pels demòcrates, la veritable proclamació va ser, precisament, l’aprovació en referèndum de la Constitució de 1978, fruit d’un important consens que va obtenir una ratificació amplíssimament majoritària de la ciutadania. Salvant totes les distàncies, crec que Felip VI es trobarà en una situació similar. Només una reforma profunda del conjunt del nostre sistema institucional podrà garantir l’estabilitat de la qual hem gaudit tots plegats durant el regnat del seu pare.

Sóc republicà i crec que l’elecció directa del cap de l’Estat per part de la ciutadania és la forma més racional de culminar l’edifici de l’Estat democràtic. Però també sóc fill del meu temps, i he vist com la monarquia pot constituir un factor d’estabilitat i d’integració que en absolut altera el contingut democràtic del sistema. Joan Carles I va ser un agent actiu en la recuperació de la democràcia en el nostre país, el seu màxim defensor en la negra nit del 23-F, i va demostrar també, de vegades amb més intel·ligència que molts responsables polítics, el reconeixement de l’Espanya plural.

Crec, com deia ahir Javier Cercas, que avui el dilema real al què s’enfronta Espanya no és el de Monarquia o República, sinó el de pitjor o millor democràcia. I per això considero que ara hem d’aprofitar l’oportunitat d’impulsar profundes reformes en el nostre sistema polític. No falten exemples de monarquies federals que haurien d’il·luminar les passes del nou monarca per acompanyar la reforma constitucional federal que els socialistes estem proposant des de fa temps. Fins i tot el nacionalisme basc recupera la seva vella idea confederal de pacte amb la Corona, veient amb claredat que ara és el moment de començar una nova etapa política.

Així com fa 300 anys Felip V va acabar amb les esperances de la Catalunya austriacista, Felip VI té l’oportunitat d’actuar en un sentit ben diferent, acompanyant el procés cap a una veritable Espanya de tots, lloc de trobada de diversos pobles, de les nacions, nacionalitats i regions que hi conviuen, capaces de compartir un projecte federal comú. Felip VI, rei de les Espanyes. ¿Per què no?

Avui El Periódico de Catalunya em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

El Rei marca el pas

Joan Carles I ha decidit abdicar en el Príncep d’Astúries i de Girona, que en quinze dies esdevindrà Felip VI. Crec que el Rei ha pres la decisió correcta. Ell ja no podia seguir desenvolupament en plenitud les seves funcions i el seu darrer servei ha estat precisament el de facilitar el relleu i, amb ell, la profunda renovació de la institució que encarna. Amb aquesta decisió, el Rei assenyala el camí que han d’emprendre el conjunt d’institucions espanyoles, totes elles afectades en graus diversos d’una crisi que requereix de reformes en profunditat. Ho va dir fa mesos Pere Navarro entre l’impostat escàndol d’alguns i la indiferència de no poques persones. Però assenyalava un fet evident: cal renovar el pacte constitucional de 1978.

El Rei Joan Carles va ser proclamat cap de l’Estat el 22 de novembre de 1975, però, pels demòcrates, la veritable proclamació va ser, precisament, l’aprovació en referèndum de la Constitució de 1978, fruit d’un important consens que va obtenir una ratificació amplíssimament majoritària de la ciutadania. Salvant totes les distàncies, crec que Felip VI es trobarà en una situació similar. Només una reforma profunda del conjunt del nostre sistema institucional podrà garantir l’estabilitat de la qual hem gaudit tots plegats durant el regnat del seu pare.

Sóc republicà i crec que l’elecció directa del cap de l’Estat per part de la ciutadania és la forma més racional de culminar l’edifici de l’Estat democràtic. Però també sóc fill del meu temps, i he vist com la monarquia pot constituir un factor d’estabilitat i d’integració que en absolut altera el contingut democràtic del sistema. Joan Carles I va ser un agent actiu en la recuperació de la democràcia en el nostre país, el seu màxim defensor en la negra nit del 23-F, i va demostrar també, de vegades amb més intel·ligència que molts responsables polítics, el reconeixement de l’Espanya plural.

Crec, com deia ahir Javier Cercas, que avui el dilema real al què s’enfronta Espanya no és el de Monarquia o República, sinó el de pitjor o millor democràcia. I per això considero que ara hem d’aprofitar l’oportunitat d’impulsar profundes reformes en el nostre sistema polític. No falten exemples de monarquies federals que haurien d’il·luminar les passes del nou monarca per acompanyar la reforma constitucional federal que els socialistes estem proposant des de fa temps. Fins i tot el nacionalisme basc recupera la seva vella idea confederal de pacte amb la Corona, veient amb claredat que ara és el moment de començar una nova etapa política.

Així com fa 300 anys Felip V va acabar amb les esperances de la Catalunya austriacista, Felip VI té l’oportunitat d’actuar en un sentit ben diferent, acompanyant el procés cap a una veritable Espanya de tots, lloc de trobada de diversos pobles, de les nacions, nacionalitats i regions que hi conviuen, capaces de compartir un projecte federal comú. Felip VI, rei de les Espanyes. ¿Per què no?

La revista El Siglo en el seu número d’aquesta setmana em publica l’article que em trobareu transcrit a continuació.

CUESTIÓN DE CREDIBILIDAD

Alfredo Pérez Rubalcaba definió sin tapujos los resultados de los socialistas en las elecciones europeas del pasado domingo: han sido un desastre sin paliativos. Son los peores resultados electorales de nuestra historia. Al haber obtenido 3.596.324 votos, hemos perdido un 41,44% de los que obtuvimos en 2009. En Cataluña hemos obtenido 358.539 votos, también el peor resultado de nuestra historia, perdiendo un 49,4% de los que obtuvimos en 2009. En 2009 los votos catalanes suponían un 11,5% de los votos del PSOE y en 2014 han sido casi un 10%.

Ciertamente, ha llovido mucho desde 2009 y las elecciones europeas, al no servir para instalar y deponer gobiernos, tienen una dinámica bien distinta a las demás. Pero ello no nos exime de analizar los resultados y extraer las oportunas conclusiones. Un resultado tan contundente requiere de un análisis profundo y de una reacción proporcionada que desborda un artículo de estas características y que los socialistas nos aprestamos a realizar tanto en Cataluña como en el conjunto de España.

En mi opinión, los socialistas no merecemos aún la confianza de quienes comparten –y son muchos, a tenor de los resultados obtenidos por otras fuerzas progresistas- nuestro mensaje crítico con respecto a las políticas de austeridad y al rumbo de la construcción europea en los últimos años. Los ciudadanos recuerdan con amargura que la crisis llegó cuando gobernábamos y que las políticas que hoy criticamos fueron iniciadas por gobiernos socialistas que no tuvieron más remedio que aceptar las imposiciones de Bruselas y la Troika. El problema no es nuestro proyecto y nuestro mensaje. El problema es nuestra credibilidad.

Mal que nos pese, y a pesar de nuestros esfuerzos, los socialistas no somos aún creíbles para abordar una crisis sistémica que abarca no sólo cuestiones socioeconómicas, sino también democráticas, europeas y nacionales (es decir, las referidas a las relaciones entre Cataluña y el resto de España). Creo que el proyecto reformista dibujado en nuestra Conferencia Política y en los acuerdos de Granada podría concitar un amplio apoyo ciudadano, pero que debemos esforzarnos antes tanto en difundirlo como, sobre todo, en construir la credibilidad y la confianza de las que carecemos a tenor de los resultados electorales. Y en este proceso, unas primarias abiertas a la ciudadanía a celebrar este año son un requisito imprescindible.

La dispersión del voto progresista dificulta, cuando no imposibilita, que criterios ampliamente mayoritarios puedan orientar las políticas de los gobiernos. El retroceso del conjunto de los socialistas en el Parlamento Europeo, aun siendo mucho menor que el retroceso del Partido Popular Europeo, ha impedido que seamos el primer grupo de la Eurocámara y dificultará la articulación de una mayoría progresista capaz de revertir el dogmatismo austericida. Es una reflexión que no sólo debemos hacernos los socialistas.

Este análisis de urgencia no debe perder de vista que también en el conjunto de Europa retroceden los grandes partidos y que en muchos países irrumpen fuerzas de carácter populista y euroescéptico. Cuando muchos justamente reclaman el contraste de alternativas políticas, en Europa habrá que buscar grandes acuerdos que permitan avanzar frente a los euroescépticos.

Quiero comentar alguna cuestión específicamente referida a los resultados de estas elecciones en Cataluña. Hay quien ha querido señalar una participación superior a la media española (45,84%). Sí, casi dos puntos más (47,63%), aun siendo inferior a la registrada en Castilla y León, Comunidad Valenciana, Madrid y La Rioja. E inferior también a la registrada en el referéndum sobre el Estatuto de 2006 (49,41%), que fue considerada entonces como un fiasco. También se subraya el importante apoyo obtenido por CiU y ERC, un destacable 45,53% por el que les felicito. Similar, por cierto, al obtenido en las últimas elecciones al Parlament de Catalunya, que fue del 44,4%. Del mismo modo que el PSC, tercera fuerza política catalana, ha obtenido un 14,28% de los votos, muy similar al 14,43% que obtuvo en noviembre de 2012. Nadie, tampoco quienes planteaban estas elecciones como un test sobre la consulta, debería sacar conclusiones apresuradas.

La revista El Siglo en el seu número d’aquesta setmana em publica l’article que em trobareu transcrit a continuació.

CUESTIÓN DE CREDIBILIDAD

Alfredo Pérez Rubalcaba definió sin tapujos los resultados de los socialistas en las elecciones europeas del pasado domingo: han sido un desastre sin paliativos. Son los peores resultados electorales de nuestra historia. Al haber obtenido 3.596.324 votos, hemos perdido un 41,44% de los que obtuvimos en 2009. En Cataluña hemos obtenido 358.539 votos, también el peor resultado de nuestra historia, perdiendo un 49,4% de los que obtuvimos en 2009. En 2009 los votos catalanes suponían un 11,5% de los votos del PSOE y en 2014 han sido casi un 10%.

Ciertamente, ha llovido mucho desde 2009 y las elecciones europeas, al no servir para instalar y deponer gobiernos, tienen una dinámica bien distinta a las demás. Pero ello no nos exime de analizar los resultados y extraer las oportunas conclusiones. Un resultado tan contundente requiere de un análisis profundo y de una reacción proporcionada que desborda un artículo de estas características y que los socialistas nos aprestamos a realizar tanto en Cataluña como en el conjunto de España.

En mi opinión, los socialistas no merecemos aún la confianza de quienes comparten –y son muchos, a tenor de los resultados obtenidos por otras fuerzas progresistas- nuestro mensaje crítico con respecto a las políticas de austeridad y al rumbo de la construcción europea en los últimos años. Los ciudadanos recuerdan con amargura que la crisis llegó cuando gobernábamos y que las políticas que hoy criticamos fueron iniciadas por gobiernos socialistas que no tuvieron más remedio que aceptar las imposiciones de Bruselas y la Troika. El problema no es nuestro proyecto y nuestro mensaje. El problema es nuestra credibilidad.

Mal que nos pese, y a pesar de nuestros esfuerzos, los socialistas no somos aún creíbles para abordar una crisis sistémica que abarca no sólo cuestiones socioeconómicas, sino también democráticas, europeas y nacionales (es decir, las referidas a las relaciones entre Cataluña y el resto de España). Creo que el proyecto reformista dibujado en nuestra Conferencia Política y en los acuerdos de Granada podría concitar un amplio apoyo ciudadano, pero que debemos esforzarnos antes tanto en difundirlo como, sobre todo, en construir la credibilidad y la confianza de las que carecemos a tenor de los resultados electorales. Y en este proceso, unas primarias abiertas a la ciudadanía a celebrar este año son un requisito imprescindible.

La dispersión del voto progresista dificulta, cuando no imposibilita, que criterios ampliamente mayoritarios puedan orientar las políticas de los gobiernos. El retroceso del conjunto de los socialistas en el Parlamento Europeo, aun siendo mucho menor que el retroceso del Partido Popular Europeo, ha impedido que seamos el primer grupo de la Eurocámara y dificultará la articulación de una mayoría progresista capaz de revertir el dogmatismo austericida. Es una reflexión que no sólo debemos hacernos los socialistas.

Este análisis de urgencia no debe perder de vista que también en el conjunto de Europa retroceden los grandes partidos y que en muchos países irrumpen fuerzas de carácter populista y euroescéptico. Cuando muchos justamente reclaman el contraste de alternativas políticas, en Europa habrá que buscar grandes acuerdos que permitan avanzar frente a los euroescépticos.

Quiero comentar alguna cuestión específicamente referida a los resultados de estas elecciones en Cataluña. Hay quien ha querido señalar una participación superior a la media española (45,84%). Sí, casi dos puntos más (47,63%), aun siendo inferior a la registrada en Castilla y León, Comunidad Valenciana, Madrid y La Rioja. E inferior también a la registrada en el referéndum sobre el Estatuto de 2006 (49,41%), que fue considerada entonces como un fiasco. También se subraya el importante apoyo obtenido por CiU y ERC, un destacable 45,53% por el que les felicito. Similar, por cierto, al obtenido en las últimas elecciones al Parlament de Catalunya, que fue del 44,4%. Del mismo modo que el PSC, tercera fuerza política catalana, ha obtenido un 14,28% de los votos, muy similar al 14,43% que obtuvo en noviembre de 2012. Nadie, tampoco quienes planteaban estas elecciones como un test sobre la consulta, debería sacar conclusiones apresuradas.

El diari ABC em publica avui l’article que trobareu transcrit a continuació.

PRIMERAS IMPRESIONES

Los resultados del PSC en las elecciones del pasado domingo han sido un desastre sin paliativos. Son los peores resultados electorales de nuestra historia, a pesar de la vibrante campaña protagonizada por nuestros candidatos y activistas, especialmente por Javi López y Esther Niubó. Al obtener 358.539 votos, hemos perdido un 49,4% de los que obtuvimos en 2009, proporción bastante cercana al 41,6% de votos perdidos por el PSOE, que ha conocido también el peor resultado de su historia. En 2009 los votos catalanes suponían un 11,5% de los votos del PSOE y en 2014 han sido casi un 10%.

Los socialistas no merecemos aún la confianza de quienes comparten –y son muchos a tenor de los resultados- nuestro mensaje crítico con respecto a las políticas de austeridad y al rumbo de la construcción europea en los últimos años. Los ciudadanos recuerdan con amargura que la crisis llegó cuando gobernábamos y que las políticas que hoy criticamos fueron iniciadas por gobiernos socialistas que no tuvieron más remedio que aceptar las imposiciones de Bruselas y la troika. Por ello los socialistas no somos aún creíbles para abordar una crisis sistémica que abarca no sólo cuestiones socioeconómicas, sino también democráticas, europeas y nacionales (es decir, las referidas a las relaciones entre Cataluña y el resto de España). Un resultado tan contundente requiere de un análisis profundo y de una reacción proporcionada que excede un artículo de estas características y que los socialistas nos aprestamos a realizar tanto en Cataluña como en el conjunto de España. Sin perder de vista que también en el conjunto de Europa retroceden los grandes partidos e irrumpen fuerzas de carácter populista y euroescéptico.

No quisiera dejar de comentar alguna cuestión específicamente referida a los resultados de estas elecciones en Cataluña. Hay quien ha querido señalar una participación superior a la media española (45,84%). Sí, casi dos puntos más (47,63%), aun siendo inferior a la registrada en Castilla y León, Comunidad Valenciana, Madrid y La Rioja. E inferior también a la registrada en el referéndum sobre el Estatuto de 2006 (49,41%), que fue considerada un fiasco. También se subraya el importante apoyo obtenido por CiU y ERC, un destacable 45,53% por el que les felicito, similar por cierto al obtenido en las últimas elecciones al Parlament de Catalunya que fue del 44,4%. Del mismo modo que el PSC, tercera fuerza política catalana, ha obtenido un 14,28% de los votos, muy similar al 14,43% que obtuvo en noviembre de 2012. Nadie, tampoco quienes planteaban estas elecciones como un test sobre la consulta, debería sacar conclusiones apresuradas.

El diari ABC em publica avui l’article que trobareu transcrit a continuació.

PRIMERAS IMPRESIONES

Los resultados del PSC en las elecciones del pasado domingo han sido un desastre sin paliativos. Son los peores resultados electorales de nuestra historia, a pesar de la vibrante campaña protagonizada por nuestros candidatos y activistas, especialmente por Javi López y Esther Niubó. Al obtener 358.539 votos, hemos perdido un 49,4% de los que obtuvimos en 2009, proporción bastante cercana al 41,6% de votos perdidos por el PSOE, que ha conocido también el peor resultado de su historia. En 2009 los votos catalanes suponían un 11,5% de los votos del PSOE y en 2014 han sido casi un 10%.

Los socialistas no merecemos aún la confianza de quienes comparten –y son muchos a tenor de los resultados- nuestro mensaje crítico con respecto a las políticas de austeridad y al rumbo de la construcción europea en los últimos años. Los ciudadanos recuerdan con amargura que la crisis llegó cuando gobernábamos y que las políticas que hoy criticamos fueron iniciadas por gobiernos socialistas que no tuvieron más remedio que aceptar las imposiciones de Bruselas y la troika. Por ello los socialistas no somos aún creíbles para abordar una crisis sistémica que abarca no sólo cuestiones socioeconómicas, sino también democráticas, europeas y nacionales (es decir, las referidas a las relaciones entre Cataluña y el resto de España). Un resultado tan contundente requiere de un análisis profundo y de una reacción proporcionada que excede un artículo de estas características y que los socialistas nos aprestamos a realizar tanto en Cataluña como en el conjunto de España. Sin perder de vista que también en el conjunto de Europa retroceden los grandes partidos e irrumpen fuerzas de carácter populista y euroescéptico.

No quisiera dejar de comentar alguna cuestión específicamente referida a los resultados de estas elecciones en Cataluña. Hay quien ha querido señalar una participación superior a la media española (45,84%). Sí, casi dos puntos más (47,63%), aun siendo inferior a la registrada en Castilla y León, Comunidad Valenciana, Madrid y La Rioja. E inferior también a la registrada en el referéndum sobre el Estatuto de 2006 (49,41%), que fue considerada un fiasco. También se subraya el importante apoyo obtenido por CiU y ERC, un destacable 45,53% por el que les felicito, similar por cierto al obtenido en las últimas elecciones al Parlament de Catalunya que fue del 44,4%. Del mismo modo que el PSC, tercera fuerza política catalana, ha obtenido un 14,28% de los votos, muy similar al 14,43% que obtuvo en noviembre de 2012. Nadie, tampoco quienes planteaban estas elecciones como un test sobre la consulta, debería sacar conclusiones apresuradas.

Entrevista a Fina Birulés. Publicada a la revista COLORS

Fina Birulés és professora titular de Filosofia de la UB. És també membre del patronat i coordinadora de l’equip directiu de la Fundació Maria Mercè Marçal, de qui va ser companya des del 1984. Les grans línies de recerca de la seva obra han estat a l’entorn del gènere i de les filòsofes però, també, de la subjectivitat, la identitat i la responsabilitat política. El passat mes de febrer va publicar el seu darrer llibre Entreactes. Entorn de la política, el feminisme i el pensament, en la que les dues línies conflueixen.

La teva investigació sobre les dones filòsofes, les dones i els debats filosòfics, va prenent forma en una investigació històrica del pensament?

En principi es pot dir que, en la meva temptativa de reflexionar sobre alguns fets i condicions que ens ha tocat viure, m’hi ha ajudat el pensament d’algunes filòsofes del segle xx, entre d’altres la Hannah Arendt. Des de la nostra ànsia de trobar categories que ens permetessin pensar i donar sentit a les nostres preocupacions i al nostre temps, varem iniciar, fa més de dos dècades, la recerca sobre les filòsofes del segle xx. Es tracta d’una investigació que no només vol reparar una injustícia històrica –la no transmissió de l’obra i del pensament de les dones– sinó que pretén recuperar un pensament que cobreix importants llacunes teòriques que ha deixat la tradició filosòfica.

Creus que és la visibilitat d’una genealogia de dones filòsofes el que ens pot aportar una visió, una experiència diferent del món?

És difícil respondre de manera taxativa amb un sí o un no a aquesta pregunta. Considero que disposar d’una genealogia de dones filòsofes ens permet saber que en el present no som les primeres o les úniques. Disposar d’un passat que no sigui totalment reductible a les categories o usos contemporanis ens dona la possibilitat de saber què significa conservar o innovar.

Acabes de publicar Entreactes. Entorn el feminisme, la política i el pensament, on planteges clarament els debats feministes, però també com entronquen en la genealogia del pensament i de les filòsofes.

En el llibre tracto d’intervenir en alguns dels debats o de les qüestions que han estat o que són centrals en el feminisme com a moviment polític i teòric. En fer el treball de recuperació d’algunes de les filòsofes del segle xx he trobat en el seu pensament punts de recolzament per a pensar la llibertat i la igualtat femenines. Com dic a les pàgines del llibre, la lectura d’autores com ara Hannah Arendt o Simone Weil, que no es van significar per intervenir en el feminisme del seu temps, ha transformat de manera molt significativa els termes del debat feminista contemporani entorn a la política de les dones

Parles del feminisme no com un mitjà per assolir la igualtat sinó per assolir la llibertat.

A la primera part d’Entreactes tracto de proposar eines de tipus divers per tal de repensar la categoria «dones» i anar més enllà de les polítiques de la identitat i, en el mateix gest, tornar a considerar la llibertat política en una època en que està rebent durs revessos. Avui dia semblem haver oblidat que la política té a veure amb prendre la iniciativa de manera concertada i obrir espais nous en el món comú i que no es redueix a un simple mitjà per resoldre els problemes socials ni tampoc a la reivindicació de l’exercici d’un dret.

Has parlat sovint de la construcció del gènere, de normes, de normalitat… Normes heterosexistes que ens marquen el que hem de ser?

Les formes de normalitat ens constrenyen però no ens determinen, com diu Judith Butler, el seu «caràcter obligatori no les converteix en eficaces». No som radicalment lliures per a rebutjar les formacions culturals rebudes sense anul·lar-nos en algun sentit (deixar de ser intel·ligibles), però això no ens ha d’impedir pensar-nos amb capacitat d’acció, de llibertat; de fet, lluitem contra els efectes restrictius o patologitzadors d’aquestes formacions i tractem de re-significar i desfer els efectes limitadors dels conceptes que normalitzen la vida sexual i el gènere.

En aquest embolic, aquesta invisibilitat i la manca de genealogia, on quedem les lesbianes? Encara hi ha massa armaris on amagar-se?

Tot i que hem de tenir en compte que, pel fet de ser dones, les lesbianes reben un tractament minoritzador afegit, cal que ens preguntem si per a nosaltres la qüestió es limita a una disjuntiva excloent entre l’estar a dins o fora de l’armari…

Tweet

La revista El Siglo em publica en el seu número d’aquesta setmana l’article que trobareu transcrit a continuació.

POR QUÉ SOMOS FEDERALISTAS Y NO SOMOS INDEPENDENTISTAS

Somos federalistas por cuatro razones fundamentales: La primera, porque el planteamiento federal se ajusta a nuestros principios de libertad, igualdad, justicia, solidaridad y fraternidad. La segunda, porque el planteamiento federal se ajusta al mundo en que vivimos, definido por interdependencias crecientes y soberanías compartidas. La tercera, porque creemos que identidades diferentes y sentimientos diversos no justifican levantar ni barreras ni fronteras entre ciudadanos. Esas identidades y sentimientos distintos pueden y deben convivir en un mismo Estado organizado de forma federal. Y la cuarta, porque la solución a los problemas de convivencia puede y debe encontrarse a través del diálogo, la negociación y el pacto. Y el federalismo es, sobre todo, diálogo, negociación y pacto.

Somos federalistas también porque no somos independentistas. Y no somos independentistas, no por no querer lo suficiente a Cataluña, sino porque creemos que la independencia sería altamente perjudicial para Cataluña, para España y para la integración europea.

Es perjudicial para Cataluña, porque la pérdida de dimensión económica, cultural, demográfica y política es un grave riesgo. En el mundo en que vivimos, perder tamaño es perder oportunidades. Nadie ha sido capaz de calcular los costes y las incertidumbres de un proceso de separación, con toda seguridad excesivos, probablemente insoportables. Por no hablar de los riesgos y tensiones de un proceso unilateral que no fuese fruto de un acuerdo en un escenario impensable.

Por otro lado, si Cataluña se separase de España no dejaría de tenerla como vecina. Cataluña puede separarse de España pero no puede abandonar la península ibérica. ¿Cómo puede beneficiar a Cataluña la separación, el alejamiento traumático de sus vecinos más inmediatos, que serán siempre sus vecinos y con los que siempre le convendrá tener las mejores relaciones posibles? Incluso la separación más tranquila que se produjo en Europa, la que dio lugar a las Repúblicas checa y eslovaca, supuso que países que antes habían sido uno de repente se diesen la espalda y sus intercambios de toda índole se redujeran espectacularmente.

La secesión perjudicaría a los ciudadanos, que a partir de ese momento se verían obligados a considerar como extranjeros a buena parte de sus conciudadanos, de repente deberían considerar como extrañas cosas que les eran propias, y la mayoría de ellos sufrirían al ver desgarrarse sus identidades plurales y compartidas.

La secesión sería perjudicial para España, exactamente por los mismos motivos que lo sería para Cataluña. La pérdida de peso económico, cultural, demográfico y político, nos haría perder oportunidades.

La fractura de un país miembro de la Unión Europea plantea interrogantes sobre el propio funcionamiento de la Unión, sus relaciones con lo que a partir de entonces sería un país tercero y sobre el riesgo de incentivar procesos similares en otros países miembros. ¿Cómo se pretende hacer compatible una mayor integración europea con la división de uno de sus Estados miembros? ¿Cómo aspirar a unos Estados Unidos de Europa desde la incapacidad de articular una España federal, que reconozca plenamente su carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüe?

La secesión crearía muchos más problemas de los que pretende resolver. Unos problemas que, por otro lado, tienen soluciones más eficaces y menos onerosas a través de mecanismos federales que tenemos a nuestro alcance y que deberían integrar una reforma constitucional federal que nos permitiría seguir juntos y mejor.

La revista El Siglo em publica en el seu número d’aquesta setmana l’article que trobareu transcrit a continuació.

POR QUÉ SOMOS FEDERALISTAS Y NO SOMOS INDEPENDENTISTAS

Somos federalistas por cuatro razones fundamentales: La primera, porque el planteamiento federal se ajusta a nuestros principios de libertad, igualdad, justicia, solidaridad y fraternidad. La segunda, porque el planteamiento federal se ajusta al mundo en que vivimos, definido por interdependencias crecientes y soberanías compartidas. La tercera, porque creemos que identidades diferentes y sentimientos diversos no justifican levantar ni barreras ni fronteras entre ciudadanos. Esas identidades y sentimientos distintos pueden y deben convivir en un mismo Estado organizado de forma federal. Y la cuarta, porque la solución a los problemas de convivencia puede y debe encontrarse a través del diálogo, la negociación y el pacto. Y el federalismo es, sobre todo, diálogo, negociación y pacto.

Somos federalistas también porque no somos independentistas. Y no somos independentistas, no por no querer lo suficiente a Cataluña, sino porque creemos que la independencia sería altamente perjudicial para Cataluña, para España y para la integración europea.

Es perjudicial para Cataluña, porque la pérdida de dimensión económica, cultural, demográfica y política es un grave riesgo. En el mundo en que vivimos, perder tamaño es perder oportunidades. Nadie ha sido capaz de calcular los costes y las incertidumbres de un proceso de separación, con toda seguridad excesivos, probablemente insoportables. Por no hablar de los riesgos y tensiones de un proceso unilateral que no fuese fruto de un acuerdo en un escenario impensable.

Por otro lado, si Cataluña se separase de España no dejaría de tenerla como vecina. Cataluña puede separarse de España pero no puede abandonar la península ibérica. ¿Cómo puede beneficiar a Cataluña la separación, el alejamiento traumático de sus vecinos más inmediatos, que serán siempre sus vecinos y con los que siempre le convendrá tener las mejores relaciones posibles? Incluso la separación más tranquila que se produjo en Europa, la que dio lugar a las Repúblicas checa y eslovaca, supuso que países que antes habían sido uno de repente se diesen la espalda y sus intercambios de toda índole se redujeran espectacularmente.

La secesión perjudicaría a los ciudadanos, que a partir de ese momento se verían obligados a considerar como extranjeros a buena parte de sus conciudadanos, de repente deberían considerar como extrañas cosas que les eran propias, y la mayoría de ellos sufrirían al ver desgarrarse sus identidades plurales y compartidas.

La secesión sería perjudicial para España, exactamente por los mismos motivos que lo sería para Cataluña. La pérdida de peso económico, cultural, demográfico y político, nos haría perder oportunidades.

La fractura de un país miembro de la Unión Europea plantea interrogantes sobre el propio funcionamiento de la Unión, sus relaciones con lo que a partir de entonces sería un país tercero y sobre el riesgo de incentivar procesos similares en otros países miembros. ¿Cómo se pretende hacer compatible una mayor integración europea con la división de uno de sus Estados miembros? ¿Cómo aspirar a unos Estados Unidos de Europa desde la incapacidad de articular una España federal, que reconozca plenamente su carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüe?

La secesión crearía muchos más problemas de los que pretende resolver. Unos problemas que, por otro lado, tienen soluciones más eficaces y menos onerosas a través de mecanismos federales que tenemos a nuestro alcance y que deberían integrar una reforma constitucional federal que nos permitiría seguir juntos y mejor.